Llegendes de l'altra vida/Historia de Tuglat

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


[ Versió C. ]

HISTORIA DE TUGLAT


[f. 102 v. del Ms. del Vallès]
N .j.ª prouincia qui es apelade *I. La historia de Tuglat Irbenia era j. caualer qui auia nom Tuglat, lo qual era joue e masip de bon tal, e galart de persona, e de gran linatje e ab riquesa; lo qual auia pocha cura de res qui fos be ne profit de la sua anima, car la sua jouentut e la sua balesa e el seu linatje lo faya axorar; axi que, per sa folia, tot son temps despenia en uanitats e en folias daquest mon, e largejaue e despenia son temps malament, e no auia cura ne ancia ne pler de Deu, ne de fer ne de dir nagunes coses qui a Deu tornasen a pler ne a profit de la sua anima. Molt greu cosa li era hoyr mises ne sermons, ne la paraule de Deu ne [a] patern ostres ne altres hobres el dir no podia, e donaue poques almoynes per amar de Deu. Aquest caualer ten peccador uolch Deus que per se pietat que per dar aximple a [nos] uaes e hoys [...]*[f. 103] moltas cosas que recontas a nos, per les quals tots prenguesen auinentesa de fer be. Sapiats que aquest caualer jac mor per .iij. dies: entre aquels .iij. dies la sua anima fo portade per lo sant angel de Deu per molts logas, hon uiu e soferi moltes me[pe]nes, les quals per horda hoyrets. Sapiats que aquesta anima uiu les penes [que] soferen los mals e [la gloria de] los bons. Aquesta cosa dura del dimeccres a ora .xª. tro al disapte aquexa matexa ora; el dos [cos] del caualer tenien per mort e ageren soterat, si no fos pocha de calentura que li trobaren al costat sinestre. E esdeuench se que con vench lo disapte demunt dit a ora nona per uolentat de nostro Senyor lo cos comença a suspirar molt agrement en presencia de moltes gents qui lo cos acompaniauen, clergues e lechs; els, qui soptosament ueren *[f. 130 v] lo cos moure, foren forts marauelats e espordits; e soptosament el obri los uls e feu los seyal que li aportasen lo corpus Christi, que confesas e combregas uolia; e els ho feren demantinent, e cant lo corpus Christi ac rebut el se leua en peus, e laua los uls e les mans al cel e alta ueu en presencia de tots el comença a fer moltes gracies e loas a nostro Senyor, e dix axi: « Ho, poderos misericordios Senyor Deus! major es la tua pietat benigna que no es la mia maluestat, jatcia aço que sia grans sens comparacio. Ho, Senyor! quantes males tribulacions e angoxes nom mostrest! enpero per la tua pietat de tots mals mas deliurat e mas gitat del abis de la terra, ço es, de les angoxes dinfern. » Apres daço, con lo caualer fo tornat en son seyn e en sa memoria, el se feu uanir tots quants pobres poch atrobar en la terra, e tot son auer e tota sa riquesa *[f. 104] el dona per honor de Deu el les parti, de tot se despu[pu]la e uolch uiure puys pobre per Deu e despuys muda la sua uida el seu estament; que ben mostra e dona a conexer en ses hobres que molt espauentat e castigat uench del altre segle de les penes que soferets [sofertes] e uistes auia,

e era fort uolenteros e cobejos de ganyar le benananses que uistes auia.

Ara comensen totes le[s] forts auentures
que les mesquines de animes soferen


 Senyors: hoyats totes les forts auentures que *II. Separació de l'ànima de Tuglat aquela mesquina de anima esdeuengeren entre aquels .iij. dies que estech fora del cos. Sapiats que aquela anima daquel caualer, con fo axida del cos, auie molt gran paor com se sentia molt erade e colpable, e nos sabia ques fes ne hon sen anas, e tornare sen uolentera al cos qui laer lin donas, e no sabia nula uia ne *[f. 104 v] nula carrera que tenges, cor sola [/. 104 v] e desenparade se trobaue, sino ten solament de la misericordia de Deu, que altres hobres en ella no auia; e dementre que ella axi estaue esmarida, e ploran, e jamegan, e tremolan, e gardant los mals que fets auia, uiu uanir tan gran conpaye de diables [que], no ten solament la casa hon lo mort jaya, mas tots los corrals e les plaçes e les taulades eren plenes dels; e tenien larme tot entorn enuironade e encerclade, e molt orriblament els la escridauen e la manasauen; e deyan axi: « Turmentem aquela anima e canten daquest nostro seruent cantar de mort e tio e menjar de foch, amiga es descunredat e de tenebres, e anamiga de claredat e de lugor. » E aco dien tiran se *[f. 105]ues ela, e cuydauen la sorbir. E la mesquine de anima, qui aço veya molt angoxosament, comenca aquest plant, dient: « Ay, caytiual ¿quem fare? ¿aquesta es la compaya que en ton ostal aculies e que tant aoraues e seruies? ara ueyg que per tostemps estaras ab els al foch dinfern; ne tes noues ne tos delits que folament usaues, ne lergul que auer solias, fort es decaut e umiliat; ¿com no fas adulteri, que leys ta bona muler per tolra la sua a ton conpare? e aco ueyen ¿per que [no] fas formicacio, que uages duna fenbra en altre? con no uas ara, en orat, ab homens fols, mescla barales e discordia entre amichs? e uays ¿hon son les tuas uanitas? ¿hon son los esturmens e les riales fades e la tua uana gloria? ¿hon es lo teu sobre menjar e boura ab gran *[f. 105 v] glotonia? ¿hon es lo teu jugar e tafurar? ¿hon son los teus babayes que tu menaues desmesuradament? Tot es ara pasat e fenit; en catiu, tu penaras per tostemps en les penes dinfern. »

