Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/VI.- CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE L'OBRA POÈTICA EN CATALÀ

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


 VI.- CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE L'OBRA POÈTICA EN CATALÀ

 Tot anticipant alguna de les conclusions a què ens menarà el nostre estudi, hem de destacar una característica fonamental de l'activitat literària de Bartomeu Simon: cap de les poesies que ens han arribat en més d'una llengua no fou originàriament escrita en castellà. En aquest sentit -i deixant de banda els textos sards-, tant el sonet dedicat a Carles Manuel IV com la "Tradussión letteral en castellano de la respuesta que hiso una dama [...]" foren inicialment redactats, segons paraules de Bartomeu Simon, "in linguaggio materno, poco fertile e molto scabroso per il verso" i posteriorment traduïts al castellà. La segona versió -"meno insipida e noiosa"- no fóra, d'aquesta manera, més que un intent d'ennoblir dos textos espontàniament escrits en català, el primer tot seguint la represa nacionalista que va acompanyar l'establiment de la família reial a Sardenya i el segon per tal de perpetuar a l'ambient familiar aquelles tertúlies literàries que de feia anys constituïen un dels principals entreteniments de caràcter cultural.

 En aquest sentit, el matrimoni de Bartomeu Simon amb Maria Antíoca Màssala -la llengua de la qual era el català i no el castellà o sard, com al cas de Magdalena Delitala- assoleix una importància que va molt més enllà de la purament anecdòtica: excepte l'esmentat sonet "Per la feliz venguda del Rey Carlos Emanuel IV a Sardeña, a 3 mars 1799" (Text 1), totes les poesies catalanes de Bartomeu Simon són posteriors a l'any 1799, data del seu segon matrimoni. No hi ha dubte que Maria Antíoca Màssala era la veritable destinatària de la major part de les poesies catalanes del seu marit. En efecte, fora del sonet patriòtic i dels textos d'abast familiar, Bartomeu Simon només va recórrer al català a l'hora d'escriure poesies de temàtica religiosa, en què la intimitat havia de trobar sens dubte la pròpia veu en la "llengua materna": ens referim a la nadala "Per lu naximent del Senyor Nostre" i als goigs dedicats a Jesús Sacramentat.

 És difícil d'establir el grau de participació dels membres del servei de la família Simon a les tertúlies literàries que organitzaven llurs amos. Tant si hi participaren de manera directa com indirecta, però, llur protagonisme esdevé indiscutible: en recórrer al català, Bartomeu Simon decidia de posar en boca de personatges humils les seves poesies ja que, en un ambient noble com el seu, l'ús de l'italià hauria estat més versemblant que no pas el de l'alguerès. Excepte el sonet patriòtic i els goigs de Jesús Sacramentat, per tant, totes les poesies de Bartomeu Simon són atribuïdes a la seva pròpia muller ("Resposta de una dama a un canòngie que le ha fet una canzó en sesta lyra"), a un anònim "pobra ciapadó" (la nadala "Per lu naximent del Senyor Nostre") o bé al criat "Aleix" (tota la resta).

 Tot i l'enorme distància social que allunyava Bartomeu Simon dels membres del seu servei no podem descartar completament la possibilitat que els criats participessin directament a les tertúlies. En aquest sentit, convé recordar l'acadèmia literària que hom va celebrar a l'Alguer l'any 1796 durant la qual, com hem vist,

"un noy vestit de pagès, que figurava arribar del camp, recitá la següent composició, també escrita per lo canonje Siré" (TODA 1903, 33).

 Pel que fa al grau d'instrucció de l'esmentat Aleix, són ben eloqüents els següents versos, procedents de la cançó en què "Alexiu espon sa bona voluntat y fieltat a son amo":

 "Al mateix temps que vivia
 domèstich, com se sol diure,
 me mostrà a lligí y escriura,
 lo que mai cregut havria".

 I encara:

 "Si yo li pughés escriura
 mal com sé tottas las cosas,
 veuria ancara las rosas
 ch·espinas se pòdan diura".

 Res no impedia, per tant, que el servent en persona llegís o bé recités públicament les cançons que Bartomeu Simon li atribuïa.


 Per acabar voldríem destacar -a més de l'interès del nostre autor a l'hora de corregir ortogràficament els propis textos catalans, a partir de l'aprenentatge dut a terme damunt del Llibre dels secrets de Agricultura, de fra Miquel Agustí- la mètrica d'algunes poesies.

