Llibre de les besties (1905)/De la batalla del lleopart i de l'onça

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


CAPITOL VI
DE LA BATALLA DEL LLEOPART I DE L'ONÇA
E
N la cort del rei vingué l lleopart, i na Renart, qui l vegé venir, digué al rei secretament estes paraules :

 — Senyor, per l'acostament vostre i de la lleoparda sou caigut en ira del lleopart. Si vós, davant lo lleopart no m'honrau i no m feu honor que us estiga pus prop que negun altre, lo lleopart crec que m'occiurà.

 En aquella hora l lleó feu na Renart de son consell, i feu-la estar prop de sí, per çò que l lleopart no la gosas ferir ni occiure; i per consell de na Renart feu porter lo paó, per çò com sent fortment. A tot lo consell del rei i a tots los barons qui estaven en aquella plaça desplagué l'honor que l rei feia a na Renart, i sobre tots desplagué al lleopart, al qual hagueren dit que na Renart era estada ocasió del maridatge de sa muller i del rei.

 Davant lo rei fou lo lleopart, i hagué-hi molts d'altres honrats barons, en presencia dels quals lo lleopart reptà l rei de traició, i digué que l rei falsament havia presa sa muller; i si en sa cort havia negun baró qui l rei volgués escusar de traició, que ell lo combatria i que li faria dir que l rei era traidor. I adoncs lo lleopart fermà la batalla, i donà son gatge al rei.

 Con lo lleopart hagué reptat lo rei de traicio davant tot son poble, molt fo lo rei irat contra l lleopart; i hagué gran vergonya de ses gents con fou apellat traidor. Lo rei digué a sos barons:

 — Qual de vosaltres vol pendre la batalla contra l lleopart qui m repta de traició?

 Tots los cavallers callaren, tro que na Renart digué aquestes paraules:

 — Traició es cosa que es a Déu molt desagradable, i gran deshonor es a tot lo poble que l rei llur senyor sia apellat de traició. I en així com lo lleopart fa gran deshonor a son senyor, i pera fer deshonor se vol metre en perill de mort, en així farà honor tot baró qui escondesca l rei de traició; i qui per salvar sa honor se metrà en la batalla, cobrar-ne ha del rei gran guasardó.

 Per la gran deshonor que l rei prenia con lo lleopart lo reptava de traició, i car l'onça ahirava lo lleopart per çò com lo rei dels homens l'havia honrat més que a ella, per açò l'onça pres la batalla contra l lleopart, i escondí l rei de traició. Emperò conciencia havia, car sabia que l rei havia feta malvestat i engan contra l lleopart, qui lleialment l'havia servit tots los temps de sa vida.

 En lo camp foren lo lleopart i l'onça, i tot lo poble digué:

 — Ara parrà qui vencerà, o veritat o falsetat.

 Adoncs lo gall demanà a la serpent qual li paría que degués vèncer la batalla, i la serpent digué aquestes paraules:

 — Batalla fo atrobada per çò que veritat confonés i destruís falsia, i Déu es veritat; perquè tota persona qui mantenga falsetat se combat ab Déu i ab veritat.

 Aquestes paraules, que la serp deia secretament al gall, entengueren lo lleopart i l'onça, per les quals paraules fou lo lleopart molt consolat, i l'onça ne fo en conciencia i en tristicia, i hagué por que ls pecats del rei no fossen ocasió de sa deshonor i de sa mort.

 Tot aquell dia, tro a hora de completa, durà la batalla del lleopart i de l'onça; i l'onça se defenia molt fortment contra l lleopart, lo qual hauria vençut i mort; més conciencia la destrenyia, i lo lleopart, veritat i ira que havia contra l rei, l'esforçaven i el revenien con cuidava defallir. Tant era fort lo lleopart, per l'esperança que havia en son bon dret, que no li era semblant que per res pogués esser vençut, i a la fi ell vencé l'onça, i féu-li dir davant tota la cort que l rei llur senyor era fals i traidor. Molt fo lo rei confós i envergonyit d'aquella batalla, i lo lleopart occí l'onça, i tot lo poble hagué vergonya de la deshonor de llur senyor.