[III.Vinguda de l'àngel y visita al Purgatori.]  E per aquestes coses, la mesquina de anima en tots aquests retrets e daltres uiu tots sos anamichs ajustas per ella aturmentar, estaue molt espauentade e no sabia ques fes. E dementre estaue axi en aquesta paor, uiu uanir .j. angel bel e clar e resplandent, lo qual alegrement e ab bele cara la salude e la consola ella conforta a gran merauela; e la anima comenca a plorar de gran alegria que hac del, e dix: «Ho, senyor gouernador meu! ¿hon as tant estat? dolos dinfern me tenien presa tot entorn; ajudem e aconpayem, sit ue de plaer. » El, donchs, li respon en axi: « Ara mapeles tu senyor e gouernador, com te ueus en *[f. 106] cuyta e en trebals, co que hanc nul temps, mentre al cos staues, no fayst; e nit e jorn te aminestraue et seruia, hanc nul temps non agist en memoria mentre al cos estaues.» Re[s]pos la anima, e dixli: « Senyor, mentre al cos fuy, nul temps not uiu net conegui, mas tan solament ara que e hoyda la tua ueu tan dolca e tan graciosa e uiu la tua fas e la tua persona plasent, demantinent conegui que eras angel de Deu benigne. » Respos langel, e dix li: « Per co es male cosa desconexenca, e seruiy perdut, axi com lo meu es estat en tu, que tostemps, puys tu fust engenrade encreade al uentre de ta mare, te tengude en la mia custodia; hon que tu anases jo anaue ab tu, que hanc de tu .j. pas nom parti, mas dauesme pacha reuerencia e honor, que mon consel hanc no uolgist *[f. 106 v] creure ne hobeyr, ans tota uia mas menyspreat. » E langel, quant ac aço dit, pres .j. diable per la ma, daquels qui mes escarn se trayen deia cant era al cos, e dix: «¿Ueus aquest ta[n] mal afigurat? aquest es aquel que tu, aseyaladament, que tu mes creyes, e la uolentat del qual tu fayas, e menyspreaues mi e fayes fort mals canbis; enpero sies sagura e no ages paor, que Deus, per sa bontat, a piatat de tu; e no soferas tans males ne tantes penes com tu merexiries, jatsia aço que soferiras moltes penes e molts turmens; e puys tornaras al cos, per tal que tu remes e esmenes ta uida, e quet guarts de tot mal, e que fases be; e per amor deço posa be ton cor e ta pensa en totes coses que uouras e oyras, e retin les *[f. 107] be, que les pusques comtar per orda con sies tornade al cos. » Los diables, con ueren e hoiren aqueles coses que lengel li contaue, que encara tornaria al cos e faria penitencia, e que lauien perduda, la alegria qui era entre tristor, e cridauen altament ab gran confusio, e maleyen nostro Senyor, car els auien fe e esperanse que aquela anima fos lur, e ueyan que pus al cos tornaue que perduda la auen per tostemps; e axi clamauense de Deu, quels faya sobres e tort, e retreien li que el no era dreturer, e aço deyen els per ço com el alongaue temps e uida e espay de fer penitencia a la anima, pus que en carn auia a tornar al cos, es que si Deus no ages mudade la sentencia que la anima al cos tornas, que peragera que tort lo faes, cor els auien posecio prescripcio, mas ho sabe en manera de les parts. Apres aquestes coses, dix langel a la anima: «Pensem de seguir. » * Apres la anima respos: « Senyor, si aquests diables [f. 107 v] me uan derera pendre me e portarmenan en infern. » E respos li langel, e dix li: «No ages por, que pus forts som e mes que els, car Deus es ab nos. » Aquela hora la anima anasen darera langel, com pus prop podia del, car nos sentia be asegurade.

IV. Dels homeyers Axi com anauen per lur cami, la anima no auia altre lugor ne claredat sino de la resplandor del angel; e axi uengeren soptosament en .j.ª ual escura e tenebrosa e espauentable, la qual era molt pregon e plena de carbons molt ardents. E aqui, sobre aquela ual, estaue .j.ª cobertora de fere, la qual auia .vj. colças de gros, e damples mes de .j. miler; e a totes parts era pus cremant e pus ardent, que la sua calor sobraue la calor dels carbons, e pudia molt maluadement. E aqui, sobre aquela cobertora, queyan moltes de animes *[f. 108] mesquines, de quis fregien totes en sofra es cremauen, axi com fa lo pex en la paela; e apres que eran fregides, totes se fonien en regalament; et axi se eslongauen de la cobertora e queian, ab gran crebant, jus pregon sobrels carbons flamejans. E cant la anima uiu aquestes penes e dolos, hac molt gran por e dolor; e trach se .j. poch arera, e dix al àngel: « Prech te, senyer, quem diges que auien fet aquestes animes mesquines [qui] aquestes penes soferen. » Respos langel: « Tal merexen los homisides, qui aucien e traexen lus pares cristians, e encara tots cants los ho consenten ne los aju[e]den; e tu matex en aytal matexa pena est, co sabs tu be, cor daytal obre as usat; mas fe tu gracias a Deu qui, per sa gran pietat, ten uolra deliurar; e gardaten be, con seras tornade al cos, que no façes ne diges, per aquestes penes so*[f. 108 v]fires ne majos. » Despuys dix langel a la anima: « Anem mes auant, que longe carrera auem a seguir. »

