Lo catalanisme - I. Cap. V

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
I. Cap. IV Part primera — Capítol V
Lo catalanisme
Part Segona


CAPITOL V.



AGRAVIS Y RECLAMACIONS



Amplitut del nostre catalanisme regionalista.— Responsabilitat de la nostra postració.— Situació actual de Catalunya.— Imposició de la llengua. — Estat del nostre dret civil.— Única solució.— Administració gobern y justicia. — Imposicions en la instrucció y educació. — Estat económich. — Enveja y malavolensa envers la nostra producció.— Agravis histórichs.— Comparació de las nostras queixas ab las contingudas en la «Declaració de independencia» dels Estats Units d' América. — Major gravetat de las nostras.— Falta de aspiracions reflexivament separatistas.— Desitj de unió. — Motius que s' oposan al separatisme.— Resúmen de la part primera d' aquest llibre.


 Ab lo fins aquí exposat, tenim ja prou base pera explicar lo nostre catalanisme regionalista com sentiment. La situació trista y vergonyosa de la nació en general; lo rebaixament del carácter castellá, incapás ja de dirigirla; la desnaturalisació y degeneració del catalá, son motius més que suficients pera que volguem separarnos del cami que á tal punt nos ha portat. Res nos queda ja per perdre, y per lo tant, en qualsevol cambi sols nos exposem á guanyarhi.
 Y ademés encara, podem demostrar que las solucions que aconsellarem portan á alguna cosa més que á un acte de desesperació, puig que al costat de la negació pensém presentar afirmacions terminants y concretas. Lo nostre catalanisme regionalista va naixer com sentiment, pero pot també reclamar sos drets com convicció apoyada en fonaments científichs.
 Notis bé, que á la paraula catalanisme que no expressa més que la idea d' un sentiment de carinyo y afició á las cosas de Catalunya, hi afegim lo calificatiu de regionalistas lo qual li treu lot sabor d' exclusivisme y de interesada mesquinesa. Lo que desitjem pera Catalunya, en efecte, volem extendreho á las demés regions, lo qual dona ja carácter general á las nostras ideas. Qualsevol regió que ‘s trobi en condicions semblants á la nostra, pot aspirar á lo meteix á que aspirem nosaltres, y á nosaltres nos toca alentarla. Pera que las nostras pretensions puguin realisarse ab desembrás y donguin per resultat un sistema complet y armónich d' organisació dintre d' Espanya, necesitem que totas las regions que la forman aspirin á lo meteix que la nostra, y logrin realisar juntas llurs aspiracions.
 Y no ‘ns parem aqui encara. No sols som catalanistas y regionalistas, es á dir: no sols aspirem á que Catalunya rompi las lligaduras que la tenen agarrotada y subjecta, y á que las demés regions de la Península fassin lo meteix, á fi de que puguin luego unirse totas ab los suaus llassos de la germanor y del interés mútuo, sino que á tal resultat hi aspirem perque es conseqüencia d' un ordre general de ideas que coustituheix tot un sistema. Lo catalanisme regionalista es fill en nosaltres dels principis particularistas, que creyem los mes civilisadors y fomentadors de la cultura general. La reconeixement del particularisme es la consagració de la llibertat, y la llibertat es no sols la font mes abundosa de progrés y de millora, sinó que eleva la dignitat del home y de las societats y pobles.
 Entés ab tal amplitut lo nostre catalanisme, anem á demostrar que es un sentiment no sols explicable, sinó perfectament llegítim; que tenim dret perfecte á ser catalanistas, y que no reclamem gracia, sino justícia.
 Del trist estat á que ha arrivat la nació en general, no en som tan responsables com los que van pendres la direcció y la han mantinguda. Si alguna part de culpa ‘ns toca, es insignificant relativament á la que correspon á altres. No hem de demostrar aquesta afirmació, puig que queda probada al anunciarla. La responsabilitat es correlativa á la llibertat, y lo que viu dirigit per un altre té la llibertat al menys restringida. La responsabilitat que 'ns alcansa en la actual postració de las regions de la Península, en general, y de la nostra, en particular, naixerá si per cas, de no haber fet tot lo que podiam pera treure la direcció als que la portavan. ¿Vam cumplir ab las revoltas en que protestavam de la subjecció en que se 'ns tenia? ¿Va bastar la sanch derramada á deixarnos nets de tota culpa? No volem resoldre aquest problema, y, culpables ó no, carregarem ab una part de la responsabilitat. Nos basta saber que la nostra part es molt, moltíssim més petita que la dels que 'ns dirigían y 'ns dirijeixen encara.
 De la meteixa manera que no acceptem més que una petitíssima part de responsabilitat en l’ estat de postració á que ha arrivat la nació en general, volem també tráurens de damunt una bona part de culpa en la degeneració y corrupció del nostre propi carácter. D' alguns sigles ensá, no hem tingut iniciativa ni pera las nostras cosas. Los que van agafar la direcció general, empleant tan aviat la forsa com la astucia, y aprofitant totas las circunstancias que se 'ls oferian, no van parar fins a deixarnos completament subjectes y xafats. Al comensar á Europa lo Renaixement que va conmoure á tots los pobles, nosaltres estavam ja lligats de mans, y en tal situació deguérem presenciar com després prenia volada la Reforma, y mes tart se preparava la Revolució que debia continuar la transformació comensada. La gent directiva de la agrupació espanyola, portada per son carácter oposat al nostre y per las circunstancias en que 's trobava, va veure aquells fets trascendentals ab molts distint ulls que no los hauriam vist nosaltres. Lo nostre carácter propi, no tenint camp d' acció, va haver de deturarse en son desenrotllo, y es lley de la naturalesa que quan un ser que viu troba obstacles invencibles que impedeixen sa creixensa, s' enmalateix y degenera. De la nostra malaltia y degeneració, donchs, no 'n som responsables nosaltres sols. Gran part de la culpa, sino tota, toca als que 'ns tenian subjectes y lligats quan ab més vigor hauriam hagut de creixer. No teniam altre cami que debilitarnos y corrómprens, y debilitats y corromputs várem quedar. Per aixó, desde fa alguns sigles se nota en Catalunya aquella barreja de avens y de retrás; de costums suaus y fius afeminadas y d' instints de feresa y de barbarisme. Quan Cervantes ab sa fina penetració va ja notarho, fent que los peus d’ uns bandolers penjats per collas, deixessin conéixer á D. Quijote que habia arrivat prop de Barcelona, en qual ciutat havia de trobar, en cambi, obsequis refinadíssims; quan va condensar lo contrast y barreja en la persona d’ en Roch Guinart, no va atinar tal vegada que de aquella situació ne tocava una bona part de culpa á sos compatricis, que empenyats en dominar á un poble de temperament y carácter oposat al d’ ells, no habian lograt mes que espatllarlo y torsarlo, com espatlla y tors lo clau lo que s' empenya en ferlo entrar á cops de martell per la cabota.
