Lo catalanisme - I. Cap. IV

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
I. Cap. III Part primera — Capítol IV
Lo catalanisme
I. Cap. V


CAPITOL IV.



LO RENAIXEMENT



Explicació del nostre Renaixement.—Invasió francesa á principis del sigle.—Us del llenguatje catalá.—Era nova comensada en las Corts de Cádiz.— Epocas de lluyta y de unió.—Despertament y restauració de la historia.—Renaixement literari.—Era una protesta y una reivindicació.—Son orígen en las ideas modernas.—Obstacles.—Federalisme en 1868.—Retirada dels iniciadors del Renaixement.—Estat de postració que va venir luego.— Nou departament.—Tendencia política social del catalá— nisme regionalista.—Dificultats que trobará en aquest terreno.—Constancia en la restauració y propagació de la llengua.—Importancia de aquest fet —Forsa actual del Renaixement.


 Es evident que dos pobles de condicions y carácter tan distints y fins oposats com lo castellá y lo catalá, per més que's vulgui, no podrán arrivar jamay á fondres ni unificar—se. Encara que l' un d' élls se fes lo ferm propósit de deixarse absorvir y dominar per l' altre, no 's conseguiria la fusió ó unificació, puig la forsa del temperament ne protestaria sempre. Lo resultat no podria ser més que la degeneració completa y la desnaturalisació del que 's deixés dominar, com per la nostra desgracia n' es un eloqüent exemple Catalunya. La voluntat no te jurisdicció sobre 'ls sentiments, y si á copia de constancia logra algunas vegadas ferlos pendre una direcció forsada, tan bon punt com se presenta una circunstancia favorable, se li rebelan y reclaman lo dret que 'ls correspon en justicia.

 Per aquest camí trobarem la explicació del nostre renaixement. Mentres vam viure ensopits; mentres l' estat de degradació en que l’ absolutisme intol-leraut havia reduhir á totas las regions espanyolas, tenia á la nostra sumida en la nul-litat; mentres ni hi havia horisonts, ó al menys no podian descubrirlos los nostres ulls als que la debilitat havia deixat quasi cegos, no va acudirnos cap pensament de regeneració. La nostra malaltía era tan grave, que fins nos treya l' coneixement de sa gravetat. Vegetavam sens pena ni gloria, y com que no teniam esment de cap estat millor, nos aconsolavam ab lo nostre.
 Ya venir la sacsejada de principis del sigle, y Catalunya, com las demés regions de la Península, va experimentarne la conmoció. Al sentir lo pes de la invasió francesa, van despertarse sos instints bélichs y son esperit d' independencia, que aprofitats apassionadament pels que llavoras eran amos de las conciencias, van produhir aquella resistencia que va fer tremolar al prepotent imperi napoleónich.
 Mes com la forsa dels invasors no sols consistia en los canons y bayonetas de llurs exércits, sinó també en las ideas novas que espargian pertot arreu, llur poder era irresistible. Res los feya que una divisió hagués de recular del Bruch, ni que un exercit hagués de rendir las armas en Bailén, puig que aqueixos contratemps materials no eran res davant de la gran ventatja moral que alcansavan al reunirse las Corts de Cádiz. Desde aquest moment, encara que la fortuna los hagués sigut contraria en totas las batallas y haguessin hagut de abandonar lo pays fugitius y destrossats, la victoria de las ideas quedava assegurada, puig no hi havia ja forsa humana capás de evitar que comensés pera Espanya una nova era.
 Prou va probar de impedirho ‘l rey absolut á sa tornada de Fransa; prou van emplear los partidaris de las ideas vellas tols los medis que va sugerirlos l' afany de mantenir llur predomini; prou va bessarse la sanch á doll: res pogué deturar la marxa dels successos. Los pobles s' havian despertat , y per més que 's trovessin débils, do volian deixarse tornar al ensopiment. Las ideas que avans de la invasió francesa havian sigut patrimoni d' uns poquíssims escullits, que las debian professar ab por y recel, s’ havian espargit per la nació, y entusiasmavan á totas las personas il-lustradas.
