Llegendas catalanas/Lo Pere Anton
LO PERE ANTON
I.
En mitj de boscos y frescas pradas partidas per rechs y torrenteras hont á la primavera hi refilan los rossinyols, y atravessat per la carretera que va de Barcelona á Vich, hi ha 'l poble de Tona. Hi havia en ell, allá per los anys de 1840, una casa de uns ben arreglats menestrals de conciencia honrada que s' ocupavan los dias feyners en trevalls de pagés, y 'ls de festa 'ls consagravan á Deu y á alguna senzilla diversió, com la Santa Mare Iglesia mana. Componian la familia en Gayetá, l' amo, que era viudo, una noya de 17 anys que duya 'l póndol de la casa, y dos germanets mes petits.
Ademés tenian un mosso pera ajudar al pare.
Lo Pere Anton, ó sia 'l mosso, s' havia enamorat de la jove mestresseta, y 'l pare de aquesta, que 'l conexia bó y trevallador, procedia com qui no se 'n adonés, y quan algú n' hi feya bromas, deya:
—No 'n sé res; ja ho dirán si volen.
Lo temps anava passant, y 'l Pere Anton estava de dia en dia mes encantat de veure l' ordre y bon concert que sa estimada en tot tenia: may á la hora 'ls faltava 'l dinar, la roba de casa era blanca com un glop de llet, los godays estavan grassos fins á rebentar, y 'ls pollets corrian pèl pati alegrant ab son etern piu, piu; en tot y per tot s' hi veya la seva má, y aixís, com mes anava, mes hermosa la trobava.
Vingué 'l mes de Maig, y en Pere Anton prengué comiat de son amo, com acostumava á fer cada any en semblant época, pera anarsen á segar, primer al plá, y despres á la montanya.
—Francisqueta, digué á la noya; com tú ja saps, tinch algun dineró arreplegat que guardo cuidadosament, y ab lo que guanyaré ara, espero que quant torne 'n tindré prou pera comprar alguna eyna y un xich de paramentet de casa junt ab algun borrech y goday que, un cop ben grassos, podrem vendre pera pagar l' arrendament de las terras y de la casa: tinch quasi la seguretat de que ton pare no te 'm negará, y, axís, adeu Francisqueta, que ab lo cor plé d' esperansa 't deixo pera tornarte á veure molt prompte y fer allavoras la felicitat de abdós, no separantme de tú per un may mes.
Al ser al endemá, la colla dels segadors ab sas fals en bandolera, sos barrets de palla de alas amples y sa trompa, sortian del poble cantant ab tota la alegria dels cors joves y senzills. Lo poble quedá ab gran quietut; fora la jovenalla, passat de la conversa de alguna vehina, poca cosa mes se sentia.
Aquell any la sega venia retrassada, aixís que arrivá la festa major, mes totas las noyas la veyan acostarse sense goig ni alegría. ¿Ab qui havian de ballar sent fora tot lo jovent? Be es veritat que n' hi anirian de forasters, pero aquestos ja 's duyan sas promesas, ó s' estimavan mes ballar ab las del seu poble. No obstant, y quan mes disgustadas estavan, y essent ja la vigilia de la festa, arrivá al poble una comitiva de joves de ciutat que anavan á passar una temporada en l' establiment de ayguas minerals de Ribas. No cal dir que la festa major fou mes lluhida que may; hi hagué bona copla que pagaren ells, se tiraren cuhets, s' aixecá una bomba, y qué se jo quanta cosa mes. Passaren los dos dias com una exhalació; las donzellas de Tona pera res trobaren á faltar á sos minyons, y ab greu pesar vegeren acabarse 'l segon dia de la festa. Al ensendemá, marxaren los forasters; mes no pas tots: un se quedá ab la escusa de que no podia caminar ni per lo tant seguir son viatje en rahó de haberse girat lo peu.
Molts dias feya que sos companys se n' havian anat, y aqueix caminava tant bé com qualsevol altre, pero ab tot y aixó, seguia en lo poble sens que ja donés cap rahó del perque s' hi estava: molts deyan si seria que estava enamorat de la Francisqueta puig los dias de la festa major sempre hi havia ballat, y ara, passava á casa d' ella la major part del dia.
—Ay pobre Pere Anton! deyan algunas.
—Pot ser sí que 's pensa casarse ab un senyor, deyan altras, envejosas de la sort que podia tenir la Francisqueta.
