Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/CONCLUSIÓ
L'estudi de la vida i l'obra de Bartomeu Simon ens ha permès d'assistir a l'evolució cultural d'un dels nobles algueresos més prestigiosos del seu temps, format sota la influència dels corrents culturals i literaris d'origen espanyol que els jesuïtes van voler perpetuar a Sardenya molt més enllà de la data en què l'illa va entrar sota l'àrea d'influència italiana. Alhora, la relació professional i ideològica de Bartomeu Simon amb els seus fills, l'activitat política i intel·lectual dels quals no sempre va compartir, ens ha demostrat la reticència amb què la vella generació va aproximar-se a les noves formes de pensament: si d'una banda les idees econòmiques i les reformes de caire institucional foren assimilades amb facilitat, la ideologia revolucionària d'origen francès a Sardenya només va penetrar en aquella jove generació de la noblesa i la burgesia que essencialment s'oposava als interessos de l'aristocràcia. Bartomeu Simon només s'aproximarà, i encara tangencialment, a aquesta ideologia a l'hora de lluitar per la carrera professional pròpia i familiar.
La defensa de les peculiars característiques culturals de l'illa és un factor fonamental dins d'aquesta lluita. Tot esforçant-se, alhora, per bandejar-ne el record de la dominació ibèrica que l'havia castellanitzada, els piemontesos van fomentar-hi tant la introducció de l'estètica neoclàssica de matriu italiana com la represa de la literatura local. Aquesta simbiosi a l'Alguer va permetre de manera simultània el conreu de la poesia arcàdica en italià i una episòdica renaixença de la literatura catalana, que tant reprenia l'antiga tradició popular com introduïa nous elements neoclàssics en una poesia d'aspiracions purament locals i fins i tot familiars.
Bartomeu Simon exemplifica no solament aquestes dues forces literàries -i encara la del conreu, paral·lelament a la catalana, de la poesia en sard-, sinó també l'antagònica: la pervivència de la llengua castellana i dels corrents literaris nascuts durant el Segle d'Or espanyol.
Factors d'abast local, familiar i personal van empènyer Bartomeu Simon a aprofundir la seva relació amb la llengua catalana. A més de la represa, a l'Alguer, de la poesia de caire popular, el dolorós enfrontament amb la trajectòria vital, durant la vellesa, i el matrimoni amb l'algueresa Maria Antíoca Màsala van indicar a Bartomeu Simon el camí de la recuperació de la "llengua materna". En aquest sentit, assoleixen un relleu cabdal les acadèmies literàries i, més encara, les festes familiars i les lectures privades que van permetre la saltuària presentació pública de poesies en català. Les abundants referències a les festes literàries de la família Simon constitueixen, precisament, l'única notícia que ens ha pervingut relativa a aquest costum a l'Alguer, que va permetre el conreu de la poesia en català precisament en un dels ambients més castellanitzats i, posteriorment, més italianitzats de l'illa.
El recurs a les formes literàries de més antiga tradició popular -amb tota l'escenificació que comporta, i que alhora marca un distanciament per part de l'autor i dels assistents a les lectures- fou una de les principals característiques d'aquesta poesia: hom conrea, així, la forma mètrica dels goigs i estableix uns textos en què la senzillesa, l'humorisme i, en definitiva, l'anècdota els atorguen un to completament local i circumstancial. Però no només això: de manera continguda, alguns elements propis de la literatura arcàdica aconsegueixen de penetrar en aquesta poesia, de manera que amb Bartomeu Simon assistim a un fenomen paral·lel al de Joan Ramis i Antoni Febrer i Cardona, a Menorca, o al dels autors rossellonesos del període: a la penetració de l'estètica neoclàssica, en aquest cas de tradició italiana, a la poesia en català. És ben simptomàtic que aquesta penetració s'esdevingui, precisament, en una terra que, com Menorca i el Rosselló havia deixat de dependre de l'Estat espanyol. Aquesta dada representa una de les principals novetats que insinua el nostre estudi i que ha de permetre, sens dubte, ben fructuosos estudis posteriors.
No tan sols les formes literàries catalanes, però, van interessar Bartomeu Simon. Una de les principals sorpreses que ens ofereix la seva obra en català és el pacient estudi i posterior correcció lingüística dels propis textos. És interessant de tenir en compte que els costums lingüístics contemporanis i l'abundant documentació en català, tant d'origen alguerès com sard, que Bartomeu Simon havia de conèixer a la perfecció, no van constituir un element prou legítim per al nostre autor a l'hora d'enfrontar-se amb la pròpia llengua. No serà, efectivament, fins a conèixer el Llibre dels secrets de agricultura, casa rustica y pastoril, de Miquel Agustí -un text, per tant, escrit en català fora de Sardenya- que el nostre autor es decidirà a corregir la seva poesia tot aplicant-hi les solucions ortogràfiques i lingüístiques, sovint en dasacord amb el dialecte local, que agermanen la seva obra amb la produïda a la resta dels Països Catalans.
L'estudi del lloc que ocupa Bartomeu Simon dins la literatura catalana del seu temps -tot aprofundint el paral·lisme amb els fenòmens literaris introduïts a Menorca i el Rosselló- i l'anàlisi de la seva llengua tant des de l'aspecte dialectal com de la pretesa normativització que acabem d'insinuar, són aspectes ralacionats amb el nostre estudi que prometen novetats enriquidores i que nosaltres mateixos pretenem d'aprofundir en una altra ocasió. Fins llavors, oferim el present treball als estudiosos que se'ns vulguin anticipar i als quals esperem d'haver ajudat tot fent públics uns textos que han d'aclarir, en el futur, un dels aspectes menys coneguts de la nostra literatura.