 E axi com els anauen, atrobaren .j.ª muntaya *V. Dels falsaris molt alte e gran e de gran paor, car aqui auia molt estraya carrera e male de .j.ª part; e de la altra part auia j.ª ual pregon, don axia molt saluatje pudor, e de la altra part auia molt gran multitut de neu e gran gelade, ab gran uent pluyg qui segaue com a reor. E tota la muntaye era aytal de la .j.ª part com de laltra. La carrera era plena de diables, qui estauen aparalats de animes aturmentar; los quals tenien forques e ganxos de fere molt aguts, e altres aparelamens ab que los enpeyien al foch; apres gitauen les del foch e gitauen los en la neu glasade, e axi les mesquines de animes uan de mal en piyor, e de pena en pena, e de turment en turment. E aquela hora matexa dix la anima a langel: « Ay,[f. 109] senyor ¿e que sera de mi? ¿com pore estorcre daquest peril, que si mal ha .j.ª part, piyor del altre? » Respos li langel : « Not temes; pensem de seguir. »

 Exiren .j. poch hauant e comensaren aualar .j.ª *VI. Dels ergulloses ual molt pregon e tenebrosa mas fos hom uoure no podia, tant auia desmesurats fos; e auia gran brogit dins, e desus aquela ual la terra tremolaue per rao de .j. gran foch qui aqui curia, del qual axi gran fum e gran pudor; e aqui auia molt grans ueus, e grans udalamens, e grans crits quey menauen grans dolos; e aço eren animes qui dins stauen enpresonades, e soferien moltes cruels e aspres penes; e .j.ª taula estaue posade en loch de pont, de la .j.ª riba de la ual entro en laltre, la qual auia de lo[n]ch .M. pases e .j. palm danple; per la qual taula nagu pasar no podia, que en la ual no caygues, si donchs no era estat de fort pura e neta uida. E la anima, esguardant e merauelant daquela cosa, uae [f. 109 v] aqui pasat[-r] de animes mes que no a al cami de sent Jacme romeus, ho en j. gran formiguer formigues; e totes quantes hi uanien queien daual soptosament, si, que en menys de .j.ª aue Maria a dir be .M. miles de animes foren caygudes dintre, sens nul retiniment. E apres uas uanir .j. palagri, uel e feble, e molt mal enescat, ab los peus tots criualats, ab sola .j.ª esclauina uela pelosa, ab .j. ram de palma en la ma en ques sostenie a gran dolor, renquejant; e molt ardidament e alegra el comensa a muntar sobre la dita ual, en poca dora el fo pasat molt segurament. E cant la anima uae aquel pont ten forts e ten perilos, dix a langel: « Ay, mesquil jo, peccador, com estorcre daquest pont tan estran e ten flach que no caie lajus ab los altres? » Respos langel: « No ages por, que daquesta pena deliurat seras *[f. 110] que non auras mal.» E ten tost pres la per la ma, e pasala molt segurament. E con la anima fo estortra del peril, dix a langel: « Prech te, senyor, quem digues daquestes animes qui han ten dura pena. » Respos langel: « Aquest loch ten pregon e ten escur es donat als ergulosos, qui uiuen desordonadament e superbiosa, axi com los diables comensauen en Paradis, per que caygeren per aytal pregon en abis com tu ueus; e quantes lur uia tenen ne tarden, iran ab els ensemps, e encara tots los jugados e los ladres e los robados, qui enganen e roben e fan perdent ço de lus pares cristians. » Apres dix langel: « E segex me, que encare no as res uist, que majos coses que aques- tes as encara a uoure. »

