Llegendas catalanas/La filla del mar

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Disambig.svgAquest text tracta sobre una llegenda. Per a d'altres versions, vegeu La filla del mar.


LA FILLA DEL MAR.

_______


Quietas estavan las ayguas de la inmensa mar; sas onas mansament besavan la platja del Estartit, y l' alt Montgrí allargava las ombras agegantadas al veures poch á poch abandonat pel sol.
 Devant seu, costat de la desembocadura del Ter, las Illas Medas treyan sos caps descarnats y punxaguts demunt las aiguas, y un vol de blancas gavinas revolotejava y 's banyava en ellas.
 Una barqueta tripulada per un sol mariner que acompanyava á un passatjer á la mes gran de las Illas s' allunyava en aquell moment del Estartit.
 No es que tingués aquell res que fer en dita Illa, habitávanla quasi no mes un oficial y una petita guarnició. Unicament la curiositat li feu empendre aquell camí.
 Fondejaren en la cala, y després de desembarcar, nostre curiós viatjer inspeccioná las fortificacions que hi feren anys passats y que serveixen pera vigilar la costa; las quals inútilment bombejaren los francesos. Seguí després lo edifici que serveix d'hospital, los magatzems hont guardan los queviures y la pólvora, la casa del gobernador y las habitacions de la petita guarnició y contats sers que hi tenen la morada, algunas d' ellas fetas dins la mateixa roca.
 La Illa es alta y de roca guixosa, aixís es que poca vejetació vingué á alegrar la vista del viatjer; unas quantas cabras y ovellas pasturavan per entre las rocas sens ser guardadas per ningú, y alguns soldats cullian los agres fonolls marins pera ferne son sopar.
 Veyent que ja 's feya tart y que res mes hi havia que veure en aquella poch menos que solitaria roca, digué al mariner que aparellés la barqueta.
 Anava ja á embarcarse, quan cinch ó sis homens estranyament vestits y de figuras y ademans mes estranys encara, sortiren del peu de la mar y comensaren á pujar per lo rocam ab sens igual lleugeresa y per un lloch que semblava inaccesible.
 —Qui son aquesta gent? preguntá 'l pasatjer.
 —Son los pescadors de coral que ab gran abundó aquí 's cria, respongué 'l mariner.
 Fins que desaparegueren de sos ulls atonits, los estigué mirant, després se ficá dins la barca pera tornar á Torroella; mes una figura estranya li feu detenir lo bras del barquer que anava á remar, y senyalantli ab lo dit.
 —Qué 's alló? li preguntá.
 Lo barquer dirigí la vista en vers aquell indret, y feu un moviment de recel y disgust, procurant allunyarse.
 —Es una persona, ó un animal estrany? torná á dir lo primer.
 —No sé que dirvos, respongué 'l mariner, sa figura encara que feréstega es d' home, mes tothom fuig d' ell com d' una bestia fera.
 —Y per qué?
 —Ell fuig de la gent com si se 'l haguessen de menjar, sempre está esferahit, y com amagantse de tothom tot temerós; te son cau dins d' eixa roca que ara 'l sosté, no viu mes que de fonolls marins y d' algun tros de pa moreno que devegadas algú li tira desde dalt, com ho podrian fer ab un cá; passa 'l dia pescant corals y la nit corrent per aqueixas rocas en los llochs mes inaccesibles com sí fos un aucell de nit; ningú sab d' ahont vingué ni qui es, puig ab tants anys que es aquí potser no ha enrahonat ab duas personas; dihuen que te una veu tan gutural que mes que veu humana sembla l' udol d' una fera: n' hi ha que dihuen si te part ab lo diable, y, á dir la veritat, crech que á lo menos deu estar per ell protegit, puig ningú pesca com ell mes hermosos corals, ningú com ell se llénsa als mes grans perills com que á grat scient busqués la mort, y cap mes s' escapa tan fácilment dels perills á que son ofici 'ls esposa.
