Vés al contingut

Llibre de les besties (1905)/Dels missatgers que l lleó tramès al rei dels homens

De Viquitexts
Sou a «Dels missatgers que l lleó tramès al rei dels homens»
Llibre de les besties (1905)
CAPITOL V

DELS MISSATGERS

QUE L LLEÓ TRAMÈS AL REI DELS HOMENS
D
EVEU saber que ans que ls missatgers partissen de la cort, lo lleó adoctrinà l lleopart i l'onça com deguessen fer la missatgeria, i digué estes paraules.

—Saviesa de senyor es significada en missatgers savis, ben parlants, bé aconsellants i bé acordants; i noblesa de senyor es significada en missatgers que fassen ordenadament messió, i que sien ben vestits, i hagen companya ben nodrida i ben arreada, i que ls missatgers ni llur companya no hagen avaricia ni luxuria, soperbia, ira, ni negun altre vici. Totes aquestes coses i moltes d'altres són necessaries a missatgers de noble princep, per tal que la missatgeria sia agradable al princep i a sa cort a qui són tramesos los missatgers.

Con lo lleó hagué adoctrinats sos missatgers com deguessen parlar ab lo rei ni com se deguessen captenir, i els missatgers foren partits de sa cort, los missatgers anaren llongament per moltes terres i diverses. Tant anaren los missatgers, tro que vingueren a una ciutat on lo rei tenia gran parlament.

A l'entrant d'aquella ciutat s'esdevenc que estaven follies fembres de bordell, i en presencia dels missatgers pecaven ab los homens. Molt sen meravellaren los missatgers con ho vegeren; i lo lleopart digué a son companyó estes paraules:

—Un burgès havia una dòna per muller que molt amava. Aquell burgès llogava on hostal que era aprop son alberc, a una folla fembra. La muller del burgès veia sovint entrar los folls homens a aquella folla fembra, i pres-li voluntat que usas de luxuria. Aquella dòna fou llongament en pecat de luxuria, i un dia s'esdevenc que son marit la trobà ab un hom que pecava ab ella. Molt fo irat lo burgès del falliment de sa muller, i la muller digué al marit estes paraules: «Una vegada s'esdevenc que en una praderia s combatien dos bócs selvatges, i per los grans cops que s donaven eixia-ls sang del front. Aquella sang queia en la bella herba que era en aquella plaça on se combatien. Una volp llepava aquella sang, i esdevenc-se que ls dos bócs s'ahurtaren i trobaren en lo mig la volp, i feriren aquella per los costats. Tant gran fo lo cop que li donaren, que la volp ne morí, i dementre que moria digué que ella era ocasió de sa mort.»

—Senyor lleopart,—digué l ca,—gran meravella es com los homens que creuen en Déu no han conciencia con deixen pecar aquelles folles fembres en presencia de les gents que entren i ixen en esta ciutat. Semblant es que l senyor d'aquesta ciutat i els habitants de la ciutat sien luxuriosos, i que en així com los cans desvergonyadament usen de luxuria.

Dient lo ca estes paraules, entraren-se en la ciutat, i vingueren a hostal, i després anaren al rei lo lleopart i l'onça ab les joies que aportaven. Molts dies estigueren los missatgers en aquella ciutat, abans que poguessen parlar ab lo rei, car aquell rei havia en costuma que no s deixava veure, mas a tard, i per significança de noblesa, tenia-s car. Un dia s'esdevenc que ls missatgers hagueren estat tot aquell dia a la porta del rei, que no pogueren parlar ab lo rei. Aquells dos missatgers foren molt despagats del rei, i foren hujats d'estar en sa cort. Un hom injuriat, qui havia estat llongament en aquella cort i no havia pogut parlar ab lo rei, digué en presencia dels missatgers aquestes paraules:

—Humil es Déu qui es rei del cel i de la terra i de tot quant es; car totes les vegades que hom lo vol veure ni parlar ab ell, lo pot hom veure i li pot hom dir ses necessitats. Aquest rei no ha porters a qui hom haja a donar diners, ni ha consellers qui per diners facen malvestat ni engany. No creu null hom llausanger; no fa veguers, jutges, batlles ni procuradors que sien ergullosos, vanagloriosos, avars, luxuriosos i injuriosos. Benehit sia aital rei, i tots aquells qui ell amen i el coneixen i l'honren i el serveixen, sien benehits!