 E aquela ora anaren .j. poch mes auant per .j.ª *VII. Dels avars. carrera al e negrosa, ab gran fangar molt negre e uermenos, tot plen de serpens e de calapets, e podia molt astrayament; e aqui no auia sino escuredat per*[f. 110 v] quen caminaue hom a gran dolor, e auiay hom anar debacons, de trebal en trebal. E axi com anauen per aquela carrera, la anima no uaya hon anaue ne hon sos peus pasaue, sino aytant con auia resplandor e claredat del angel. E con daquest mal se foren axits, la anima romas anima trempade e auiade del trebal que pasat auia; e astant axi reguardant enant, uiu uanir udolant, e cisclant e batent e balant, .j.ª bestia molt horible, e desfigurade sens nula comparacio, que no es nul hom quiu pogues escriure ne recontar de bocha sa fayso; mas al mils que mon seny abastara leus a fayso fere: cor ela faya major comu que la major muntaye que hanc hom ues, e era tota picada e royosa e claposa e uelosa, e corien li les plages totes sanch e pudrit, e uenia tocant e gayolant com fa truga ab sos porcels molt sutza cosa; ab sa bocha uberta ten gran, [f. 111] que .M. cauales tots ensemps aparelats nentraren en .j. colp, e auia les .iiij. dens primeres pus agudes que naguna agula e pus larges que .j.ª lance dun caualer, e en cade dent tenia j.ª anima enastade; los uls auia molts grosos e desmesurats, uermels e terbols, e axerpelats tots corens de lagaya, e la sua esgardadura tan fera e espauentable, que glay metia a hom al uentre; e flama de foch haxia per la bocha quis departia en .iij.es parts; couenia entrar les mesquines danimes qui aqui entrauen reculant les en son uentre. La lana daquela bestia era molt pudent e corumpable, e glatiali lo uentre a totes parts e de les dolos e engoxes que les cames suas pasauen. E com la anima uae aquesta bestia ten sutza, quis acostaue a ela, fo fort esmaride; e plorant feu se enues langel, e dix li: « Ay, senyor! per amor de Deu aqueste encobrem. » Respos langel: « Nol podem fugir ne esquiuar, que per *[f. 111 v] ela auem a pasar. » E axi langel pres lanima per la ma, e menala denant la bocha de la bestia; e aqui langel desenparale e lexala sola, e encontinent tots los diables dinfern qui aqui eran enuironaren la e la encloyren tot entorn, golosament sorbirenla, axi com a cans rabiosos tenpestauen la, en jugauen a la pilota. Com sen foren be sadolats e batalats, molt uilment rosegant ab ganxos gitaren la al uentre de la maluade bestia. Les penes que aqui soferi no les poria hom comptar ne asumar, enpero en la uida que apres feu, con fo tornade al cos, pogeren conexer aquels qui uist lauien ne contengut [conegut], que moltes penes e turments soferets auia despuys que del cos axi, e que sesmane e coregi sa uide e son estament; especialment en lo uentre de la maluade bestia soferi molta pudor e molta calentura, e altres *[f. 112 v] turments diuerses, mes que bocha dom no poria comptar ne pesar. E axi com ela jeya al uentre de la bestia, plorant sos mas e recomptant e jamegant ses colpes, a cap de .j. temps que aco ach durat, elas troba per la misericordia de Deu fore del uentre de la bestia ab gran alegria; mas hanc saber ne conexer no poch en qual manera ne axi; com ela lase se jaya a .j. depart tota trencade e quascade, ela obri sos uls e denant si .j. poch ela uae langel qui la solia guiar; e la anima desenparade, alta ueu cridant, dix: « Ay! me esperanse e ma uida e ma claredat, con mas desenparadel ¿hon as tant estat? Grans gracies ret a nostro Senyor Deus de nant [tant] de be que ma fet e de tanta de gracia com tu mas tornat, dant per guiador, gouernador e defenedor, que ten desconselade me auies lexade. » E langel respos *[f. 112 v] li cortesament, e dix li: « Fila e amiga: axo jo to auia ja dit, que major es la misericordia de Deu que les tues maluestats; mas tu ne nagu nos fiy en aso, car molts e moltes sen troben enganats; cor jatsia aco quel sia misericordios, axi matex es dreturer; no pot mantir, per que en la fi del jutjament dara a , cascu segons que aura merit ne seruit; e per amor daço consel te e amoneste que, quant sera uolentat de Deu que tu seras tornade al cos, no faces obres uilanes ne desconexens, per que perdes la gran goya de Paradis ne ages a tornar en aquestes ne en altres pus cruels penes. Leua daqui e anem auant, que altres turmens trobarem ades dauant nos. » E ladonchs ia anima uolch auant anar, e no poch seguir langel, tant era cansade e trebalade; e dix al angel: « Ha, seyor! no pusch mes auant anar. » E la*[f. 113] donchs langel tocale, e donali força e poder que poges anar.

 E cant ageren molt anat, uaeren .j. estany gran *VIII. Dels lladres y dels sacrílechs daygua podrida e sutza pudent, la qual se trebalaue molt regament e faya tals hondes e tals tenpestats, que senblaue quel cel sen deguesen muntar; e aquel mal estany, en loch de pex, era ple de males besties qui cridauen gola badade, qui esperauen les mesquines danimes que les tengesen, e les manasen, e les deuorasen; e de gran malesa e iniquitat gitauen foch ten legament per la bocha, que laygue de lastany feyen bolir pus que altre foch noy pogeren fer. E sobre aquel estany auia .j. pont, qui tenia be de lo[n]ch de .ccc. .M.ª pases e mes, e no era pus anple que la palma de la ma. Aquesta era la pus greu e mesquina pena que les altres que lexades *[f. 113 v] auien; aquest clau [pont] era tot menut clauat de claus molt aguts, les puntes amunt longes, e axi era de gran peril de pasar, per rao de la estretura e dels claus, e encara per rao de les besties qui lajus estauen. E sobre aquel pont lanima uae pasar .j. hom plorant e descalc, regeu caregat, e jatcia aco que les soles dels peus fosen foradades e menjades dels claus, mes amaue tenir aquel cami que no caure en la bocha de les besties. E con la anima uae que per lo pont auia a pasar, ab gran paor tremolant dix a langel: « Ay, lo meu senyor! saber uolria per quals animes aquestes penes son aparelades. » Respos langel, e dix li: « Aquestes penes son aparelades a aquels qui fan forca, ne engan ne tort, en neguna manera, a lus pares crestians ne a altres gens; e tu be saps que aquestes penes mereys com uolentes abrasa*[f. 114] ues auaricia, e no guardaues en qual manera, per tal que la ufana daquest segle que comensade auies pogueses mantinir; mas per la pietat de Deu ara seras deliurade daquesta pena, enpero couente a pasa per lo pont, tota sola sens mi, e que pas ab tu .j. bou mal e brau que tu saps que enblest a .j. teu compare. » Respos lanima: « Uer es, mas sil li anbli puys lo li reti. » Dix langel: « Ne grat ne graciesl per ço lo li retist com amagar noi pogist ne tolre, mas molt te pesa; e axi Deus garda la uolentat, enpero non soferas tante de pena con feres si ab tu fos romas. » E lauos aparech li lo bou mal e brau, e langel aderga la anima ab lo bou, ensemps mes los en lo pont, e ades balencejaue, la .j. deça, laltre deia, per caure, per la malea del pont e del cor; e mal son grat anant uengeren al mig loch del *[f. 114 v] pont, e aqui encontraren se ab lo ranqualos qui portaue lo fex del forment e acostas a la anima, dix li pregant que la lexas pasar; e laltra respos: « Lexa tu mi pasar, qui son primera e aqui ab gran engoxa son tro aci uengut. » Dementre que axi estauen, ab gran paor de caer lajus, els escusauen es penedien dels mals que fets auien, per les quals eran dignes daqueles penes e de majos; gran pietat era quils ueia nels hoya tals gamegamens, que paria quel cor los degues trencar, e sanch uiua quils axia dels peus, e no podien auant anar ne enrera tornare. E ladonchs aparech langel a la anima: « Ben sies uenguda, fila! Daqui auant no ages cura del bou, car deliurada est e la colpa es asmanade. » E lauos la anima mostra los peus al angel, com los auia nafrats que no podia anar. Respos langel, e dix *[f. 115 v] li: « Fila, remembrar te dauria com les auies longes e delito[s]es per correr duna uanitat en altre. Sapies te que, si no fos per pietat de Deu, en greus penes series turmentade. » E ladonchs langel tocala, e dix li: « Pensen dana e seguex me, que .j. turmentador molt fort negre e cruel nos esta esperant. » Lo turment del qual nos podien fugir per neguna manera.