 En tant gran vergonya i confusió estigué l rei davant son poble, i tant fo irat contra l lleopart, qui a tant gran deshonor l'hagué fet venir, que no s pogué tenir de sa ira, i davant tots anà l lleopart occiure; lo qual lleopart no s pogué defendre del lleó, per çò car era hutjat. Tots quants foren en la plaça foren despagats del falliment que l rei havia fet, i cascun desitjà esser en senyoria d'altre rei, per çò car molt es perillosa cosa subjugació de poble qui sia sotsmès a rei injuriós, irós i traidor.

 Tota aquella nit estigué l rei molt irat i despagat, i l'endemà matí ell ajustà son consell, i demanà consell sobre açò que l rei dels homens havia tramès a dir, çò es a saber, que li trametés un llop i un ors.

 — Senyor, — digué la serpent, qui era l pus savi conseller que l rei hagués, — molts ors i molts llops ha en vostra terra. D'aquells podeu triar a vostre plaer tal ors i tal llop que sien a vós a trametre.

 De l'altra part parlà na Renart i digué:

 — Lo rei dels homens es lo pus noble i lo pus poderós rei que sia en tot lo món, i per açò es cosa necessaria que vós, senyor, trametau lo pus savi i lo pus fort ors i llop que hajau, car si no ho fesseu, podria-us esser blasme i perill.

 Lo rei digué a na Renart qual era l pus savi i el pus fort ors i llop que fos en son regne, i na Renart respongué i digué que pus que l'ors i el llop eren de son consell, semblant era que fossen oascun pus savi i pus fort que negun ors ni negun llop que fos en son regne. Lo rei tengué per bo que trametés l'ors i el llop qui eren de son consell al rei dels homens; i l'ors ni l llop no sen volgueren escusar, per çò car amaven honrament i temien, si s'escusaven, que no ls fos jutjat a volpellatge. Ab tant na Renart digué al rei que en així com trametia al rei dels homens les pus nobles persones de tota sa terra, que en així era raó que li trametés lo pus savi missatger de sa cort, qui menas l'ors i el llop per presentalles. Lo rei ho tengué per bo i digué a la serpent que ella fes la missatgeria.

 Ans que la serpent eixís de la cort del rei ni fes sa missatgeria, digué aquestes paraules:

 — Una vegada s'esdevenc que una volp trobà en una bella praderia una freixura, en la qual estava un ham que un caçador hi havia mès, per çò que prengués la volp, si menjava aquella freixura. La volp, que vegé aquella freixura, no la volgué tocar, i digué aquestes paraules : «No es aquesta freixura posada en esta praderia sens ocasió de tot treball i perill.»

 Lo lleó, després que fou en pecat i hagué mort lo lleopart, no hagué tanta de subtilesa ni d'enginy com d'abans havia, i no entengué çò que les paraules que la serpent hagué dites significaven, i digué a la serpent que li exposas les paraules, car ell no les entenia. La serpent li digué que després que l bou i na Renart foren de sa cort, no fo la cort sens treball ni tribulació; i per açò no era sens ocasió de treball i de tribulació del rei i de sa cort l'honrament que l lleó havia fet al bou i a na Renart.

 Con lo bou oi que la serpent l'hagué acusat al rei, ell s'escusà al rei en presencia de sa cort, i digué que ell no li era de nulla cosa malmirent, ni no era semblant que ell degués fer nulla res malestant contra l rei ni sa cort, car lo rei lo tenia honrat; i car era bestia bona a menjar de rei, i lo rei no l volia menjar, per açò devia guardar i salvar al rei tota sa honor. I adoncs lo bou s'escusà al rei en totes ses maneres, i digué com na Renart li consellava que cridas tres vegades la nit i tres lo jorn, i que vingués en la cort pera tractar ab lo rei molt de bé. En tal manera s'escusà lo bou al rei, que na Renart ne hagué desplaer, i en son cor concebé mala volentat contra l bou.

