Llibret de versos/La Morta-viva

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


LA MORTA-VIVA.
————
 Morta diuhen qu' es,

Mes jo la crech viva.

 V. Balaguer.


D
ESPERTA, 's mou, s' endressa triumfal la Morta-viva;

Los brassos, fet á trossos lo ferro que 'ls captiva,
 Al cel alsa lleugers;
Y l' envetjós, á qui era sa mort grat espectacle,
Les paumes del martiri veu en sa má, oh miracle.
 Mudades en llorers.

 Lo vert ram en la dreta, la citra en la má esquerra,
Renova 'l gloriós cántich ab que engisá la terra;
 Y en son invicte front
Lo foch que l' entusiasme, lo goig y l' amor pinta,
Borra ab ardentes flames la vergonyosa tinta
 Del ya oblidat affront.

 ¡Yo 't conech, noble Verge! Tos cabells d' or cenyia
Corona d' englantines y roses, quant un dia,
 Ab mots de sucre y mel,
De amor y gentilessa dictaves al mon regles,
Y la ombra illumenaves d' aquells boyrosos segles
 Ab un auba del cel.

 Tu, banda d' or y seda del paladí creuhaves
Al pit valent, y símbols de fé y valor pintaves
 En son ferreny escut;
Tu, quant la nit venia, d' ombra y de dol coberta,
En los castells tenies una finestra oberta
 Al gemecant llahut.

 Sens por á Rey ni á Papa, garrida, solta y lliure,
Corrent palaus y places, mesclaves lo foll riure
 Al delitós cantar,
Y als pobles com als príncips les veritats dels sabis
Ab grans rialles tu dies per los gotjosos llabis
 Del aplaudit joglar.

 ¡Oh filla primogénita de la antigor llatina!
¡Dels trovadors alegres subirana regina!
 ¡Mestra del Gay Saber!
Si en tes mans falagueres gents d' una dura rassa
La citra, engalanada de flors, d' un cop d' espassa
 A trossos varen fer;

 Si furients arrancaren á ton front de poëta
La corona de Isaura; si flagellada y nueta,
 Per escarny més amarch,
Dels palaus y dels temples, com una esclava ignoble,
Al carrer te tiraren, pera envilir al poble,
 ¡Oh musa d' Ausias-March!

 No, no 's gelá paurosa dintre tes nobles venes
La sanch de tos grans avis, ni en ton cor, ple de penes.
 S' esglayá l' esperit;
Perque en ciutats y en viles, en planes y en montanyes,
Lo bon poble, donante lo foch de ses entranyes,
 T' acaroná á son pit!

 Allí, dormida al ombra d' humil trespol de palla,
Als ecos carinyosos de popular rondalla,
 A un altre temps millor,
Entre daurats ensomnis de amor y jovinessa,
Volava la teva ánima, en triple foch encesa,
 De Fe, Pátria y Amor.

 Y d' eixe jorn l' aubada punteja ya, oh madona;
Com al cavall de guerra clarí que lluny resona,
 Avuy te despertá
Veu que ab acent profétich te mou á nova vida,
Y aguaytant á la fossa, hont jaus tants sigles, crida:
 “Oh Llatcer, alsat ya.„

 Veu santa que ensemps junta, pera ennoblir als pobles,
Los himnes del pervindre ab les antigues cobles;
 Ubriacadora veu,
Que al mon li diu: “¡Germanes son sempre les victóries!
Vingau, vingau, poëtes, y de totes les glóries
 La glória del hom feu.„

 ¡Oh Musa dels trovaires! ¡Oh Verge llemosina!
Al grat appel responga vuy ta cansó divina;
 Y al cántich dels germans
Unix la veu dolcíssima que 'l mon recorda encara,
Y que de nou á rebre, gotjós, ya se prepara
 Ab picaments de mans.

 1867.