 Desde 'l moment que 's va despertar lo poble, devia per necessitat venir lo Renaixement. Tan bé ho van compendre aixis los invasors francesos, que un dels primers medis que ‘l va ocorre pera captarse simpatias, fou lo de ressucitar la nostra llengua catalana, imposantla, al nivell de la francesa, als diaris més autorisats de Catalunya. Vritat es que l' ensaig va durar sols alguns mesos, [1] tal volta perqué la ocasió no era propicia y ‘l fet quedava desvirtuat pel sagell d' imposició que l' marcava, peró ab tot y aixó no deixa de ser digne de cridar la atenció, que las autoritats invasoras creguessin que podrian afalhagar als catalans parlantlos en llur propia llengua. Sens dupte tenian estudiat lo nostre carácter y sabian que es oposat al castellá. Lo Renaixement posterior acredita la perspicacia de que, encara que inoportunameut, dongueren mostra.
 Es verdaderament notable, que tols los extrangers que nos han estudiat desapassionadament hagin sempre donat importancis á aqueixa diferencia de carácters entre 'ls dos grupos de las regions espanyolas de la Península, despertant la nostra llengua avans de que s' hagués iniciat obertament lo Renaixement. Fa cinquanta anys ningú escrivia en prosa catalana, y aixó no obstant, la Societat Bíblica de Londres, creyent que la ocasió era oportuna pera propagar son protestantisme entre nosaltres, va estampar ja llavoras una edició del Nou Testament, traduhit en «llengua catalana.»[2] La Societat inglesa, com avans las autoritats francesas de Catalunya, donaren probas de coneixer la historia y de veure la situació del nostre pays ab mes claretat potser que no la coneixiam y veyam nosaltres meteixos en aquellas épocas.
 Mes lo Renaixement va tardar molts anys á manifestarse y pendre formas, després del despertament del nostre poble. Lo extraordinari ressó que van tenir per tot arreu las ideas y principis de la revolució francesa s' hi oposava. Las aspiracions cosmopolitas dels que havian popularisat los drets del home, debian tenir un período d' explendor, avans de que 'ls pobles descubrissin llurs punts débils. La quinta essencia depurada del moviment va semblar que 's condensava, en lo social, en l' adveniment al poder de las classes fins llavoras subjectas á las privilegiadas, y en lo polítich, al constitucionalisme parlamentari. Las regions espanyolas, donchs, se deixaren portar per la corrent impetuosa, y lo sistema constitucional y las aspiracions igualatarias van condensar totas llurs aspiracions. En aquells moments passava una riuhada d' ideas y d' exaltació, y no hi ha forsa capás de deturar ni torsar lo curs d' una riuhada. Mentres va passar, los catalans van fer com tots los demés: seguir lo moviment general. Van olvidar tot lo passat, puig que van creure que la era nova regeneraria, no á un poble, sino á la humanitat en pés.
 Per son carácter y temperament, la gent castellana debia trobarse com en son propi element dintre dels nous principis. La brillantor, lo cosmopolitisme, la generalitat de las concepcions que havian popularisat los francesos, debian atréurela tant com las que havia ella concebut en sa bona época, y va apropiárselas ab facilitat pasmosa. La Constitució de Cádiz que las condensava, va trovar ressó en tot Europa, y va ser imitada per varias nacions. Va semblar durant un moment, que al despertarse Espanya havia recobrat las forsas del período da sa virilitat, com si 'ls anys d' ensopiment no li haguessin produhit cap desperfecte. No va tenir res d' extraordinari, doncbs, que 'ls catalans nos deixéssim enlluhernar altra vegada, y cedíssim sens cap repugnancia la direcció del nou moviment á la gent que tan bé semblava que lo comprenia.
