Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/TEXTS

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca






TEXTS




 La present edició

 Transcrivim a continuació totes les poesies catalanes de Bartomeu Simon custodiades a l'Arxiu Guillot de l'Alguer. En un sol cas comparem, en nota, la nostra transcripció amb una altra d'anterior. E. Toda, en efecte, recollí el sonet "Per la feliz venguda del Rey Carlos Emanuel IV a Sardeña" (Text 1) i en publicà una versió lleugerament diferent de la nostra. La possibilitat que Toda hagués consultat una font diferent de la que nosaltres llegim ens ha aconsellat de seguir de ben a prop la seva edició. No ens ha semblat útil, en canvi, de tenir en compte les edicions de les altres dues poesies publicades de Bartomeu Simon (Texts 7 i 8), edicions que foren dutes a terme damunt dels mateixos originals que nosaltres hem tingut ocasió de consultar.

 Introduïm cadascuna de les poesies amb una breu presentació on fem constar el lloc i la data de redacció, quan ens són coneguts. Numerem els versos per tal de referir-nos-hi tant a les notes com a l'aparat de variants.

 Pel que fa als criteris de transcripció, hem procurat d'alterar el menys possible el text. Seguim les normes modernes pel que fa a la separació de les paraules, la puntuació i l'ús de les majúscules. Accentuem segons les normes vigents i normalitzem l'ús de j/i i v/u. Resolem els casos d'aglutinació amb l'apòstrof o bé -quan les normes ortogràfiques no ho permeten- amb el punt volat. Introduïm l'ús del guionet.

 L'accentuació dels textos ha provocat alguns fenòmens que convé tenir en compte. Ben sovint Bartomeu Simon recorre a la grafia italiana a l'hora de representar certs sons, tot utilitzant una -i- muda que fa que la paraula sembli esdrúixola. Ens veiem, per tant, obligats a accentuar formes com "desdícia" (pron. "desditxa") o "canòngie" (pron. "canonge") tot i que es tracta de paraules planes; aquesta solució ens ha semblat la més adequada per tal d'evitar confusions amb altres paraules planes en què la -i- és tònica (sense l'accent, "canòngies" -pron. "canonges"- es confondria amb "canongies"; "conèxies" -pron. "coneixes"- amb "conexies", etc.). Aquest criteri ens ha fet considerar agudes, a efectes d'accentuació, paraules monosíl·labes com per exemple "già" (pron. "ja").

 L'accentuació que introduïm crea encara una altra contradicció pel que fa al recompte sil·làbic dels versos. Una paraula com "viuda" pot rimar amb "duda" (Text 2, vv. 86 i 88), "fruits" amb "units" (Text 2, vv. 131 i 132). Emprar la dièresi en aquests casos, a més de ser contradictori amb la normativa, hauria creat una nova síl·laba, tot trencant l'equilibri mètric. Deixar d'accentuar, d'altra banda, paraules com "pudrían" (Text 2, 178) per tal com Bartomeu Simon considera el grup -ia- com un diftong creixent hauria provocat encara altres confusions que hem volgut evitar aplicant les normes d'accentuació de manera estricta, fins i tot als casos en què es contradiuen amb la mètrica.

 Per acabar, convé aclarir que no hem alterat la grafia, a l'aparat de variants, de les lectures ratllades o corregides a l'original. A causa de l'interès fonamentalment literari del nostre estudi, no hem considerat necessari de comentar en nota aquestes correccions. Observacions d'aquest tipus, d'indubtable interès dialectològic, ens haurien dut molt més enllà dels límits que ens hem volgut imposar.