 En aquell instant, aquell home ó figura d' home que fins allavoras havia estat inmóvil com una estátua, feu un moviment tan sobtat y tant brusco que 'l passatjer de la barqueta cregué que queya al mar estrellantse avans ab las rocas del seu peu; mes res d' aixó succehí; no feu mes que cambiar de posició com un autómata, y quedarse clavat dalt d' un roca mes alta, fixa sa vista en un punt del mar prop de la segona illa.
 Lo mariner observant la sorpresa de son company.
 —Es que ha sentit la filla del mar, li digué.
 Y efectivament, ab la quietut de la vesprada y al compás del vagorós remor de las onas, s' oigué una veu dolsíssima y armoniosa cantar una trista y poética tonada.
 —A la filla del mar? ¿qué vol dir aixó? preguntá altre volta lo viatjer sempre mes admirat.
 —Tampoch se sab qui es; uns dihuen que quan aquest home arrivá aquí, duya una nena que molts cregueren ser sa filla, mes á la que may se li sentí darli lo nom de pare; altres dihuen que la tragué del fons del mar del qual es filla, un dia pescant corals; lo que hi ha es que ella y ningú mes exerceix un poder tan gran sobre aquest home, que á sa sola veu, tremola, plora ó riu, y que ab una mirada seva li fa fer lo que vol: los millors corals que pesca son per ella, y dels que ven, li 'n dóna també 'l producte no guardantse may res per ell.
 En quant á ella, feréstega també com son pare, ó lo que sía, ni parla may ab ningú sino per necessitat, ni surt d' aquestas illas sinó que sía per passejar pel mar ab sa petita y graciosa barqueta que conduheix ella mateixa, y desdenya asprament á tots los infelissos que atrets per sa hermosura han tingut la fatalitat de enamorarsen. Molts dihuen que com á filla de l' aigua no pot estimar á cap mortal; altres dihuen que pot ser es filla d' alguna sirena y que lo que procura es desesperarlos per atráuresels mes y portárselsen mar endins pera perdrels. Si la vegesseu que hermosa es! Adornada sempre de riquíssimas brancas de coral, ab sos ulls de foch, ab sa bellíssima cabellera d'atzabetja, y ab son rostre de feréstega bellesa! sí, bella, mes de una hermosura tan estranya, que á tothom sorpren.
 —Y per qué no la havém d' anar á veure?
 —Déu nos en guardi, digué 'l mariner, ningú s'atreveix y ay del que ho fes! no seré jo qui corri 'l risch de veurem atret y perdut per eixa sirena.
 Apesar de las rahons del mariner, son company no desistí de son empenyo y ab bonas paraulas y ab bonas monedas, lográ que dirigís la barqueta envers la segona de las illas.
 Havia ja entrat lo vespre, y la llum mística y perduda il-luminava aquellas grossas rocas que eixian á flor d'aigua, en las quals corren gran perill de estabellarse los que no sian molt práctichs, y aquella blava é inmensa mar sobre la que deixava un rastre de llum abrillantat que 'l feya semblar com si de son fons eixís la claror d' un palau de fadas format per crestall y plata brunyida. Lo barquer remava ab tota forsa ajudat del curiós viatjer, pera atansarse á la lleugera nau, ahont la filla del mar cantava graciosa y descuidadament dixantse portar per las onas.