En les paraules que aquell hom deia conegueren los misatgers que l rei era hom injuriós, i digué l'onça al lleopart estes paraules:

—Un rei volgué donar sa filla per muller a un altre rei, i secretament tramès un cavaller en la terra d'aquell rei, pera demanar les condicions del rei. Aquell cavaller demanà als pagesos i al poble de l'estament del rei, i tots lin digueren mal. Un dia s'esdevenc que aquell cavaller encontrà dos juglars qui venien de la cort del rei, lo qual hagué donat diners i vestidures a aquells juglars. Lo cavaller demanà als juglars de les costumes del rei; i ells digueren-li que l rei era llarg i caçador i amador de dònes; i de moltes d'altres coses lloaren lo rei, en les quals llaors, i per lo blasme que l rei havia de son poble, conegué l cavaller que l rei era hom mal i de vils costumes. Lo cavaller recontà a son senyor çò que havia oit dir del rei; i el rei no volgué per açò donar sa filla per muller a aquell rei, car conciencia hagué en donar sa filla a hom mal acostumat.

Aprés aquestes paraules, a poc de temps, los missatgers entraren davant lo rei, i donaren-li les joies que l lleó li trametia; i una lletra li donaren de part de llur senyor, en la qual se contenien estes paraules:

«En una provincia havia un rei qui havia molts honrats barons qui eren homens de gran poder. Lo rei, per tal que sos barons lo temessen i per tal que pogués tenir pau i justicia en sa terra, procurà com fos en gran amistat de l'emperador. Aquell emperador amava molt aquell rei, per los plaers que l rei li feia i per les bones costumes que havia; i los barons del rei, per temor de l'emperador, no gosaven desobeir a llur senyor de nulla cosa que ell los manas; i en així estaven tots plans, i havia l rei pau en sa terra.»

I con lo rei hagué oides les lletres que l lleó li trametia, i hagué preses les joies, ell donà l gat a un draper qui davant li estava, i donà l ca a un cavaller qui volenter caçava.

Molt desplagué als missatgers com lo rei hagué donat lo gat al draper, qui no era honrat hom, lo qual gat li havia tramès lo lleó a significança de sa semblança.

Con los missatgers foren tornats a l'hostal i ab lo rei hagueren parlat llongament de la missatgeria perquè eren vinguts, lo ca vingué a llur hostal, i digué-los que ell era molt despagat com lo rei l'havia donat a aquell cavaller, car ell ne proposava caçar contra l poble menut del lleó; i per açò havia conciencia com fes cosa contra l senyor de qui era estat.

Lo rei convidà un dia ls missatgers, i tingué aquell dia gran cort. En una bella sala menjà l rei i la regina ab gran res de cavallers i de dònes, i davant lo rei menjaren los missatgers. Dementre que l rei i la regina menjaven, juglars anaven cantant i sonant estruments per la sala, amunt i avall, i deien cantars deshonests i contraris a bons nodriments. Aquells juglars lloaven çò que feia a blasmar, i blasmaven çò que feia a lloar; i lo rei i la regina i tots los altres reien i havien plaer de çò que ls juglars feien.