 No va tardar en venir la época de proba. La Constitució ab tants travalls elaborada, va caure estrepitosament tan bon punt com va tornar á son palau lo rey, que tal vegada li devia lo haver pogut conservar lo trono. Las persecucions van extendres als avansats de totas las regions, y la desgracia comuna va acábar de unirlos. Units, en efecte, van presentarse durant las difícils lluytas que no van parar ni quan va aclucar los ulls lo rey Ferrán. Y la lluyta no sols unia als avansats per las ganas que tots ells tenian de conseguir la victoria, sino que mantenia també units als partidaris del absolutisme, per la necesitat de la resistencia.
 Va comensar luego la negra guerra civil, en la que no sols se disputavan drets dinástichs, sino que las duas ideas oposadas se donavan crudel batalla. L' absolutisme y ‘l constitncionalisme estavan davant l' un de l' altre, cegos de furor, folls d' ira, y disposats á tenyir de sanch los rius de la pátria. Durant tot aquest periodo no podia ferse popular lo Renaixement regional. ¡Ay del que hagués intentat enarbolar la bandera particularista! Un crit general d' execració hauria xafat al element perturbador y de discordia. Los que havian entrevist que 'ls nous ídols que la multitut adorava eran una hermosa estatua ab peus de fanch, no tenian més recurs que esperar que passés la riuhada del entusiasme, puig la corrent los hauria arrossegat, per més forsa que haguessin tret al intentar lluytar contra d' ella.
 No per aixó 's perdia 'l temps. Al punt que vam despertarnos, va recordarse algú dels temps passats. Visitant los arxius, va adonarse de que s' havia de completar la nostra historia, y tot proposantse sols completarla, va travallar pera referla, ab lo qual va comensarse á minar, encara que per via indirecta, los punts flanchs de las teorías que, havent enderrocat l' absolutisme, se mostravan tan absorvents é intol-lerants com aquest, si bé que en sentit contrari. Los que van ressucitar la nostra historia, fentnos saber lo que havian sigut y fet los nostres passats ea las épocas mes gloriosas, no foren apóstols del Renaixement, puig no 'ls ho permetían los temps ni las circunstancias en que vivian: foren, si, sos precursors.
 La riuhada va passar, y lo desencantament va seguir á la exaltació. Al dirigir llavoras la mirada á la situació del pays, va veures que, si s' havia ensorrat l’ absolutisme dels reys, n' havia nascut un altre. La comensada restauració de la historia permetia ja que 's reparés que algunas regions no ocupavan pas lo lloch que 'ls pertocava, mentres que altras se veyan afalhagadas en llur afany de predomini y d' absorció per los nous dominadors, que 's prevalian de la exaltació produhida per las ideas y teorías que havian despertat de llur ensopiment á totas ellas. Va comensarse á entreveure que ‘l constitucionalisme representatiu havia entrat ja falsificat; que ‘l parlamentarisme era una capa apedassada ab la qual pretenian cubrirse los ambiciosos, y que las paraulas llibertat é igualtat passavan poch de las dents dels que més las baladrejavan. Algú va recordarse de que las Corts de Cadiz havian ja amenassat á Catalunya ab consumar la obra dels Felips d' Austria y de Borbon, treyentnos las darreras llibertats civils contingudas en las lleys especials que conservavam , y davant de la continuada absorció que, prenent la pompós nom de unitat, no trobava jamay més que unas meteixas victimas pera l' sacrifici, va creure arrivada la hora de dir que, ademés de las regions castellanas, n' hi ha d' altras dignas de respecte, y pera dirho fentse entendre millor, va emplear la nostra llengua catalana. D' aixó al Renaixement literari do hi havia més que un pas, y no várem tardar á darlo.
 Inútil es cercar qui 'l va dar, puig quan una idea nova passa per un llarch período de preparació y de duptes, es ben difícil distingir entre 'ls darrers precursors y 'ls primers apóstols. Lo que si es iaduplable, que 'ls primers passos foren apocats, y las primeras veus no van tenir gran ressó. Van passar alguns anys avans de que lo Renaixement prengués la volada que 's va mostrar més tart en la fundació dels Jochs Florals, per un costat, y del Teatre y del Cant popular, per l' altre.