 E axi com els anauen, per uns lochs saluatjes he *IX. Dels glots y dels fornicadors. aspres e tota uia escurs [e] pres los en la carrera .j.ª cosa [casa] uberta, la qual era axi gran com .j.ª gran muntaya seria, e era redona e flamejaue axi com a foch ardent. La flama qui deia axia per .M. pases rostia totes les animes que trobaue entorn si. E la anima quant uae aço dix al angel e axi matexa: « Ay, mesquina! quem fare, *[f. 115 v] que jans acostam a les portes de la mort! » Respos langel, e dix li: « Daquesta flama qui hix fora daquesta cosa [casa] no ages por, mas dintre sapies quet couendra entrar, hon auras molt majos penes. » E ladonchs lanima uae estar molts turmentados denant la porta daquela cosa [casa], en senblanse de carnises qui tenien destrals e coltels per espesexar e per espauentar les animes qui estauen en aquela flama, qui denant les parts daquela cosa estauen. E cant les animes auien escorxades, gitauen les dins en aquela cosa [casa] ardent, e aqui soferien moltes penes per les glotonias e luxuries que fetes auien. E ladonchs dix la anima a langel, quant uae que aqueste pena era major que les altres que uistes e sofertes *[f. 116 v] auia: « Prech te e clam te merce, quem deliures daquest mal loch e mit me en altres penes. » E langel respos li, e dix li: « Pots escapar per naguna manera que en aquela cosa tu no entres, cor cans rabiosos te uan esperan en aquel loguar. » E ab aytant [tant] desenpara lanima, e cant los diables ueren que langel auia lexade la anima en lur poder, uan la rebre e ab aqueles aparelamens que turmentauen les altres uan la talar tota, e la picaren majus, uet, com quin quer fer janet e morcerol. E con fo talade e espesegade gitaren la en aquela cosa ardent. E quantes penes que aqui pasa no es nul hom qui esmarles poges ne comptar. E sapiats que aquels menbres ab que peccat auia, aquels especialment e aseyalade eren *[f. 116 v] pus fortment turmentats, e majorment en aquels lochs qui son uergonyosos de dir. E con la mesquina de anima fo regeu turmentade e cuyta, segons que merit auie, nos sabe con ne con no, sen fo axide e trobase fora del mal loch; enpero la lasa estaue en tenebres entro quel angel li aparech. Con ella lo uiu dix li: « Ay, senyor! ¿hon es aquela medeya e misericordia de Deu que tum prometies, que jo mesquina tans mals turments e pasats? » Respos langel : « Ho, mesquinel tantes ne uan a perdicio per sospita daquexa paraule misericordiosa, que no la entenen axi com es dita! car Deus ha misericordia als penidens faent peniteneia, e per fer misericordia nos lexa de fer justicia, e, segons *[f. 117] ques diu, es uer justicia dona[r] a cascu so que merex, que no fa tort a negu, e segons la sua misericordia perdona molts pecats e moltes colpes, especialment aquels quis conuertexen e fan esmena e satisfacio; e con auegades en lur uida no hac complide la penitencia que manade los es, e deye que eren dignes en alo a complir en aytals com aquests. » Apres la anima demana al angel: « Ay, senyor! aquels qui son justs e an uiscut en bona uida sens peccat ¿per que los amene hom a uoure aquests turments qui son donats als peccadors? » Respos langel: « Per ço que facen laos e gracies a nostro Senyor, e ajen major compliment de alegria con *[f. 117 v] daquests mals son estorts e uen en ten gran gloria repos car com hom ueu la; e atreci los maluats ueen la benenanse dels bons, per co que mariment e tristor los cresque e les penes los doble que Deus per la sua bondat los auia aparelat, e per lur folia lauran perdut; e uul que sapiats quel capela a qui tu uist pasar lo pont ten espertament e ten segura, era molt bo e perfet, de dit e de hobra, e de fe en Deu, a si matex e a son proisme, per que ara li esta aparelat lo complit gardo; e per co uol Deus que pas per aquestes, e que aje alegria major per co com auia esquiuats pecats e no temia de soferir aquestes penes. » E pres daço dix langel a la anima: « Pensem danar, que encare no *[f. 118] as uist tots los mals que as a ueure; hon, com uists los auras, major be e major uide te sera, car per aquesta rao tut sabras mils seruir Deu e sa uolentat. » E ladonchs dix lanima: « Pensem danar a la pena, per tal que tost sia a la gloria. »

