Lo catalanisme - II. Cap. I

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Part Segona Part segona — Capítol I
Lo catalanisme
II. Cap. II


CAPITOL I.



GENERALITATS.



Indicacions preliminars. — Catalanisme, regionalisme, particularisme.— Essencia del particularisme.— Es un sistema positiu y práctich. — Classificacions del Estat.— La llibertat es medi y fi social.— Necessitat de la llujta enire varietats,— Observacions en l' ordre material y en lo polítich social — Missió y fins del Estat ó agrupació política, en sa vida exterior é interior.— Regulació de la lluyta entre varietats.— Armonisació d' elements contradictoris.


 Avans d' entrar en la materia propia de aquesta segona part no estarán de sobras algunas indicacions.
 No 'ns proposem escriure un estudi complet sobre 'l particularisme. La materia es tan abundant y ha sigut fins ara tan poch tractada, que per mica que deixéssim corre la ploma, traspassariam los límits que 'ns havem imposat. Lo nostre objecte es molt més modest, puig no passa de voler deixar demostrat, que 'l particularisme no es una aspiració purament empírica, sinó un sistema perfectament científich, que 's conforma més que cap altre ab los principis y punts de mira que 's tenen avuy per més avansats y civilisadors. Pera conseguir lo nostre propósit nos bastará exposar alguns dels fonaments del sistema.
 Dedicat aquest llibre no als que fan professió de sabis, sinó á la generalitat del públich, tant com procurarem que las nostras apreciacions siguin rigurosameut científicas, fugirem de la forma técnica, y usarem un llenguatje tan clar y nalural com nos sigui possible. Lo catalanisme ha anat guanyant los cors de una bona part dels nostres compatricis, y, trovant ja estrets los límits literaris y artístichs, vol entrar en lo terreno polítich social. Pera avansar ab seguretat en quest cami, ha de conquistarse las intel-ligencias. Lo sentiment se reforsará ab la convicció. A produhir convicció va encaminada la part del nostre llibre que comensem. Si en ella hi troban los nostres compatricis algunas rahons que fortifiquin llur sentiment y puguin servirlos d' arma, que en la controversia los ajudi á portar lo convenciment als que encara negan ó duptan, los nostres propósits s' haurán més que cumplert.
 Y entrant ja en materia, avans que tot diguem perque hem adoptat la paraula particularisme, al tractar de donar nom al sistema en que 's basan las nostras conviccions, y precisem lo sentit y amplitut que té aqueixa paraula.
 Las terminacions en isme, ista, etc, indican la idea de afició, carinyo y preferencia per la que expressa la paraula á que s' afejeixen. Aixis, donchs, de la meteixa manera que catalanisme vol dir afició, carinyo, preferencia á lo catalá, y regionalisme suposa iguals sentiments simpátichs á lo regional en general, la paraula composta, particularisme, vol dir afició, carinyo, preferencia á tot lo que es particular. Notis com las tres paraulas que acabem d' analisar enclouhen la meteixa idea, si be que dantli diferent extensió. Lo catalanista es particularista, pero reduheix lo seu particularisme á la nostra regió sola: lo regionalista professa un particularisme mes general, y no pot deixar de ser també catalanista, puig que qui vol lo més, vol lo menys: lo particularista eleva sas preferencias y aficions á la categoría de sistema, y al ser igualment regionalista, y, per conseqüéncia, catalanista, no fa més que aplicar á casos concrets un ordre general de ideas.
 Anem á aclarar més encara aquestas definicions. Lo qui es merament catalanista, pot no ser regionalista ni particularista. Impulsat per motius referents exclusivament á la nostra regió; motius que poden ser histórichs, geográfichs, etnográfichs etc, etc, pot desitjar la autonomía de Catalunya sens aspirar á la de las demés regions de la Península, y fins voler que la organisació que 's dongués á la nostra regió autónoma, fos, no particularista, sinó la que naix del sistema oposat. Lo regionalista no pot deixar de reconeixer á totas las regions que tinguin personalitat propia los meteixos drets que reclama pera Catalunya, pero pot també no aspirar á una organisació particularista dintre de cada regió. Lo qui ademés profesa lo particularisme, no sols ha de reconeixer á totas las regions que 's trobin en las circunstancias ditas, los meteixos drets que á Catalunya, sinó que ha de aspirar á que cada una d' ellas s' organisi de conformitat ab l' ordre general de ideas que constituheix lo sistema particularista. Com ordre general d' ideas, aquest sistema ha de tenir aplicació á totas las manifestacions de la activitat, aixis dels individuos, com de las agrupacions y col-lectivitats que forman.