 Las consideracions que acabem de fer, bastarian á llegitimar lo nostre sentiment catalanista. Per decaiguts y postrats que estiguem, nos sentim encara ab forsas pera regenerarnos y es, per consegüent, just y natural que volguem rompre las lligaduras que no 'ns deixan moure. Mes no son aqueixas consideracions las únicas que as donan la rahó. N' hi ha de molt més decisivas encara.
 Pera adquirirne lo plé convenciment, basta dirigir la mirada á la nostra situació actual. La imposició castellana se fa sentir tant ó més que may, puig que se 'ns tracta com á un poble vensut. Al que consexva una mica no més de l' esperit de dignitat y d' indepeadencia, al veure 'l tracle que se 'ns dona, li surt á las galtas la vermellor de la ira ó de la vergonya.
 Lo signe del esclau era tenir que parlar la llengua del amo, y nosaltres portem aquest estigma al damunt. La nostra llengua may s' ha mort, puig encara que la hagin durant llarch temps olvidada los sabis y gent de lletras, l’ ha conservada ‘l poble viva en son tracte, parlantla sempre. Aixó no obstant, en tot lo oficial hem d’ emplearne un' altra. En la llengua dels vencedors se 'ns mana, se 'ns judica, se 'ns ensenya. Fins quan la autoritat, lo jutje ó 'l mestre son fills de la terra, no poden exercir llurs funcions sinó empleant lo castellá. La imposició del llenguatje es un recort constant de la nostra subjecció. Ell es lo que marca més durament la distancia que hi ha desde 'ls que manan als que obeheixen. La llengua es lo distintiu dels que 's creuhen ser de rassa superior, y á la inferior no li correspón res més, que abaixar lo cap y llepar encara la ma que 's digna fuhetejarla.
 Adverteixis que al consignar aquestas apreciacions, l’ autor se creu en condicions de ser considerat testimoni major de tota excepció. No 'ns tenim per un escriptor de primera forsa ni molt menys, pero sabem que podem usar lo castellá á poca diferencia com lo catalá, y coneixent poch ó molt alguna de las principals llenguas europeas, aprofitem totas las ocasions que se 'ns presentan pera poderlas practicar, sostenint ah llur auxili correspondencia als que ab ella nos honran desde fora de nostra patria. Mes hi ha encara: no 'ns dol pas confessar que la llengua castellana, — ab tots sos defectes, y á pesar de que no ha prés encara aquell sagell especial que las necessitats y 'l cosmopolitísme dels temps moderns han estampat en las que parlan las nacions més cultas, — es una de las que més nos encantan y captivan, haventla conreuhada ab gust baix l' aspecte purament literari. Tampoch nos dol confessar, que si no fos qüestió de dignitat, la usariam molt mes sovint, y sobre tot, ab molt més carinyo que no la fem servir avuy. Mes, al punt que agafem la ploma y posem en ella las primeras paraulas, no podem deixar de recordar que es la marca de la esclavitut y l’ estigma de la nostra degeneració, y si no es per pura necessitat, fem cent bossins lo paper, com si volguessim que no 'n quedés ni rastre.
 Tot lo nostre está en la meteixa situació que la llengua. Lo primer Borbon va deixarnos com per caritat la nostra llegislació civil, que desde llavoras ha viscut en la trista condició dels pobres que captan. Jamay s' han dignat los nostres dominadors tenirla present pera res. Quan han introduhit alguna modificació á la castellana, han manat que s' apliqués també á la catalana, sens pendres la pena d' averiguar si li era ó no aplicable. Donantse de menys, ab vanitós desdeny, de dirigir una ullada al nostre estat legal, tant atendible com lo d’ ells per estar vigent, y cent vegadas més respetable per son oríigen, puig que en general es fill no de las mercés d’ un rey, sino de la organisació lliure d' un poble, l’ han anat sempre minant y esmotxant en lleys secundarias, reals ordres y decrets, circulars de centres directius, y fins en seutencias d’ un tribunal suprem, en que no hi entran més elements components que 'ls que representan lo sentit jurídich de la rassa dominadora. Desde fa mes de dos sigles lo nostre dret está inmóvil y sech com una mómia. Las institucions, perfectament acomodadas moltas d’ ellas al nostre temperament y carácter, no han pogut fer la evolució que requereixen las novas necessitats que ha creat en son moviment la vida moderna, y 's presentan antiquadas y no donan los fruits que podrian dar encara. Aixís los reys, quan en llur absolutisme s' atribuhian la potestat llegislativa, com las Corts, fillas dels ministres, que han vingut á substituhir l’ absolutisme dels reys, fent com lo gos del hortolá, ni s' han prés la pena de cuidarse de lo nostre ni han deixat que nos ne cuidessim. Y ¡encara gracias!, puig que si 'ls escoltem, á uns y altres debem estarlos agrahits de que no 'ns hagin pres lo que conservem, y si alguna vegada nos hem atrevit á fer alguna reclamació vergonyant ó tan sols una indicació, se 'ns ha respost ab la amenassa de destruhir de cop y volta lo poch que 'ns queda. En la actualitat está pendent de discussió lo códich civil, que si arrivés á plantejarse, seria lo cop de gracia á la nostra llegislació especial.
 Desde la caiguda de Catalunya á principis del sigle passat, per no dir desde molt avans, la nostra situació jurídica en lo civil es tan anómada é irregular, que ó hem de conservar una llegislació antiquada y que no basta pera algunas de las necessitats del poble catalá actual, ó 'ns hem de resignar á que sigui suplantada per un' altra, no tan sols distinta, sinó basada en principis contraris. La gent castellana, per postrada que estigui, no transigueix ab res que s' oposi á sos punts de mira. S' ha fet lo propósit de que las regions de la Península, siguin las que siguin llurs procedencia y condicions, han d' unificarse baix sa direcció suprema, y no hi ha medi de ferla cedir de bonas en bonas. Sa tenacitat y tosuderia s' aguantaran fins que 'ns vegi decidits á reivindicar energicament tot lo nostre.
