Lo catalanisme - II. Cap. III

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
II. Cap. II Part segona — Capítol III
Lo catalanisme
II. Cap. IV



CAPÍTOL III.



LA LLIBERTAT



Dificultat de definir la llibertat, y facilitat de explicar sos efectes. - Distints conceptes de la meteixa segons los graus de civilisació y cultura. —Concepte en los pobles clássichs.— Concepte en la revolució francesa.— Definicions oficials dadas per aquesta.— Concepte modern de la llibertat.— Escolas francesa y anglo-saxona.— Llibertat personal, civil y política.— Aquesta última es no sóls un fí sinó també un medi.— Lo self government.— Lo self government institucional.— Caracierisació de la llibertat moderna.— Lluyta entre 'l poder y las iniciativas particulars.— Armonisació dels interessos contradictoris.— Garantías sólidas d' equilibri.


 Comensem ja á baixar de las alturas á que hem degut enfilarnos, y acostemnos més á ran de terra, preguntantnos ¿que es la llibertat?
 Lo més difícil de definir es quasi sempre lo que tots sentim. En aquest cas deu trovarse la idea de llibertat, quan un dels mes il-lustres representants de la rassa que en los nostres temps millor la comprén en la práctica, comensa un capítol destinat á explicarla ab las següents paraulas: «Moltas definicions s' han donat de la llibertat. La major part ni mencionarse mereixen».[1]
 Mes, si es difícil definir la llibertat, no ho es de molt tant explicar sos efectes. Aquestos són los que més interessan al nostre punt de vista positivista.
 Pera basar lo sistema polítich social del particularisme en la llibertat, no tenim cap necessitat de desentranyar lo concepte metafísich d' aqueixa paraula. Deixem de bon grat que 'ls teólechs moralistas fassin esforsos de penetració intelectual pera agermanar la responsabilitat humana, sanció de tot sistema religiós, ab la omnipotencia y preciencia de la divinitat, sens las quals cap teología tindria base. Deixem enhorabona que 'ls filosops de la escola idealista imaginin com únich subjecte digué de la llibertat, una abstracció que jamay ha existit en lo món real, y considerin que sóls es verdaderament lliure l’ home que no está subjecte á cap de las pasions inherents á sa naturalesa. Pera ‘l nostre objecte hem de contar ab l’home tal com es, ab tots sos vicis y virtuts, ab sas pasions bonas y dolentas, y dadas aquestas condicions, ferlo tan amo de si meteix com sigui possible.
 La llibertat es un desitj, un sentiment imposat al home per sa propia naturalesa. Desde ‘l moment que ‘l home pot fer us de sas facultats intel-lectuals, té idea de sa propia personalitat, y vol disposar d' ella. La llibertat es una aspiració tan humana com la justicia, com la bellesa, com cent altras del meteix ordre, y sa noció, com la de totas aquestas aspiracions, va aclarintse, perfeccionantse y complicantse á mida que las facultats intel-lectuals que 'n donan esment al home van cultivantse y progressant. L' objecte de qualsevol aspiració en l' ordre moral ó intel-lectual es una de las forsas conservadoras de la naturalesa, que com las que regulan la vida física, estan latents y no 's mostran á la mirada del home, fins que aquesta te prou forsa pera descubrirlas y aprofitarlas. En la naturalesa, per exemple, sempre ha existit la forsa del vapor y la aptitut llumínica de la electricitat; pero durant molts sigles han estat ocultas als ulls del home, que ni tenia idea de que fossin aprofitables. De la meteixa manera han existit sempre las forsas morals de que 'ns ocupem , encare que no hagi arrivat l’home á aprofitarlas fins que 'l desenrotllo de sas facultats li ha permés descubrir llur utilitat y ventatjas. Las manifestacions de las forsas naturals son indifinidament variadas, y per moltas que arrivi 'l home á descubrirne, sempre ‘n quedarán de latents y ocultas á sa mirada: d’ aquí que la evolució de las ideas hagui de ser constant é indefinida, aixis en l' ordre físich com en l' intel-lectual y moral.