 De aquestas lleugeras indicacions se 'n desprén, que 'l catalanisme, pera ser perfectament llegítim, ha de ser regionalista y particularista. Basantse en un sistema ú ordre general de ideas y no manifestantse exclusivista, los títols en que apoya sas reclamacions son respectables y mereixedors de ser atesos. Lo catalanisme particularista no es una reivindicació que, á pesar de tota sa justícia, degui temer l' acusació de interessada y mesquina. Es tol lo contrari: es una aspiració eminentment generosa y que s' apoya en las conclusions científicas mes avansadas y civilisadoras.
 Lo sistema particularista no es en sa essencia més que lo reconeixement de la varietat y, com conseqüéncia llógica, la consagració de la llibertat. No 's concebeix la llibertat en acció sens que dongui per resultat efectes distints en cada ser lliure. Si 'ls efectes resultan iguals en sers distints, es per pura coincidencia: es que 'ls móvils de la resolució han sigut los meteixos, ó que móvils variats han produhit una resultant idéntica. Pero notis bé, que fins en aquestos casos de coincidencia, lo ser agent s' ha resolt ab perfecta expontaneitat: en la resolució no hi ha influhit cap móvil d’imposició directa, y no es sistemática, puig un nou acte expontani del ser agent restableix la varietat. La unitat sistemática no ‘s concebeix sens imposició. Fins quan distints sers lliures hi arrivan per acte expontani de llurs voluntats; quan armonisan llurs distints interessos en benefici mútuo, no ho cousegueixen sens imposició. Tot contracte entre sers lliures suposa limitació de la llibertat de cada un dels cantractants, puig la limitació no deixa de serho per més que sigui voluntaria en los que se la imposan.
 L' home es un ser naturalment sociable. L' individuo aislat no pot cumplir sa misió en la terra. La naturalesa ha separat los sexos, de manera que ni la reproducció pot realisarse per un individuo sol. No 's concebeix, donchs, la llibertat absoluta. La llibertat en exercici se converteix en dret pera l’ home en societat, y no hi ha dret sens deber correlatiu. La facultat de obrar de cada hu acaba allá ahont comensa la facultat semblant d' un altre. La lley més general de la naturalesa es la de compensació. Lo major bé del ser humá, que es sens dupte la llibertat, se compensa ab la necessitat de la limitació; l’ exercici del dret es impossible sens lo reconeixement del deber. Quan una societat humana arriva á pendre la forma d’ Estat, unint un poble y un territori, y creant una entitat representativa del interés comú als associats, cada un d’aquestos aumenta la garantía de sa llibertat y de sos drets, pero no ho consegueix sinó á cambi de subjectarse á tantas limitacions com son los debers que s' imposa. Lo conflicte entre l' interés individual y ‘l col-lectiu naix del fet necessari de la associació, y tots los sistemas que s' han ideat no tenen altre objecte que armonisar los dos interessos contradictoris.
 Sens anar més endavant, podem ja treure de lo exposat una conseqüéncia trascendental. Si la llibertat es lo major bé del home; sí las limitacions que la societat li imposa no deuhen tenir altre objecte que fer possible l’ exercici de la llibertat de tots y de cada hu, es innegable que es preferible aquell sistema que més favoreixi la llibertat y reduheixi més las limitacions. Lo particularisme no reconeix d' aquestas sino las estrictament necessarias, y porta, per lo tant, grans ventatjas als sistemas oposats.