 No hi ha dubte que les principals formes mètriques que Bartomeu Simon conrea són de tradició castellana o italiana: dècimes, alexandrins, sextines i octaves reials. Pel que fa a aquestes dues darreres estrofes, és interessant de recordar els versos que atribueix a la seva muller, quan dialoga amb el fictici canonge:

 "Ya sé qu·és sempre estat
 amant de les tres muses principals;
 que·n ellas ha studiat
 fer las sestas en lyra y coplas reals.
 Per fama és conegut
 de tots un gran poeta molt sabut".

 Convé tenir en compte que per a Bartomeu Simon les sextines no pertanyen a la tradició poètica italiana, contra el que s'esdevé amb les octaves i els alexandrins. Ja hem vist que l'any 1793 va demanar al seu fill Domènec que traduís del castellà a l'italià certes sextines de M. Pugioni, tot recordant-li que

"vi è chi ha voluto tradurre in italiano la suddeta sesta lira. Pugioni opina che non corre in tal metro inusitato dagli italiani e che potrebbesi tradurre in ottava rima od in martelliani, ciocché si lascia a voi per viemeglio abbellirla" (11 de juny de 1793).

 Pel que fa a l'ús dels versos "martel·lians" o alexandrins, que es generalitzà a Sardenya com a conseqüència de la penetració de l'estètica arcàdica, en trobem un bon exemple a la nadala "Per lu naximent del Senyor Nostre" en què, seguint el costum de Bartomeu Simon, les parelles de versos, de catorze síl·labes segons el recompte castellà, presenten una fortíssima cesura després de la setena síl·laba, de manera que hom les copia com si es tractés de quatre heptasíl·labs (hexasíl·labs segons el recompte català), amb rima n-a-n-a:

 "Muda vistirs y déxia-te,
 déxia-te anar de plor.
 No és temps de fer més llàgrimas
 ni penas tindre al cor".

 Dins de la poesia catalana de Bartomeu Simon, però, aquest metre no constitueix més que una excepció. Efectivament, a l'hora d'escriure en sard o català el nostre autor vol allunyar-se de la mètrica castellana i italiana per tal de seguir l'autòctona. Sembla oportú, per tant, de descriure el contingut d'un manuscrit conservat a la Biblioteca Comunale de l'Alguer, intitulat "Lezioni principali per formar bene le rime più usate nella nostra Sardegna"[1]. Segons l'anònim autor d'aquest text, les principals formes mètriques emprades a l'illa foren la "quartina" (octosíl·labs amb rima a-b-b-a), la "sesta" (octosíl·labs amb rima a-b-b-a-a i el darrer vers amb rima constant), la "sesta in lira" (heptasíl·labs i hendecasíl·labs amb rima a-B-a-B-c-C) i l'"ottava" (hendecasíl·labs amb rima A-B-A-B-A-B-C-C).

 Tractant sobre la "sesta in lira", el metre de les "Quexas de unu pastore pro su dolorosu mancamentu de una porquedda" i de la "Resposta de una dama a un canòngie"-, el preceptista escriu:

"Questo metro è il più proprio ad usarsi in argomenti luttuosi e suscetibile di tante strofe quante ne vuol formare il poeta";

 i pel que fa a la "sesta", finalment:

"La sesta deve cominciar sempre con una quartina, la quale serve di tema a tutto il discorso che si maneggia nelle strofe".

 És aquest, en definitiva, el metre al qual recorre amb més freqüència Bartomeu Simon; un sol cop, però, amb l'estructura establerta per l'anònim preceptista (a-b-b-a-a-c, tot i que en aquest cas c, constant, no rima amb el respost), a la poesia que comença amb els següents deu versos:

 "Chie amat senza rexione
 non si chexet de su errore,
 prite no ischi itt'est amore,
 ch'est cegu d'una passione.

 Su caminu de s'amore
 est pienu de fiore e ispina:
 su fiore portat ruina,
 s'ispina calmat s'ardore.
 Sempre s'andat cun timore
 de non poder tropessare".

 El més normal, però, és que Bartomeu Simon afegeixi, després de la sextina, dos versos que rimen amb el respost, de manera que aconsegueix una estructura mètrica gairebé idèntica a la dels goigs. Efectivament, és aquesta la mètrica emprada a l'hora d'escriure la súplica adreçada a Jesús Sacramentat, únic cas en què l'esquema descrit serveix per a bastir una cançó de temàtica religiosa. Els temes profans seran els que més freqüentment seguiran l'estructura tradicional dels goigs -mai, però, en la poesia castellana o italiana de Bartomeu Simon-, de manera que serà en aquest metre d'origen català, generalitzat a la Sardenya del període, on el nostre autor trobarà l'esquema mètric més adequat per a la seva poesia de caràcter familiar.


  1. BComA, ms. 31, ff. 55v-57r.