 Inútil es, donchs, que ‘l catalanisme busqui térmes mitjos pera arrivar á un acomodo. Mentres nos mostrem indecisos, la gent del centre nos creurá débils, y avansará cada dia més passos en la via de la absorció. La degeneració de son carácter la fa insolent y capritxosa, y la insolencia y 'ls capritxos sols se deturan davant de qui 'ls planta cara ab dignitat y enteresa. Hem de ser decidits y llógichs. Si volem conservar la nostra situació jurídica especial, precís es que reclamem tot lo necessari pera conseguirho: y lo necessari pera assegurar una llegislació separada, es un cos llegislatiu separat, ab tribunals també separats, y ab autoritat executiva que, encara que sigui comuna, goberni separadament á cada una de las regions de dret especial. En aquest punt ha de ser intransigent lo catalanisme. Nos reservem completar la demostració en la part d' aquest llibre que destinarem á las solucions prácticas particularistas.
 En igual situació que la llengua y lo dret están la administració, lo gobern y la justícia. Pera la primera se 'ns concedeixen, es veritat, corporacions provincials y locals, pero se te bon cuidado de tancarlas dins un cércol de ferro, que no las deixa moure més que en lo sentit que convé á las oligarquias de la política castellana. La lley fonamental ú organisadora se diu general pera tota la nació, peró en realitat jamay es res més que la expressió de la part d' ella que está imposada á las altras, y respón sempre á son estat políitich y jurídich. L' autoritarisme es la base de la organisació, tant se val si l’ estableix una oligarquia que 's digui conservadora, com una que s' anomeni lliberal. L' esperit castellá d’ absorció y de predomini, al adoptar lo régimen falsament representatiu y parlamentari, no va fer més que cambiar l' absolutisme d' un rey per lo d' uns ministres, y las corporacions administrativas dependeixen de llur voluntat insolent y capritxosa. Un ministre, auxiliat en cas necessari per los tribunals que dependeixen d’ ell y que, per tant, han d' estarli sumisos, suspén y destituheix á las que donan la més insignificant mostra no ja d' independencia, sinó de dignitat, y 'ls individuos que las formavan se veuhen encausats y exposats á una condempna. Y no 's cregui pas que en llurs funcions normals tinguin las corporacions administrativas més independencia. L' agent del ministre, gobernador civil ó alcalde, es sempre l’ árbitre. La lley ha tingut prou cuidado en fermarlas molt curtas, y la poca corda que 'ls dona, la aguanta lo representant de Madrid. Quan lo gobern central se diu mes lliberal, las corporacions provincials y municipals son tan lliures com un aucell tancat en una gabia y vigilat de més á més per un gat, que está espiant si s' acosta als ferros pera clavarli las unglas.
 Los agents del gobern nos recordan continuament la nostra subjecció. Ab pocas excepcions, del mes alt al mes baix son forasters, de rassa y llengua distintas que nosaltres, y possehits quasi sempre del menyspreu sinó del odi que tot lo nostre inspira als que 'ns dominan. Fins quan volen fer justícia no logran ferla, puig que 'ns aplican un criteri que no s' avé ab cap de las nostras condicions. Jamay se 'ls ha exigit que entenguessin al menys la nostra llengua y coneguessin las nostras costums, sino al contrari: al empleat que es fill de la terra l’ obligan á parlar y obrar com si no ho fós. Insolents, per regla general, y petulants, al veure que 'ls som inferiors en soltura de llenguatje, y que no comprenem moltas vegadas llurs apreciacions y conceptes, ho atribuheixen á superioritat de rassa, y acaban de ferse capritxosos é inaguantables.
 Lo meteix á poca diferencia se nota en lo que se 'n dit administració de justícia. Los tribunals no sols están formats per forasters, sino que oficialment iguoran totalment lo nostre dret. Las nostras vidas, bens y honras están en mans de magistrats y jutjes que no coneixen las nostras costums, ni participan del nostre modo de ser, ni están units ab lo pays y 'l poble per cap llas més que 'l purament artificial de la nacionalitat. La movilitat de las situacions políticas y la inseguretat dels cárrechs judicials no permeten als que 'ls desempenyan enfonsar cap arrel en la nostra terra, y passan per l' empleo com un cometa pel nostre firmament. Pochs d' ells se prenen la molestia de profundisar las nostras lleys, que son, no obstant, completament distintas de las que han estudiat en las universitats y practicat en altras regions, y fallan los procesos com los pot fallar un passavolant, que sab que al cap de pochs mesos pot ser trasladat á l’ altra banda de la Península.
 Lo nostre dret especial no s' ensenya en cap establiment dels que dependeixen del centre. Aquest porta l’ esperit de favorir lo predomini castellá al extrem de que en la meteixa universitat de Barcelona s' ensenya, no ‘l dret civil catalá, que es l' únich que té legalment aplicació á las nostras comarcas, sinó l' castellá, que ni com á supletori pot ser invocat en las lluytas judicials que en ellas han de fallarse. ¿Pot imaginarse res més absorvent ni més tiránich?
 Mes tal absurdo no 's veu exclusivament en la ensenyansa del dret, sino en totas las demés, comensant per la que se dona en las escolas de criaturas. Lo mestre te d' explicar en castellá encara que 'ls deixebles no l’ entenguin, y 'ls nostres fills han de perdre los anys de la vida millors pera lo desenrotllo de las potencias intelectuals. No hi fa res que ‘l mestre sigui catalá, puig la lley del que mana l’ obliga á tenir que fer l’ esfors de parlar una llengua que no li es natural, al sol efecte de ferse ininteligible: quan si no se ‘l obligués á ferlo, lo que ell explicaria ab facilitat, seria clarament entés per sos oyents, ab grans ventatjas pera un y altres. La vanitosa petulancia dels nostres dominadors s' ofendria de que la seva llengua hagués de ser ensenyada als nostres fills com un altra qualsevol de las forasteras, y suposan que tenim obligació de coneixerla avans y lot de haverla aprés.
 Y encara no para en aixó l' esperit d' imposició de la rassa dominant en lo referent á escolas. No li basta que la instrucció 's dongui en castellá, sino que la educació ha de ser també castellana. Las oracions han de recitarse en llengua forastera, y 'ls jochs y entreteniments han de ser pera 'ls nostres noys tan exótichs com las oracions. Res hi fa que aquestas no 'ls puguin sortir may del cor, puig han de xarrotejarlas com los lloros, ni que aquells no 'ls puguin donar la expansió que tant necessita la infancia. Han tingut la desditxa de náixer en un pays supeditat, y han de sentirne los efectes desde 'ls primers anys de la vida. ¡Aixis estarán ja acostumats al jou al arribar á homens!