*X. De religioses pecadors contra castedat. E axi con anauen, ueren denant si una bestia molt e negre, la qual era molt desenblant a les altres que ja auien uistes. E era feta en esta manera: dos peus auia molt grans, e dues ales al col molt largues e agudes, e per la boque axien li flames de foch. Aquesta bestia estaue posade sobre .j ª basa molt gran, la qual era gelade, e aqui estant ela sorbia e menjaue totes quantes animes auer podia, e puys que menjades les auia *[f. 118 v] e dins son uentregas, e moltes penes e dolos soferides auien, gitaueles per la part de fora por dejus, puys queia en la baça qui era gelade; e axi[a], de gran calentura anauen en gran fedrura [fredura]. Per auer major turmens, totes aqueles animes maluyrades qui en aquela baça queian, encontinent seren enpreiades, la qual cosa es molt merauelosa e espauentable doyr; e cant deuien par[t]ir gitauen tals crists e tals brams de les dolos e de les angoxes que soferien, que aco era gran mariment doyr, cor aytanbe senprenien los homens com les fenbres. E axi [no] parien ten solament per los lochs ordonat per natura de les fenbres, mas tots quans menbres auien en lo cos, axi*[f. 119] com: per les boques, e pel nas, els uls, e mans, e peus, e per molts altres lochs. Per les boques parien, per co com moltes glotonias nauia menjades e moltes uilanes e sutzes paraules nauia axides; per lo nas, per molts delits quen auia auts en hodorar e en sentir de especies de mosquet e de flos que auien usat desordenadament; per los uls, per moltes falses ulades gaionies, en senblant que fet auien e uistes altres coses que ueura no degeren; per les mans, per molts palpas e toces en ires e abrasas et homisides e robaries e altres coses qui no eren bones hobres ne corteses; per los peus, a que auien coregut a balar e a luxuries e a altres males obres hon los peus portarien hom sauen; per los altres lochs per caseu podens entendre, *[f. 119 v] per moltes horens e leges e moltes dolcos e ples carnals que auen auts; recobrant molts fibles amargos, so es a saber, de aqueles coses que parien: que nous cuydats, so es, que infans perisen, que ans ho fayan calapets, e serpens, e escurpins, e uibres, e altres males cuques e afaram, molt cruels e enuirinats, e ab mals vechs e eugies, los quals sobre al que lo brapterien de fora se retorcien, e girauen e fiblauen lo cos don exien, axi com fan los cranchs con hom los toque. Encare mes, en los coses auia aguions, e ab ganxos enforcats axi com a ham de pascar, que nois lexauen de tot en tot nexer, per tal que puys se concolgasen e abastasen e scisclasen; e meniauen los e royen totes les polpes entro sus en los osos. Los crits e los plants que els fayen entro sus *[f. 120] al cel pujauen, hon sapiats que ten gran era lo tabustol el brogit e les ueus els udolamens de les animes catiues, que si sol los diables aguesen dels tanta de pieta com faria de coma j. gra de mostale, se seria a els molt; mas no digats que pietat naguesen, que ans los en crexia alegria, goig e gran pler. E con la anima ua [uee] tantes angoxes e tribulacions, tot porugament dix a langel: « Prech te, senyor , quem digues per qual rao soferen aquestes animes ten desmesurades penes. » Respos langel, e dix li : « Tals penes merexen los falses crestians, axi com fan los mals frares e les males dones e altres perso[ne]s maluades, seglas en qualque condicio que sien, qui an de fora paraules moxes e *[f. 120 v] planes, e son axi com a graua en lo cos en les lengues, en les obres axi com a lops rabats, qui degolen e roben les altres bones e religioses persones de sancta uida e neta e pura consiencia, e les difamen e los talen lus bons noms, sens dret e sens rao que non aurien; e tu saps que en aquest peccat de infamia as pecat, e per co soferas estes penes. » Ladonchs langel, soptosament, despara la anima; e los maluats prengueren la tantost, e donaren la a la bestia a menjar, e surbila tantost entegre en .j. colp; estant al uentre cregats que pasa moltes penes qui serien longues de contar. E con aqui ac estat .j. gran temps, la bestia gitala en la basa, qui era gelade e pudent. Estant sobre aquel glas langel li aparech, e dix li: « Leua, filla *[f. 121] mia! que de questa pena deliurada seras de huy mes. » E garila e senale de les plages que auia, e dix li: « Pensem de seguir » E aytan tost meserense al cami per pus mals los que pasats nauien, e la darera molt escura, la qual tota uia anaue deualant; e era la carrera tan costa aual, que tota uia auien a correr, que tenir nos podien.