 A la senzilla enunciació d’ aquesta tendencia queda calificat lo particularisme com sistema positiu y práctich. No s' imagina un home ni una societat ideals, sino que arrenca dels fets tals com se manifestan. No aspira á objectius absoluts, y 's reduheix á la relativitat, que es condició precisa de tot lo humá. Aplicant sos principis á la organisació social, no pretén arrivar ni á la independencia de cada un de sos membres ni á la omnipotencia de la autoritat col-lectiva. Sap que cada ser es una barreja de qualitats bonas y dolentas, de virtuts y vicis; sap que 'ls conjunts de sers participan de las condicions dolentas y bonas dels components, y las pren totas en consideració, las contrabalanceja, y procura aprofitarlas, á fí y efecte d' obtenir, no la perfecció absoluta, sinó la major suma de benestar possible en los temps y circunstancias dels pobles á que s' aplica. Positiu y práctich lo positivisme, no tem las varietats, sino que, al contrari, las llegitima y fomenta, puig té la seguretat de que son signe de vida y font de progrés y de millora, y tot son afany se reduheix á armonisarlas y utilisar los productes de la competencia.
 De totas las clasificacions que s' han imaginat pera distingir los Estats segons llur organisació, la més positiva es la que, marcant dos extrems, los declara impracticables, y afirma que tota societat organisada ha de trovarse en un terme mitj. La independencia del individuo, la llibertat completa forma un dels extrems, y pren lo nom de an-ar-quía ó sigui de «no gobern.» La omnipotencia de la col-lectivitat, 'l autoritarisme absolut forma l' altre extrem, y s' anomena comunisme. Jamay s' ha practicat ni 's practicará l' un ni l' altre, puig l' home té de moures sempre dintre de lo relatiu. Los dos forman los polos de la terra política, que com los geográfichs son inhabitables. Los terrenos aptes pera la vida dels homes, aixis en geografía com en política, se trovan entre l’ un y l’ altre polo.
 Dihem que aquesta clasificació es la més positiva, perqué es la que més se presta á la varietat de matisos y de combinacions. Segons siguín las condicions de cada poble, l' Estat s' acostará més á l' un ó al altre polo, puig lo meteix que succeheix en la distribució de la terra habitable, si no se pot arrivar al polo meteix, s' hi pot anar molt á la vora. A copia de virtut y d' energia moral en lo poble, pot l' Estat acostarse molt al polo de la llibertat, aixis com á forsa de ensopiment y de debilitat moral pot arrivarse als llindars del polo del autoritarisme. La escola particularista fa ruta cap al polo de la llibertat, y sens pretendre arrivarhi, tendeix á acostarshi tant com sigui possible.
 Sobre las altras que s' han ideat, aqueixa clasificació, ademés de la ventatja de son positivisme, té la de basar se en lo fondo de las cosas. Las clasificacions que atenen á la manera d' estar organisada en l’ Estat la representació de la soberanía, tenen lo defecte de basarse sóls en la forma, ó al menys de darli exagerada importancia. Tant si s' adopta qualsevol de las divisions antiguas, que distingeixen entre república, gobern de tots ó de molls, y monarquía, gobern de un sol, afeginthi algunas lo terme mitj de la aristocrácia, gobern dels notables; com si s' acepta la divisió de Montesquieu, que admet tres especies de gobern, ó siguin la república, la monarquía y lo despotisme, es poch menys que imposible evitar caure en confusió. Per molt que la forma indiqui moltas vegadas quin es lo fondo, hi ha tantas excepcions que la regla general queda desvirtuada. Pot haberhi, en efecte, goberns d' un sol ó d' uns quants que s' acostin molt al extrem de la llibertat, y goberns de tots ó de molts que s' aproximin al extrem oposat del absolutisme despótich. Tant pot succehir aixó, que es regla quasi sens excepció, que tot sistema que confía la representació de la soberanía á una entitat ó col-lectivitat irresponsable y única, degenera en absolut y tiránich. Quan no s' estableixen limitacions y compensacions, succeheix lo meteix en la monarquía que en la república, no habenthi més diferencia que la de ser lo despotisme practicat per un rey ó per una majoría.