 No hem passat encara del comensament de las justas queixas, y ¿quí se atrevirá ja á negar la llegitimitat del nostre catalanisme? Encara que 's reduhís á la protesta, sens fer cap reivindicació, ¿quín jutje imparcial no fallaria que la rahó nos sobra? Per molt que s' extremés la actitut del catalanisme, jamay se posaría al nivell dels agravis inferits á Catalunya.
 ¿Se 'n volen més probas? Separemnosdel terreno polítich-social y entrem en l' económich. Com si ‘l nostre positivisme fos un delicte, no 's pensa sinó en cercar lo modo més eficás pera castigarlo. Las manifestacions del nostre travall no poden contar més que ab llurs propias forsas. De part dels que 'ns manan, no cal que n' esperin més que entrebanchs y vexacions. No tenen cap garantía de estabilitat política, y ni tan sols se 'ls assegura la tranquilitat y seguretat, que son la primera necessitat de tot productor. L' únich medi que usan los poders públichs pera comunicarse ab los que travallan, pot ben dirse que es lo de ferlos visitar per famolenchs investigadors y repugnants comissionats d' apremis.
 Lo que s' ha fet en industria y arts útils, s' ha fet á pesar de las circunstancias en que hem viscut y sens poder utilisar quasi cap dels medis ab los quals los Estats previsors ajudan á llurs membres á sostenir la competencia per la vida y á sortirne ab victoriá ó al menys airosos. Lluytant ab tantas contrarietats, s' ha lograt reunir en algunas de las nostras comarcas la aglomeració d' elements industrials de que hem partat en un dels capítols anteriors. Mes, tan bon punt com los nostres dominadors la han vista en estat de fer goig, lluny de sentirne orgull, li han posat enveja y la miran ab odi. Res de darli la ma pera que pugui arrivar á la perfecció que li manca, sino tot lo contrari. La miran com enemiga, y al tractar ab las nacions extranjeras procuran ferli tot lo mal que poden. ¡Ni 'l dret de queixarnos nos concedeixen! Basta que sentin la nostra veu pera que la motejin de veu del egoisme.
 En aquest terreno no tenen ni la excusa del seu idealisme y esperit d' abstracció, puig sempre que 'ls convé saben prescindirne. No 's prenen la molestia d' amagar que al tractar de lo nostre no 'ls guia més que la malavolensa. Quan van creure que ns' darian un cop fatal tractant ab la Gran Bretanya, lo gobern captava 'ls vots dels diputats castellans contra la protecció á la nostra industria, prometentlos protegir los seus productes agrícols. Tot son afany es deixarnos aislats, especialment dels que més units deurian estar ab nosaltres per historia y per carácter. Als culliters valencians se 'ls ofereix protecció ab tal de que combatin la que nos favoréix á nosaltres.
 En aquestas qüestions no respectan cap consideració per atendible que sigui. Res los diu lo fet de que la nostra comarca sigui la mes poblada, y que per sobra de brassos no pugui viure del cultiu de la terra exclusivament. No aprenen la llissó saludable, procurant exténdrela á altras regions, sinó al contrari. Inspirantse en las passions y prejudicis que 'ls pobres senten contra los que no ho son tant, saben que ‘l nostre travall nos dona algunas ventatjas materials, y 'ls fem nosa. No podent igualarnos en aquest punt, voldrian que nosaltres nos igualéssim ab ells.
 Per fortuna nostra, fassin lo que vulguin no conseguirán pas lo que 's proposan. Quan una aglomeració d' elements de travall ha lograt formarse, es quasi impossible disóldrela. Caminará ab mes ó ab menys desembrás, pero caminará. Lo que conseguirán tal vegada será que 'l nostre travall hagi de transformarse, y lluny de fernos un mal, nos farán un be en definitiva. Ademés, pel camí que portan las oligarquias dominants, no arrivarán pas may á treure 'ls aranzels. La partida de aduanas es una de las mes importants y tal vegada la més sanejada dels presupostos de que s' alimentan. La necessitat y la codicia las obligará á ser proteccionistas, fins contra llur voluntat y á pesar de llur malavolensa envers nosaltres.
 Mes, precindint de tals consideracions, ¿pot haberhi motiu més fort y ben fundat pera 'l catalanisme que la conducta económica que 's ve seguint? Si las condicions de la nostra regió son diferents de las de moltas altras, y fan inevitablement necessari que las nostras necessitats hagin de ser també distintas, lo únich procedent fora que 's busqués lo modo d' armonisar las diferencias. ¿Poden Catalunya ni cap altra regió cambiar lo temperament y carácter de llurs habitants? ¿Pot aquella millorar sa terra ó despendres dels brassos que li sobran pera son cultiu, ó poden las altras aumentar de sopte la població que 'ls manca? Lo natural, lo convenient, lo just, fora que unas y altras, convensudas de que están decaigudas y débils, procuréssin darse mutuament las mans pera ajudarse. Si á las unas los sobran productes de la terra, á las altras los ne sobran de la industria, lo que convida al cambi en benefici de totas. Si las regions de la Península se haguessin considerat com germanas, sens voler las unas sobreposarse y dominar á las demés, avuy foran totas molt menys pobres que no son, y no tindria rahó de ser ni ‘l catalanisme ni cap altra manifestació de protesta.
 Podriam omplir centenars de páginas si vulguéssim sols indicar los agravis que llegitiman los nostres sentiments catalanistas. Si entréssim en lo terreno de la historia, hauriam d' anar vuidant fet per fet tots los que d' ella coneixem, y quasi no 'n trobariam ni un que no fós un anell de la cadena ab que se 'ns ha anat amarrant. Veuriam que tan aviat s' ha empleat la forsa com la astucia, puig que la rassa dominant ha usat tota classe d' armas pera combátrens, y 'ns explicariam l’ estat de degeneració y postració en que se 'ns ha fet caure. Ab lo llibre de la historia obert á la má, podem anar á demanar comptes als que han sigut la primera causa de la caiguda.