 Bastan aquestas indicacions pera explicar los distints conceptes que s’ han dat á la idea de llibertat en los diferents estats de civilisació y de cultura que han atravessat los pobles. Pera l' assiátich, subjecte al régimen de castas, la llibertat no vol dir mes que pertanyer á una de las superiors, ab tot y que aquestas meteixas visquin baix lo jou del despotisme. Pel negre de Cuba, la llibertat es sóls qüestió de color, puig que pera ell lo blanch no esclau es lliure. Los ilotas de la república de Esparta consideravan lliure al poble de Lacedemonia, á pesar de que estigués subjecte á la voluntat dels ciutadans de la capital, puig que en ell hi veyan un grau menys de subjecció. A la antigua Roma, durant molt temps, llibertat no volgué dir mes que gobern republicá y abolició de la monarquia; sentit que per reminicencia donan avuy per avuy encara á aquella paraula molts sectaris, que ab tal de no viure baix l' autoritat d’ un rey, no tenen reparo en reconeixer com amos absoluts á un dictador ó á una Cámara. La revolució francesa va confondre la llibertat ab la igualtat, fins al extrem de que en un diccionari polítich se defineixi aquella paraula dihent: «llibertat es igualtat; igualtat es llibertat.» Portada per aquest afany, no es d’ extranyar que hagui destruhit tols los elements de varietat á que ha pogut arrivar en sa furia destructora, establint damunt de las ruinas l' autoritarisme del Estat omnipotent. Avuy encara tot Europa se ressent d’ aquest fals concepte de la llibertat, que va formarse en circunstancias anormals y extraordinarias.
 Mirant la cosa en conjunt, s' observa que ‘l pobles antichs tenian de la llibertat una idea completament distinta que 'ls moderns. Las repúblicas gregas son la més alta expressió de la cultura clássica, y en ellas se considerava que l’ home arribava á la major altura possible de la noblesa y de la perfecció, quan se ‘l considerava membre d' un Estat ó societat política. Pera tots los homens eminents en aquella civilisació, la ciutadania era la manifestació més refinada del avens de la humanitat. L' ideal era l’ absorció completa del individuo per la col-lectivitat. Per aixó deya Aristóteles, que Y Estat está molt per damunt de qualsevol de sos membres; per aixó la república d' Esparta, que ofegava tota llibertat individual dintre del comunisme de sas institucions, y produhia en sos bons temps actes d’ estóich y feréstech heroisme en contra de las lleys de la naturalesa, era la república exemple, qual imitació recomanavan tots los grans filosophs y poetas; per aixó quan Plató tractava de pintar l’ Estat tipo, lo fundava en la destrucció completa de las iniciativas y afeccions particulars, y á la classe dels guerrers, que ocupavan lo lloch preeminent en aquella organisació imaginaria, fins se 'ls privava 'l sentiment del amor individual, obligantlos á tenir en comú las donas, rebaixadas aixís á la mísera categoría de instruments de la conservació de la rassa.
 L' ideal de la llibertat en los temps antichs pot dirse que 's reduhia á la participació material en lo gobern del Estat ó de la ciutat. Lo ciutadá se considerava lliure si alternativa y consecutivament passava de la situació de gobernant á la de gobernat y vice-versa. Los que gobernavan, tant si eran la majoría, com si no passavan d’ un cos escullit, exercian un poder ilimitat y despótich, sens que cap dret particular tingués garantía de cap classe. Pera ls' pobles grechs, la perfecta llibertat consistia en la igualtat absoluta, y per aixó diu lo ja citat Aristóteles, que en una república tipo no 's te de concedir cap diferencia per rahons de virtut ó de talent, essent lo sorteig la forma de designació pera 'ls cárrechs mes característica de la democracia. Y en efecte, en molts Estats de la Grécia antigua, no sols las magistraturas políticas, sinó moltas vegadas fins los generals y oradors, eran designats per la sort.