 Lo particularisme no dona importancia decisiva á aquestas divisions, puig son ideal es acostarse tant com puguí al polo de la llibertat. La armonía ha de naixer de las varietats reconegudas y en exercici.
 Y vol acostarse lo més que pugui á la llibertat, no perqué consideri á aquesta exclusivament com un fí, sinó perqué veu també en ella un medi pera realisar los més trascendentals objectes de la societat política. La llibertat es fí social, puig es la expressió de lo que més deu estimar y estima l’ home, ó sigui sa propia dignitat: es medi, puig sols per la iniciativa de la llibertat en exercici pot alcansarse lo progrés y lo millorament constant de la civilisació y de la cultura.
 Per poch que s' examini la marxa que han seguit aquestas en la historia, se veurá que tots los passos que ha donat la humanitat han sigut fills del us de la llibertat. Tota innovació , per petita que sigui, suposa un cambi, y ‘l cambi suposa una varietat que s' ha alsat contra una uniformitat. Sens la varietat, que no es més que la manifistació da la llibertat, la humanitat estaria estacionada, y las ideas ó creencias que haguessin obtingut lo consentiment general foran articles de fé inmutables. Tot invent en l' ordre material; tota innovació en l' ordre moral, comensan per una afirmació que contradiu alguna de las ideas ó creencias admesas, y es, per lo tant, una protesta contra la general ignorancia. Fins quan l' invent ó innovació son demostrables per experimentació directa, no s' imposan sens travall, y han de lluytar al menys contra la inercia explotada per los interessos que han de sortirne perjudicats. Si l’ invent ó innovació no son demostrables per experimentació directa, la lluyta acostuma ser terrible. No 's diu en va que 'ls redentors acaban crucificats.
 Si tal es la condició del progrés, que no logra realisarse sinó per medi de la lluyta, no podrá negarse que ‘l sistema que més la favoreixi ha de ser lo més civilisador. Un picafochs y una pedra foguera poden produbir espurnas, mes pera que las produheixin es necessari que se 'ls fassi topar l' un ab l' altre: si se 'ls manté separats jamay arrivarán á dar calor ni llum. Lo sistema parlicularista, fomentant las varietats, acosta los elements que han de conbinarse pera fer naixer la corrent eléctrica: lo sistema uniformista intenta apartarlos, y 'ls deixa consumir sens dar cap resultat, fent que quedin latents moltas aptituts que podrian ser eminentment productoras.
 La lluyta es essencial á la vida, fins al punt de serne lo signe mes característich, y s' estableix sovint entre elements desiguals. La vida del ser organisat no es més que la lluyta entre forsas contrarias, de las quals las unas tendeixen á gastar y destruhir l’ organisme y las altras á repararlo y refer las pérduas. Mentres las forsas reparadoras són superiors á las destructoras, lo ser viu: tan bon punt com las últimas logran sobreposarse á las primeras, deixa de existir lo ser, y 'ls elements que ‘l componen comensan una nova lluyla. La vida del ser inorgánich esmes lenta y menys activa, pera no deixa d' estar ni un sol instant subjecta á la lluyta que incessantment transforma la matéria.
 La observació constant dels fets nos diu que en lo terreno polítich social passa lo meteix que en lo material. Com més activa es la vida, més marcada y forta es la lluyta, á la qual la civilisació y cultura treuhen lo carácter aspre de batalla y li donan lo noble de competencia. Las societats atrassadas ó caducas, los pobles primitius ó decadents, son los que viuhen més quiets; per pocas necessitats los uns, per estar enmodorrats los altres. L' avens de la civilisació y de la cultura se manifesta per l’ aument de necessitats, aixís en l’ ordre moral com en lo físich, y cada necessitat nova produheix major complicació y, per conseqüencia, més varietat d' interessos. Quan dintre d' una meteixa agrupació social se compara la vida dels grans centres ab la dels petits poblets, se nota la grandíssima diferencia de activitat que hi ha dels uns als altres. En los grans centres tots viviu afanyats, nos faltan horas; nos destorban las distancias. Pera guanyar temps s' estableixen camins de ferro interiors, tranvias, cotxos. Pels carrers sembla que 'ns atropellem los uns als altres, y la munió de gent que 'ls ompla á totas horas, va sempre depressa y afal-lerada. En los petits poblets tot es tranquilital; las horas sobran; los pochs que van pel carrer portan pás de passeig. Es que en aquells la lluyta es més viva, puig que las necessitats y aspiracions son més grans y la vida més difícil. Tot aquell moviment y tragí no es més que efecte de la competencia. Cada hu va á la seva, procurant surtir victoriós en la lluyta per la millora en que está ficat. Lo qui te més aptituls y condicions pera realisar los seus propósits aprofitant las circunstancias, es lo que s' enfila damunt dels altres en lo ram á que s' aplica.