 Quan passaren per prop de la roca ahont havian vist lo busso, eix estava encara allí ab la mateixa posició y fixos los ulls en la hermosa donzella. Lo cant d' aquesta arrivava ja clara y distintament á orelles dels de la barca:

 Voga barqueta pel mar endins:
 onas saladas, dolsas remors,
 auras marinas que tan jo estim
 placidas duheume, á ne 'ls meus amors.
 Voga barqueta
 ab dols remor
 que al lluny jo oviro
 son barco hermós.
 Barqueta meva, veste allunyant
 de prop la platxa, de vora 'l port
 que vent en popa vas navegant...
 vers hont m' esperan los meus amors.
 Voga barqueta
 que ja 'l meu cor
 de joya esclata
 prop mon amor.

 Los de la barca havian arrivat prop la d' ella sens que eixa, distreta ab son cantar, se 'n adonés, aixis es que lo curiós viatjer la pogué contemplar á las sevas amples.
 Era la donzella d' una hermosura sorprenent; sos ulls, son perfil, sa boca, tot era de lo mes acabat y perfet que ningú puga imaginar, son mitj destrenat cabell d' atzabetja estava graciosa y descuidadament adornat ab bellíssims corals, y de sas orellas penjavan també richs y desiguals tronquets posats al atzar, y sens pulir.
 Sos peus petits y descalsos reposavan demunt un feix de sechs fonolls marins, posats allí sens dubte per lo busso, y sa bella figura, 's blincava graciosa y tristement al compás de son cantar.
 Il-luminada per la lluna, aquella bellesa tenia un atractiu tant particular, que gens no estranyá lo viatjer al véurela, que se la tingués per un ser sobrenatural; no obstant, mes que sa gran hermosura y sos atractius, un recort vago, un fet de llunyans dias lo tenia absort al véurela.
 Recordava que un dia, al arrivar á casa seva al tornar d' estudi, quan era petitet, sa mare l' havia agafat y'l volía dur á una altre casa de mes lluny dihent que no volía que ja tant petit vejés horrors. Recordava que ell se resistí tant que á la fi sa mare 'l deixá, y que llavors ell cridá á una vehina, la qual lo amanyagava sempre, pera contarli com lo volian traure d'allí. Recordava, y aixó ho recordava ben clarament, que al entrar en la habitació d' aqueixa, lo primer que se li oferi á la vista fou son cadavre ensangrantat voltat de moltíssima gent y entre ells son marit que desconsoladament plorava.
 En quant a sa filleta havia desaparescut.
 Se digué després si la jove y hermosa vehina avans de casarse havia tingut amors ab un marí, al que creyent mort olvidá per un altre; que dos dias avans d' aquella catástrofe s' havia vist al marí enrahonar ab ella, y que aquell dia havia rondat la casa.
 Se 'l buscá per tot, mes en lloch se trová á aquell home, ni á la petita filla de la desventurada, que no havía comés mes crim que oblidar al que creya difunt.
 ¿Per que la fesomía d' aquella filla del mar portava á la memoria del viatjer aquella trista historia? era que tenia alguna semblansa ab sa hermosa vehina d' altre temps? com mes ell la mirava, mes viva á sa memoria 's presentava aquella escena de dol y la carinyosa jove que tant l' amanyagava quan era petit. Ell no vejé llavoras al assasí de la pobre mare y robador de la filla, y no obstant, en aquell moment y al recordarlo, la figura del home de las rocas vingué á son pensament.
 Un brusco moviment de la donzella y lo haver parat son cant lo distragué de sos pensaments. Al atalayarse ella de sos seguidors agafá precipitadament sos rems, y com una serva perseguida vogá en vers lo Cogoll d' en Bernat ó sia vers la mes solitaria é inaccessible de las tres illas, y en la qual no hi ha mes que rocas, y no 's veu may visitada per ningú.
 Lo barqué tocá al viatjer pel bras y 'l feu atalayar de un bulto que nadava desatentat y com abordantlos, envers ells; lo viatjer feu tots los esforsos pera allunyarse d' aquella feréstega y repugnant visió.
 Ab una llestesa asombrosa, la donzella arrivá á la dita isla y atracant sa barca en una punxaguda roca, lleugera com una dayna s' endinsá illa endins.
 Lo viatjer impresionát per lo recort que á sa imaginació li duya, alsá la veu y pronunciá 'l nom de sa desgraciada vehina: á son crit respongué un altre crit, ferestech, horrorós, indescriptible, y l' home de las rocas bambolejantse demunt las onas, pareixé per un moment que anava á ofegarse; després alsá sa testa de groixuts y caragolats cabells, y ab sos ulls grossos desmesuradament oberts en qual esguart s' hi llegia lo crim de Caí, 'ls llensá una mirada terrible, y lluytá un moment pera aconseguirlos, reculant tot seguit tremolós y espahordit mirant á tots costats com si temés que lo agafessen y contenint la respiració.

 Al ser un tros lluny sentiren encara la melancólica veu de la donzella cantar dolsa y tristement, com dolsos y tristos son los recorts de la felicitat passada.

 Las amples velas desplega 'l vent
 que en mars llunyanas dú al barco hermós
 y ab ell s' emporta mon pensament,
 y ab ell s' emporta los meus amors.
 Ah nó, barqueta,
 no voguis no,
 perdí per sempre
 los meus amors.

 Lo passatjer no pogué olvidar may aquella nit; li pareixia sempre veure á aquella poética aparició en mitj la mar, solta al vent la cabellera, adornada de corals, il-luminada per la lluna y cantant aquella trista tonada, y sempre que aixó recordava li venia á la memoria aquella escena de mort y de dol que presenciá quan petit.
 Creyent dever de la seva conciencia lo averiguar quina relació podian tenir l' home de las rocas y la filla del mar ab aquells fets, doná part de sas sospitas, y acompanyat del aguatzil y batlle torná á las islas Medas.
 Lo busso y la verge dels corals havian desaparegut ja feya dias: se trobaren senyals de haver habitat en la roca ahont ell se solia estar; mes per molt que feren no pogueren saber may d' ells.