 D’ aquesta concepció de la llibertat, tan renyida ab las ensenyansas de la naturalesa, n’ era conseqüéncia l' exclussivisme que era son signe característich. Lo goig de lo que se ‘n deya llibertat anava unit á la condició de ciutadá, y no resava poch ni gens ab lo restant dels homens. Lo no ciutadá, per aquesta sola circunstancia, era considerat enemich ó fet esclau. Fins lo meteix ciutadá perdia sas preeminencias al punt meteix que sortía del Estat en que las gosava. Com que la igualtat completa contraria las lleys naturals, los llegisladors de las ciutats gregas, filósophs que havian avansat molt en política pero que desconeixían completament la sociología, no havian pogut fer altra cosa que crear entitats purament artificials, donantlos per base las aberracions que eran conseqüencia llógica de llurs sistemas.
 La concepció moderna de la llibertat es molt més humana. L' home es considerat un ser respectable per sa propia naturalesa, y sa condició de membre d' un Estat es sols una circunstancia accessoria. La filosofía romana havia ja comensat á aixamplar la estreta concepció grega, de manera que Ciceró al preguntarse: «¿qué es la llibertat?», havia ja pogut respondres: «la potestat de viure com vulguis»[2]. Lo cristianisme, al extendre lo seu imperi, va propagar per tot arreu la idea de que cada ser humá es un ser responsable, ab drets y debers tracendenlals: de manera que al caure las institucions romanas, pogué fundarse l’ Estat damunt de novas bases, per més que en ellas hi influhissin las ideas del món clássich. Durant la edat mitjana, al costat del feudalisme, que á despit dels seus horrors y desorganisació, contenia ja algunas llavors que ben cultivadas podian produhir la veritable llibertat, van náixer las ciutats lliures, que 'n contenian més encara, y que no pogueren fructificar per l’ aislament en que las circunstancias las obligaren á viure, fentlas passar per un llarch período de turbacions y guerras, que no acabaren fins que foren engolidas per los Estats grans, fundats damunt de las runas del feudalisme.
 Per desgracia, la fundació d’ aquestos Estats no pogué obtenirse sinó mediant una lluyta terrible y prolongada, y la corrent absorvent y centralisadora va emportarsen totas las llavors de llibertat que ‘s contenian en lo feudalisme y especialment en las lligas de ciutats lliures. Lo poder real s’ havía apevat en los pobles pera combatre al enemich comú, y un cop obtinguda la victoria va emplear tota la forsa de que disposava en subjugar á sos auxiliars. Va venir la época que Niebuhr anomena del poder real absorvent, de la centralisació y del absolutisme monárquich, dels goberns d' Estat, y la llibertat va sofrir un llarch eclipse. Per fortuna, lo moviment de las ideas, que es la nota característica dels temps moderns, apoyada en lo Renaixement y en sas conseqüencias, y auxiliada per los assombrosos descubriments que s' havian fet en totas las brancas de la ciencia, al punt meteix que va creures solidat lo despotisme real que pretenia concentrar l' Estat en la persona del monarca, va comensar á minarlo, y las revolucions de Inglaterra, primer; de Fransa y de la major part de las nacions civilisadas després, feren saber als que 's creyan amos absoluts, per medis tan eloqüents com lo patíbul, que 'ls pobles s' havian despertat y comensavan la lluyla per recobrar llurs drets, ó millor, per realisar la llibertat segons la concepció moderna.
 Aquesta concepció ha pres en los nostres temps diferents formas, que, pera explicarlas ab claretat, condensarem en dos sistemas, dels quals anomenarem francés al un y anglo-saxó al altre.
 Comensem aquesta compendiosa explicació, exposant algunas de las definicions que per la escola francesa s' han donat de la llibertat moderna.
 Aquesta escola no ha sapigul sustreures á las reminicencias, y desde la agitació intel-lectual que va preparar la revolució d' últims del sigle passat, confón quasi tant com los antichs grechs la llibertat ab la igualtat. Per incidencia hem citat ja la definició d’ aquell diccionari polítich, pera quin autors «llibertat es igualtat, é igualtat es llibertat», ab lo qual, al meteix temps que confirman la divisa de totas las repúblicas francesas, condensada en aquellas duas paraulas, seguidas de «fraternitat», posan en dupte la competencia gramatical dels que van adoptarla, puig si duas de las tres paraulas expressan la meteixa idea, ab una sola n' hi havia prou, y l' altra sobra.
 Aficionada la escola francesa á las definicions, no te res d' estrany que estampés la de la llibertat en las Constitucions revolucionarias.
