Llibre de les besties (1905)/De la traició que na Renart tractà del rei

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


CAPITOL III
DE LA TRAICIÓ QUE NA RENART TRACTÀ DEL REI

M

OLT desplagué a na Renart i a sos companyons com no foren del consell del rei; i en aquell punt na Renart concebé en son coratge traició, i desitjà la mort del rei. I digué a l'orifany aquestes paraules:

— D'aquí avant gran enamistat serà entre les besties qui mengen carn i les besties qui mengen herba; car lo rei i sos consellers mengen carn, i vosaltres no haveu en son consell neguna bestia qui sia de vostra natura, ni que vostre dret mantenga.

L'orifany respongué i digué que en la serp i en lo gall havia esperança que raonassen son dret en la cort del rei, car eren besties que no vivien de carn.

Respongué na Renart i digué:
— En una terra s'esdevenc que un cristià havia un esclau sarraí en qui molt se fiava i al qual feia molts de plaers; i el sarraí per çò car era a ell contrari per llig, no li podia portar bona volentat, ans considerava tots jorns com l'auciés. I per açò, senyor n'orifany, — digué na Renart, — tant són la serp i el gall d'estrany llinatge a vós i a vostres companyons, que jatsia çò que no mengen carn, per tot açò no us hi fieu, ans creeu per cert que consentiran en tot açò que sia damnatge de vós i de vostres companyons.

En gran consir entrà l'orifany per les paraules que na Renart li havia dites, i considerà llongament en lo damnatge que li podia venir a ell i a sos companyons per l'elecció del rei que havien fet i per sos consellers. Dementre que l'orifany en així considerava, na Renart li digué que no hagués temor del rei ni de sos companyons; car si ell volia esser rei, ella tractaria perquè podria esser rei.

Mas l'orifany dubtà en na Renart que no lo traís, car per natura més devia amar les besties que viuen de carn que les besties que viuen d'herba, i digué a na Renart estes paraules:

— En una terra s'esdevenc que un milà portava una rata, i un ermità pregà Déu que aquella rata caigués en sa falda. Per les oracions del sant hom, Déu féu caure aquella rata en la falda d'aquell ermità, lo qual pregà Déu que n fes una bella donzella. Déu exausí los precs de l'ermità, i féu de la rata una donzella. «Bella filla, — digué l'ermità, — vós voleu el sol per marit?» «Senyor, no, — digué ella, — car al sol tolen els nuvols sa claretat.» I l'ermità li demanà si volia per marit la lluna, i ella digué que la lluna no havia sa claror per sí mateixa, ans l'havia pel sol. «Bella filla, — digué l'ermità, — voleu vós per marit lo nuvol?» Respongué que no, car lo vent menava ls nuvols allà on se volia. La donzella no volgué l vent per marit, per çò car les montanyes l'empatxaven a son moviment; ni volgué les montanyes, per çò car los homens les foradaven; ni volgué hom per marit, per çò car auceía les rates. A la fi la donzella pregà l'ermità que pregués Déu que tornas rata, en així com era d'abans, i que li donas per marit un bell rat.

Con na Renart hagué oit l'eximpli, conegué que l'orifany hagué sospita en ella i temé que no la descobrís; i diguera volenters al senglar que fos rei, en així com ho havia dit a l'orifany. Mas per tal que molts no sabessen son coratge, volgué tractar a totes passades que l'orifany fos rei, i digué aquestes paraules:

— En una terra s'esdevenc que un cavaller havia d'una dòna un bell fill. Esdevenc-se que la muller d'aquell cavaller morí, i el cavaller prengué altra muller, la qual desamà molt lo donzell que son marit molt amava. Con aquell donzell fou en edat de vint anys, la dòna cogità manera per la qual fes a son marit exellar son fill de son alberc, i digué a son marit que l donzell l'havia demanada de follia. Tant fortment lo cavaller amava sa muller, que encontinent la cregué de tot çò que dit li havia, i gità son fill de son alberc, i a aquell féu manament que per null temps no fos en sa presencia. Lo donzell fo fort mogut a ira contra son pare, per çò car séns raó l'havia gitat de son hostal i li havia tolta sa gracia.