Un capvespre se sentí al lluny lo só d' una trompa: los segadors tornavan. La alegría 's pintá en tots los rostres, las mares no dissimulavan lo goig de recobrar á sos fills, y las aymadas de aquestos anavan ab la orella atenta y 'l cap cot pera que no se 'ls veyés la alegre mitja rialla que la esperansa de reveurels feya dibuixar en sos llavis. La nit ja havia vingut á sobre, moltas portas estavan ja tancadas, quan de sobte 'l poble s' omplí d' una armonía bellíssima pera sos habitants; los segadors hi entravan duyent la joya al cor y 'ls diners á la butxaca.
Alegría, segadors;
veureu las voatras aymias
veureu 'l pare y la mare
y la casa ahont naixiau:
Alegría, segadors,
aquí 'l sol ja no fa por.
Totas las portas tornaren á obrirse y per ellas poch a poch anaren entrant los segadors. En Pere Anton passá per devant de casa 'l Gayetá y, ab molta estranyesa, trová la porta tancada: aná allavoras á veure la seva mare, la qual no volgué que aquella nit la passés á casa son amo, dihentli que ja hi aniria lo endemá: ell la obehí, mes en tota la nit no pogué aclucar l' ull pensant en la estranyesa de trovar aquella porta tancada. Ell mes que cap altre devía esperar que sa estimada se estés á la porta pera veurel quan passaria. Ab eix pensament se llevá molt dematí y 's dirigí á la casa de son amo: tot era quietut en lo poble, tothom dormia encara, mes ab gran sorpresa trová la porta oberta; se ficá dins á la entrada, no hi havia ningú; entrá á la cuyna, tampoch; al celler, tampoch; en lloch hi havia ánima viventa, ¿Sí será que hi han entrat lladres? se preguntá ell, mes que hi havian d' anar á cercar allí 'ls lladres, si res hi havia que pogués tentar sa codicia? y ademés, prou se sabria si hagués anat per allí alguna partida de las que com á tots los finals de guerras civils quedan armadas.
En Pere Anton pujá la escala y trucá á la porta de la cambra de son amo.
—Gayetá, li digué, com dormiu ab la porta oberta?
Lo Gayetá 's llevá tot desseguit y, estranyant aixó, aná á preguntar á sa filla si la havia oberta; trucá á la cambra d' aquesta, y ningú li respongué; torná á trucar, tampoch; la va empenye, la porta no estava mes que ajustada; entrá dins, no hi havia ningú, la cambra estava vuyda; cercá per tota la casa á sa filla, mes tampoch; llavoras ho comprengué tot, llavoras feu esment de las mitjas paraulas dels vehins, de las visitas de aquell senyor, y de la agitació de sa filla 'l dia avans y sobre tot, quan havia sentit lo cant dels segadors. En Gayetá deixá caure son cap escapantli una llágrima; en Pere Anton no comprenía res de lo que passava. Després de una estona, lo primer s' aixecá, feu un farsellet, lo passá per dintre de un bastó, y apoyantlo á sa espatlla, digué á son mosso.
—Si algú demana per mí, digas que so anat á Vich á mercat á vendre... á vendre qualsevol cosa, digas lo que vulgas; tú, mentres jo no hi siga, cuyda de tot, fins de mos petits fills; ah! digué com si li vingués una cosa al pensament, mes que 's coneixía ben bé que no n' hi tenia d' altre; si algú,—aquí 's passá la má pel front com per arrancarne alguna cosa y com si no sapigués com dirho:—si algú 't pregunta hont es la noya,—eixa paraula la pronunciá ab gran pausa y com mancantli las forsas pera dirla—digas que es ab mí.
Y com tement alguna pregunta, surtí precipitadament.
Avans de mitj dia, 'l mosso de 'n Gayetá havia ja comprés tota la seva desgracia, pero callá. Després quan algú li preguntava que hi feya tant de temps á Vich son amo; responia que prou feyna hi tenia y que molt li semblava que s'hi tindria de estar encara. Ni á sa mare digué la veritat de lo que passava, mes ab tot se li podia ben coneixer ab lo trist del seu semblant.
Pochs dias després, estava fent lo sopar en la llar tenint prop seu als dos petits fills de la casa que s' adormian, quan sentí trucar.
—Qui hi há? preguntá.
La veu d' en Gayetá li respongué. Impossible fora esplicar lo cúmul de pensaments que en aquell moment lo assaltaren.