 La primera d' aquestas en ordre cronológich, feta quan la Fransa vivia encara en monarquía, doná la següent : «La llibertat consisteix en lo dret de cada hú á fer tot lo que no causa perjudici als altres. La práctica dels drets naturals de cada hú no té, per lo tant, altres límits, que 'ls que asseguran als demés membres de la societat en 'l exercici dels meteixos drets. Aquestos límits poden sóls ser determinats per la lley.»[3]
 La segona Constitució francesa, republicana y feta en lo período de major forsa de la revolució, al declarar los drets del home, defineix la llibertat ab las següents paraulas: «La llibertat es aquella facultat en virtut de la qual correspón al home fer tot alló que no contraria los drets dels altres. Té per base, la naturalesa; per regla, la justicia; per proteceió, la lley, y per límit moral la máxima: no fassis á un altre lo que no vulguis que un altre 't fassi á tu.»[4]
 Aquestas definicions caracterisan ben be la llibertat á la francesa, que 's paga molt de las paraulas y descuida las garantias sólidas. Tot ho deixa á la discressió de la lley, pero no diu qui ha de ferla ni fixa fins ahont pot arrivar. Dintre d' aqueixas definicions pomposas, donchs, hi cap no sols l' absolutisme, sino també la tiranía. Basta per' aixó que la lley sigui absolutista ó tiránica.
 Y es que la escola francesa, en son afany d' innovar pel cami de la destrucció, va destrossar totas las llavors de llibertat que estavan á punt de grillar, y no va trobar res que las substituhís. Partidaria dels Estats grans y concentrats, degué crear poders molt forts y dominadors, y al davant d' ells va deixar als individuos molt lliures en teoría, pero en realitat sóls y aislats, puig que 'ls únichs llassos que podian unirlos y agruparlos eran los que l' Estat meteix los oferia. La situació creada al ciutadá per la escola francesa es molt semblant á la que tenia en las repúblicas gregas del temps antich. De fet, l’ Estat ho es tot y l' individuo no es res. Los poders concentrats absorveixen totas la iniciativas.
 Per fortuna de la humanitat, al costat de la escola francesa, ó millor, avans que aquesta, va formarse la anglo-saxona, que té ideas molt més claras y sólidas de la llibertat. Práctica y realista aquesta escola, prefereix los fets á las teorias, y es més amiga de las garantias positivas que de las definicions abstractas. Ni una se 'n trova en sos documents més solemnes, desde la Magna Charta del rey Joan d' Inglaterra, que porta la fetxa de 1215, fins á la Constitució dels Estats-Units d' América, redactada en 1787. La escola anglo-saxona no vol imposicions innecessarias, y tant las aborreix si son fillas de la voluntat d' un rey, com procedents del autoritarisme d' una Cámara. Lo seu sistema es establir limitacions y garantirse contra l' esperit absorvent del poder, sigui ‘l que sigui, y pera conseguir lo seu objecte, la fórmula que ha trovat més eficás, es la casuística negativa. «Lo poder no podrá fer lleys referents á tal materia; los ciutadans no podrán ser privats de tal ó qual dret; tal ó qual disposició ó procediment serán nuls y de cap valor ni efecte:» tals son las frases que més freqüentment se trovan en los documents constitucionals de la Gran Bretanya, de sas Colonias y dels Estats-Units. No 's pagan de la forma, sino que van al fons de las cosas. Per aixó la gent anglosaxona es avuy lo mestre de la llibertat.
 Lo seu sistema positivista y práctich no té la brillantor ni la forsa d' expansió del generalisador y teórich de la escola francesa, pero en cambi, s' apodera de las inteligencias dels que arrivan á conéixel. Los meteixos francesos que per excepció l' estudian, se n' enamoran y 'l propagan ab lo calor propi de llur temperament. Tockeville, Laboulaye, Michel Chevalier y alguns altres ne son bon exemple, y si llurs obras han lograt posarse en primera ratlla entre las que tractan cientificament la política, ho deuhen en bona part al vigor del sistema més ó menys particularista que propagan. Los arguments que emplean son més convincents que 'ls llochs comuns y abstraccions dels generalisadors unitaristas.