 Per ara no s' ha trobat res que supleixi ‘l móvil del interés particular, efecte del amor á un meteix, que es innat en l' individuo y en las colectivitats, y fins pot quasi assegurarse que no 's trobará jamay, puig que aquell móvil es lo principal element de la lluyta sens la qual la societat no pot viure.
 La missió del Estat no es altra, precisament, que dirigir la lluyta individual de manera que, produhint la major suma possible de beneficis, reduheixi tant com se pugui los desastres. Examíninse tots los fins que ha de realisar l’ Estat, y 's veurá confirmada aquesta afirmació.
 La primera necessitat del Estat ó societat política es la de viure, y d' aquesta necessitat se 'n desprén que son primer fí es defensarse contra qualsevol que l' ataqui, podent arrivar llegitimament á sa vegada al atach, sempre que ho fassi necessari lo dret de defensa. Considerat, donchs, l' Estat en relació ab los altres Estats, ó sigui en sa vida exterior, son fí de lluyta es tan evident y clar, que fa tota demostració inútil.
 En sa vida interior, sos fins més culminants tenen la lluyta per punt de arrencada y de mira. L' Estat defineix y fixa lo dret, traduhintlo en lleys positivas y obligatorias per medi de sanció efectiva, y la definició y fixació del dret no tenen altre objecte que dirigir la lluyta entre 'ls elements components del Estat. La lley no es mes que ‘l límit que l' interés col-lectiu posa á la independencia individual. Ella diu á cada hu fins á quin punt podré arrivar en sa competencia ab los demés, y sols quan algú traspasa ‘l punt fixat, intervé l' Estat pera mantenir ó restablir l’ ordre interromput.
 Y ‘l dret, com á manifestació social, fa la seva evolució passant de lo senzill á lo complicat á mida que van avansant la civilisació y la cultura. En los pobles primitius, la lley está reduhida á la autoritat del patriarca ó del jefe. En los més avansats, l’ organisme llegislatiu se descompón en varis membres, á cada un dels quals se confian funcions especials. En los primers, com que la lluyta es poch activa, pero 's manifesta en cambi, dura, la intervenció social ba de ser poch freqüent pero enérgica y brusca. En los segons, la acció del Estat pert en intensitat lo que guanya en extensió. Es que la lluyta s’ ha generalisat entre tots los membres á la mida de la generalisació y aument de las necessitats, perdent al meteix temps lo carácter de guerra oberta pera pendre lo de la competencia. La idea abstracta de justicia, traduhida en dret positiu al punt que la defineix una agregació social, está subjecta á la lley de evolució que presideix al desenrotllo aixís de la vida moral com de la vida material. Per aixó, en un Estat avansat en cultura, la lley ha de ser complicada, fundada en sos preceptes, y suau en la sanció.
 L' Estat cumpleix sa missió de definir y aplicar lo dret ah tanta mes ventatja pera sos elements, en quant més respecta la llibertat y fomenta la iniciativa de tots aquestos. En una agrupació politica ben organisada, cada individuo, al despendres d’ una part de la seva independencia en pró del conjunt, ha de rebre en cambi molt més de lo que dona. La seguretat de son dret y la garantía de las llibertats que se reserva, han de deixarlo de fet molt més lliure que no fora sens haverse imposat aquellas limitacions. Los debers socials que ‘s contreuhen, en una paraula, han d’ estar exuberantment compensats ab la seguretat y facilitat que 's trobin en 'l exercici dels drets y en la expansió de totas las iniciativas. La lley més perfecta es la que 's basa en lo fecundo principi de llibertat; la que no posa al dret de cada hu més límits que 'l deber correlatiu de respectar lo dret dels altres.