 Un dia s'esdevenc que hagué molt nevat i fet gran fret, i lo lleó ni aquells de sa cort no hagueren que menjar i hagueren gran fam. Lo lleó demanà a na Renart com podrien menjar, i na Renart digué que no s sabia, mas que iria al paó i que li demanaria si sentia neguna bestia pres d'aquell lloc que pugués lo rei menjar ab sos companyons.

 Lo paó, qui vegé venir na Renart, hagué gran por, car molt temia na Renart. Na Renart digué al paó que si l rei li demanava si sentia neguna bestia que pugués menjar, que digués al lleó que ell no sentia nulla bestia que l rei degués menjar; mas que sentia que al bou pudia l'halè, i que sentia que l bou en breu de temps devia morir per malaltia. Lo paó, per çò car temia na Renart, i per çò car lo bou menjava l blat que l paó devia menjar, consentí en la mort del bou, i digué al lleó çò que na Renart li hagué dit.

 Con lo lleó hagué demanat al paó què podria menjar, i lo paó hagué dit al lleó que no sabia, mas que sentia que l bou devia morir en breu de temps, segons que son mal halè corromput significava, lo lleó hagué gran volentat de menjar lo bou, mas hagué conciencia que l'occiés, per çò car li havia promesa lleialtat, i car lo bou l'havia servit llongament, i en ell se fiava.

 Con na Renart vegé que l rei dubtava a menjar lo bou, ell s'acostà al rei i digué-li per què no menjava l bou, pus que l bou devia en breu de temps morir per malaltia, segons que l paó ho coneixia; i majorment com sia volentat de Déu que rei haja ses necessitats en sos sotsmesos, totes les vegades que menester hi sia.

 Lo lleó respongué a na Renart i digué que per res no trencaria sa fe al bou, pus que li havia promesa.

 — Senyor, — digué na Renart, — menjareu vós lo bou si jo us faig dir a ell mateix que l menjeu, i si ell vos apella quiti de la fe que li haveu promesa?

 I lo lleó li prometé que sí.

 Adoncs na Renart se n'anà a un corb qui avia gran fam, al qual digué aquestes paraules:

 — Lo lleó ha fam, i jo tractaré com occía lo bou, qui es molt gras, i bastarà a tots, car gran bestia es. I si l lleó diu davant tu que ell ha fam, tu t'oferiras al rei i digues-li que t mengi. Més ell no t menjarà, car jo t'escusaré a ell, i ell no eixirà de mon consell, car tot çò que jo li aconsell fa; i si jo m'oferesc a rei que ell me mengi, tu digues que jo no só bo a menjar, i que la meva carn es malsana.

 Con na Renart hagué així adoctrinat lo corb, ell anà al bou i digué-li que l rei lo volia menjar, car lo paó li havia dit que ell sentia en son halè que en breu de temps moriria per malaltia. Molt hagué gran por lo bou i digué que vera era la paraula que l pagès digué al cavaller.

 — I com fou açò? — digué na Renart.

 I lo bou li digué aquestes paraules:

 — Un ric pagès desitjava honrament, i donà sa filla per muller a un cavaller qui amà la riquesa del pagès, i l'honrament convertí a sí la riquesa, i la riquesa no pogué haver tant gran poder en lo pagès que n pogués haver honrament. Mas l'honrament del cavaller tirà a sí la riquesa del pagès, en tal manera que l pagès fo pobre i no fo honrat, i lo cavaller fo ric i honrat. I adoncs lo pagès digué al cavaller que en privadesa de cavaller i de pagès està pobresa i treball de pagès i honrament de cavaller.

 — En així, — digué l bou, — en cuidança de bou i de lleó està mort de bou i sadollament de lleó.

 Na Renart digué al bou que no hagués por, car lo lleó li havia promesa fedeltat i que no li faria traició; i consellà al bou que ell s'oferís al lleó que l menjas, si li era necessitat; i adoncs que l lleó li n'hauria molt de grat; i pel grat que li hauria de la proferta, i per lo deute en que era amb ell, no li faria negun mal.

 — I encara, — digué ella, — que jo us ajudaré en tal manera que l lleó no us farà vilania ni tort.