 La llibertat anglo-saxona se manifesta en distints camps, y pren los noms de llibertat personal, llibertat civil, llibertat política, etc.
 La llibertat personal está asegurada no sols per disposicions expressas, en general redactadas en forma de prohibicions al poder, sinó també y principalment per la costum arrelada en la conciencia del poble. La vida, la seguritat, la iniciativa individuals, no poden ser atacadas per lo poder ni per la majoria, sino en la forma y en los casos determinats en la lley fonamental. La inviolabilitat de las personas, garantida per lo judici per jurats en cas de delicte penat ab anterioritat á sa comissió, y per las formalitats y requisits necessaris pera la presó preventiva, se completa ab la inviolavilitat del domicili. «Ma casa es mon castell,» es la máxima en que s' enclou una de las més fortas bases de la llibertat personal, que 'ls anglo-saxons veneran com un dels més essencials principis de la common law ó lley consueludinaria de la terra: y li donan tanta importancia, que lo inculcan als noys desde llurs primers anys, fentlos repetir en las escolas l’ eloqüent párrafo de Lord Chatham, que diu: «La casa de cada hú se anomena lo seu castell. ¿Per qué? ¿Está tal vegada voltada per un fosso ó defensada per una muralla? No. La casa pot ser una cabanya feta de palla, y no resguardar del vent; la pluja pol entrarhi, pero 'l rey no pot.»
 La llibertat civil es poch menys tracendental que la llibertat personal. Per la llibertat civil se subjecta la forsa armada, exercit ó milicia, á la dependencia de las autoritats ordinarias, treyentli tota preeminencia que pugui convertiria en perillosa. Per la meteixa llibertat separan la jurisdicció eclesiástica de la que es propia dels poders políticbs, als quals fan independents de tot esperit de secta y de proselitisme. Per las Constitucions, general y particulars americanas, las autoritats aixis de la Confederació com dels Estats, noo poden dictar lleys que estableixin una relligió ni que prohibeixin l' exercici de cap d' ellas. Per la llibertat civil, los anglo-saxons han establert moltíssims principis de dret indiscutibles, que baix lo nom de common law, ó lley comuna consuetudinaria, son superiors y preferents á tota lley escrita, y contra 'ls quals s' estrellaria la voluntat dels Parlaments, en lo cas que volguessin contrariarlos. Per tal llibertat, la familia es una entitat respectable, y son jefe gosa de tota la iniciativa compatible ab la tranquilitat y l’ ordre públichs, puig per lo que respecta als bens, sa voluntat no está subjecta á cap limitació externa y té per única regla lo sentiment natural del amor als sers ab quins la sanch lo lliga. Per la llibertat civil, los individuos poden associarse y crear corporacions, reconegudas y fomentadas per la lley, que adquireixen drets y obligacions, y forman verdaderas personas jurídicas, que interposadas enire l’ Estat y 'ls ciutadans, son pera aquestos l' escut que 'ls salva de veüres engolits per la forsa absorvent de la coleclivitat política. Per la llibertat de que tractem, la lley no contraria, per regla general, la expontaneitat individual ó corporativa, ni es un motllo dins lo qual hagin tots d' encongirse, sino que 's reduheix al modest paper de supletoria de las voluntats particulars, que fa cumplir y respectar sempre que s' han obligat ab la solemnitat deguda. Per la meteixa llibertat, cada hú fa de lo seu lo que millor li sembla, tractant y contractant á la mida de son gust y fins de son capritxo, en la seguretat de que no ha de trobar cap entrabanch ab tal de que no falti á la moral ni á las conveniencias socials, reduhidas, en lo relatiu al dret, á la menor expressió possible.