Dementre que l rei i tots los altres tenien solaç de çò que ls juglars feien i deien, un hom pobrement vestit, ab gran barba, vingué en aquella sala, i digué en presencia del rei i de la regina i de tots los altres aquestes paraules:

— No s'oblidi l rei ni la regina ni sos barons, ni tots los altres grans i pocs qui mengen en esta sala, com Déu ha creades tantes criatures qui són en la taula del rei i de tots los altres, les quals ha creades diverses i delitables a menjar, i ha fetes aquelles venir de llongues terres, per tal que sien a servei d'hom, i que hom servesca a Déu. No s cuidi l rei ni la regina que Déu oblidi la deshonestat ni l desordonament qui es en esta sala, en la qual es Déu deshonrat; car no es qui reprenga açò que fa a rependre, ni qui llou çò que fa a lloar, ni es qui a Déu faça gracies de l'honor que Déu ha feta en aquest món al rei i a la regina i a tots los altres.

Con lo bon hom hagué dites aquestes paraules, un savi escuder s'agenollà davant lo rei, i pregà-li que li donas ofici en sa cort, com lloas çò que feia lloar, i blasmas çò que feia a blasmar. No volgué l rei consentir a la volentat de l'escuder, car havia por que l'escuder no l blasmas dels falliments que havia acostumats de fer, en los quals se delitava i a estar proposava tro a la fi de sos dies, en la qual s'hi proposava pendre penitencia de sos pecats.

Dementre que l'escuder pregava l rei que li donas l'ofici, i lo rei li deia de no, lo veguer d'aquella ciutat entrà davant lo rei, a qui presentà un hom qui havia mort un cavaller a gran tort. Aquell rei manà penjar l'hom que havia mort lo cavaller, i l'hom digué al rei aquestes paraules:

—Senyor en rei, costuma es de Déu que perdoni, pus que hom li clama mercè; perquè vós, qui sou en terra tinent lloc de Déu, a vós deman perdó, i deveu perdonar, pus que Déu perdona.

I el rei respongué dient aquestes paraules:

—Déu es just i misericordiós. Justicia fa, si perdona a aquell qui no fa falliment a escient; i con ha errat per algun accident o per alguna ventura, i adoncs se penet i demana perdó, llavors la misericordia de Déu li perdona. Mas la justicia de Déu no hauria concordança ab misericordia, si misericordia perdonava a hom qui proposa fer pecat, i puxes ha esperança de demanar perdó. I car tu proposares occiure l cavaller, i puxes hagueres esperança en mi que t perdonas, per açò no ets digne que t perdon.

En les paraules que hagué dites lo rei conegueren los missatgers que l rei deia contra les paraules que l'escuder li havia dites, en çò que no li hagué volgut donar l'ofici que li queria.

Con lo rei i tots los altres hagueren menjat i foren eixits de la sala, los missatgers sen vingueren a llur hostal, i l'un deia a l'altre que gran era la noblesa de la cort, i gran poder havia de gents i de tresor ab que fos hom savi lo rei i tement de Déu. Abdós los missatgers vingueren a llur hostal, on trobaren l'hoste qui plorava molt fortment i menava gran dol.

— Senyor hoste, — digueren los missatgers, — vós per què plorau ni què haveu?

— Senyors missatgers, — digué l'hoste, — en esta ciutat ha tengut lo rei gran parlament, ont ha fet ajustar moltes gents qui són vingudes de llongues terres. Les messions que l rei ha fetes són grans, i per açò ha manada una gran questa fer en esta ciutat, que serà molt gran, i costarà a mi mil solds, los quals hauré de manllevar de jueus.

—Senyor hoste, — digueren los missatgers, — i lo rei no ha tresor?

I l'hoste respongué i digué que l rei no havia tresor, mas que manllevava de ses gents i feia questes con feia corts, les quals corts feia tots anys dues vegades; i en així destruía ses gents, qui a les corts feien grans messions, i tota sa terra empobria, per la gran messió que feia.

— Bell amic, — digué l'onça, — qual utilitat se segueix de les corts que l rei fa tots anys?

