Llibret de versos/Cant á la Pátria
————
De tendres flors y palmes inmortals,
Portant darrere la brillant maynada
Dels valents trovadors, munta aclamada
A la cadira d' or dels Jochs Florals.
Filla ilustre de reys, hórfana y trista,
Dels palaus oblidada y dels dossers,
Menyspreada del sabi y del artista,
Nüa-testa y descalsa, yo la he vista
Anar cantant pels camps y pels carrers.
Y al pastor, que en lo mas alegre balla,
Dictarli humil tradicionals cansons;
Contarli al mariner vella rondalla;
Y en barraqueta pobra el bres de palla
Agrunsar ab corrandes y oracions.
La hereva despullada y perseguida
Recobra avuy la pórpora real;
Y de la mare el desamor oblida,
Y la ofrena li fa, mal agrahida,
De son seny noble y de son cor llëal.
Alsant los ulls al cel, d' hon la llum mana,
Puntejant l' arpa ab divinal dolsor,
Silenci imposa y atenció demana:
Calleu, oixcau: la Musa Valenciana
Escomensa lo cant del patri amor.
LA MUSA.
Escolta oh Pátria, oh Mare, mos cántichs que la glória
Entre entusiastes vítors á totes bandes du;
Mon crit de renaixensa, mon himne de victória,
Ensomnis del pervindre, grandesses de la história,
Tot es, ánima y vida, oh Espanya, pera tu!
Pera tu son les santes memóries del meus avis,
Los fruyts de ma campinya, les flors de mon jardí,
L' enginy dels meus poëtes, la ciencia dels meus sabis,
La mel del nou Himeto, que endolsa en los meus llabis
Aquesta, que 't consagre, cansó de amor sens fí.
No la rebujes, Mare, perque la llengua oblides
Que en los palaus y els temples tan dolsa soná un temps:
Si en eixa parla escoltes tes glóries repetides,
Si canta tes grandesses, si plora tes ferides,
¿Qué es lo que tu receles? ¿Qué es lo que de ella tems?
¿No veus, blanques ó grogues, morades ó vermelles,
Les roses resplandeixer ab diferent color?
Puix lo mateix aroma te donen totes elles:
Les Muses espanyoles som com eixes flors belles;
Parlem distinta llengua, tenim lo mateix cor.
——————
¡Oh Reyna subirana! Tu portes per corona
Les crestes dentellades dels aspres Pirineus;
A tu lo sol, ponentse, los últims besos dona;
Y confonent les aygues en una mateix ona,
Dos mars vuiden les urnes pera banyar tos peus.
Les aures llevantines te donen lo bon día
Ab llorers perfumades de Nápols y Lepant;
Y el ventijol del vespre, que lo Ponent t'envía,
Te repetix encara los cántichs de alegría
De América en sa conxa de perles despertant.
En una má tu portes, antorxa lluminosa,
L' incendi de Numancia y en l'altra el de Sagunt;
Y ardint en tes entranyes sa flama generosa,
Al cap de vint centúries, Girona y Zaragosa
Ab noves foguerades els respondrán de llunt.
Lo vol tu detingueres del áliga romana;
Lo tigre mauritánich, ferit per tu, fugí;
Italia, l' amorosa, va ser ta cortesana;
Y el ferro te rendiren, de bona ó mala gana,
En Breda y Harlem Flandes, y Francia en San Quintí.
Tallant tes naus veleres les ones cristalines,
Glorioses agrandaven tos amples horisons;
Y en mars desconegudes, crëats per mans divines,
Com tropa de sirenes y de tritons y ondines,
Brollaven illes noves y continents y mons.
———————
Yo tes virtuts admire quant tes victóries cante,
Y més en tes desditjes ta glória he de admirar:
Res pot la sort contrária ferinte y destrossante;
Si caus, cobres en terra més forsa, com Atlante,
Y, gran en Bailen, eres mes gran en Trafalgar.