XV. Lloch dels justs no caritatius.  E axi com els sen anauen, abans de molt que a Paradis fosen, els ueren .j.ª gran ciutat, molt alte e ben murade; e sobre los murs, qui eran ben alts, els ueren gran multitut de gens, co es a saber, homens, fenbres, tots uius [nuus]; e aqui batials molt gran uent [e] pluige *[f. 121 v] desmesuradament, lo qual forcadament auien a soferir. E part tot aco, soferien gran fam e set, enpero auen lum e claredat, e no auien altre turment ne pudor. E en apres lanima demane a langel qui eren aquels qui estauen en aquel rapos e benenanse, segons los altres marimens que uists e pensats auien. Respos langel : « Gens foren qui no foren ten perfetes com degeren, en axi que no foren gens simples, que asats se gardaren de mal a fer e a dir; mas no feren tant be con degeren, e pogeren al pobres de Deu ajudar, e nou partiren ab nostre Senyor co que comenat los auia, na ageren compacio ne pietat de lus amichs ne de lus proismes, al quals ueien pesar moltes nesecitats en les quals poger*[f. 122]en auer ajudat sens lur dan. E aco han per penitencia, per co com als amichs de Deu auant [auents] fretura no ageren pietat; e axi com los pobres eren nuus e auien fret e fam e tot e altres mals, axi soferen els aquests trebals matexes, per digna justicia, algun temps; mas no perdurablament, ans los esta apres daco la gloria de Deu aparalade. »

  Apres aco langel e lanima anaren auant. Axi *[XVI. Lloch dels deslliurats de purgatori] com anauen, els ueren .j.ª porta gran, e alte e bele, la qual tentost denant els se obri per els a rebre; .j. bel uerjer, plentat de molts arbres freturosos [flayrosos ?], ben odelens e saborosos, e altres galerdies e delits tantes, que contar ne dir nos porian. E lo loch aquel era molt clar e resplandent e tot aquel jardi e uerjer era ple *[f. 122 v] de gran multitut de animes qui gardauen ues Deu; altament els cridauen, e salegrauen en nostro Senyor Deus en diuerses maneres. E al mig loch daquel uerjer, qui era molt reyal, auia .j.ª molt belle font dayge saborosa; e quant lanima uiu aço, dix ab gran gran alegria: « Lo nom de Deu sia beneyt, com per la sua gran misericordia ma deliurades de les penes de la mort, e a ma duyta en aquest loch de ten gran repos e ten glorios! Ara ueig e enten que es ueritat paria, so que recompta la sancta escriptura: que uls mortals ne porien ueura, ne bocha conttar, ne horeles hoir ne escoltar, ne hom pensar, la benuyransa que Deus te aparelade als seus amichs e a sos seruidos s[i do]nchs per lur hicnorancia nou poden ho [...] lar. » Enquare dix lanima al angel: « Prech *[f. 123] te, senyor, quem diges de quals animes es aquest. » Re[s]pos langel, e dix li: « Aquestes persones foren molt bones e quis gardaren de mal, mas enpero no foren de tot perfets ne acabats de totes bontats, que algun defaliment hi auia; e per amar daco no poden esser ajustades a la compaya dels sants qui son en gloria; mas estar san aqui, entro uenge lur temps. Aquela font es apelade font de uida, e a qui daquela font boura per tostemps set no aura. »

*XVII. Los reys Contaber y Donat Apres lanima sen ana per lo jardi, e entre aqueles compayes ela uiu alcuns de sos conexens. Entre els el uiu dos reys, los quals ben conexia car fo lur priuat deus |desus ?]. E dix lanima al angel: « ¿E com ses esdeuengut aco que ueyg, que aquests dos reys que aci son feren en lur uida de grans gracias [grans desgracias] e enamichs mortals foren tostemps? » E encara demana lanima *[f. 123 v] de lur uida al angel. E respos li langel e dix li: « Tu no saps com, ne com no, son aci; mas [mas] jo to dire; entin ho be. Sapies que aquests dos, ans que morisen, feren digna e complida penitencia, que en altra manera noyh foren. E sapias que la .j. daquests dos reys dessertament inebli, e per uolentat de Deu gari molt be, [e] apres que fo guarit, el se mes en horde e serui nostro Senyor Deus molt be e gint. E laltre ach aytembe gran malaitia, la qual soferi e pesa ab gran umilitat e paciencia, e erant gracias a nostro Senyor Deus del trebal que Deus li daue per sos peccats; e per tot aço el pres tot quant hac, e de tot se despula, e de la sua ma en sa uida ho parti tot als pobres de Deu, que nou espera a la fi queu fesen los mermesos. E per aco com els ten be es*[f. 124] manaren lus uida son els ara en aquest loch. E tu contaras totes aquestes coses, quant seras tomade al cos. »