¿Tornava ella? realment era culpable? no la havia trobada? ó si era aixís, que n' havia fet? si la duya, que li diria á ell, y ell que faria devant d' ella? Trémol y anguniós tenia la má á la barra de la porta sens esma de obrir: en Gayetá torná á trucar, y ell, sens gosar alsar los ulls de terra y batentli fortament lo cor, va obrir.
En Gayetá entrá portant son bastó al coll y ficat lo farsell que se n' havia endut, del mateix modo que 'l dia que se 'n va anar: derrera d' ell, ab pas indecís y tapantse la cara ab las mans, entrá la Francisqueta. En Gayetá s'assegué al ascó, mentres ella, que no gosá á entrar á la cuyna, s' havia quedat á un recó de la entrada ahont ni quasi hi arrivava la resplandor de la llar.
—Si tens lo sopar fet, Pere Anton, sopém, digué l' amo de la casa.
Son mosso tingué de apariarho tot com si cap dona hi hagués: soparen sens dir paraula; la maynadeta al veure la cara del seu pare, no gosava ni á respirar. Quan hagueren acabat, apagá bé 'ls tronchs de la llar despres de haverhi encés lo llum y, agafant á sos fillets, se 'n pujá deixantne un' altre á n' en Pere Anton. Quan eix se trová sol ab aquella á qui tant havia estimat y que tant mal pagá son amor, se li atansá; son cor bó y generós sentia mes compassió que odi y despreci per aquella desditxada, que aborrida del seu pare, anava á ser la befa y escarnin de aquell lloch.
—Francisqueta, li digué ab conmosa veu, no vols menjar alguna cosa?
Un fort sanglot fou la resposta de aquella; ell, mes conmogut cada volta, s' hi atansá mes, y torná á dir:
—Francisqueta!
Aquesta, al sentirlo prop seu, llensá un sospir y fugí á tancarse á sa cambra.
Lo temps passava tristement á la casa avans tant alegre d' en Gayetá; ara ni las aurenetas hi feyan niu, ni las clavellinas mostravan sas vermellas flors desde las finestras, ni la Francisqueta cantava tot filant en lo llindar de la porta, esperant á son pare y á son promés que tornessen del trevall, ni 'ls pollets piulavan puig que no hi havia may llocadas, y la maynadeta que tot ho veya tant trist, se n' anava á jugar per las altres casas: per la riallera cara de 'n Pere Anton no hi passava may un somriure; sols sos ulls tristos y melancólichs posávanse compassivament demunt la Francisqueta; l' amo no havia tornat mes á dirigirli 'la paraula, y ella, s' estremia cada volta que 'l veya ó sentia sos passos.
No podreu endevinar may com se saben las cosas. Sembla que un vent batxiller ab lo privilegi que te de entrar per tot, se complau en espiarlas y anarlas divulgant despres per tot lo mon d' una correguda.
Per aixó, apesar del silenci d' en Gayetá y de la prudencia d' en Pere Anton, tot lo poble sabia que la Francisqueta havia fugit ab lo senyor de la festa major, y que son pare havia estat fora pera buscarla.
La pobre noya no podia viure de eixa manera: tothom li tirava entretochs, totas sas amigas s' apartavan d' ella, son pare ni tant sols la mirava, y l' Pere Anton evitava lo dirli cap paraula. Desconsolada y sense saber ahont darla, pregá de tot son cor á la Verge de las Dolors que li dés un camí pera sortir d' aquell estat: un pensament li vingué inspirat sens dupte per la mare dels afligits, confessarho tot al Pere Anton; ell era bó y l' únich que compassivament la mirava. Fet aqueix pensament, se aixecá mes aconsolada y esperá una ocasió pera parlarli; ocasió que no era tan fácil trobar, puig, com havem dit, ell la evitava, y ademés, pocas estonas s'
estava á casa. Los dias feyners arrivava de trevallar, resava 'l rosari, que deya l'amo, sopava, y se n' anava al llit avans que ningú, y al de bon matí, quan ella 's llevava, ell ja era á treballar; y en quant als dias de festa, ni 'l veya en tot lo dia: fins se deya si anava á passarlos á casa de una de las amigas de la Francisqueta.
Aqueixa esperá ab paciencia que algun dia vingués la tant desitjada ocasió, y sens dupte aquella á qui tant s' encomaná li feu trobar.
