Llegendas catalanas/Lo sot de S. Celoni

LO SOT DE S. CELONI.

I.

E

n lo rieral de Bigas entre mitj de las grossas pagesías, hi ha quatre casetas juntas á las que per antonomassia se dona 'l nom del carré, donchs que componentse 'l poble de mes de trescentas casas no n' hi ha d' altres de juntas, ans al contrari son dispersas, que donan mes d'hora mitja de estensió al terme. Al devant d'aquellas hi creix un bosquet de pins gemats y espessos, en mitj del que passa un curt barranch ample y pregon, ahont hi campejan unas cuantas alzinas de fornida soca y ample capsalada. Allí es lo sot de San Celoni: se diu pe 'l pais y corra com á tradició certa, que avans dels moros hi havia allí una ciutat: es lo cert que aixis en ell com en las feixas que per dalt hi termenan, se troban, y de aixó'n puch donar rahó certa, donchs ho he vist y tocat, cavant y formigonanthi trevalladors de casa, com unas caixas fetas d'obra grossa, dintre de las que sempre s' hi troban ossos humans. De totas maneras en aquell bosch y fondo, posat entre mitj d' hermosas quintanas, hi apareixen de nit moltas llumanetas y la gent hi guarda certa veneració y respecte.

 No molt lluny del dit sot de S. Celoni possehian los Srs. Barons de Rocafort una Torre, com li deyan, especie de Castell que també, segons la gent, havia sigut dels moros d' hont los desalotjaren los dits Srs. Barons de Rocafort.
 Era l' hereu d' aquest casal á l' época de que ara parlo, Arnold de Rocafort: havia quedat orfe de pare y mare y ab la conducta llissenciosa de sos temps, desde sa antigua casa, ahont encara avuy s' hi conservan las pressons y soterranis, amurallada tota, ab la alta y negrenca torre, demunt la que hi campeja la Creu de ferro de estranya forma, que hi plantaren sos antepassats, arran la timba del torrent que baixa del peu del Castell de Montbuy, entre mitj de las vellíssimas y corcadas alzinas y de las vellas atzavaras, anava atisbant los llochs ahont podia ferne presa.
 Molta era la fama que de bon cassador gosava y no menos la de valent y gentil, per cuals motius sa casa sempre 's veya plena de cavallers y barons que en bona companya venian á compartir ab ell los goigs y fatigas de cassa; y mes de quatre minyons del terme havian vist perdres son amor entre 'ls brassos del gentil y poderós cassador: aixis era que cada volta que ressonavan per aquellas encontradas los corns de cassa del Sr. Baró, los joves d' allí que en sa vida havian conegut la por, ja tremolavan.
 Un dia que cansats y afadigats de tant corre sens trovar cassa ninguna Arnold y sos hostes baixavan per lo alzinar que costeja 'l torrent, tornantse'n desalenats á casa, s' alsá á sos peus á l' hora menos pensada una hermosa cerva blanca. Tots los corns ressonaren, tots los cans llensárense com llamps darrera d' ella, y 'ls cavallers omplint lo bosch ab sos hurras clavaren los esperons ab forsa á sos corcers: la cerva, com coneixent que de sa lleugeresa dependia la seva vida, semblava que no toqués de peus en terra: las satjetas la atravessaren de tot arreu; mes ella per aixó anava corrent sempre sens may parar; afadigada, acorralada per tots costats y ferida, encara 'ls desaparegué dels ulls moltas vegadas y sols pel rastre de sanch la trobavan. Arnold era 'l que mes empenyo tenia en perseguiria: la cerva comensá á devallar per lo jas del torrent, y aquell s' hi llensá impetuós; la torrentera era tan trencada y perillosa que era impossible pogués baixarhi lo corcer; mes Arnold tal era lo seu dalit, boig y cech l' esperonava á cada instant fins al punt de no adonarse del perill en que 's posava.
 Prop del lloch ahont anavan devallant cerva y cassador, y en mitj del torrent s'aixecava una inmensa roca que per un ramal de pedra se juntava ab la margenada del alzinar; per un forat ó esquerda d'aqueixa roca y en lloch que venia á escaure al mitj d' ella, hi sortia un doll d' aygua, lo que causava molta d' estranyesa á la gent del terme, puig no podian atinar d' hont surtia, ja que lo ramal que's juntava ab lo alzinar estava enlayre y no podia ser que per allí passés l' aygua, á mes que ho havian examinat molt y res havian trovat que ho indiqués, ja que tampoch podia anarhi per terra, puig que bonas escavassions havian fet sens que res los donés llum pera trobarla ni poguessen entendre com podia sortir aygua d' una clivella d'aquella grandíssima roca ala que ni las mes grosses torrentadas havian pogut may somoure; per lo tant no podia ser sino una cosa sobrenatural, y venint de sota terra no creyan que pogués ser cosa molt bona.
 Una hermosa y gentil donzella filla de un matrimoni que vivia á la última de las quatre casetas del devant del sot de Sani Celoni, estava aquell día herbejant pels borrechs de casa seva prop de la roca, quan aparegué la cerva perseguida ab lo cavaller darrera. Era ella de rostre tan agraciat que tots los fadrins d' aquellas encontradas venian á enamorarla, no sols los del pla, sino que també los de dalt de Berti, travessant los torrents y perillosas graus que s' obren camí pe 'l single esposant mes d' un cop sa vida, y espahordint las águilas que per sos caus nihan.
 La cerva corrent desalenada d'un bot aná á parar demunt la roca y desde allá, ab una agilitat assombrosa saltá al torrent. Arnold sempre esperonant á son cavall se trová tombé dalt de la roca y, sens veure lo impossible que li era al noble corcer fer com la cerva, li clavá los esperons fins á ferli rajar sanch, pus lo tenia foll la agilitat d' aquella cerva. Lo cavall renillant de dolor s' encabritá y feu lo salt perillós: la donzella, al veureho, esclatá en un crit d' esgarrifansa que ressoná per tot lo torrent; lo corcer havia caigut com xafat en terra ab lo cavaller. Ella hi corregué, mes Arnold al sentir son crit y al véurerla, pasmat de sa maravellosa hermosura, descavalcá, oblidant á son malmés cavall y á la cerva de la que ja ni s' en veya rastre.
 A la donzella al ser ell prop se li emporpraren las galtas y sos hermosos ulls se baixaren á terra; mes los del jove se hi fixaren ab intenció perversa.
 —Jamay hauria pensat trobar cassa tan bella; digué ell agafant las mans de la donzella.
 Eixa pera amagar sa turbació abaixá sa testa com pera beure del aygua que de la clivella rajava, mes, al ferho, llansá un crit anguniós y apagat, y arrencá á fugir tota espahordida.
 Quan arrivá á casa seva, sa mare que estava filant ai llindar de la porta, al véurerla:
 —Ma filla, li digué, vens plorant y febrosa ¿qué t' ha passat?
 —¡Oh mare! que l' aygua de la roca del torrent me 'n ha cremat los llávis, me 'n ha cremat lo cor. Y caygué sens sentits.