Tos pobles, aixecantse quant la tempesta trona,
Sanch, vida, honra y fortuna te porten per tribut;
De rey, príncip ó compte cenyiren tots corona,
Y d' ella desprenintse, quiscun grat te la dona
Pera aumentar los timbres de ton gloriós escut.
Castella, que la espassa del Cit encara empunya;
Aragó, l' invencible, cenyit d' inmortals llors;
La que al trident fa ceptre, gloriosa Catalunya;
Mallorca, s' afillada, que al mitj de la mar llunya
Sos tres baixells corona de pámpols y de flors;
Navarra, la indomable, la forta montanyesa,
Que 'l gegantí cadavre trepitja de Roldan;
Astúries, verge pura, jamay per ningú ofesa;
Galicia, que entre boyres, ab ses mans de princessa,
Muny ses llustroses vaques á vora la mar gran;
La senyorial Vizcaya, que obrint la roca dura,
Lo ferro busca, que arma sa destra varonil;
Lleó, que en son emblema son noble cor figura;
La dels ramats inmensos llunyana Extremadura
Que plé d' anyelets rossos veu sempre son ovil;
Córdova, l' amasona, que airosa y satisfeta,
Cabalca 'l lleuger poltro dels orientals deserts;
Sevilla, l' adorable, per les tres Grácies feta;
Granada, la odalisca volguda del profeta,
Que eternament anyora sos cármens sempre verts;
La falaguera Múrcia, l' alegre campesina;
Y entre bellesses tantes, naixcudes d' un bressol,
La flor que es mes flairosa, la perla que es mes fina,
Valencia, m' adorada, la de belltat divina,
La que 'n lo front du l' alva y en la mirada l' sol!
Tots eixos fills, y totes eixes hermoses filles,
Les mans donantse ¡oh Pátria! rodejen ton altar;
Entre ells, Mare amorosa, resplandexent tu brilles,
Y totes ses grandesses, ab voluntats sencilles,
Com mereixcuda ofrena, te volen consagrar.
__________
Yo tinch, pera oferirte, flors d' art y poësía,
Que á tes sagrades plantes ditjosa esfullaré;
Les flors que á sa Teresa doná Ausias March un día,
Les que á la Verge santa Corella li ofería,
Y avuy al sol renaixen de Pátria, Amor y Fé.
Yo tinch lo foch de vida que 'l inmortal Vergara
Ab lo cincell de flames donava al marbre dur;
Y el resplendor que Joanes al Paradís robara,
Y com visió divina, vem llampegar encara
En lo front del seus Christos, tan amorós y pur.
Tinch, en lo cap de Vives, la lluminosa idea;
L' amor, en les entranyes de Juan Jofré gloriós;
Lo drach del rey En Jaume, que ab pasme 'l muslim vea;
Y la gramalla augusta del ínclit Vinatea;
Y la esgarrada faixa del Palleter famós.
A la vesllum daurada de eixes passades glóries,
Joyoses esperances ya veig espurnejar;
Y mon cantar profétich, llohant velles memóries,
L' himne triomfal entona de superiors victóries,
Que en guerres benhaurades, oh Pátria, has de alcansar.
Als peus de la olivera, que els pobles agermana,
Yo t' veig y et cante, deesa de un renovat Eden,
Omplint la serra d' arbres, de espigues d' or la plana,
De monuments les viles, de naus la mar llunyana,
Y el cel de fum blanquíssim, que un vent de pau estén.
Yo t' veig y et cante, artista, que á la ideal bellessa
Li dones cos y vida, colors, formes y llums;
Y poëtisa, ab la ala pera volar estesa;
Y en mitj del temple auguste, vestal d' ánima eneesa,
Que en l' ara eterna cremes los consagrats perfums.
