Lo catalanisme - II. Cap. II

Sou al capítol «Part segona — Capítol II»
		Lo catalanisme
	II. Cap. I		II. Cap. III

CAPÍTOL II.

TENDENCIA CIENTÍFICA ACTUAL.

Procediment científich.— Lo especialisme.— Método de observació directa. — Decahiment dels arguments de autoritat.— Positivisme en las brancas físicas de la ciencia.-L' exemple es imitat per las metafísicas — Aliansa entre unas y altras.— Exemples trets de varias d' ellas.— Unió entre totas pel camí de la varietat.- Dos grupos de sistemas filosófichs.-.Conformitat del nostre particularisme ab la tendencia científica actual.— Dificultats que ha de trovar en son camí.

 Proposantnos, com nos proposem, demostrar que 'ls nostres punts de mira son perfectament científichs, hem de donar una ullada á las manifestacions de la ciencia en lo punt en que avuy se trova.
 La primera observació que salta á la vista al dirigirla al camp científich, es que sos procediments actuals son eminentment particularistas. Vivim en plena época dels especialistas. La ciencia se divideix y subdivideix: lo qui la cultiva concentra tota la activitat no ja en una de sas cent brancas, sinó en un punt concret d' un dels mil brots de que aquestas están formadas. A pesar de la facilitat ab que cada qual disposa de tots los elements d' estudi desitjables, los homens enciclopédichs, que van caracterisar lo período del renaixement filosófich, van sent ja rara avís en los nostres temps. Agafis una branca qualsevol de la ciencia física ó metafísica, y si 's volen recordar los noms tan sóls de las especialitats á que donan naixensa, se necessita una memória prodigiosa. L' especialisme invadeix totas las profesions científicas. Lo metje se reduheix á estudiar una sola classe d' enfermetats; l’ advocat se dedica á una sola especie de qüestions; lo filosoph se fixa sóls en un ordre reduhit d' especulacions. Dels que estudian lo llenguatje, per exemple, los uns son filólechs, los altres lingüistas, los de més enllá poliglotas, etc, etc. Tan particularistas son avuy los procediments científichs, que l' especialisme arriva potser á constituhir lo defecte de la época.
 Los procediments son sempre fills del método, de manera que pot ben assegurarse que sent aquells particularistas, particularista ha de ser també aquest. Yen efecte, lo método científich tendeix avuy directament cap al particularisme. La observació directa ha vingut á ser la base de las ciencias, aixis de las que buscan las lleys dels sers materials, com de las que estudian lo món metafísich. Las hipótesis sens fonament real en fets demostrats no captivan avuy las intel-ligencias. Los llibres de filosofía en que l' autor no hi va vuidar més que 'ls productes d' una admirable gimnástica de cervell, han perdut quasi tota la autoritat de que han gosat en altras épocas. Tals esforsos d' intel-ligencia admiran peró no convensen.
 Lo procediment especialista y l' método d' observació directa portan directament cap al positivisme científich. La varietat es la regla y lo medi: lo fi, l' enllás entre las varietats. La observació directa, practicada per especialislas, fa qüe 'ls judicis hagin de ser fills de la realitat, y que 's tendeixi á presentar tot lo que es objecte d' estudi tal com es y no tal com podria imaginarse. Alguns exemples nos donarán la demostració completa de la tranformació que ha portat al camp científich lo procediment actualment empleat, en contraposició al que ha estat en predicament en altras épocas.
 Fixemnos en las brancas de la ciencia que tenen per objecte lo coneixement del home aixis en sa part física com en sas parts moral é intel-lectual. En los temps en que predominava lo procediment de las abstraccions, y en que totas las qüestions estavan implícitament resoltas en quatre principis brillants, que eran considerats altras tantas veritats absolutas é indiscutibles, lo coneixement exacte y precis del organisme físich del home no tenia cap interés pera la ciencia, que temerosa y encongida no s' hauria atrevit á obrir un cadáver per temor á la profanació. Lo principi uniformador del autoritarisme era la base de tot procediment científich, y dant torment als textos dels autors predilectes, girantlos y capgirantlos, se lograva ab penas y ab dolors aplicarlos á la qüestió que s' havia de resoldre de conformitat ab los prejudicis admesos. Lo fet real y observat no feya cap pes, y la observació directa y repetida devia callar y prosternarse devant de una cita en llatí de Sant Tomás ó de Aristóteles. La ciencia llavoras tendia á la concentració y era oposada á tot particularisme.