 E quant langel aco damunt dit diges a lanima, *XXII. Los fundadors d'esglesies. anaren .j. poch auant, e trobaren .j. arbre molt bel e merauelos, ten alt que toca al cel; lo qual arbre auia .xij. branques ten solament, les quals sostenien molt luy; e lo dit arbre era molt dret e agual e ben fet, e tot ple e caregat de beles flos e de beles fules, e de fruyts de diuerses maneres, la .j. melor que laltre. E dejus lo dit arbre auia gran abundancia de flos, e de lires, e de rosas, e de uioles, e daltres bones flos, les quals gitauen ten gran bona hodor de si matex, que pert tot aco a gran merauele confortauen; e encare desots les rames del dit arbre auia ajustades gran multitut de gents, les quals auien senblance *[f. 124 v.] de bones persones e deuotes; e cascuna persona seya en molt bela cadira, e en lus caps tenien cascuns .j.ª richa corona daur e de pedres precioses; e tota lur ancia era contar e loar nostro Senyor Jhesu Christ e la beneyta sancta Trenitat. E lauos dix lanima al angel: « Senyor, encaret prech, sit plau, quem diges quin arbre es aquest ten merauelos, que hanc non uiu nen hoy parlar son par; encare, quines gents son aqueles qui dejus el estan en ten gran seyoria. » Respos langel: « Aquest arbre te senblanse a la sancta Esgleya, e el cap seu, qui es ten bel e tan alt, es comparat a Jhesu Christ, qui es cap de cristianisme, e les rames e les branques son .xij. apostols; encare hi poden eser en repos los sants pares qui son pasats *[f. 125] e la sancta Esgleya, per reger lo poble de Deu, axi com los apostols, els arcabisbes, els rectos, e altres bones persones relegioses qui preicaren e senbraren la paraule de Deu, e per lus bons castigamens e bones doctrines la multiplicaren, per les quals molts e moltes desenpararen la carrera male, e seguiren la bona e an fet seruey molt a Deu; e aquestes conpayes que tu ueus aci son aqueles que tu aydes; e encare [que] ych son aquels qui per els sa conuertien, e lo manament de Deu en [que] lur uida obseruaren, e en aquela perseueraren entro a lur fi, que nos baxaren nes torceren a naguna part per paor ne per amor ne per serueys, ne per naguna tentacio; per que pots uer que tot lur trebal es tornat en repos. »

XXIII. Los àngels. Acabament E dementre que aço damunt dit deya langel a la anima, anaren .j. poch mes auant, e trobaren .j.ª molt noble e richa ciutat, la qual ciutat era pus onrade e mils feta, que gran de*[f. 125 V.] lit era de uoura; la qual ciutat era Jherusalem, e era entorn closa e murade dun mer [mur] molt fort e bel e alt e gran, e fort merauelos; mas era fort gran afay de entrar dins, per co com aqui no podia entrar, si donch fort purgades e ensaminades no eran. Lo mur daquesta ciutat auia gran sobrepugament de balesa e de riquesa sobre totes les altres ciutats quels uistes auien, per co com tot era hobrat de soles peres precioses, axi com son: marachdes, e safis, e jaspis, e stopacis, e robis, e altres pedres de diuerses maneres e de gran ualor e de gran uirtut; e eren totes segelades e encastades en aur fi e pur, per que aquest loch era de gran uirtut [e] alegria a tots quants ho ueien. E axi langel e lanima anaren auant, tot entorn del mur, e remira sa belesa, que hanc dins no pogeren entrar, ans los couench a pujar sobre lo *[f. 126] mur per esgardament de la ciutat e per uers qui era dins; e quant foren sus lo mur alt, els ueren tantes meraueles que no es uiu al mon que recontar ho poges. E aquel loch era pus delitable e pus complit de tots bens, qui aqui res no falia, com totes abundancies de benenanses eren aqui ajustades, axi com es: uida sens mort, goig sens tot mariment, e repos sens trebal, bastament sens fretura, e altres benenanses sens comte; les quals serien longes de contar, axi que en aquel loch no auia nagun defaliment, sino solament de mal, que aqui no podia entrar ne saber. E la anima romas tota sola, e uiu les ordens dels angels e dels arcangels, e de les uirtuts e de les potesta[ts], e dels princeps e dels trons, e de les dominacions e de xerlibin e de serafin, qui no sesan de loar nostro Senyor, dient: « Santus, Santus, Santus, *[f. 126 v.] dominus Deus sabaot » e altres laos moltes. Adonchs .j. angel daquels de dins garda lasus al mur e uiu lanima, e dix li lo ues del Saltiri, lo qual diu axi: « Audi filia et uide et inclina aurem tuam» co es a dir, escolta e enten, fila de Deu, e obri la tua oreyla, e enten so que hoyras, e oblida lo teu poble, co es, los teus peccats el mon e les benananses, careles e delits, car lo Sanyor rey de gloria a cobejade e uolguda la tua belesa e nedesa. E axi nons qual fer grans noues de recontar la gloria e la benenanse qui en aquel loch sant es; e entenem que aqui deu esser mes e en altre loch, com sabude cosa es [e] entesa, que gran goig, e gran alegria, e gran gloria, e gran dignitat deu esser en la compaya dels angel[s], e dels patriarques, e dels profetes, e uaenne la conpaya dels *[f. 127] angels ten bella. E uaeren la fas de les uerjens ten amoroses, qui cantauen tan dolçament los goigs e les saluts de les mares de Deu. E sobre tot aco, uaeren lo sol de justicia, e font de pietat, co es, lo Senyor de gloria, acabament qui es perfeccio de tots bens, e qui esta en sa reyal magestat hom [hon] es uista la sua fas benigne, la qual es alegria e consolacio de tots los sants. Axi, apres daquesta uida freuol e mesquina, nos uejam tots ensemps en la gloria de Paradis. Amen, Deo gracias.