 La llibertat política es lo complement y garantía de las altras llibertats qual naturalesa acabem d' indicar. No es un fí, com en la escola francesa, sino un medi. L' anglo-saxó vol tenir intervenció en la cosa pública y exercir les drets polítichs, no pel mer capritxo de fer diputats ó de poder manifestar sas ideas per escrit y de paraula, sinó perqué per tals medis se garantisa las llibertats personal y civil. Pera ell, la política ha de produhir efectes visibles y positius, y si se pren la pena d' ocuparse en la gobernació del Estat, es perqué vol treure ventatjas de la gestió encertada ó desencertada dels interessos públichs. No li basta tenir dret electoral y poder reunirse, associarse, peticionar y queixarse per medi de la imprenta ó de la oratoria: vol, ademés, que sos esforsos tinguin conseqüencias. Pera ferlas possibles, al organisar lo mecanisme gubernamental, no atén tant á la perfecció de cada una de las pessas aisladament consideradas, com á la eficacia dels engranatjes que han de relacionar las unas ab las altras. Lo seu sistema polítich es lo de las limitacions mútuas entre tots los elements del poder.
 Al conjunt de las manifestacions de la llibertat la gent anglo-saxona li dona un nom que es quasi intraductible á las demés llenguas. Lo self government, que aproximadament expressa la idea de «gobern per sí meteix», es la sintéssis del seu sistema. Lo self government s' aplica á totas las personalitats que tenen vida, desde l' Estat al individuo. Pel self government, la nació es independent, las corporacions gosan de vida propia y l' individuo es lliure, respectantse mutuament los drets y practicant la tolerancia, que es essencial á la llibertat. «La ausencia de la tolerancia, diu perfectament un escriptor nort americá[5], es l’ estigma del absolutisme, y l' establiment de las oposicions es la gloria de la llibertat. La llibertat se complau en la varietat: la tirania, aixis la d' un sol com la d' una multitut, considera heretje á qualsevol que pensi ó senti de diferent manera que ella.»
 En lo self government tols los elements del Estat guardan en més ó en menys la potestat llegislativa. L' individuo es lo llegislador de sas propias accions en quant llurs efectes no perjudican á un altre, y l' us del dret es la manifestació de son poder. Las corporacions gobernan dins los límits de llur objecte y de las obligacions contretas per los membres associats, y llurs decisions, que en termes jurídichs anglo-saxons reben lo nom expressiu de by-laws, ó sigui «lleys locals», son tan efectivas en llur propia esfera com las disposicions dels poders públichs, venint los tribunals obligats á respectarlas y aplicarlas. Aixis los drets del individuo com las decisions corporativas constituheixen limitacions pera la potestat llegislativa del Estat, que no pot precindir dels respetables interessos que la práctica general de la llibertat garantisa y rebusteix.
 Mes tot lo fins aqui indicat no basta encara á la escola anglo-saxona pera fer efectiva la llibertat individual y corporativa. La tendéncia es cap á lo que anomena institutional self government, ó sigui cap á fer náixer institucions oficials y de carácter públich entremitj del Estat y del individuo. Aquesta tendencia, portada ja á la práctica en los Estats- Units y en la major part de las Colonias quasi autónomas, y que ‘s manifesta cada dia ab més forsa fins en las islas metropolitanas de la Gran Bretanya, es la que més radicalment separa la escola que anomenem anglo-saxona de la que hem calificat de francesa. Aquesta, com hem dit mes amunt, colloca al individuo aislat y sol davant del Estat unificat y centralisat, de lo que resulta, que per drets y llibertats que proclami en favor d' aquell, en la práctica lo deixa absorvit per la col-lectivitat, ó més ben dit, pel poder que la representa. Aquella, establint distints graus d’ associacions de carácter públich entre l' individuo y l' Estat, posa al poder representant d’ aquest en la impossibilitat d' extralimitarse, y garantisa eficasment l' exercici dels drets y llibertats que corresponen á cada un dels components de la col-lectivitat. Lo institucional self government es, donchs, la base del sistema particularista; lo que li dona grans ventatjas sobre 'ls sistemas contraris. No insistim més sobre aquest punt, perqué tindrem ocasió de desenrotllarlo en algún dels capítols próxims.