II.

 Molt de temps feya que Arnold de Rocafort habia deixat la Torre, y en lo terme semblava que fora ell renaixía la alegría: 's deya si era en altres parts á continuar sa vida llissenciosa; mes un dia al cap al tart vejérenlo tornar seguit de sos patjes y cavallers y de sos cans. Com si fins lo cel s' entristís de sa arrivada, negras boyras comensaren á cubrir sa blava color. Al sendemá y á l' hora en que 's preparava a sortir á la cassa una espantosa tempestat se desencadená; los cavalls impacients patejavan, y 'ls cavallers mes impacients que ells flestomavan contra 'ls elements y 'l que 'ls havia criat: lo majordom de la Torre que ja havia nascut á la casa y que per lo tant tenia un gran afecte á son senyor, pregava á Deu 'ls perdonés aquellas blasfemias. Son senyor lo cridá:
 — Pórtans los beyres, serveix la taula, li digué. Ja que no podem fer altre cosa, ofeguém nostre mal humor ab lo vi; seguí dirigintse als cavallers.
 Grans crits d' aprobació seguiren á eixas paraulas; la taula fou cuberta de menjars, y espirituoses vins se servian sens may parar. Era ja ben vespre, la tempestat era cada volta mes forta, los llamps se succehian l' un al altre sens parar, deixant entrar sa claror per las clivellas dels gótichs finestrons de la sala, y 'ls trons semblava que habian de arrencar de sos fonaments lo vell castell: lo torrent, que al seu peu passa, anava roig y furiós, arrencant arbres sensers y grossíssimas pedras, que al toparse las unas ab las altres, feyan un soroll esgarrifós y feréstech, capás de fer tremolar á altres personas que no fossen las qui en la sala de la Torre 's trobavan: una forta ventada obrí una de las finestras de bat á bat; lo majordom, tot fent la senyal de la creu, aná pera tancarla, mes son senyor lo detingué.
 —Plaume veure aqueix desbordat torrent y als arbres corpulents toparse uns ab altres ab la forsa del vent, y encara mes que aixó, aquesta claror ara roja, ara blava, móvil y serpentejadora dels llapms: digué Arnold alsant son beyre per miléssima vegada.
 Lo majordom torná á senyarse tot mormolant ab tó de súplica:
 —Senyor, no ho fassau, permeteume tancar la finestra; no sabeu que qui mou aquest burgit, que qui mou aqueixas pedras, que qui fa eix soroll espantós, es l'infern, l' infern que es aquí, dessota mateix d' aquest torrent?
 Una rialla estrepitosa acullí las paraulas del pobre vell.
 —Cóm saps tú que tenim tan bon vehinatje? preguntá un.
 —Oh, seguí 'l majordom tot aturdit, ¿com ho sé? ¿qué per ventura no ho sap tothom? se 'n contan mil cosas horrorosas; entre altres una succehida ab una donzella del poble no fa gayre temps en la font de la roca, ahont se li aparegué un galant cavaller pera enamorarla, que no era altre que 'l dimoni (y 'l majordom torná á senyarse); mes qui vos ho esplicará bé tot aixó, si voleu saberho, es un joglar á qui la tempesta ha obligat á demanar aculliment.
 —Que entri 'l joglar, que entri 'l joglar, cridaren tots á l' una.
 Lo joglar entrá: era un jovencel ardit y galan, tenia una fesomia espressiva y bella mes en la que s' hi llegia la tristesa al primer cop d' ull, portava graciosament sa gorra de trovador, al bras penjada sa lira, y per entre sa jupa y sos calsons hi brillava lo puny de sa daga. Totas las miradas se dirigiren á ell.
 —Ompleli lo beyre avans de cantar; digué Arnold á un patje. Mes lo donzell rebujá lo beyre.
 —Canta, donchs, digué ab tó despreciatiu lo Baró; mes avans dígans lo títol de ta balada que segons ha dit lo majordom es la proesa de algun diable.
 —Eixa balada, senyor, es certa y s' anomena: La Font del Infern.
 — Oh, com m' agrada lo títol; bebem, senyors, á la salut de mos vehins del torrent y de la seva font: sí 'm fos possible enviarlos un beyre d'aquest ví, á ben segur que ja mes no hi farian rajar aigua de sa font, lo que no deixaria de ser una ventatja pera mí.
 Tots aplaudiren la ocurrencia de son hoste, y 'l joglar despenjant sa lira comensá son cant.

 LA FONT DEL INFERN.
A prop de la font n' estava — dins del torrent.
la donzella mes hermosa — del alt Vallés.
Dintre l' alzinar cassavan — grans cavallers;
tot perseguintne una cerva — baixá l' un d' ells.
La nina mitj eonturbada — baixá 'l front bell
mentre ell posava sos llávis — sobre dels seus,
Los de la pobre donzella — tots s' han encés,
que 'ls del cavaller cremavan — com foch d'infern.
Fadrins de las eneontradas — ploreu, ploreu,
perduda heu l' hermosa nina — del alt Vallés.
que lo cassador no n'era — pas cavaller
qu' era l' anima dampnada — de Lluc!fer.
De l' aigua d' aquella roca — ay! no 'n bebeu
que 's aigua que crema 'ls llavis — la font d' infern.

 Al acabar son cant lo joglar aixugá una llágrima que 's desprengué de sas parpellas, en tant que Arnold furiós pegava un cop de puny damunt la taula fent saltar las copas que en ella hi havia.