 No hem de fer la historia completa del Renaixement, puig pera l' objecte del present travall nos bastará entrar en son camp incidentalment y per vía de demostració d' algunas de las apreciacions que fem. No contarem, donchs, com van creixe y desenrotllarse las tres manifestacions de la nova era, y consignarem sols, que desde ‘l primer dia van posar en evidencia los dos principals impulsos á que debian la vida. Lo Renaixement era una protesta y una reivindicació: tenía una part negativa y altra positiva; devía destruhir y reedificar. L' impuls negatiu era més fort que l' positiu, y per aixó va sentirse la protesta molt avans y moll més decidida que la reivindicació. La poesía lírica va comensar plorant y malehint. Plorava la trista situació de la terra; malehía la imposició, que segons creya, n' era la causa. De tot aixa no n' hi cabía cap dupte y d' aquí la decisió ah que ho manifestava. Lo Teatre y 'ls Cants populars no podían ser tan accentuats, per las diferents condicions en que havian de víure, y pel públich especial á que 's dirigian; pero, aixó no obstant, la nota de protesta dominava damunt de la de reivindicació. L' us del llenguatge catalá y las formas y procediments artístichs que s’ empleavan, distints y oposats als castellans, eran manifestació del temperament que 's rebellava contra tota imposició, y volía rompre las lligaduras que lo tenian amarrat y subjecte.
 De lo fins aquí indicat se 'n desprén, que ‘l nostre Renaixement fou produhit, directa ó indirectament, pel despertament general de las regions espanyolas al introduhirse entre nosaltres las ideas que havian fet la revolució en la nació vehina. Si haguéssim seguit ensopits y enmodorrats baix lo jou del absolutisme, que en lo nostre pays es sinónim de miseria, de fanatisme, de ignoráncia y de degradació, no hauriam tingut esma pera protestar contra cap imposició, ni pera reivindicar res de lo nostre, sino que, eco débil de las oligarquías explotadoras, hauriam seguit malehint la «funesta manía de pensar», y llepant sumisos la ma que 'ns bofetejava. Lo Renaixement, donchs, es fill llegítim y natural de las ideas modernas, y la gratitut, d' acort ab l' interés propi, li han d' aconsellar no renegar jamay de son orígen. Hem de anar sempre ab lo sigle, si volem arrivar á fer alguna cosa. A ideas novas los hi correspon portar vestits nous.
 Lo nostre Renaixement, fins mentres ha sigut purament literari, no ha pogut pas fer lo seu camí desembrassadament. Duas classes d' entrebanchs l' han fet ensopegar més d' una vegada. Per l' un costat, ha tingut de lluytar contra 'ls adversaris naturals; per l' altra, contra 'ls vicis y defectes dels que devian ser sos partidaris decidits. Aquestos, per desgracia, son los que fins ara més han retardat sa creixensa.
 Un cop fatalíssim va rebre quan los fets de l' any 1868 van tirar per terra las institucions fonamentals del Estat espanyol. La protesta formulada pel Renaixement desde los primers moments, havia trobat eco en bona part del jovent de Catalunya, y la nova situació lo convidava á donar forma y cos á las reivindicacions. Lo poder central estava tan débil, que ab prou feynas podia aguantarse; la tribuna estava oberta pera tothom; los drets de reunió y d' associació se exercian sens cap limitació ni traba; fins los comicis convidavan á tots los catalans á influhir en la cosa pública, sens privilegis de classes ni de fortunas. La opinió pública estava momentáneament exitada, y s’ havia enarbolat la bandera de la reivindicació. La fórmula del Renaixement, que no havian sapigut ó volgut precisar los que havian extremat la protesta, s' havia condensat en una senzilla fórmula. «Ni unificació, ni independencia; ni separació, ni absorció». «Desde avuy, deya l’ esperit del poble catalá, podrem viure junts y felissos los que, distints y diversos per naturalesa y carácter, hem resistit mentres hem pogut álas imposicions de la forsa, protestantne quan no 'ns era permés fer altra cosa. No volem unificarnos, peró si unirnos. La unió pels fins comuns, basada en lo respecte mútuo, es l' únich camí de regeneració pera las regions espanyolas».