L'hoste respongué i digué que no neguna, ans sen seguia gran damnatge, car les gents s'empobriren, i per la pobretat que havien feien molts d'enganys i de falliments, i el rei n'era en ira de tot son poble; car tant donava i gastava en les corts, que no hi podia abastar sa renda, i tollia als uns i donava als altres; i com hom se cuidava que l rei digués algunes novelles i hagués algun gran fet a tractar, ell no deia res i partien-se del rei tots despagats, i tots escarnien i menyspreaven el rei.

Con los missatgers hagueren oides aitals paraules del rei, adoncs menysprearen molt lo rei, ells i totes llurs companyes, pus que ls homens de la terra l menyspreaven. I el lleopart digué a l'hoste aquestes paraules:

— Gran damnatge es en esta terra, car no ha senyor bé acostumat qui tinga justicia i pau en sa terra.

— Senyor, — digué l'hoste, — no podria hom estimar lo damnatge que se segueix per malvat princep. L'una raó es per lo mal que fa; l'altra, es pel bé que fer podria, lo qual no fa. I, en així, per mal princep se segueix damnatge en dues maneres, segons que haveu oit. Aquest rei a qui vosaltres sou tramesos, es hom qui s confia massa en son consell, i ha àvol consell i malvat i de vils homens; i cascú de son consell cuida mellor esser rei que l rei mateix, i ensems gasten son regne, i el rei no n'ha cura, ni ha ansia mas de caçar i de deportar i de luxuriejar i de fer vanitats.

Con lo rei hagué dormit, los missatgers foren vinguts al palau del rei, i no pogueren entrar pera parlar ab lo rei tro que hagueren llogats los porters. Con los missatgers foren davant lo rei, lo rei honrà més lo lleopart que l'onça, en çò que li féu pus plasent esguard, i el féu asseure pus pres de sí que l'onça; i d'açò hagué l'onça enveja, i fo irada contra l rei; car l'onça creia que l rei la degués aitant o pus honrar que l lleopart.

Dementre que l rei estava ab los missatgers, quatre ciutats trameteren vuit proomens al rei, al qual feien clams dels oficials que tenia en aquelles ciutats, los quals eren homens mals i pecadors i destruien tota sa terra. Els proomens pregaren al rei per tota l'universitat de les ciutats que ls dongués bons oficials, i el rei tramès-los a son consell, i digué que son consell proveiria a llurs demandes. Con los vuit proomens foren davant lo consell del rei i hagueren mostrada llur raó, lo consell del rei los reprès fortment, car en aquell consell havien amics los oficials de les quatre ciutats, qui ab llur consell feien lo mal que feien, i dels diners que malament guanyaven los feien part. Aquells vuit proomens s'entornaren séns que ab lo rei res no acabassen.
En tant lo lleopart digué al rei:

— Senyor en rei, què voleu vós dir a mon senyor lo rei?

Lo rei digué al lleopart que li saludas lo rei i que li digués de sa part que li trametés un bell ors i un llop, car ell havia un senglar molt fort, lo qual volia que s combatés ab un ors tot lo pus fort que ell pogués trobar; i havia un alà, ab lo qual volia que s combatés un llop tot lo pus mal que fos en la cort del lleó. Abdosos los missatgers prengueren comiat del rei, i partiren despagats de sa cort, per çò car llongament los hi hagué tenguts i no ls hagué donat nulla cosa, ni no tramès al rei llur senyor negunes joies, ans féu semblant als missatgers que l rei volgués subjugar a sí llur senyor lo lleó.