 Tals son los agravis que pot alegar Catalunya, que llegitiman no ja lo catalanisme sino qualsevol altre sentiment més accentuat y enérgich. Moltas vegadas, llegint ab fredor y perfecta tranquilitat la memorable «Declaració de independencia» que van fer los representants de las Colonias inglesas al rompre solemnement ab la metrópoli y declararse Estats Units, hem comparat las queixas estampadas en aquell document solemne ab las que podríam alegar nosaltres, y hem hagut de convencerns de que la nostra Declaració resultaría molt mes contundent y fundada que la redactada per Jefferson. Ab tanta rahó com los que rompian ab la Gran Bretanya, podriam estampar: «que, sempre y quan una forma de gobern, sigui la que sigui, va á parar á destruhir lo fi pera la que fou establerta, lo poble te 'l dret de cambiarla ó abolirla, y de instituir un nou gobern, fundantlo en los principis y organisant sos poders en la forma que 'ls sembli més própia pera proporcionarse la tranquilitat y la felicitat. La prudencia, en veritat, aconsella que per motius petits y causas pasatjeras no deuhen los pobles cambiar los goberns, quan aquestos están establerts desde algun temps: pero també la experiencia de tots los temps ensenya, que 'ls homens están més disposats á sufrir, mentres los mals siguin soportables, que no pas á fer us de llur propi dret, destruhint la forma de gobern á que estan acostumats. Peró quan una llarga serie de abusos y d' usurpacions ab tendencias á un meteix fí, revela en tota sa realitat lo propósit de junyir un poble al jou d' un despotisme absolut, aquest poble té 'l dret y fins lo deber de tirar á terra tal gobern, y de subvenir ab novas garantias á sa seguretat en lo pervenir.»
 Y podriam estamparho ab tanta rahó com ells, ó millor, ab molta mes rahó que ells, puig tots los agravis de qué ells se queixavan, los hem rebut nosaltres aumentats y agravats de moltíssim. Creyem que será interessant fer una lleugera comparació entre uns y allres agravis.
 Los primers capítols que formula la Declaració americana, se refereixen á abusos comesos per la potestat real en la marxa del poder llegislatiu. Si nosaltres nos referíssim als temps passats, trovaríam lo nostre poder llegislatiu atacat moltas vegadas á ma ayrada y disolt ab completa ilegalitat. Fins acceptant com á legal lo «Decret de Nova Planta,» lo nostre poder llegislatiu debia conservarse. Basta llegir aquet decret funest, pera veure que 's refereix principalment á lo judicial y administratiu, y que res, absolutament res prevé sobre Corts ni poder llegislatiu: y com que ‘l meteix decret prevé que «en tot lo no previngut en sos articles s'observin las Constitucions que avans hi havia á Catalunya,» lluny de destruhir aquell poder, lo confirma. Historicament, donchs, sols la ilegalitat mes irrítant pogué prívarnos del atribut mes esencial de la personalitat d’un poble.
 Si volguéssim prescindir de la historia y referírnos al poder llegislatiu creat per las Constitucions contemporáneas, las queixas que podriam formular foran cent vegadas mes graves que las de las colonias americanas. Aquestas estavan agraviadas per abusos ó extralimitacions de la corona, peró la veritat del poder llegislatiu se conservava en sa essencia. Lo rey manava sospendre los efectes de la lley fins que obtinguessin son consentiment, que may arrivava; convocava Cossos llegislatius en llochs extraordinaris ó poch cómodos; disolvia Cámaras de representants, y passava algún temps sense ferne elegir de novas. Tot aixó que forma la base dels agravis de la Declaració americana, es pecata minuta comparat ab lo que passa en lo nostre pays. Basta recordar la situació que hem pintat en lo capítol primer. Lo sistema representatiu está convertit en una farsa grotesca.
 Entra luego la Declaració americana en los agravis inferits en lo terreno judicial y administratiu. «Ha fet als jutjes, diu referintse sempre al poder real, dependents de sa voluntat, disposant á sa manera d' aqueixos empleos, aixis com de llurs dotacions y havers.»
 «Ha creat una munió d' empleos fins als nostres temps desconeguts, y ha enviat á aquest pays aixams de funcionaris pera oprimir al nostre poble y devorar sa substancia.»
 «Ha mantingut entre nosaltres en temps de pau exércits permanents sens consentiment dels nostres llegisladors.»
 «Ha intentat fer al soldat independent de la autoritat civil y fins superior á ella.»
 D' aquestas queixas no hauríam de modificarne ni una lletra, sino fós pera donarhi tochs mes foscos y accentuats. Las hem traduhit al peu de la lletra y resultan com si fossin originals nostras.
 Entra luego la Declaració á formular los agravis rebuts del poder real en combinació ab lo Parlament, qual juridicció sobre las Colonias nega, y 'ls capítols principals son los següents:
  «Que havian pretengut llegislar:
 «Pera inundar los quartels de numerosos cossos d' exércit.»
 «Pera protegir als soldats y gent d' armas ab procediments irrisoris en lo que 's refereix á assessinats que haguessin comés en habitants d' aquells Estats».
 «Pera interceptar y destruhir lo nostre comers ab totas las parts del món.»
 «Pera imposarnos tributs sens lo nostre consentiment.»
 Pera privarnos en molts casos de la institució y ventatjas del judici per jurats.»
 «Pera transportar á ciutadans á l' altra part dels mars, y processarlos allí per delictes suposats.»
 «Pera derogar las nostras Cartas, abolir las nostras mes preciosas lleys, y destruhir fundamentalment las formas dels nostres goberns.»
 «Pera suspendre las nostras piopias Assambleas, y declararse ells meteixos revestits del poder de dictar lleys obligatorias pera las Colonias, en tots los casos y circunstancias.»
 Ab las variacions que fa necessarias la diferencia de temps, lloch y condicions, aquesta part de la llista d’ agravis podria servirnos també perfectament. Sols los quatre darrers capítols de la Declaració americana no serian d’ aplicació al nostre estat actual, puig que 's refereixen á la conducta de la Gran Bretanya després de declarada la guerra entre son poder y 'l de las que eran sas Colonias. Afortunadament pera tots, no s' ha quebrantat la pau material entre las regions de la Península, y en los moments actuals «ni 's devastan los nostres mars, ni se 'ns saquejan las costas, ni se 'ns creman las ciutats, ni 's degolla als nostres conciudadans,» usant pera tals objectes exércits de mercenaris extrangers. «No s' obliga, tampoch, als nostres conciutadans fets presoners en los mars, á fer armas contra llur patria; á convertirse en butxins de llurs amich y germans, ó á caure, en cas contrari, víctimas dels cops de llurs propis germans y amichs,» ni «s' han fomentat entre nosaltres excicions domésticas.» Avans d’ estar en guerra oberta, las Colonias americanas tenian motius de queixa suficients pera basarhi llur resolució de emanciparse, y tots aquells motius, agrabats encara, trobariam nosaltres en la nostra situació actual, sens necesitat de recorre als agravis histórichs.