 Y la idea del federalisme va apoderarse de tots los cors. Descontant aquells pochs catalans qu' eslavan engolfats en lo joch de la política madrilenya, los demés, ó se n' havian fet declaradament partidaris y sostenedors, ó la miravan ab simpatía com la darrera esperansa. Durant un moment pogué dirse ben bé que regnava la unanimitat á Catalunya.
 Mes, per desditxa, la degeneració y desnaluralisació del carácter catalá va reduhir á la esterilitat aquella explosió sens exemple. Los que havian sigut fins llavoras los capitostos del Renaixement van espantarse de las conseqüencias de llur propia obra, y no sols van deturarse, sino que van retrocedir. Lo poble, en general, y lo jovent, en particular, esperavan escoltar que llurs veus aulorisadas los dirigissin en la lluyta que comensava, y llurs veus autorisadas no vau deixarse sentir. Quan, restablerta un poch la calma, van tornar á presentarse, no se 's va veure en lo lloch d' honor que 'ls pertocava, sinó que posats alguns d'ells als peus de aquell Madrid que aborrian; aliats ab aquell centralisme contra ‘l qual se havian dirigit llurs enérgicas protestas, concentravan tot llur afany en oposarse á la fórmula, que no era altra cosa que la conseqüencia de las premisas per ells establertas.
 Y aquell moviment espontani y generós, per falta de sa direcció natural, va convertirse en un motiu més de perturbació, que va sumarse als moltíssims que ja hi havía. La forsa que 'ls que l' havian fet naixer no sapigueren ó no volgueren conduhir á bons fins, fou aprofitada per altres que la emplearen per altras miras. Los directors del partit republicá á la madrilenya ne van fer festa major, y disfressantse de federalistas, van emportarsen á una bona part dels que haviam prés part en lo moviment, y damunt de nostras espatllas s' enlairaren. Fou un desengany més pera 'ls verdaders catalans, y ‘l descrédit que 'ls disfressats van fer cáure damunt del sistema federatiu ab llurs calaveradas en la oposició y ab llur impotencia en lo poder, va ser un cop fatal pera ‘l Renaixement regionalista.
 Lo sotrach va deixarlo xafat durant una bona temporada. Seguírem escribint versos, pero no 'ls animava l’ enérgich esperit de protesta dels temps anteriors, ni s’ avansava un sol pas cap al camí de las reivindicacions. Los Jochs Florals meteixos, com si s' avergonyissin de profanar ab llur falta d' alé las parets dels salons histórichs de las nostras glorias, se refugiavan en las salas dels teatres, y si l' moviment en general guanyava en extensió, perdia en intensitat. Faltat d' un ideal, totas sas manifestacions marxavan deslligadas, quan la mesquina enveja, filla de la nostra degeneració, no las convertia en enemigas implacables. Hi havía molts falsos catalanistas y molts pochs catalans. Lo catalanisme pera aquells se reduhía á la afeminada exageració d' adular tot lo nostre, presentantnos ridículs y menyspreables als ulls dels que anavan seguint lo moviment.
 Per fortuna, desde fa una temporada sembla que hi ha ganas d' entrar en terreno més sólit y més fértil. S' han ja alsat ja algunas veus que han intentat plantejar los problemas polítichs socials que naixen de la situació de la nostra terra, aixís en sa vida interior com en relació ab las demés regions de la Península, y aqueixas veus van trobant ressó en tot Catalunya. Sens abandonar lo camp de la poesía, se ha entrat en lo de la prosa. No 'ns reduhim ja á la protesta ineficás, sinó que aspirem á darli conseqüencias, proposatnos solucions positivas. Lo nostre Renaixement ha declarat qué havía arrivat á la major edat, y 's prepara á demanar comptes als que sens cap dret s' han convertit en tutors de Catalunya, reivindicantnlos los bens que han ocupat indegudament ó malversat. Com á major d' edat, no sent ja lo goig pueril de dirse á si meteix bonich y sabi, sinó que 's presenta tal com es, ab totas sas virtuts y ab tots sos vicis; ab totas sas gracias y ab tots sos defectes é imperfeccions, y no demana ja grácia sino justicia. Per tot aixó, nosaltres hem cregut que era arrivat lo moment d' intentar fer un alegat de bona proba.