 La branca del dret més difícil de fixar y definir es la que 's refereix á la organisació de la familia y regulació de la propietat, que son las bases de la llegislació civil. Contats, contadíssims, si es que algún n' ha existit, son los pobles en que s' hagi ofegat la societat familiar y prescindint de la propietat individual. Baix los régimens més tiránichs, la llar doméstica ha merescut cert respecte, y fins quan la col-lectivitat, representada per un ó per molts, s' ha cregut árbitra de disposar á son capritxo dels bens dels súbdits ó ciutadans, s' ha deixat á aquestos la potestat de fer entre ells transaccions y contractes. Pot haverse establert lo sistema de castas; pot haverse fundat la organisació del Estat en la esclavitut del major número: la classe priviligiada, la que ha representat l' element actiu, ha gosat sempre d' un grau de llibertat que li ha permés establir la competencia entre sos membres. Moltas vegadas, las institucions políticas han estat en contradicció ab las de dret civil, establint las unas lo despotisme y reconeixent las altras la llibertat, ó vice versa, peró fins ara no hi ha hagut en cap Estat un poder prou potent pera ofegar totas las iniciativas. Sempre s' ha hagut de deixar oberta una válvula per la qual pogués escaparse lo vapor de la llibertat, producte fatal y necessari de la naturalesa del home. L' Estat pot contrariar la lley natural, pero no destruhirla.
 Si la missió propia del Estat en la definició y aplicació del dret, ó sigui en lo cumpliment de son fí jurídich, no es altra que presidir y regular la lluyta entre ls interessos distints y fins oposats dels elements associats, un cop lo meteix Estat entra á fomentar la civilisació y la cultura general, no deu reduhirse á presidir y regular la lluyta, sinó que ha de pendre en ella part activa. Al establir serveys públichs, com per exemple los de correus, telégrafos, etc, etc, tota la forsa social se utilisa com element actiu de competencia. Si crea universitats y escolas, y organisa museus, y subvenciona institucions científicas, artísticas, de beneficencia ó de qualsevol altra classe, no porta altre objecte que aumentar las aptituts de sos elements pera que puguin obtenir victoriá ó defensarse al menys en la gran lluyta de la vida. Al desempenyar l’ Estat las funcions que tenen per objecte fomentar la civilisació y la cultura, reparis com moltas vegadas no 's reduheix á pendre part en la competencia entaulada, sinó que la provoca. Pera provehir los empleos, convoca á oposició, es á dir, á lluyta; pera adjudicar travalls públichs, posa en competencia als que poden executarlos, y n' encarrega als que surten victoriosos. Si vol protegir las arts ó las ciencias, crida á certamen. No té altre camí que la lluyta. Tot lo que sens ella naix, surt anémich y difícilment arriva á poder viure. Lo que no es fill de lluyta ho es de la imposició, y la imposició es lo més contrari al progrés y á la millora.
 Lo fins aquí indicat basta pera demostrar que la missió altíssima del Estat no es pas suprimir la lluyta, sinó regularla, al objecte de que sos resultats siguin civilisadors y progressius. Aquestos están en relació directa de la activitat y energía de la lluyta, per qual motiu l’ Estat, lluny de restringirla ó contrariarla, ha de procurar per tols sos medis fomentarla y exténdrela. Per medi de la direcció de las relacions exteriors, ha de darli camp franch; per medi de la definició, fixació y aplicació del dret, ha d' evitar que degeneri en batalla, mantenintla dins dels límits de la competencia; per medi de las atribucions que se li concedeixen pera la producció y aument de la cultura, ha de pendre en ella part activa, provocantla, avivantla y extenentla á tots los terrenos civilisadors.
 Cumplirá l’Estat sa missió tant més perfectament, quanta més importancia dongui al element de la varietat, ó, en altres termens, quant més s' acosti al extrem de la llibertat.