 Podríam, donchs, «exposar y declarar al món enter», com feren los americans, la llista copiada de llurs agravis, en la seguretat de que ‘l món enter trobaria llegítima la nostra Declaració, com justa y santa va trovar la de las Colonias al rompre ab la Gran Bretanya. Tant mes llegítima la trobaría, en quant nosaltres podriam afegirhi una pila de capítols que no degueren formular los fundadors dels Estats Units. Entre moltíssimas altras cosas, podriam afegír nosaltres:
 «Units baix la base de la igualtat perfecta ab un poble que valia tant com nosaltres, pero no més que nosaltres, y fundada la unió en lo consentiment lliure y la utilitat recíproca, per forsa d' armas unas vegadas y á copia d’ insidiosa constancia sempre:»
 Se 'ns ha prés la nostra llengua, obligantnos en tots los actes de trascendencia á usarne un' altra que no s' avé ab lo nostre temperament y carácter.»
 «Se 'ns han pres las nostras lleys, perfectament acomodadas al nostre modo de ser, en tot lo referent á materias políticas, administrativas, penals, mercantils, procediments y altras y altras, y després d' habérsens minat per sa base lo poquíssim que conservavam, ó sigui lo referent á la organisació de la familia y regulació de la propietat, se 'ns amenassa encara contínuament ab sa destrucció completa, y ab subjectarnos á una llegislació que 's basa en principis contraris als que davan á la nostra robustés y vida.»
 «Se 'ns ha prés la nostra historia, obligatnos á considerar oficialment com á própia la de unas regions que no tenian sobre la nostra cap predomini.»
 «S' ha procurat enlluhernarnos ab ventatjas del ordre material, pera fernos olvidar completament los interesos morals, y un cop se 'ns ha considerat prou distrets y axafats, se disposan á arrancarnos aquellas ventatjas, contrariant lo nostre comers y destruhint las nostras industrias.»
 «Se 'ns ha apartat sistemáticament de la direcció dels negocis públichs que interessau á la agregació de totas las regions espanyolas, privant aixis al conjunt del element positivista que devia temperar en bé de tots, l' idealista dominant.»
 «Se 'ns tracta com á pays conquistat, enviatnos agents del poder central que 'ns explotan per tols los medis, lícits é ilícits, y encarregant la decisió de las nostras qüestions domésticas á jutjes forasters, que ni tenen cap arrel en lo pays, ni coneixen lo nostre dret especial.»
 «Per tots los medis dits y molts altres que fora llarch condensar, empleats ab constant tenacitat durant un llarch período histórich, no sols s' ha rebaixat lo nostre carácter, sinó que se l' ha desnaturalisat fins al extrem de que no se veu cap esperansa de millora sinó en una conmoció tan forta, que fassi trontollar fins los fonaments de la organisació nacional á que estem subjectes.»
 Y després d' aquesta relació d’ agravis, podriam tornar á copiar la Declaració americana, y acabar dihent:
 «Cada vegada que ha pujat un grau la opressió, hem demanat justícia de la manera mes humil. Las nostras repetidas peticions no han tingut altra resposta que repetits insults. Un príncep qual carácter esta marcat ab tots los actes que qualifican un tyrá, es inepte pera dirigir á un poble lliure.»
 «No hem faltat jamay á las consideracions degudas als nostres germans. En distintas ocasions hem cridat llur atenció envers las tentativas que feyan llurs Cámaras pera extendre sobre nosoltres una jurisdicció injustificable. Hem recordat á llur memoria las circunstancias de la nostra unió[1]. Hem apel-lat á llurs naturals justícia y grandesa d' ánima, y per los llassos de la sanch que ‘ns lligan, los hem conjurat pera que desaprobessin aquellas usurpacions, que havian de portarnos inevilablement á rompre nostras relacions y comers mútuo. Ells lambé han sigut sorts á la veu de la juslicia y de la consanguineitat. Devem, per lo lant, cedir y consentir en la necesilat que 'ns imposa la separació, y considerarlos, al igual que 'ls demés pobles, enemichs en la guerra y sóls amichs en la pau.» [2]
 Mes no volem seguir en aquest terreno. Lo document americá es una declaració d' independencia que tot lo món civilisat ha reconegut com suficientment fonamentat, y nosaltres no aspirem á la independéncia. Per molts y grossos que siguin los agravis rebuts; per més degenerats que nos vejem per culpa en gran part d' altres, no hi ha avuy á Catalunya qui sigui reflexivament separatista, ni ho serem sinó al darrer extrem. La lluyta constant sostinguda entre la voluntat y ‘l temperament es bona proba de que no 'ns equivoquem al fer aquestas afirmacions. Lo catalanisme regionalista aspira, si, á rompre la unitat uniformadora que nos ofega, pero ab igual forsa desitja la unió que ha de darnos salut y fortalesa. Volem viure no amarrats y lligats, pero si enllassats ab las demés regions de la Península. Tals son, y no altras, las aspiracions y desitjos que procurará convertir en realitats lo catalanisme regionalista, si arriva á arrelar y á ferse vigorós.
 La separació de la nostra regió d' Espanya sóls podria tenir dos objectes: la independencia, ó la unió ab un' altra nació, y ni la una solució ni l' altra podrian convenir á Catalunya. Las nacions petitas sóls poden conservar llur independencia en condicions especialíssimas. La única que la té ben assegurada á Europa es la Confederació suissa, per constituhir entre mitj de quatre de las grans potencias un espay neutral, que 'ls evita molts fregaments y motius de complicacions. Si Espanya fos avuy una nació forta que pogués fer sombra á Fransa, tal vegada á l’ una y á la altra los convindria crear una faixa neutral, que 'ls fes lo meteix servey que fa Suissa á las nacions vehinas, y en aquesta suposició podria Catalunya aspirar á una independencia, que tindria sa millor garantía en la gelosía mútua de dos poderosos. Essent Espanya débil com es, y debent encara quedarho molt més en lo cas suposat de que se separés d' ella Catalunya y tota la faixa dels Pirineus, no existeixen pera nosaltres las condicions especialíssimas que 's necessitarian pera garantirnos la independencia. Per altra part, los interessos creats durant los sigles transcorreguts d' ensá de la unió; los precedents que quan aquesta va realisarse ja existian; lo comers ab las Colonias espanyolas consumidoras de molts dels nostres productes; lo coneixement de la llengua castellana, generalisat entre nosaltres, y que durant molt temps no podriam suplir per cap altra; la exuberancia de la nostra producció industrial y manufacturera, qual mercat natural y quasi únich son las regions agrícolas de la Península, y cent altres llassos que 'ns lligan á la nacionalitat de que formem part, serian altres tants obstacles á la nostra independencia. La naturalesa 'ns ha situat á la part d' ensá dels Pirineus, y no está en lo nostre poder lo corretjir la obra de la naturalesa, per molt que hagi resultat en nostre perjudici.