Era un dia de fira á Vich, y en Gayetá, no trobantse molt bó y convenintli vendre unas quarteras de monjetas pera fer un pago, digué á son mosso que hi anés en lloch seu. Lo Pere Anton pujá al graner, omplí 'ls sachs, arreglá despres lo matxo, y mentres aquest menjava sa doble racció en rahó á la caminada que tenia de fer, s' assegué al peu de la porta tot fent un cigarro.
La Francisqueta, donchs, se trová sola ab ell; son pare era al camp y sos germanets feya estona que havian anat á jugar ó á llaminejar fruyta. Ab los ulls plens de llágrimas se li acostá y li digué ab tremolosa veu:
—Tens l' esmorsá á taula, Pere.
—Bé, digué aqueix.
—¿Qué marxas desseguida?
—Per qué?
—Perque voldria parlarte, digué ella ab veu que quasi no 's sentia.
—Un altre dia, Francisqueta, que avuy vaig depressa,—y feu moviment de anar al estable á carregar pera anarsen desseguida y sens esmorsar. Ella que veya que si perdia eixa ocasió no era fácil que 'n trovés cap mes, revestintse de valor, corregué cap á ell y agafantlo pel bras li digué ab agitació y precipitadament.
—Pere Anton, per lo que mes estimas en la terra, escollam: no 't vinch á demanar que 'm tornes la estimació per mes que d' ella no 'n só indigne com tal volta tu 't creus.
—Qué pots dirme? preguntá ell ab indiferencia.
—Puch dirte que 'm veig aborrida y despreciada de tothom y, no obstant, hi ha qui pot respondre de la meva ignocencia encara que no estiga exenta de culpa envers tú; envers tú solsament he sigut culpable, y no obstant, de tú es de qui jo espero 'l perdó perque ton despreci es lo que 'm fa patir mes. En Pere Anton feu un moviment pera ficarse al estable, pero ella seguí ab forsa,—ja t' he dit que no 't demanava 'l teu amor, no 'l mereixo, pero vull ta estimació, vull que sápigas que no só indigne de trepitjar la casa dels meus pares.
—Pere Anton, quan tú te n' anares á segar, jo era la criatura mes ditxosa de la terra; las paraules que tú m' havias dit avans de anarten, acumulavan en mon cap un mon de ditxas, ilusions y esperansas. ¿Per qué no fou sempre aixis? Per mas desgracias vingueren forasters al poble; un d' ells, com ja t' haurán dit, ballá sempre ab mí, vingué tots los dias á casa, me digué paraulas d' amor; jo primer me 'n reya, després acabí per escoltarho ¿era que la vanitat y l' ergull s' havian apoderat de mí al veurem preferida á mas companyas? ¿era que, oblidantme de mon amor y de ma dolsa y senzilla ditxa, vaig somiar ab la ciutat y sas galas y ab lo luxo y riquesas que podia tenir la esposa de semblant senyor? Havia arrivat á creure que para tal me volia. Un cap al tart, tú feres ressonar la trompa per eixa vall; sens dupte pera anunciarme á mí ta arrivada; jo 'm vaig estremeixer ¿com havia de presentarme devant teu? qué 't respondria quan tú sabrias lo que jo havia fet en aqueix temps? trista y consirosa estava; quan ell vingué, tot seguit va endevinar la causa de ma tristesa.
—Vols eixirte de aquest pas?
—Y com? responguí jo.
—Mira, 'm digué, á Seva hi ha una rica familia amiga meva que dintre dos dias tornará á ciutat; ab la meva recomanació 't pendrán per criada, tu t' estarás ab ells, y jo 'l podré veure cada dia fins y á tant que 'ns casem.
—Mes mon pare no ho voldrá.
—Y per qué li has de dir al teu pare? quan despres ho sápiga, creu que se n' alegrará al veure á sa filla feta una senyora; ademés, que cap mal haurás comés estante al costat de eixas personas que son molt bonas y te ensenyarán de tot.