 Si de tal manera se resolvian las qüestions referents al home físich, consideris com debian tractarse las del ordre moral é intel-lectual. Los que las cultivavan, aceptavan los principis que se 'ls davan com inmulables, y llurs afanys se reduhian á acomodarhi las conseqüencias. Tot particularisme era un absurdo científich, y per mica que 's acostés al terreno teológich era calificat d' heretgia, en qual cas son autor havia de temer fins per sa propia persona.
 Las brancas físicas de la ciencia foren las primeras que feren la evolució cap al positivisme, tardant molt temps á seguir llurs passos las metafísicas. Havian passat molts anys desde que Leonard de Vinci, Copérnich, Galiléo, Newton y cent altres havian ja restaurat la observació directa com á base del estudi del món material, y ‘l moral seguia encara regulat científicament per prejudicis y abstraccions sens base comprobada. En va fou que la teología més ortodoxa hagués d' acabar per reconeixe que la Biblia, si es, d' autoritat indiscutible en lo terreno relligiós, no prejutjá cap qüestió en lo científich, entregat á la investigació del home; puig á pesar de la protesta de molts, las classes predominants va a seguir aprofitantse de las abstraccions y prejudicis, reduhintse á cambiarlos en lo precís pera acomodarlos á llur interés. Lo moviment filosófich que va precedir á la revolució francesa va declararlos guerra á mort; peró tan prompte com los hagué destruhit, no 'ls va suplir per los principis d' un ordre oposat d' ideas, sinó per los prejudicis contraris, dins del meteix ordre. Precindint de tota observació directa, va acceptar la uniformitat com á base de son sistema, y cap á la uniformitat va encaminar sas novas teorías. Al voler la revolució, per exemple, aplicar sas Constitucions radicalment igualatarias lo meteix als habitants de Paris ó de Lyó que als negres de las Guayanas, de cop y volta transformats d' esclaus en ciutadans d' una democracia, obehia sens repararho al meteix principi que havia impulsat sigles avans als castellans á condemnar com heretje al Inca peruá per practicar la relligió propia de la seva terra. En lo terreno polílich social los dos extrems no podian deixar de trovarse en un resultat semblant. Un y altre eran fills de la imposició autoritaria. Los pobles no havian fet jues que cambiar d' amo, passant del absolutisme d' un rey al de una massa; de la intolerancia teológica á la intolerancia filosófica.
 Avuy, si las brancas de la ciencia que estudian la vida material, persistint en lo camí que venen seguint fa ja sigles, van perfeccionant y ampliant cada dia lo sistema de la observació directa, las que s' ocupan de la vida moral han adoptat per fi aquesta via, y establint unas y altras estreta aliansa, han obtingut ja grans ventatjas y prometen avansar molt més encara. L' escarpell y la balansa son los instruments capitals del observador, que pera multiplicar la potencia y finura dels seus sentits disposa d' aparells de tota clase. Ab tan poderosos medis s' ha proseguit l’ estudi del home, y á cada pas que s' avansa en son coneixement se van modificant las ideas que predominavan, pronunciantse més y més en pro del particularisme.
 En efecte: com mes se divideixen y subdivideixen las brancas de la ciencia; com més se multiplican los camps d' observació, més se va posant de manifest, que la varietat es regla de la naturalesa y condició necessaria de la vida. Fixantnos sols en los estudis que més directament nos interessan, ó siguin los que s' ocupan del home, aixis considerat aisladament, com en relació ab los demés sers, veurem que á cada pas que s' avansa se van descubrint diferencias fins en los punts en que més s' havia afirmat la uniformitat. La antropologia, per exemple, amidant las cavitats del crani y pesant y examinant la massa del cervell, nos ensenya á caracterisar y á classificar las varietats y rassas, assignant á cada una d' aquestas lloch distint en la escala de la perfecció, per medi de la observació individual comparada. La etnografía y la etnologia, brots de la branca de la ciencia que estudia al home en general, lo consideran formant agrupacions y pobles, y tot llur afany es cercar las diferencias que caracterisan á cada grupo ó col-lectivitat al objecte de poder classificarlos y distingirlos. La lingüística ve en auxili d' aquestos estudis, y fixantse en las transformacions que ha anat experimentant la expressió de las ideas, acaba de posar de relleu las diferencias establertas per las brancas similars de la ciencia. Gracias á aqueix conjunt d' observacions, sabem avuy que cada agrupació d' homens