Lo gayter del Llobregat (1858) - A una cega

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Cansó de amor A una cega
Lo gayter del Llobregat (1858)
La nit de S. Joan





A UNA CEGA.






 Dessota una trista creu,
 Entre 'ls brins mitj amagada
 De la herbeta,
 De un mústich xiprer al peu
 Dorm de tothom olvidada
 La cegueta.

 Ni una guirlanda de flors
 Veureu de la creu penjar
 De sa fossa,
 Ni que ningú ab ulls de plors
 Vinga sobr' ella á esfullar
 Ni una rosa.

 Sols la lluna plateijada
 De nevats vapors esqueixa
 Lo cast vel,
 Y sobr' ella una mirada
 De tristesa caurer deixa
 Desde 'l cel.

 Sols lo pastor que de nit
 Passa per prop de la creu
 Solitaria,
 Sobre la herbeta, afligit,
 Per la cega resa á Deu
 Sa plegaria.

 ¡Pobre cega! ella ab sa nau
 Passà eixa mar de dolor
 Sense guia,
 Sens' veurer son color blau,
 Pero probant s' amargor
 Cada dia!

 Passá.... pus pobres y richs
 Fem tots sols una vegada
 Eixa senda;
 Pus plegam, tant grans com xichs,
 Al arribar á possada
 Nostra tenda.—

 Era hermosa com la lluna;
 Trista com ella vivia
 La cegueta:
 ¡Si al manco hagues algun dia
 Pogut dar al mon sols una
 Miradeta!

 Si al manco per un moment
 De sos ulls, ¡ay! apartant
 Lo espés vel,
 Un ángel sant, esplendent
 Li haguesseu posat devant,
 Deu del cel!

 Hauria eixa visió pura
 Omplert d' una llum suau
 Sa nit llarga,
 Banyant son cor de dulsura,
 Com banya 'l cel ab son blau
 L' ona amarga.

 ¡Cuánt trist deu ser per' la cega
 De una mare carinyosa
 Oir la veu,
 Y sentir lo plant que rega,
 Com pluja dè aygua de rosa
 Lo front seu,

 Y coneixerla, ¡oh dolor!
 Sols per lo amor ab que diu:
 «!Pobre filla!»
 Com á un clavell per l' olor,
 Y no pel color mes viu
 Ab que brilla!

 Quant trist deu esser sentir
 Los purs raigs del sol lliscar
 Per la vista,
 Quant com un rey ix del mar,
 Entre núvols de safir
 Y amatista;

 Sens' veurer son cércol d' or
 Resplandent, com la corona
 Dels fahels,
 Ni son trono de color,
 Sos raigs que lluen en l' ona
 Com estels!...

 Benehít sia Deu, pus l' ha sentada
 En cadira d' estrellas prop son trono
 Entre 'ls ángels del cel!
 j Pus al cel, nina encara,l' ha pujada
 Y ha transformat en llum la sua ceguera,
 Sos plors en cants de mel!

 Qu' en eixa vall de dol y de amargura
 Sos jorns contat hauria per sas penas,
 Sos minuts per dolors,
 Sens' portar á sos llabis de ternura
 May la daurada copa, sens' trovarne
 Sens' espinas las flors.

 ¡Ah! No es cert, ó cegueta, que al obrirse
 Per' tu del cel ab santa melodía
 Las portas de cristall,
 Y al banyarte en lo mar de l' armonía,
 Com se banya lo cisne en l' aygua clara
 Que li fa de mirall;

 Ni volgueres los ulls al mon tornarne,
 A eix trist mon que navega en un mar d' ayre,
 Com una immensa nau,
 Com dels prats y dels monts se olvida l' áliga
 De fit á fit al sol al contemplarne
 D' ayre en son trono blau?

 ¡Ah! ¿no es cert que al obrir los ulls, ó nina,
 A la llum que 's despren com saltant de aygua
 Del trono del Immens,
 De aquella llum que als astres il-lumina,
 Y en la qual roda 'l sol, com una espurna
 Entre núvols d’encens,

 No t' pesaren los dias de tenebras
 En que feres la trista travesía
 Per eix mar de dolor,
 Com no li pesa al pelegrí lo viatje
 Ab sos perills, quant de adorar llú 'l dia
 La tomba del Senyor?

 ¡Felís cega! ella passà
 En nit eterna 'l camí
 D' eixa vida,
 Y de sas flors sens' gosà',
 De llurs espinas sentí
 La ferida.

 Mes ara 'n trono d' estrellas
 Al costat del Criador
 Assentada,
 Veu las lluminarias bellas
 Que omplan lo cel com pols d' or,
 Extasiada.

 Y ángel de llum la que un dia
 Fou en eixa vall de dol
 Pobre cega,
 Pels qui ja may quant vivia
 Li negaren un consol
 A Deu prega.


Maig de 1840.