 —Per lo infern, crida llensaut foch de sos ulls, ara fan corre que só 'l diable en persona. Mes sossegantse y mitj rient com si li hagués ocorregut una idea agradable, afegí: —¿Mes qué hi fa? millor, senyors; buydem tos beyres á la salut de la hermosa de la font del infern que ab prou descontentament vostre me feu oblidar la cerva.
 Y aixecant la cisellada copa ab una má, tirá ab l' altre una bossa de diners als peus del joglar. Lo bardo al sentir las primeras paraulas d' Arnold posá sa má al mánech de son punyal tot mormolant:
 —Ja m' ho pensava que era ell!
 Mes contenintse lo deixá anar ab prou recansa, y, sens cullir la bossa que li havian tirant, sortí de la sala, y després ab tot y la tempestat se feu obrir la porta del castell.
 Se digué després si á l' endemá s' havia trobat mort al peu de la muralla.
 Arnold havia oblidat completament la aventura de La Font del infern (nom que conserva encara) mes al recordarli allavoras, s' oblidá de la cassera que tenia projectada per anar á la cassa de la donzella.
 —Amichs, digué á sos companys; vull fervos coneixe á aquesta hermosura de que 'ns ha parlat est joglar; demá la buscarem, demápassat la robarem, de aquí á tres dias ja la tindrem en mon casal de Rocafort, y allí farem la cassera que teniam projectada fer aquí, ¿puch contar ab vosaltres?
 Un crit unánim d' aprobació, fou la resposta.

III.