Segons l'eximpli que na Renart hagué dit, fo en partida l'orifany consolat, i hagué esperança en çò que na Renart li hagué dit con fos rei; i digué a na Renart com podria tractar que l rei morís, i que ell fos elegit rei, com sia cosa que l rei sia tant fort de persona i haja tant savi consell, i com na Renart sia tant poca bestia i ab tant frèvol poder.

Respongué na Renart i digué est eximpli:

— En una terra s'esdevenc que totes les besties s'acordaren que donassen tots los dies una bestia al lleó, per çò que no les treballas en son caçar, i el lleó les en apellà quities. Tots dies aquelles besties gitaven sorts, i aquella bestia sobre qui queia la sort anava al lleó i menjava-la. Un dia s'esdevenc que caigué la sort sobre una llebra, i aquella llebra trigà anar al lleó, tro hora de mig-dia, per çò car temia morir. Molt fo irat lo lleó, con tant s'havia estat la llebra, car gran fam havia, i digué a la llebra per què havia tant estat. I la llebra s'escusà i digué que pres d'aquell lloc havia un lleó que deia que era rei d'aquella terra i que l'havia cuidada pendre. Lo lleó fo molt irat i cuidà-s que fos veritat çò que la llebra li havia dit, i digué que li mostras lo lleó. La llebra se mès primera, i lo lleó la seguí; i la llebra vingué a un gran pélac d'aigua, lo qual era en una bassa que era environada de totes parts d'un gran mur. Con la llebra fo sobre l'aigua, i l'ombra d'ella i del lleó aparegueren en l'aigua, digué la llebra al lleó: «Senyor : veus lo lleó que es ací en l'aigua i vol menjar una llebra?» Lo lleó se cuidà de la sua ombra que fos lleó, i saltà en l'aigua, per çò que s combatés ab aquell lleó. Lo lleó negà-s i morí en l'aigua, i la llebra ab sa certesa romangué com havia fet morir lo lleó.

Con l'orifany hagué oit l'eximpli, ell digué a na Renart aquest eximpli:

— Un rei havia dos donzells qui pensaven de sa persona. Un dia s'esdevenc que l rei seia en sa cadira, i davant seu estaven gran res d'altres barons i de cavallers. L'un d'aquells donzells estava davant ell, i vegé en una vestidura de samit blanc que l rei vestia, estar una pussa. Aquell donzell digué al rei que li plagués que ell s'acostas a ell, i que presés una pussa que estava en son mantell; i lo rei donà llicencia al donzell que s'acostas a ell; i lo donzell prengué la pussa, i lo rei volgué veure la pussa, i mostrà-la a sos cavallers, i digué que molt era gran meravella com tant poca bestia s gosava acostar a rei. Lo rei féu donar al donzell cent besants, i l'altre donzell havia enveja de son companyó, i l'endemà posà un gran poll en lo mantell del rei, i digué semblants paraules al rei que son companyó li havia dites. Lo donzell donà l poll al rei, i lo rei s'esquivà fortment, i digué que ell era digne de mort, per çò car sos vestits no guardava de polls; i féu donar a aquell donzell cent açots.

Na Renart conegué que l'orifany havía por en esser rei, i meravellà-s com en tant gran persona com la seua podia caber tanta de por. I digué a l'orifany estes paraules:

— Reconta-s que la serpent i na Eva, que era folla fembra, féu venir en la ira de Déu Adam i tots sos consegüents. Doncs si la serpent ab Eva tractà tant de mal, bé s pot esdevenir que jo ab mon seny i ab ma certesa puga tractar que l rei vinga en ira de son poble.

En aquella hora que li hagué recontat na Renart l'eximpli de na Eva, consentí l'orifany en la traició del rei, i digué a na Renart que ell seria volenters rei, tota hora que na Renart hagués fet occiure l rei. Na Renart digué a l'orifany que ella tractaria que l rei morís, i l'orifany prometé a na Renart grans dons i grans honraments, si ella tractava com fos rei.