La vanitat torná á apoderarse de mí, y la por de presentarme devant teu, junt ab las persuassivas paraulas d' ell, feren que de bon matí y avans tú no tornesses á casa, jo fugís ab ell pera anar á Seva. No pots figurarte la meva temorosa sorpresa quan vegí que lluny de agafar aquell camí n' empreniam un de tot oposat; no tardí gayre en coneixer l' engany de que era víctima, jo volia tornarmen á casa, mes ell m' agafá fortament y no'm deixá. Sens esperansa de que ningú 'm vingués á dar auxili per ser lluny de poblat, me posí á cridar ab totas mas forsas, y quan mes abandonada 'm creya de tothom, Deu vingué en ma ajuda; la partida del Grabat de Malla havia fet nit en aquell bosch, al sentir mos crits, los lladres s' aixecaren y 'ns prengueren á tots dos. No 't puch esplicar lo molt que 'm manxaren, pero jo prefería alló á trobarme sola ab aquell malvat: nos feren pendre via cap á Matagalls y, tal volta acompadits dels meus plors, deixaren de atormentarme ab sas paraulas.
—Mentres que sias bona coquesa, 'm digué 'l capitá, no tingas por que cap mal se 'l fassa.
Jo feya lo que sabia: me feren caminar tant que al capvespre ni dreta 'm podia tenir: al altre dia 'ns assoli una columna de tropa, y 'ns feren estar á tots ben amagats entre las espessas matas fins y á tant que ben lluny foren. Mes tart, tal volta descuberts per algú, tornaren los soldats y comensaren á fer foch: al crit de—salvis lo qui puga que á la Abella 'ns trovarém,—apretá tothom á corre; jo prou hauria tornat á casa, mes lo serne tant lluny, lo temor teu y del pare, y 'l venirne un sempre aprop meu m' ho impedian. Al tercer dia, vejí al pare enrahonar ab lo Grabat: á la fí 's posá á riure, y digué á mon pare:
—No vos enfadeu, Gayetá, que mes nosa 'ns fá que no pas servey la vostra filla, y com ja sé que no teniu diners pera rescatarla, vos la torno de franch, perque, esperant los vostres, me n' aniria gastant dels meus.
—Y qué 's feu del senyor? preguntá Pere Anton.
—No sé si 'l tenen encara, puig no 'l volian deixar que no 'ls donés cinquanta doblas que ell escrigué á sa familia que li enviessen aviat, per por de que 'l matessen.
—Es cert tot lo que m' has dit Francisqueta?
—Es cert com lo sol que 'ns il-lumina, t' ho juro per la memoria de la mare.
Pere Anton desguarní 'l matxo.
—Que no vas á Vich? preguntá ella.
—No.
Y dit aixó, sortí de casa; al cap d' un xich hi torná y, carregant los sachs de monjetas al carro de un amich seu que ab ell venia, li doná las mateixas instruccions que á ell li havia dat son amo. Després d' aixó, s'entorná; la Francisqueta no entenia res de lo que passava, mes no digué ni una paraula, ni tampoch ho contá á son pare.
Lo sol estava ja als últims de sa carrera pintantho tot d' un color de foch encés, trist y melancólich com son las últimas llums del dia; los pardals movian grandíssima remor entre 'ls arbres de la vora dels torrents y pels teulats de las casas ab sa xarramenta, com volguentse resquitar del mudisme que la xardor del sol los havia fet guardar tot lo dia; las gallinas se n' anavan á joch, y tot en la naturalesa y en las casas, se preparava pera reposar de las fatigas de la diada. Sobte, la trompa dels segadors que 'l Pere Anton havia tocat dias avans per última vegada, segons pensava ell, torná á ressonar per aquellas encontradas: á aquell só, tots los fadrins del poble se juntaren al que la havia tocada, y armats cadescú, no ab la fals, sino ab las armas que tenian, sortiren d' allí. Gran fou la admiració de tota la gent; ningú sabia lo que passava, puig los blats eran ja batuts, com mes segats, per tot, y bonas estesas se 'n veyan per los graners. Ab aqueixa incertitut passaren quaranta vuyt horas; passadas eixas, tornaren tots al poble, pero duhent al senyor que deyan que havia robat á la Francisqueta.
—Y donchs que no havian fugit tots dos? preguntavan la gent.
—Res d' aixó, responian los segadors; la partida del Grabat lo tenia pres de desde que sortí del poble, y nosaltres lo havem anat á rescatar:
á fé 'ns ha costat, puig aqueixa gent sempre dormen ab un ull despert. Quan ja'ns pensavam tenirlos, pam, nos plantan una descárrega que ferí á en Bartomeu del bras, y apretan á corre per allí ahont menos nos pensavam: sort tinguérem que 'l capitá s' entrebancá ab una arrel y caygué; tenintlo á ell, diguerem als de sa partida:—Toquem, y toquem; vosaltres nos donareu 'l senyor y nosaltres vos donem lo capitá:—y á fé que 'l tal senyor ha tingut sort d'
nosaltres, puig está mes prim que un fanal, se coneix que la manduca no anava gayre abundant.