 Tres jorns després d' aquell en que havia mort lo joglar en los grans patis de la Torre tot s' aparellava pera la partida; los cans, los cavalls, tot estava á punt. Era ja mitja nit, tot restava quiet y callat en lo poble, sols de tant en tant lo gall d'alguna Masía avisava que ja era la alta hora de la nit, las estrellas tremolosas feyan brillar sos raigs de llum sobre la terra, y 'l vol del mussol quan anava d' un arbre al altre, era la única cosa que dava senyal de vida, fent tremolar als ancellets que s' amagaven al fons de sos nius. En aquella hora solitaria, y al primer cant del gall que se sentí, una comitiva de cavallers seguits de sos patjes y sos cans, travessá lo estret camí que va desde la Torre al capdemunt del Sot de San Celoni y 's dirigí vers un call que 's troba á la part de ponent del mateix; mes avans d' entrarhi, tres dels de la comitiva se separaren dels altres; l' un d'ells anava á devant, los altres dos lo seguian á poca distancia. Quan foren devant las quatre casetas y al peu dels pins del Sot, descavalcaren, hi lligaren los corcers y callats y poch á poch se dirigiren vers la última de las quatre casetas: llavoras los dos que anavan darrera passaren devant, l'un de ells se posá al peu de la torre que forma 'l forn, l' altre saltá á sas espatllas y d' allí demunt la teulada del forn; després donant las mans al altre lo ajudá á pujar; quan tots dos foren dalt empenyeren suaument la finestra que allí hi havia; la fusta corcada y vella de la finestra cruixí, mes no s' obrí, restaren quiets una estona tement que algú no 'ls hagués sentit; mes veyent que no era aixís tornaren tots dos á l' hora á empenyer la finestra, aquesta torná á cruixir y s' obrí de bat á bat; ells dos saltaren dins; un crit que fou ofegat ans de que acabés se sentí dins de la cambra y quasi al mateix instant tornaren á sortir tots dos portant un bullo blanch com si fos una persona humana y devallaren del mateix modo que havian pujat cuidant molt de fer cap dany á sa preciosa carga. Quan la tingueren abaix la entregaren al que allí 'ls esperava, y á una senya que eix los feu se 'n anaren, montaren sos cavalls y 's j untaren á la comitiva que en lo call los esperava. Los d' eixa 'ls preguntaren tot baix:
 —Ha anat bé?
 —Sí, tot seguit vindrá ab ella.
 Mentrestant la robada donzella obrí 'ls ulls que la por los hi havia fet tancar al veures arrebassada per aquells dos homens. Lo primer que 's presentá á sa vista fou lo galan cavaller que l' havia enamorada, lo qui la anava com aquell qui diu arrossegant lluny de casa seva; ella no podia tornar en sí de sa sorpresa. Era un somni? Era ell, lo estimat del seu cor, lo qui ab ella estava? ¿mes ahont la duya, ahont anavan? De sopte un espahordiment estraordinari s' ampará d' ella: era la vetlla dels morts, l' hora en que las ánimas deixan las negras tombas per recorrer la lerra; lo lloch ahont se dirigian era lo Sot de San Celoni; ella l' anava seguint ab insegura planta y sens darse compte de lo que feya: una munió de llumanetas de colors esmortuits mes variats anavan d' ací d' allá per entre 'ls pinetons del bosch, semblava que ballessen; mes semblava un ball infernal; de segur que ho deví ser, puig mes d' un cop havia sentit contar la donzella que los que hi havia allí soterrats no havian sigut pas cristians.