En la via per la qual los missatgers s'entornaren a llur terra encontraren-se ab los vuit proomens, qui s'entornaven molt irats i despagats del rei i de tot son consell. Aitant com los missatgers anaren ensems ab los dits proomens, si foren en les paraules del rei i de son consell i de son capteniment; i los uns i los altres digueren mal del rei i de son consell. I lo lleopart féu als proomens aquesta demanda:

— Senyors, — digué l lleopart, — es-vos semblant si l rei ha culpa del damnatge que se segueix per son malvat regiment?
L'un dels vuit proomens respongué i digué aquestes paraules:

— En una ciutat havia un noble burgès molt ric, i con se morí deixà tot quant havia a son fill. Aquell fill del burgès fou request per moltes persones, car los uns li volien donar muller, i los altres lo pregaven que entrés en orde. Aquell macip fo en volentat que venés tot quant havia, i que n fes un hospital i un pont. L'hospital proposà fer per çò que hi albergassen los pelegrins qui per aquella ciutat passaven con venien d'Oltramar; i lo pont proposà fer per çò que ls pelegrins i altres gents ne passassen, i que en l'aigua no s negassen, car aquella aigua era a l'entrant d'aquella ciutat, i havia-hi negats molts pelegrins qui venien i anaven a Jerusalem. Con lo fill del burgès hagué fet l'hospital i lo pont, una nit, con fou adormit, ell somniava que de tot quant bé se faria per l'hospital i per lo pont, hauria merit davant Déu.

En les paraules que l lleopart hagué oides conegué que l rei hauria pena en infern, aitant gran com era l damnatge que se seguiria tots temps en les males costumes que son malvat consell metia en la terra, i digué que la pena que estava aparellada al rei i a son consell era inaesmable. Puxes digué entre sí mateix que ell amava més esser bestia irracional, jatsia que no fos res aprés sa mort, que si era rei dels homens, en qui fos tanta de culpa com era en lo mal qui se seguia per malvat rei o princep.

Los missatgers i els proomens se partiren agradablement, i prengueren comiat los uns dels altres. Lo lleopart digué als proomens que s confiassen en Déu, per çò que en breu temps los donas bon senyor qui hagués bon consell i bons oficials, i no s desesperassen de Déu, car Déu no sofreix que malvat princep puga viure llongament, per çò que no faça tant de mal com faria si llongament vivia.

Ara deveu saber que en lo començament que l lleó hagué tramesos sos missatgers i ses joies al rei dels homens, na Renart, qui era porter del rei, digué al rei que l lleopart havia la pus bella bestia a muller que fos en tot lo món.

Tant lloà na Renart la lleoparda, que l rei s'enamorà de la lleoparda, i pres aquella per muller, malgrat de la regina i de tot son consell, lo qual consell hagué gran por de na Renart, con vegeren que hagué empetrat ab lo rei tant gran cosa com era l falliment que l rei havia fet contra sa bona muller, i contra l lleopart, qui era son lleial servidor.

— Bell amic, — digué l bou a na Renart, — gran temor he que l lleopart no us aucía, con sabrà que vós haveu empetrat com lo rei li haja forçada sa muller.

I na Renart digué al bou estes paraules:

— Una vegada s'esdevenc que una donzella féu una falsia contra la regina ab qui estava, i aquella donzella havia gran privadança ab lo rei, per la qual privadança la regina temia la donzella, i per por del rei no s gosava venjar de la donzella.

Aprés açò s'esdevenc que ls missatgers arribaren en la cort del lleó llur senyor; i, con foren vinguts i hagueren recontada llur missatgeria, lo lleopart se n'anà a son hostal, on cuidava trobar sa muller que molt amava. La mustela i tots los altres qui eren de l'hostal del lleopart foren en gran tristicia con vegeren llur senyor, i recontaren al lleopart la deshonor que l rei li havia feta con li hagué forçada sa muller.

A gran meravella fo irat lo lleopart contra l rei, i demanà a la mustela si sa muller fo irada o pagada del rei, con la pres a son servei.

— Senyor, — digué la mustela, — la lleoparda fo molt irada de l'acostament del rei, i plorà llongament, i planyia con se partia de nòs, car sobre totes coses vos amava.
Al lleopart cresqué sa ira, per çò car sa muller forçadament anà al servici del rei; car si n fos pagada, no n'hauria tant de desplaer. Estant lo lleopart en aquesta ira, cogità com se pogués venjar del lleó, qui tant gran traició li havia feta.