Lo beyre d'or

De Viquitexts





LO BEYRE D' OR





I.

 Ella era de Roca-llaura; —mes ell era valencià,
 Ella com un fil d'or rossa, —ell moreno y ben plantat.
 Un dia van fè' una lleva, —y del poble ell va martxar.
 Tres anys la qu' es á la guerra —y qui sab quan tornarà.
  Bon recort qui se 'n va deixa
  Si 'l que 's queda hi vol pensar.
 
 Lo baró ne vè de cassa, —ella fila en lo portal.
 Quan passa pèl davant d'ella —lo baró atura 'l cavall.
 Ella 'ls ulls ne clava en terra, —depressa 'l fus fa rodar.
 Lo barò del cavall salta, —y se li assenta al costat.
  Bon recort qui se 'n va deixa
  Si 'l que 's queda hi vol pensar.

 Ne diuhen que va parlarli —y ella tol s' ho va escoltar.
 Qu' en lo poble no l'han vista —ja fa cosa de mig any.
 Un pagès que l'ha trobada —diu que dú garlanda al cap,
 Un vestit de seda ab róssech —y dos patges al detrés.
  Bon recort qui se 'n va deixa
  Si 'l que 's queda hi vol pensar.


 Un dia qu' anava á missa —son espós la va aturar.
 —Dos patges per durte 'l róssech —un altre pèl sitial.
 Un pèl coixi te 'n mancava —des d'avuy no 't mancará:
 En lloch dels tres que tenias —quatre patges ne tindrás.—
  Bon recort qui se 'n va deixa
  Si 'l que 's queda hi vol pensar.

 Quan ella ha entrat á l'església —lo coixí en terra ja está,
 Del escut d'argent á sota —hi ha un paper mig amagat.
 Quan ella ha tornat á casa —s' ha tancat ab pany y clau.
 Quan ella ha eixit de sa cambra —fins los llavis los tè blanchs.
  Bon recort qui se 'n va deixa
  Si 'l que 's queda hi vol pensar.

 A la nit quan ella sopa —tè 'l nou patge al seu detrás,
 Cada cop qu' ella vol beure —ell li tè d' omplir lo vas.
 Quan ella lo beyre allarga —sempre d'aiga 'n fa vessar
 Perquè la má li tremola —com si 'l bras tinguès cansat.
  Bon recort qui se 'n va deixa
  Si 'l que 's queda hi vol pensar.

 Quan la mitja nit sonava —lo barò 'l patge ha cridat.
 —Porta 'l beyre d'or, bon patge; —qui tè set l' ha d' apagar.—
 Lo patge lo beyre porta —tot plé fins á ran de dalt:
 En una má tè la gorra, —ab l'altra hi aguanta 'l plat.
  Bon recort qui se 'n va deixa
  Si 'l que 's queda hi vol pensar.

 No sè si 'l pols li tremola —ó si es que la són lo bat,
 Lo cert es que 'l baró 'l renya —perquè 'l vi ha xarbotejat.
 —Bebéu d'aquest vi, senyora, —que bevent se dorm mes pla.
 Ella 'n beu fins mitja copa. —Lo baró l' altra meytat.—
  Bon recort qui se 'n va deixa
  Si 'l que 's queda hi vol pensar.

II.

 La cortina esta tirada —al davant del finestral.
 —Esposa, clareja 'l dia, —y jo m trobo ben malalt.

 Dins del pit jo foch hi sento, —dins del cor m' hi bull la sanch...
 ¿Nu 'us sembla que la cortina —s' ha mogut d' aquell costat?
  Las rosas tenen espinas
  Y las espinas fan sanch.

 Esposa, cridéu ajuda, —que 'm portin aiga si us plau;
 Tot lo mar jo me 'l beuria —si 'l tingués aqui 'l davant.
 ¡Aiga, esposa, que 'm recremo! —¡Si trigueu ja serà tart!—
 Quan ella ne salta en terra —lo barò ja n' ha finat.
  Las rosas tenen espinas
  Y las espinas fan sanch.

 Tant bell punt ella està dreta —enlayra 'ls brassos, fa un «¡ay!»
 Dú la mà al cor, bamboleja, —y boca terrosa cáu.
 La claror del naixent dia —per las escletxas va entrant,
 Al damunt de la cortina —una ombra hi ha dibuixat.
  Las rosas tenen espinas
  Y las espinas fan sanch.

 L'ombra aquella apar d' un bome, —y pot sè' ho déu ser ¿qui sab?...
 La cortina s'arrebossa —y per sota 'l rebossat
 Lo patge qu' ha dut lo beyre —á poch á poch treu lo cap.
 Sobre 'l cor d'ella má hi posa, —y barbotega: «Gelat.»
  Las rosas tenen espinas
  Y las espinas fan sanch.

 Al costat del llit la taula, —al damunt un llum cremant,
 Al costat del llum lo beyre: —encara vi hi ha quedat.
 Lo patge hi corre, l'agafa, —y beu, beu sens respirar,
 Y après tot llensantlo crida: —«Ara Déu nos jutjará.»—
  Las rosas tenen espinas
  Y las espinas fan sanch.



 Aquell dia las campanas —totas á morts van tocar,
 ¡Ella era de Roca-llaura; —mes ell era valencià!