 No se 'ns amagan pas las dificultats ab que ha d' ensopegar lo Renaixement en aquesta nova via que ha emprés ó vol empendre. L' adversari, decaigut, degenerat y tot, com havem vist en lo capitol segón, es encara terrible. Si vegés que nosaltres nos anem fent forts, y arrivéssim á darli cuidado, redoblaría las sevas forsas y 's disposaría á resistir fins al darrer moment. No es qüestió de que 'ns fem il-lusions. La gent dominadora d' Espanya te una gran arma en son esperit idealista y absorvent y en son amor propi col-lectiu. Pobre, arruinada, vejetant en la ignorancia, ha sigut encara capás de fer pera la conservació de Cuba sacrificis que no hauria soportat cap altra nació d' Europa. No defensava allí interessos materials, sinó la idea abstracta que reasumia en los mots «integritat de la pátria»: mots pera ella sinónims de «predomini de sa rassa en totas las regions que forman la agrupació espanyola.»
 Y encara las dificultats que més temem no son las que 'ns hagin de oposar los adversaris. Las que més cuidado nos donan, son las que provindrán de la degeneració y desnaturalisació del nostre carácter. Aquestas son las que fins ara han imprés al catalanisme la marxa duptosa é indecisa que ha portat. A las meteixas se deu, que la protesta no hagi sigut encara tan enérgica com podria, y que las reivindicacions no hagin prés formas netas y concretas, sens las quals es imposible ni pensar en ferlas efectivas.
 En un punt, no obstant, s' ha mostat constantment lo Renaixement decidit é intranzigent, y aquest punt es l' ús de la nostra llengua. Aixis en sos primers temps de protesta accentuada contra la imposició castellana; com durant aquell periodo d' encongiment que va seguir á la trontallada del 1868; com al entrar en la nova via que ha de portarlo á la vida pública activa, no ha deixat ni un sol moment de propagar lo catalá, y aquesta constancia ha donat fruits ab veritable abundáncia. S' ha arrivat á que en catalá s' hi escrigui no sols versos, sinó prosa, y prosa científica, y s' hi fassin discursos, y s' hi redactin documents d' importancia. Lo Renaixement s' imposa ja ab tanta forsa en lo referent al ús del nostre idioma, que algunas vegadas que s' han reunit las corporacions activas pera ocuparse de punts trascendentals, en catalá han deliberat, y en igual llengua s’ han dirigit al públich. Fins algún dels partits de la política general, creyentse que tal medi d' expressió es lo camí de fer prossélits á Catalunya, l' emplea al propagar sas ideas y en sas solemnitats y festas.
 Tal constancia en la restauració y propagació de la llengua indica que 'l Renaixement ha tingut bon ull al ferse cárrech de la situació actual del pays. Verdaderament la llengua no es pas lo més important element de la personalitat d' un poble, puig que té sens dupte major importancia la comunitat d' interessos morals y materials, filla de la naturalesa ó creada per la historia; pero sens ser lo mes important, es lo mes visible. Los interessos morals ó materials poden fer, que agrupacions que parlin de la meteixa manera constituheixin pobles distints, de lo qual ne son bon exemple los americans que parlan l' inglés, y 'ls belgas y suissos que parlan francés; peró no logran jamay que 'ls que parlan llenguas distintas formin un meteix poble. Los que en tal situació 's troban, poden, si, agruparse en Estat nacional, com succeheix als esmentats suissos y belgas, y als distints grupos que forman avuy la Confederació austro-húngara, en qual cas la nació no está formada per un sol sino per varis pobles. Sempre que aixís se forma un conjunt nacional, la forsa de las cosas lo porta á no poder viure en Estat simple. Sa organisació propia, á la que s' arriva tart ó dejorn, es la del Estat compost. La varietat de llenguatje te importancia extraordinaria no per lo que es realment, sino per lo que suposa. Una llengua distinta suposa un distint carácter. La forma d' expressar las ideas, respón al modo de concebirlas. Lo pensar y 'l sentir d' un poble son correlatius á las condicions de la llengua que emplea.
