Llegendas catalanas/Una aparició á temps
Sant Feliu de Torelló, eix hermós poble banyat pel Ges y besat per los ayres de montanya, vestit al hivern ab sa pura y blanca vesta de neu, y al estiu de flayrosas y galanas flors, alegre tot l' any ab sas blancas casetas y sas sanitosas y murmuradoras fonts y sa divertida jovenalla, havia pres de un quant temps en aquesta part un barnís de tristesa y dol de que tot se ressentia. Los joves del poble, dividits en dos bandos, se duyan l' un al altre una quimera y malavolensa tal que si ab un cop d' ull s' haguessen pogut matar ho hagueran fet, y lo que comensá per un no res, ab venja del un y revenja del altre, havia anat creixent de tal manera que semblava 'l poble un infern. No se sentia parlar allí d' altre cosa; avuy feyan balladas los uns; si hi anava alguna noya de las que concurrian á l' altre bando, la treyan á ballar, pero era pera entrebancarla y ferla caure ab grans riallas dels demés. Tot anava per l' estil; si 's trobavan sols un de cada partit, se feyan malbé á cops, y no paravan fins que un ó altre quedava sense forsas. Aquells minyons en altre temps tants bons com senzills y tant treballadors, eran are rencorosos, vagamundos y venjatius; eran de la rassa dels cains.
Lo bo del Sr. Rector prou los hi predicava la pau y la mansuetut.
«Ameuvos los uns als altres»: los deya ab l' Evangeli.
«Tot cor que guarde odi ó rancunia á son germá, no entrará en lo regne del meu pare.»
«Qui no perdona no será perdonat.»
Y altres cosas per lo estil, mes era picar en ferro fret. Llavoras tractá de darlos fortas penitencias quan anessen á confessar, mes prompte vegé que no era pas aquest lo millor camí, puig succehí allavoras que no hi anavan, y sos trevalls tingué pera tornárloshi á encarrilar. Que faré? pensava 'l bon senyor plé de zel pel remat que li estava confiat; y com si sa voluntat era molta, sa capacitat era molt limitada, res li venia al pensament que li dongués camí pera arrelar aquell negoci, y seguia predicant sense atinar en fer cosa profitosa.
Un día desde 'l peu del altar, tot dihent la missa, 'ls digué:
—A la hora de la mort, se vos apareixerá 'l Redemtor del mon, clavat en creu per nostres culpas, y ensenyanvos son llagat costat y las llagas de sos peus y mans dirá: Per amor á vosaltres prenguí mort y passió, per vosaltres que tant m'haveu ofés, y á quí apesar de tantas injurias tant estimo. Haventvos jo perdonat tantas ofensas ¿qué haveu fet vosaltres ab los que vos han agraviat? ¿haveu fet per ells algun sacrifici? No, no solament no haveu pres exemple de mí, tornant be per mal, sino que l' odi y la malavolensa s' ha apoderat de vostres cors y haveu ferit al fills del vostre pare celestial: y aixís, apartauvos de mí, ánimas réprobas, y aneu á gosar de las penas del infern de las que sou mereixedoras, y allí podreu seguir odiantvos y malmetentvos ab mes furor que en la terra, ja que ma sanch derramada en lo Calvari de res vos ha servit.
Alguns n' hi hagué que temeren al ohir aqueix discurs y al sortir de la iglesia prou de bona gana s' haurian abrassat ab los altres, si no haguessen estat alguns d' ells que mes durs de cor tornavan á sos tretze son tretze.
Una mitjdiada de molta calor, estava 'l bon Rector ab son breviari als dits aspirant lo dols fresch ayret que entre mitj de un bosch de pins corria, y escoltant lo monóton cantar de la cigala, ben assegut demunt la fullaraca que com una catifa la terra enmantellava. Un enrahonament que sentí prop seu lo tragué de sa distracció. Eran quatre ó cinch fadrins del poble que passavan per un dels caminets del bosch.
—Han anat á llogar la cobla pera fer ballas diumenge, deya un.
—Bonas ballas trovarán eixa nit quan tornin: respongué un altre.
—Be, donchs; quedem entesos, deya un tercer, derrera 'ls albas del camí de Sant Hipólit, per allí han de passar, y fem que no 'n quedi cap de viu, aixís acabarem de una vegada.
Lo Rector no sentí mes, ni necessitava sentir mes tampoch. ¿Com ho faré? las prédicas no hi valen ni amenassas ni carinyos: aquesta nit se van á perdre, y jo tinch de evitarho, ¿pero com? Y cavila que cavilarás, com mes pensava menos savia com ferho.
Arrivá 'l vespre. Los minyons que havian anat á llogar la cobla passavan pel camí de Sant Hipólit pensant en la rabia que tindrian los altres al veure que ells tenian música y balladas. Sobte, se tiraren demunt d' ells, surtint de derrera 'ls albas, sos contraris armats molts d' ells de gavinets, y la batalla comensá; mes ab furia tal, que 's coneixia ben bé que no hi havia que esperar misericordia y que uns ó altres havian de quedar allí.
Quan mes al fort estaven, sentiren brandar ab forsa una campana molt aprop seu; giraren los ulls tots admirats, puig que allá no hi havia cap ermita, y vegeren dalt d' un turó que arrancava del punt ahont ells eran, lot pelat fins al cim en el que hi creixian uns quants pinatons, apareixer per entre aquestos, pero destacantse ben bé un gran Sant Crist rodejat de llums. No us podeu arrivar á figurar lo sorpresos que quedaren, y las mortals eynas caygueren de sas mans. Recordantse llavoras del últim sermó del Sr. Rector, creguérense mes ferits de lo que realment tots ells estavan, y que era arrivada la hora de la seva fí, per lo que se 'ls apareixia Jesus crucificat per dirlos:
—Aneu á gosar de las penas del infern de que sou mereixedors per las vostras rencorosas passions y per no haver seguit lo meu exemple de no solsament perdonar, sino de morir pels pecadors que m' han ofés.
Y confosos y torbats, presos sos esperits de la temor que 'l mal sempre reporta, se trovaren insensiblement agenollats, dirigint la vista cap al Deu que 'ls malehia.
Al cap d' un xich lo Sr. Rector acompanyat de las mares y germanas d' ells se 'ls aparegué allí; ellas al veurels tan mal parats, tot eran plors.
—Veyeu, los digué ell, veyeu lo que 'n trauriau de matarvos? lo infern pera vosaltres, y la maledicció de Deu, dol y miseria pera las vostras familias á las que teniu obligació de mantenir; y un patíbul pels que de vosaltres quedessen ab vida.
Desde aquell dia, sempre que s' esdevenia alguna qüestió, anavan al Sr. Rector que 'ls la dirimís per por de tornar al passat. Paivagárense per sempre las disputas. Es cert que despres se digué que habia estat lo Sr. Rector lo qui habia preparat tot alló, mes es lo cas que ell ab son bon zel torná la unió al poble y que, ab ciencia ó no, tingué 'l cor y valor suficient pera mostrarse y ser pare, com solen serho 'ls Rectors ab sa bondat, del remat que confiat tenen.