té sa personalitat propia, que per herencia se transmet de generació en generació, y que las circuntancias de lloch y temps que las envoltan tenen en ellas influhencia incontrastable. Los avensos fets fins ara, ab tot y que no s' ha arrivat de molt encara al punt á que lo sistema de observació directa dels fets pot portar á totas las brancas de la historia natural, nos demostran ja que es absurdo tot sistema que pretengui subjectar á reglas idénticas á sers y col-lectivitats que viuhen en tan dislintas condicions, y 's trovan en tan diferents estats de desenrotllo y de cultura. Avuy, lo sentimentalisme extraviat que vol igualar al salvatje del cor del África ó de las islas occeánicas al home blanch refinat de las grans poblacions europeas ó americanas, se presenta ja com un romanticisme esbravat y passat de moda, y lo qui pretengués portar á las societats imperfectas de la Terra de Foch ó de la Micronessia las llibertats y drets de que disfruta un nort americá ó senzillament lo més incult proletari del Estat més atrassat d' Europa, no lograria altra cosa que fer esclafir en una riallada general als que han aprés no més que 'ls rudiments de la ciencia sociológica. Essent absurdo lo més, ha de serho també lo menys dins del meteix ordre d' ideas. De igual manera, donchs, que los grupos d' homens que 's troban molt separats en la escala del desenrotllo han de regirse per reglas distintas, distintas han de ser també, encara que no en grau tan marcat, las que regeixin als que 's troban mes acostats, puig tota diferencia, per petita que sigui, es atendible, y necessitats variadas han de ser satisfetas per medis variats.
 Aqueix moviment cap á la observació directa no es exclussiu de las brancas de la ciencia que estudian la vida del home y dels pobles, sinó que influheix fins en las que s' ocupan de las materias mes abstractas. La estética, la psicologia, la moral, la meteixa teología s' han fet també observadoras y experimentals. La bellesa no está ja subjecta á un patró fixo, sinó que es admesa sigui la que sigui la vestidura ab que se adorni. La obra artística no ha de enmotllarse á reglas arbitrarias preconcebudas, y ‘l que trova una nova manera de fer sentir impressions, mereix general aplauso. La originalitat es una de las qualitats que més s' estiman, y la originalitat no es res més que la consagració de la varietat. La psicología dona cada dia major importancia á las sensacions, ó sigui á la comunicació de l' ánima ab lo món exterior, y si la moral ha de reconeixer que está també subjecta á la lley de la evolució, essent més ó menys perfecta segons lo grau de desenrotllo y de cultura dels sers capassos de practicarla, la teología mes ortodoxa, influhida per la corrent general, no pot evitar lo entrar en estudis comparatius, reconeixent per aquest sol fet los drets de la varietat com element de progrés y de millora.
 La estreta aliansa establerta entre las brancas materials de la ciencia y las abstractas, es la que ha produhil que unas y altras prenguessin lo carácter que estem analisant, treyentne abduas gran benefici. Ella es la que ha donat á totas las manifestacions científicas 'l aspecte positivista que avuy las distingeix, y las fa progressar depressa. L' element de la varietat del que la ciencia s' havia privat en altras épocas, la vivifica y vigorisa.
 La llibertat científica es la mes hermosa y tracendental conquista dels temps moderns.
 Y notis be que la varietat, filla de la llibertat, no pren en lo camp de la ciencia cap aspecte de mesquinesa ni conduheix al exclussivisme, sinó al contrari. La aliansa estreta establerta entre las brancas del saber, lluny de rompres á mida que las va fent á totas més particularistas, se va refermant y estrenyent, fins al punt de que avuy, mes que aliansa, es ja germanor perfecta. Lo carácter general científich es precisament la unitat de propósits entre 'ls elements que en lo moviment prenen part. Cada especialista travalla afanyós en lo terreno que cultiva, pero jamay abandona lo punt de mira de contribuhir á resultats de tracendencia general. Es que lo particularisme es l' únich camí que porta cap á la unió verdadera. Pel camí de la experimentació, la ciencia ha arribat ja á entreveure la identitat de la materia per entremij de las inumerables varietats de forma ab que 's presenta, y no está lluny de poder fixar, al menys en sos carácters generals, la filosofía de la historia, ó sigui la lley constant que presideix á la marxa de la humanitat. Tals resultats y esperansas son fills llegítims y naturals del método científich que 's basa en lo particularisme.