 Con na Renart hagué totes aquestes coses ordonades, ell vingué davant lo lleó ab lo bou i lo corb, i el corb se presentà al lleó i digué-li que ell coneixia que l lleó havia fam, i proferia-s a ell que l menjas. Na Renart respongué i escusà l corb, i digué que no havia carn que s convingués a menjar de rei. Aprés estes paraules, na Renart digué al rei que la menjas, car no havia alre que li donas a menjar mas sí mateix, i lo corb digué al lleó que la carn de na Renart era malsana a menjar. Adoncs lo bou, per semblants paraules, se proferí al lleó i digué que l menjas, car ell era gran i gras, i havia bona carn a menjar.

 Adoncs lo lleó occís lo bou; i menjaren del bou lo rei i na Renart i el corb a tota llur volentat.

 Con lo bou fou mort, lo lleó demanà al gall i a na Renart qui seria son cambrer, i lo gall volgué parlar primer, mas na Renart li féu un esguard irós, per lo qual dubtà a parlar tro que na Renart hagués parlat. Na Renart parlà al rei i digué-li que l conill havia azalta semblança i era bestia humil i que estaria bé en l'ofici en lo qual solien estar lo gat i el bou. Lo lleó demanà al gall si tenia per bo çò que na Renart deia, i el gall no gosà res dir contra çò que na Renart havia aconsellat, car molt la temia, i aconsellà al rei çò que na Renart li havia aconsellat. Lo lleó féu cambrer lo conill, i llavors na Renart hagué gran poder en la cort, car lo gall i el paó i el conill lo temien, i lo lleó creia tot quan na Renart li deia.

 Un dia s'esdevenc que l rei hagué a entendre en un gran fet qui s fou esdevengut en son regne, i aconsellà-s ab lo gall i ab na Renart. Lo gall digué al rei que no era suficient a aconsellar lo rei en tant grans afers sens altres companyons; i aconsellà al rei que s cresqués de consell, car no era honor de rei que s minuas de consell, del qual consell s'era minuat, després que n fo menys la serpent, i lo lleopart i l'onça i lo llop.

 Per bo tingué l rei que fes consellers, i hauria-ls fets, sinó que na Renart digué aquestes paraules :

 — En una terra s'esdevenc que havia un hom a qui Déu havia donada tanta de ciencia que entenia tot çò que deien les besties i los aucells. Aquella ciencia havia Déu donada a aquell hom sobre tal condició que de res que oís ni entengués de çò que dirien les besties ni els aucells no digués a neguna persona, i aquell dia que ho diria, que morís. Aquell hom havia un ort en que un bou tirava aigua d'una sinia, i un ase aportava ls fems de que un hom femava aquell hort. Esdevenc-se un vespre que l bou fou molt hujat, i l'ase li aconsellà que l vespre no menjas la civada, per çò que l'endemà no l mesés hom a tirar la sinia, i que s pausas. Lo bou estigué al consell de l'ase i no menjà l vespre la civada. L'hortolà cuida-s que l bou fos malalt, i mès l'ase en son lloc a tirar la sinia. Tot aquell dia tirà l'ase la sinia ab molt gran treball. Con vingué la nit, ell vingué a l'estable, on trobà l bou qui jeia i sojornava. L'ase plorà davant lo bou i digué-li aquestes paraules:

 — Lo senyor — digué l'ase — ha en volentat que t venga a un carnicer, car cuida-s que sies malalt; i per çò, ans que no t'occia, es bo que tu tornis a ton ofici, i no t dones semblant que sies malalt.

 Aquestes paraules digué l'ase al bou, per çò que hom no l tornas a tirar la sinia, que li era de major treball que ls fems que aportava. Lo bou hagué por de morir, i menjà aquella nit la civada, i feu semblant que fos guarit. Aquell hom, qui era senyor del bou i de l'ase, entengué çò que havien dit lo bou i l'ase, lo qual hom sen rigué davant sa muller de çò que l'ase i el bou deien. La muller d'aquell hom volgué saber son marit de que s reia, i ell no lo hi volgué dir, car temia-s de la mort, la qual lo pendria si deia çò que entenia de les besties i dels aucells. La muller pregà son marit llongament que li digués çò per què s'era rigut, i ell no li volgué dir. La muller digué que no menjaria ni beuria, i que s deixaria morir si son marit no li ho deia. Tot aquell dia i tota la nit endurà la mala muller, que no volgué menjar ni beure. Lo marit, que molt l'amava, digué que li ho diria, i feu son testament; i, aprés lo testament, ell volgué dir a sa muller çò de que s'era rigut. Mas ell oí çò que l ca de casa seva digué al gall, i çò que l gall respos al ca.