 Si, donchs, los catalans tenim distint idioma que 'ls castellans; si, encara que sortidas las duas llenguas d' un tronch comú, tenen génit diferent y condicions variadas, no hi ha necessitat de demostrar que ells y nosaltres no formem un sol poble. Los interessos morals y materials, naturals ó desenrotllats en la historia, podrán aconsellarnos formar un conjunt nacional, pero jamay confóndrens. Alli ahont hi ha varis pobles, no hi cap la uniformitat. Si hi existeix, pot assegurarse que es filla de la imposició y producte de la tirania. Aixis ho han comprés encertadament tots los que han dirigit la nostra Renaixensa, y aixis també ho han comprés sos naturals adversaris. Aquestos nos ho perdonan tot més facilment que no pas que parlem y escribim en catalá. Pera separarnos de la via empresa han empleat tots los recursos. Primerament van desterrar la nostra llengua de tot lo oficial; després van intentar impossibilitarla en lo teatre, obligantnos per un acte despótich, á que en totas las produccions hi entrés poch ó molt lo castellá. Yeyent que fet aixó no los ressortia, van idear la conspiració del silenci, no dihent ni una paraula de tot lo que produhiam, de la meteixa manera que si no existís, al meteix temps que procuravan afalhagar als escriptors de més valua, deixatlos entreveure hermosos triunfos si cambiavan de llenguatje. Per fortuna, lo Renaixement ha comprés la maniobra y no s' ha deixat convencer ni persuadir. Parlem y escribim en catalá, y no deixarem d' usarlo fins y tant que haguem obtingut las grans reparacions que se 'ns deuhen. L' ús de la nostra llengua es la manifestació mes eloqüent de la nostra personalitat y un argument incontestable en pro de la justicia de la nostra causa. Mentres visqui la llengua catalana, tot acte d' unificació, portat á efecte en cualsevol terreno, será un acte de veritable tiranía.
 Aqueix afany constant del nostre Renaixement es la base de la forsa de que avuy disposa; forsa que es molt més important de lo que aparenta. Avuy se presenta poch unida, poch compacta; los vicis del carácter catalá dificultan, no ho negarém, sa marxa expedita; la falta de vida científica fa que no pugui obtenir brillants victorias en lo camp de la discussió; l’ excés de enveja y prevencions no li permeten per ara darse la organisació que necessitaria pera influhir decisivament en la marxa de la cosa pública. La forsa, no obstant, existeix y es poderosa. Lo catalanisme regionalista es la única idea que conmou als indiferents y excéptichs que forman la majoría en la nostra societat. En lo moment en que las circunstancias se presentin favorables, y 'ls elements s' agrupin, y ‘l moviment prengui formas decididas, lo número y la qualitat de las forsas sorprendrán als amichs y als adversaris. Si en aquell moment surt algú que las porti al combat y las dirigeixi, s' obtindran resultats apreciables, sinó la victoria completa. Si no surt, ó 'ls vicis del nostre carácter, no regenerat encara, li impedeixen la acció, las forsas se dispersarán y anirán á engroixir los partits extrems que vulguin aprofitarsen.
 Tal es la situació actual del nostre Renaixement. Las sevas forsas son poderosas, pero no pesan lo que podrian y deurian per falta de cohessió y de organisació. Meditem sobre aixó tots los que d' ellas formem part, y prenguem la resolució de posar esmena als vicis y defectes que las debilitan ó esterilisan. Lo primer interés del Renaixement es la regeneració del nostre carácter.


  1. Lo Diari de Barcelona va publicarse á duas columnas, la una catalana y l’ altra francesa, desde el dia 22 de Mars fins al 12 d' Agost de 1810.
  2. «Lo Nou Testameat de Nostre Senyor Jesucrist, traduit de la vulgata llatina en llengua catalana, ab presencia del text original.» Lóndres, estampa de Richard Watts; 1835.