 Tots los sistemas filosófichs que fins ara ha concebut l' home y tots los que concebirá mentres sols disposi de las facultats que actualment lo posan en relació ab los móns exteriors, poden ben bé calificarse en dos grans grupos: idealisme y positivisme. Quan se precindeix de la realitat, y las qüestions se resoleu en virtut de teorías preconcebudas y fillas de generalisacions autoritarias, los resultats han de ser puraments convencionals, y s' imposan més á la imaginació que á la rahó. Quan s' atén á la realitat y no se avansa un pas que no pugui fundarse en la observació directa y comprobada, las conseqüencias, menys brillants que sólidas, s' imposan á la rahó més que á la imaginació. Los sistemas idealistas produheixen entusiasme, pero llurs efectes per lo meteix que son molt intensos, no tardan á decaure. Los sistemas positivistas no arrivan quasi jamay á entusiasmar, pero en cambi son d' efectes mes durables, puig que satisfán á la rahó y donan convenciment. Uns y altres sistemas tenen un gran perill en l’ exclusivisme. L' idealisme arriva moltas vegadas á prescindir completament dels fets, aixis com lo positivisme precindeix moltas altras de las abstraccions. Reduhitnos als sistemas basats en la observació, afegirem que sols es llegítim lo positivisme, quan pera sas resolucions té en compte totas las impressions de que son capassas las variadas facultats del home, aixis las reflexivas com las imaginativas.
 Lo positivisme més científich y filosófich, donchs, es aquell, que partint de la base de la observació directa y comprobada, té per objectiu arrivar á la geoeralisació. Per fortuna aquest caracter, si be que no prou marcat tal vegada encara, es lo distintiu de la ciencia en la nostra época.
 Baix aquest punt de vista, lo particularisme que defensem es perfectament científich. Eminentment positivista, allí ahont trova una varietat, no sols la respecta, sinó que la fomenta pera que arrivi á ser un element de progrés. Estudia y observa cuidadosament lo fet particular, pero ab l' objectiu de agrupar tot lo estudiat y observat en un sistema general. Arrenca de la llibertat, y camina cap á la unió. Posa en moviment tots los interessos, pero al meteix temps los dirigeix cap á la armonía, imitant aixis á la naturalesa, que donant á la materia innumerables formas, y dotant als sers de facultats y aptituts indefinidament variadas y variables, assenta en aquesta varietat las lleys generals de la vida. La naturalesa, si se 'ns permet copiar una frase antigua de la física, te horror á la uniformitat. Dels milions y milions d' homens que poblan y han poblat la terra, no n’ hi ha dos que siguin idéntichs; tant, que en aquesta falta d' identitat s' apoya la personalitat de cada individuo, que fora impossible de reconeixer sens la may desmentida varietat, que es la major maravella de la naturalesa. Tots los homens, á pesar de llurs diferencias individuals, forman la humanitat, ab virtuts y vicis generals que no 's reuneixen en cap de sos membres, com en cap d' ells no 's condensa lo prototipo general humá, y tots plegats estan subjectes á lleys fatals, que son com lo llas d' unió de tota la especie. Lo positivisme té també horror á la uniformitat, essent aixis fidel imitador de la naturalesa. Lo nostre sistema, donchs, no sols s' acomoda al positivisme, fill de la observació comprobada, que es lo distintiu de la ciencia en sa evolució actual , sinó que l’ esperit científich que l’ anima se posará més y més de relleu á mida que la ciencia anirá avansant camí en lo descubriment de las lleys naturals y purificant lo seu positivisme.
 Per desgracia lo positivisme particularista ha de trobar grans dificultats pera poder avansar camí en lo camp polítich social. Los que ‘l cultivan están impulsats per l' interés propi, y al ocuparse de la cosa pública los va molt be lo sistema de las generalisacions y dels idealismes. Los polítichs d' ofici no tenen més objectiu que la possessió del poder, y quantas més facultats en aquest se concentrin, més utilitats treurán d' ell al exercirlo.
 Dificil, donchs, ha de ser substituhir lo empirísme que avuy ocupa ‘l lloch dels verdaders principis científichs. No hi ha pitjor sort que ‘l que no hi vol sentir, y la gent política es sorda per conveniencia.
 No es estrany, donchs, que ‘l particularisme, ab tot y basarse en los principis més rigurosament científichs, no hagi lograt per ara influir directament en la marxa de la major part de las nacions.
 Mes no per aixó hem de desanimarnos. Comensém per demostrar que tenim rahó: un dia ó altre lograrem que se nos reconegui, á pesar dels interessos illegítims que han de sortirne perjudicats.