 — I com fo açò? — digué l lleó a na Renart.

 I na Renart recomptà al lleó i digué que dementre que l'home feia son testament, lo gall cantà, i lo ca reprès lo gall perquè cantava, pus que son senyor devia morir. Molt se meravellà l gall com lo ca l'havia reprès de son cantar, i lo ca li recomptà com son senyor devia morir i volia morir per çò que sa muller visqués. Respongué l gall i digué que bé estava que morís, car àvol hom era, car no sabia esser senyor d'una fembra. Adoncs lo gall cridà deu gallines que havia, i totes les féu ajustar en un lloc, i feia d'elles çò que s volia. Açò féu lo gall en significança que l ca s'aconsolas de la mort de son senyor. Abdosos se consolaren de la mort de llur senyor, i lo gall cantà, i lo ca s'alegrà.

 — Companyó, — digué l ca al gall, — si tu haguesses tant folla muller com ha mon senyor, ¿què li faries, si s fos aventura que en aquest cas de mort t'aportas, en que ha aportat mon senyor?

 Adoncs lo gall digué que si ell fos en lloc de son senyor, que ell tallaria cinc vergues d'un magraner que havia en l'hort, i batria tant sa muller, tro que totes les hagués trencades, o fes menjar i beure sa muller, o que la deixas morir de fam i de set. L'hom, qui hagué enteses les paraules que l ca i el gall havien dites, se llevà del llit, i féu çò que l gall havia aconsellat; i sa muller, con fou bé batuda, menjà i begué, i féu tot çò que son marit volgué.

 Con na Renart hagué recontat l'eximpli damunt dit davant lo rei, digué que l gall era tant savi, que l sabria aconsellar en totes coses, i per açò no calia que l rei se cresqués de son consell; i majorment com en multitut de consellers ha trop gran desvariament de diverses intencions i opinions i volentats, per la qual multitut es moltes vegades torbat lo consell de princep.

 Con na Renart hagué parlat, lo gall digué estes paraules:

 — Un papagall estava en un arbre ab un corb, i dejús l'arbre havia un simi que havia posada llenya sobre una lluerna, car cuidava-s que fos foc, i bufava en aquella llenya per intenció que fes foc en que s'escalfas. Lo papagall cridava al simi, i deia-li que no era foc, ans era lluerna. Lo corb digué al papagall que no volgués adoctrinar ni castigar aquell qui no reb consell ni correcció. Moltes vegades digué l papagall al simi que lluerna era, i que no era foc çò que s cuidava que fos foc; i lo corb totes vegades reprenia l papagall com volia endreçar çò que naturalment es tort. Lo papagall davallà de l'arbre i acostà-s al simi, per çò que li pogués mellor dar a entendre çò de que l reprenia; i tant prop s'acostà l papagall del simi, que l simi l prengué i l'occís.

 Con lo gall hagué dit aquest exemple, lo rei hagué opinió que per ell ho digués, i féu un semblant crudel contra l gall, en semblant de mala volentat. I adoncs na Renart prengué el gall i occís-lo, i menjà-l davant lo rei. Con na Renart fo tant solament conseller del rei, i lo conill fo cambrer del rei, i lo paó fo porter, adoncs fo na Renart en gran benanança, i feia del rei tot çò que s volia.

 Dementre que na Renart estava en esta benanança, ell membrà en la traició la qual havia concebuda contra l rei, ladoncs com digué a l'orifany que ell tractaria que l lleó morís i que l'orifany fos rei. Volenter estiguera na Renart en l'estament en que estava; mas hagué temor que l'orifany no la descobrís; i per çò fou en volentat que tractas la mort del rei, per çò que atengués a l'orifany çò que li havia promès.