 La separació de Catalunya pera entrar á formar part de una nació que no sigui Espanya, es absurda y, encara que fos possible, no 'ns convindria gens. No llindem més que ab Fransa y, cap interés moral ni material atendible pera una unió, nos lliga ab los nostres vehins. Lo carácter que entre aquestos predomina es tan diferent y oposat al nostre com lo castellá, y com que son avuy més forts que 'ls que ara nos manan, la subjecció á que se ‘ns condemnaria fora més completa. Los catalans del Rosselló han perdut molt mes la personalitat que 'ls de la banda d' ensá dels Pirineus, y llur exemple no pot pas tentarnos. Lo temperament francés, menys idealista que 'l castellá, es tan absorvent é intolerant com aquest, y avuy per avuy molt més exigent, puig conserva encara la il-lusió de que la Fransa es la primera y única nació del món civilisat. La necessitat de la resistencia contra la absorció castellana va portarnos en un trist periodo de la nostra historia á posarnos baix la protecció del rey de Fransa; reconeixentlo com soberá de Catalunya. Lo seu domini fou curtíssim y en circunstancias molt anormals, peró aixís y tot, ja poguérem veure que haviam surtit del foch pera caure en las brasas. Y llavoras la nació francesa no havia arrivat encara á la unificació que havia de pesar luego damunt d' elta. Lo catalanisme regionalista no pot desitjar per cap islil la unió ab la Fransa, que es avuy la terra de la concentració, del uniformisme y de la exageració de la autoritat del Estat, y ho porta fins al delirant extrem de no deixarli veure, que la malaltissa debilitat quals primers efectes han sigut ferli perdre 'l lloch preeminent que ocupava, no es més que la conseqüéncia de la falta d' iniciativas particulars, sacrificadas al somni igualatari que avuy encara fa desvariejar als blanchs y als roigs, hereus los uns dels reys que hi van perdre 'l cap, y 'ls altres dels revolucionaris que volgueren imposarse á la humanitat en pés á canonadas.
 Consti, donchs, que al comparar las queixas que pot presentar Catalunya pels agravis rebuts de sos dominadors, ab lo document monumental de la independencia americana, no 'n volem treure totas las conseqüencias que podriam. Volem, si, que 's vegi, que ‘l nostre catalanisme regionalista te tanta rahó, que si 's detura en un punt que no arriva al separatisme, no es per falta de dret, sino perque no creu convenient exercitarlo.
 Y al obrar aixis, las rahons de conveniéncia indicadas no son las que més nos mouhen, sinó que 'n tenim d’ altras d' ordre més elevat. Lo nostre catalanisme regionalista, ademés d' un sentiment, es en nosaltres una convicció, filla d' un sistema general de ideas y de principis. Som catalanislas perqué creyem en lo particularisme y en la llibertat que n' es la més hermosa conseqüéncia.
 Al queixarnos y protestar de la subjecció en que se 'ns té, no ‘ns mou la mesquina enveja als que suran, ni aspirem á cambiar los respectius papers. Volem la llibertat aixis pera nosaltres com pera los nostres adversaris, y encara que las circunstancias nos portessin á poder pendre la revenja, no voldriam fer ab ells lo que ells han fet ab nosaltres. Professem lo particularisme per sistema, y som per principis expansius y generosos. Las teorías en que 'ns apoyem son de tracendencia general, y de llur aplicació pot esperarsen un cambi ventatjós en la organisació de las societats.
 No creyem en la uniformitat, que sols pot naixer de la imposició y de la tirania, y ho esperem tot de la llibertat, que es la consagració de las varietats. Lo nostre ideal es la unió y la bona amistat entre tots los individuos dintre de una col-lectivitat, y de totas las col-lectivitats dintre de las grans agregacions. Volem la llibertat, no pera aislarnos y tancarnos dins murallas de sospitas y envejas, sinó pera utilisarla agrupant lo major número possible d' homens y pobles pera los grans fins del avens y de la perfecció. Com la antigua llegenda, separem pera unir. «Com més amichs més clars,» diu un adagi de la terra. Volem, donchs, anar molt clars ab tots los que tenen interessos comuns ab nosaltres, al objecte de poder ser ben amichs.
 Per sa elasticitat, lo sistema particularisla es lo que més pot contribuhir á la realisació de las tendencias que ennobleixen á la civilisació dels nostres temps. La unió lliure y expontánea pot tenir graus mes ó menys estrets, segons quins siguin los interessos comuns á las agrupacions ó col-lectivitats que s' uneixen. Las que tenen comunitat d' historia, de tendeacias, de llengua, de necesitats, d' aspiracions, de dret, etc, etc, constituheixen regions, que s' enllassan luego menys estretament ab altras, ab las quals tenen també alguns interessos comuns, formant ab ellas nacionalitat ó societat política. Las dislintas nacionalitats senten ademés necessitats comunas ab altras que 's troban en estat similar de cultura, y pera satisferlas ab ventatja de totas, poden també unirse, peró menys estretament que las regions d' un meteix Estat, y sens arrivar á formar societat permanent política. Las distintas rassas humanas, en quant han sortit del estat salvatje ó de barbarisme, tenen sens dupte interessos generals á totas, y los satisfarán millor si s' associan, lligantse sols molt debilment. Lo sistema particularista, donchs, es l' únich que pot arrivar á agermanar la humanitat y á enllassar totas las nacions y rassas de la terra.
 Lo nostre sistema es complet y no desmenteix sa basse fonamental en cap dels graus en que 's manifesta. Dins de la regió lo llas d' unió es la llibertat individual y corporativa, que 's traduheix en un sistema de gobern verdaderament representatiu dels interessos variats que en son interior tenen vida. En la regió 's veu la unitat, filla de la unió, no de la imposició. Las distintas regions que poden formar un Estat nacional, se federan ó confederan, y en ell se veu la unitat no en tot, sino sóls en los comuns interessos permanents. Las distintas nacionalitats fan lligas, y expontaneament se subjectan á reglas de dret internacional sancionadas d' una manera efectiva y eficás, y aquestas reglas convingudas limitan la soberanía de totas y de cada una. Las diversas rassas ó lligas de nacions tractan entre ellas, y convenen en la realisació dels grans projectes d' interés humá. Los distints graus de obligacions contretas prenen los noms de lleys, constitucions, concordats, tractats ó aliansas, segons sigui la extenció que 's dongui á llurs preceptes, pero tots han de tenir lo carácter obligatori que 'ls dona la expontaneitat dels contractants al limitar llur llibertat natural.