—Pero, y la Francisqueta ahont devia ser aquells dias?
—Seria ab lo seu pare com nos va dir lo Pere Anton, perque á no ser aixís, ni aquest s' hi casaria com nos ha dit que fará aviat, convidantnos á tots á la boda, ni hauria anat á deslliurar dels lladres al senyor, esposant per ell las nostras vidas y la seva.
Lo cas es que 'l senyor torná al poble; tothom al veurel y al veurel á casa de la Francisqueta, comensá á dubtar de las murmuracions que sobre aqueixa pesavan. Lo senyor acabá de desveneixerlas . Ara sols faltava la arrivada del amo; lo Pere Anton, no obstant, ja s' ho havia arreglat bé; fentli grans mostras d' amistat, se n' havia endut lo senyor cap á dintre de la casa, perque ningú veyés lo que quan arrivés lo amo passaria, y 'l feu anar á buscar per la noya.
Quan aquest arrivá, sens haver sisquera preguntat perque 'l demanavan, y á dintre 's trová ab lo senyor, s' hi rebaté ab furia tal, que 'l
Pere Anton hi corregué desseguida ó sino allí mateix lo matava; foll, no volia escoltar rahons, mes lo Pere Anton li esplicá lo necessari que alló havia estat pera salvar la honra de sa filla que sens rahó anava por totas las bocas. Al pare prou li costava lo avenirs'hi, mes al últim hi consentí, empero sens dir una paraula li senyalá una cambra y 'l Pere Anton hi acompanyá al jove senyor, que d' allí ja no 's va moure.
· · · · · · · · · · · · · · ·
Estavan per tocar la oració del mitjdia, y encara que no era dia de festa, sortia de la Iglesia de Tona una comitiva de gent tota endiumenjada. Entre 'ls homens, mes ben vestit y mes alegre que 'ls altres, hi anava nostre conegut lo Pere Anton, y tota ruborosa y callada, entre las donas, la Francisqueta.
Arrivaren á una petita casa rodejada de camps y d' arbres; á dintre de la casa no s' hi veyan grans cosas, mes hi habia tot son menester, endressat y net com una patena. La llar del foch llansava alegres flamas al costat de la marmita en que s' cohia la Col-llarga al cárrech de algunas vehinas, com pera donar la benvinguda y alegrar ab sa viva claror als que acabavan de arrivar.
Al mitj de la entrada la llarga y estreta taula de fusta blanca, ab sas corresponents banchs á cada cantó, estava cuberta per unas blancas y novas estovallas de llí, voltada de plats y culleras, y en mitj, los porrons plens fins á curull de vi blanch, y de vi negra. Lo goig se retratava en tots los semblants, y jamay lo mes opulent festí ha semblat mes bo y mes delicat, ni ha conseguit inspirar la franca alegría que aquest modestíssim pero abundant dinar donava á tots los allí reunits. Las campanas de la parroquia seguia encara tocant joyosament anunciant als vehins de Tona lo verificat casament.
Al arrivar á sa nova casa, la nuvia plegá cuidadosament lo gambeto de son pare y 'l de son marit, y pujant á dalt, guardá en la caixa de sa roba de nuvia sa nova y blanca caputxeta, que havia velat durant la ceremonia: despres desde la finestra de sa cambra 's posá á contemplar los hermosos camps de derrera de sa casa que ben conresats deixavan ja espuntar com una sombra de verdor del naixent blat; prop d' aquestos, un camp de verda y tendre hortalissa, li mostrava 'l cuidado que ab tot posava 'l que la acabava de esposar.
—En qué estás pensant, Francisqueta? digué aqueix, que acabava de pujar y se la estava contemplant sense que ella se 'n adonés.
Eixa girá vers ell sos ulls negats de llágrimas de tendresa y agrahiment.
—Pensava en ma felicitat, pensava en la hermosura y bondat de ton cor, Pere Anton, pensava en lo molt que 't dech, que may te podré pagar, y en ma passada... No pogué acabar; lo Pere Anton li clogué 'ls llavis ab son primer bés.