Aquest será mon cántich de glória y esperansa;
Aquest será mon himne de pau y germandat;
Me servirá la citra de escut, espassa y llansa
En eixes dolces lluytes, en les que el triunfo alcansa
Qui de fé y entusiasme y amor va sempre armat.
Y si de nou sonara lo crit de mort y guerra,
En una má, febrosa, brandant lo vell Tisó,
Y la Senyera en l' altra, yo escalaré la serra,
Yo muntaré á les trones majors de nostra terra,
Al cap del fort Mondúver, al cim del alt Mongó;
Y allí, ab veu tronadora, “¡Valencia per Espanya!
Diré: ¡Fills de Viriato, feu mur dels vostres pits!„
Y entre els gloriosos vítors de gent própia y estranya,
Vorás tú com rebroten, quant noble sanch les banya,
Les palmes sempre verdes dels Jaumes y dels Cits.
————
Vent de neu los meus ossos traspassá.
Fugí el temps del plaher y l' alegría:
Mon arpa, callém ya.
Callém com calla en la joyosa festa
Quant la mort apareix, lo cant festiu;
Com calla, quant esclata la tempesta,
L' aussell dintre 'l seu niu.
De ciprer funerari coronada,
En l' altar de la pátria y de la fe,
Dels meus amors reliquia consagrada,
Plorant yo 't penjaré.
Tal lo noble capdill la espassa penja.
Lo timó el mariner, lliure d' esculls;
Y la verge que fuig del mon, la clenja
Dels cabells fins y rulls.
Callada y muda, baix los archs del temple
Rendida al peu dels Deus que has celebrat,
Romandrás tú, com profitós eixemple
De amor y llëaltat.
No sentirás ya més mos dits febrosos
En tes cordes, banyades pels meus plors;
No sonarán á ton compás gotjosos
Mos himnes voladors.
Quant l' entusiasme ardent omplí mes venes,
A tots los vents mon ánima llansí:
Vuy sols tinch penes, y les meves penes
Les guarde pera mí!
II.
¡Senyor! ¡Senyor! En l' ombra y el misteri,
Hon mos prechs y sospirs n' oixca ningú,
Lo cor nafrat per arpa y per salteri,
Mon cant alsaré á tú.
Mon cant alsaré á tú, com á tot hora,
En trista soletat plorant son dol,
Te canta igual la tórtora quant plora
Que 'l trionfant rosignol.
Com te canten iguals lo núbol negre
Y el que 'l sol d' or y pórpora ha vestit;
Y la paurosa nit.
¡Senyor! ¡Senyor! Mon ánima oprimida De ta má, que la prova, sentí el pés: Yo benehixch y bese ma ferida; Peró ¡ay! no puch ya més!
Vora el camí, ductós, alse els meus brassos, Y veig lo cel tot fosch y anubolat; Lo bácul fort que sostingué mos passos, Canya es que s' ha trencat.
Com, al vindré l' ivern, les oronetes, Fugen mes esperances á altres mons; Com boyres matinals, volen desfetes Totes mes ilusions.
Yo sé que esta es ma sort, y la he aceptada: Has fet lo sol pera brillar y ardir, Pera tronar la tempestat prenyada; L' home pera sufrir!
Pera ofegar los mentidors deliris Del seny altíu en llágrimes de fel; Pera comprar ab terrenals martiris Felicitats del cel!
Al decret subirá baixe la testa, Y ahon ta dextra me envíe somís vaig; No fuixch, no, ni provoque la tempesta: Caiga quant vullga el raig.
III.
Com sagrat hoste que á ma casa envies, Obrintli bé les portes del meu cor, Vull rebre al que ompli ya tots los meus dies, Purificant dolor.
Son cálzer amargant deixam que apure; No 'l retires del llabi assedegat: Víctima predilecta me figure Ventme tan castigat.
Lo patiment mon esperit exalta, Y una gracia no més demane, oh Deu: ¡Dónam, dónam la forsa que ya 'm falta Pera portar ma creu!
1884.