 Mes no volem avansar ideas qual explanació correspon á la part segona d' aquest llibre. Al objecte del present capitol basta haber indicat quina es la naturalesa del nostre catalanisme regionalista, apartant d’ ell tota sospita de mesquinesa y de petitesa de miras. Al defensar los nostres drets y cercar reparació als agravis de que podem queixarnos, no 'ns volem tancar dins d’ un encongiment impropi dels temps expansius en que vivim. Volem, al contrari, fomentar y afavorir aquesta expansió, de la qual no sols som partidaris, sinó que 'ns sentiriam orgullosos de poder contribuhirbi en la mida de las nostras escassas forsas.
 Arrivats á aquest punt, podem ja reasumir los motius del nostre catalanisme regionalista. La nació de que formem part, está en general tan decaiguda y postrada, que no li queda quasi res per perdre. Lo fatal desenrotllo de la historia ha fet d’ ella una agrupació caduca, sens haver passat per lo periodo de la virilitat. Tot ho hem probat dins del unitarisme, y res nos ha donat cap millora.
 Los carácters dels dos pobles ó grupos principals en que se divideixen los habitants de la Península, están igualment degenerats y decaiguis. La rassa que ha sigut y segueix sent la predominant, es impotent pera realsar la nació. L' altra rassa, supeditada y subjecta fins ara, está ademés de degenerada, desnaturalisada. Molts dels defectes que mostra no son propis de son temperament, sinó que li han sigut empeltats. Pera regenerarse, ha de comeusar desfentse de tot lo postís que li ha sigut encomanat. D’ aquí ve que 'l primer móvil del nostre catalanisme sigui l' afany de regenerarnos . Desde ‘l moment que 'ns hem despertat, no podem resignamos al paper passiu que se 'ns ha obligat á representar fins ara.
 Hem dit que l' afany de regenerarnos es lo primer móvil del nostre catalanisme, y ho repetim pera que s' hi fixi be la atenció. Per que sentim aqueix afany, al examinar lo carácter catalá hem sigut tan crusos en la exhibició dels defectes, y no hem extremat las alabansas á las bonas qualitats. Si la causa principal de la nostra degeneració es la falta d' expontaneitat en lo desenrotllo del nostre poble, subjecte y supeditat á un altre de temperament oposat, al punt meteix que recobrés la personalitat se trobaria en condicions de entrar en millora. No 's notarian tal vegada grans efectes de moment. Tal vegada, al principi no sabriam avenirnos á móurens sens caminadors, y fins fariam alguns disbarats ó tonterias. Lo qui surt de tutela necessita algun temps pera acostumarse á las responsabilitats y obligacions que sa nova situació li imposa. Mes, de poch en poch nos hi aniriam acostumant, y á mida que anéssim perdent los defectes empeltats, milloraria lo nostre carácter. Lo nostre passat respón del pervenir, y si avans de perdre la personalitat vam saber crear institucions y fer lleys que són eloqüent testimoni del bon sentit del nostre poble; si sapiguérem arreglarnos dintre de casa de tan bona manera, que ocupavam un lloch honrosíssim en lo concert dels pobles més civilisats, es segur que recobrada la personalitat, tornariam á fer alguna cosa profitosa.
 Quan una nació, en general, ó una regió, en particular, se troban en situació tan dolenta com la actual d' Espanya y de Catalunya, sols una saccejada que remogui tots los elements que las constituheixen, pót ser lo principi de la millora. Per aixó lo catalanisme regionalista se proposa cambiar fins la base de la organisació del Estat, reconstituhintlo baix principis no sols distints sino oposats als que fins ara li han servit de guia. La varietat ha de substituhir á la uniformitat; la llibertat al autoritarisme.
 Lo que fins ara s' ha fet en lo camí del nostre Renaixement es proba de la bondat dels nostres principis. Entre mitj del decahiment moral é intel-lectual en que vivim, las produccions literarias en catalá son raigs de llum que 'ns diuhen que ‘l pervenir no será tan fosch com temem, si lo Renaixement s' estén á altres terrenos. Al entrar en lo literari ha produhit un moviment veritablement regenerador, despertantnos del ensopiment en que viviam, y permetentnos pendre lloch en lo concert dels pobles que cultivan las arts bellas: si logra entrar en lo polílich social actiu, influhirá sens dupte en la millor marxa de la cosa pública.
 Al voler pendre part en aquesta nos mou no sóls lo desitj de que ‘l nostre temperament positivista y analítich arribi á armonisar ab lo que fins ara 'ns ha portat cap á las abstraccions idealistas, sino també lo dret perfecte que tenim á fer sentir la nostra influencia. Vam entrar en la unió nacional baix la base de la igualtat, y no fem més que reclamar lo cumplimeut de lo pactat.
 Los agravis que hem rebut constantment y 'ls que 'ns están amenassant encara, sou la llegitimació mes completa del nostre catalanisme. Són aqueixos de tal naturalesa que 'ns autorisarian fins á proclamar la separació. Mes no volem pas anar tan allá mentres no se 'ns posi en situació de no tenir altra sortida. Ni 'l nostre interés nos ho aconsella, ni 'ls nostres principis é ideals nos ho permeten. Si algun dia la pura necessitat nos obligués á pensar en tal extrem, la tristesa y 'l dolor ompliría 'l pit de tots los catalans reflexius. Lo nostre ideal es que Catalunya visqui agermanada ab totas las demés regions de la Península. Lo catalanisme regionalista no aspira més que á rompre las lligaduras de la uniformitat, substituhintlas per los llassos de la unió.
 Tals son los principals motius del nostre catalanisme regionalista com sentiment. En los capítols próxims exposarém los fonaments científichs de las nostras conviccions particularistas.


  1. Lo tetx americá diu: of our emigration and settlement here.
  2. Tots los trossos transcrits del célebre document americá, los havem traduhit literalment de la edició oficial de The unanimous Declaration of the thirteen united States of America, feta per lo Congrés, en 4 Juliol de 1776.