 Ab los indicats, tenim ja prou datos pera determinar lo sentit que ba de donarse á la llibertat en lo terreno polítich-social. En aquest, ha de reconeixers que la missió capital del Estat ó agrupació política, aixis pera realisar son objecte jurídich, com pera fomentar lo progrés y l' avens de la civilisació y de la cultura, no es altra que favorir l’ ús de la llibertat y l' exercici de las iniciativas de tots los components de la agrupació. Pera lo cumpliment d' aquesta missió, la proclamació de dréts no es de trós tant important com llur garantía. L' Estat no es més que l' armonisació dels interessos oposats dels individuos y de la col-lectivitat, que sols se consegueix mediant un ben combinat lligament de las forsas distintas y contrarias que dins de la agrupació se desenrotllan; lligament que no permeti que cap d' ellas converteixi sa acció útil en perjudicial y destructora.
 Pero ab tot y que l’ Estat sigui la armonisació entre dos interessos oposats, no deu jamay olvidarse, que ‘l que representa la llibertat es lo més sagrat y al que principalment deu atendres. L' interés col-lectiu no es altra cosa que lo resultant dels individuals, y es sóls perfectament llegítim en quant es garantía d' aquestos.
 Podem ja, sinó definir la llibertat, caracterisarla en lo terreno polítich social. Lo poble més lliure es aquell en que 'ls interessos individuals tenen de fer menys concessions al coliectiu, quedant no obstant eficasment garantits; aquell en que l' ordre general exijeix menys sacrificis particulars; aquell en que més varietats poden manifestarse sens perjuclicar á la unió. La llibertat no consisteix solzament en drets polítichs reconeguts aixís al individuo com á la agrupació, sinó que requereix altres drets que garantisin la iniciativa expontánea en totas las manifestacions de la activitat. La intervenció directa ó indirecta en la gestió de la cosa pública que 'ls drets polítichs donan al individuo y al conjunt de aquestos, més que ‘l fí de la llibertat, es lo medi de conquistarla, conservarla y perfeccionarla.
 Vivint en societat, l’ home ha d' abdicar forsosament una part de la seva independencia individual en pró del Estat, y aquest, mediant tals abdicacions, ha de assegurar á tots y á cada un de sos membres lo ple y perfecte goig de l’ altra part que conservan. Major llibertat, donchs, suposa menor limitació de la independencia individual. Y com la limitació naix de la lley ó disposició obligatoria y de carácter general, puig que tal es la forma de manifestarse la representació del interés col-lectiu conferida al poder del Estat, resulta que gosa de major llibertat aquell poble, quals lleys y disposicions obligatorias en totas las brancas y en llur conjunt deixan més latitut á la independencia individual, al meteix temps que la garantisan contra tota invasió de part del Estat y de tot atach de part dels demés individuos y entitats que 'l constituheixen. No basta, donchs, que la política sigui expansiva, sinó que han de serho las demés prescripcions legals, aixis las de dret públich, en sas brancas administrativa, internacional, etc, etc, com las de dret privat en sas parts civil, penal, mercantil, de procediments, etc, etc. Hi ha molts pobles que 's diuhen lliures perque qualsevol individuo pot desfogarse en periódichs y reunions contra 'ls que exerceixen lo poder y malehir de las institucions fonamentals, y no s' adonan de que són esclaus del més ínfim agent dels tribunals ó de la policía, que trovan á cada moment y en tots los casos medi legal d' inmiscuhirse en las accions dels ciutadans, recordantlos la enfarfagosa tutela en que viuhen.