 Gelárense sos membres y li fóu impossible donar un pas endevant.
 —Oh! perquè 'm dus per aquí, digué.
 Las llumanetas anavan y venian y á cada contramarxa que feyan anávanse atansant, atansant cap al lloch ahont restava inmóvil la donzella, erisats sos cabells, sens alenar tans sols y sostenint ab sas mans son cap que anava desvaneixéntseli per moments. Sobte sentí lo renill de un cavall, y al mateix instant los brassos d' Arnold la sostingueren, que de segur que sens ells hauria caygut ecsánime en terra.
 —M' aymia, li digué ell, vina, vina, mon noble corcer ja 'ns espera dins del bosch, vina tres ó cuatre passas mes y 'l trobarem, y fugirem lluny, ben lluny á un dels meus castells ahont serás la sobirana; no tingas temensa que ningú 't conegui, puig ab los richs trajos que 't daré serás mes bella encara.
 Y ella, fixos sos ulls en las llumanetas que entre mitj de la espessedat del fosch vert dels pins se destacavan de una manera estranya, responia:
 —Mírals, mírals, son las ánimas de mos antepassats que'm esguardan; digas, digas: son ánimas dampnadas ó esperits purs? mira allá al lluny, del fons del barranch ne surten flames, son del infern?… parla, parla. Oh! mira las flamas s' atansan, venen á devorarnos: fugim, fugim, oh! lluny, ben lluny; no 'm deixis, jo t' amo, sálvam, sálvam; la terra s' obra, l' infern nos demana! Y ab tremolosa má feu la senyal de la Creu demunt son front, y esclamant:
 —Pietat, senyor, pietat! caigué desmayada.
 Arnold la cullí en sos brassos; resoltament entrá en lo bosch, y la pujá demunt son corcer que cavalcá ell tot desseguida. Aquest no hagué menester esperons; al sentir sa doble carga s' encabritá, y, com un llamp, se llansá desbocat per entre 'ls pinetons; res lo deturava, las brancas fregavan per tot arreu als fugitius, mes res podia fer lo jove pera evitarho; ab una ma aguantava la brida, ab l' altre á la donzella; lo corcer no necessitava esperons ni feya cas del fre; correns sempre anava per aquell bosch donant voltas com un foll al entorn del barranch com si volgués tirarshi, mes cada volta que ho probava feya un renill espantós, s' encabritava, 's girava y altre volta comensava sa desatentada carrera. Molt de temps feya que aixó durava, las estrellas menos brillantas havian ja desaparegut de la celestial volta, aviat la campana de la Parroquia tocaría la oració del matí, y en aquella hora tenia d' acabarse aquella lluyta espantosa de torbellins y giravoltas. Lo Baró no pogué mes; perdé las forsas, y la donzella sens ningú que la sostingués caigué del corcer; desseguida com si no mes esperés aixó, lo cavall trayent foch y brumera per la boca se llensá ab furia d'un bot al fons del barranch ab lo cavaller á sobre.
 Las llumanetas totas se llansaren cap allí, y una roja flama s' enlayrá fins á gran alsada. La font d' infern s' estroncá per uns quans dias, mes diuhen qu' era perque sa aygua sortia al barranch, ahont mentres aixó durá hi hagué com un gorch d' aygua negrosa que llensava gran fetor.
 La senyal de la creu que la donzella habia fet demunt son front la salvá: no per aixó 's lliurá de grossa malaltía: l' endemà tot lo poble ab espant n' aná plé y avuy encara en memoria, los mes vells de Bigas, no passan may per devant del Sot de Sant Celoni sens fer la senyal de la Creu.