 Los interessos individuals y ‘l col-lectiu no arrivan á armonisarse sens sostenir avans tremendas batallas, y fins quan han arrivat ja á la desitjada armonía, la oposició entre l’ un y l’ altre tendeix constantment á tornar al desequilibri. L' interés col-lectiu, representat pels poders públichs, acusa als interessos individuals de interessats y egoistas, y aquestos acusan á aquell de absorvent y tiránich. Lo primer, encara que de fet, fins en las democracias més puras, s' encarni sempre sols en una part del poble, ó sigui en los que exerceixen cárrechs y empleos, té en favor seu la organisació y l' esperit de cos, y pot lluytar contra ‘l segon, á pesar de que sigui l' interés de la totalitat. L' interés col-lectiu se presenta com lo campeó generós del progrés y de las milloras, y fins quan tot ho fa anar en renou, s' anomena defensor del ordre. Dicta autoritariament una disposició manant al poble que avensi en una materia determinada, y queda orgullós y satisfet com si l' avens s' hagués ja realisat. Gracias á la organisació dels funcionaris que ‘l representan, está sempre al aguait de la menor falta que cometi l' interés contrari, y de totas treu substancia pera engolir novas atribucions. La organisació li permet aprofitarse de totas las circunstancias que 's presentan pera aumentar l’ autoritarisme. ¿Se comet, per exemple, un crim horrorós que indigna la conciencia pública? Allá está amatent lo poder pera arrancar, en nom del sagrat interés col-lectiu, disposicions draconianas que imposin novas limitacions á la llibertat individual. ¿Ve una epidemia, y poble, com es natural, s' alarma? No tarda lo poder en invocar los furs suprems de la salut pública, y aumenta son exércit ab batallons de metjes sense feyna, que privarán al individuo fins del dret d' estar malalt sens permís del Estat. Y per tals medis, explotant constantment las debilitats del poble, y aprofitantse de sos apassionaments tranzitoris, la burocracia, en representació del interés col-lectiu, va avansant sempre camí y minant las llibertats individuals, á las que deixa sols l’ infantil goig de creures asseguradas, perqué poden desfogarse en articles virulents y discursos tribunicis, ó prenent part en unas eleccions, que si arrivan á fer caure un gobern, n' aixecan un altre que no pot deixar de sentir iguals desitjós d' absorció y d' autoritarisme, ni de moures dins del meteix ordre de ideas, mentres los interessos individuals estiguin desorganisats, disgregats y aislats davant de la organisació forta y concentrada del interés col-lectiu y del poder que 'l representa.
 Es fácil, facilíssim, proclamar llibertats y reconeixer drets; pero es difícil, dificilíssim, assegurarlas y garantirlos de tal manera que ‘l poder no pugui arrivar, en nom del interés col-lectiu, á traspassar los límits que té marcats. Pera impedirho, la llibertat no te més medi que imitar á la autoritat y organisarse. Davant per davant del Estat, ha d' haverhi agrupacions dels interessos individuals disposadas á resistir las absorcions y extralimitacions del poder. L' únich sistema que dona organisació á la llibertat es lo particularisme. Dins del particularisme, donchs, pot disfrutar l' individuo de la major suma d' independencia natural que li permeti l' estat de civilisació y cultura en que ‘s trobi, tenint son exercici perfectament assegurat per lo conjunt d' institucions á que 'l sistema dona vida. Sols ab l’ ajuda d' aquestas pot ser estable l' equilibri entre 'ls oposats interessos que son la base de la agrupació política.
 Pera jutjar dels graus de llibertat de que disfruta un poble, hi ha una pedra de toch que no falla. Basta examinar la situació en que 's troban las minorías, especialment aquellas que van més contra las corrents dominants. Quan las minorías tenen los drets y llibertats respectats y poden travallar pera convertirse en majorías, ab lo meteix desembrás que aquestas pera conservarse, la llibertat está assentada en base sólida. La llibertat de nadar ab la corrent existeix fins en lo Estat més absolutista; la qüestió está en poder nadar contra d' aquella. Dins de una societat lliure, cada hú ha de tenir reconegut lo dret á ser extravagant, essent sa extravagancia respectada. ¿Qui es capás de dir que la extravagancia d' avuy no será demá un gran pensament? La tol-lerancia es la millor mostra del avens de las costums y ‘l camí més dret cap al progrés y la millora.
 Lo moviment que s' ha despertat en algunas nacions en pró dels drets de las minorías; las associacions que s' han fundat á Europa y América pera la proporcionalitat de la representació en los cossos directius, donant en ells siti á las minorías en proporció á la forsa que tinguin, són un bon indici pera ‘l pervenir de la llibertat. Los resultats comensan ja á tocarse en los Estats que han ensajat algun dels inginyosos medis que s' han ideat pera la representació proporcional.


  1. Lord John Russell. History of the English Government and Constitution.
  2. ¿Quit es libertas? - Potestas vivendi ut velis. Ciceró.
  3. Constitució francesa de 3 setembre de 1791. Párrafo 4.
  4. Constitució francesa de 24 juny 1793. Párrafo 6 de la Declaració de drets.
  5. Francis Lieber Ou civil Liberty and self government.