Lo gayter del Llobregat (1858) - A una morera

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Cansoneta A una morera
Lo gayter del Llobregat (1858)
Anyorament





A UNA MORERA.






 Quant ahí lo astre del dia
 De la terra 's despedia,
 Semblant en lo ruborós
 Al jovenet amorós
 Que un pató á s'amada envia:

 Quant al darte lo últim bes
 Entre tas fullas jugava,
 Morera á qui doblegava
 De ta corona lo pes,
 Tant ton fullatge pesava;

 ¿Podias llavors pensar
 Que al sortir al següenl jorn
 Devia à tos peus trovar
 Las fullas que va deixar
 Ahí de ton front entorn?

 Y no obstant aqueix matí
 Mústich vejé y sens' verdura
 Al arbre que de llum pura
 Vestia lo sol de ahí,
 Dantli vida y hermosura.

 ¿Qué es donchs, arbre, lo que fiu
 Que 'l fullatge que cubria
 Com mantell ton tronch altiu,
 Avuy ¡ay! catifa sia
 Al cuch qu' entre la herba viu?

 ¿Qui de ta bellesa ha fet
 Un aliment per la pols?
 ¿Qui ta corona ha desfet,
 Ó morera?... Qui?... ¡tant sols
 De una nit de hivern lo fret!


 Morera, també eix poëta
 Que ab son peu remou las fullas
 Avuy de ton front despullas,

 Orgull de ton front ahí,
 Com tu mira á sos peus mústia
 De bellas flors la diadema
 Que 'l dol, foch que tot ho crema,
 Secá en son font un matí.

 Com los raigs del sol baixavan
 En ton fullatge á gronxarse,
 Y los aucells á cantarse
 Llurs amors entre tos rams,
 Axi en las flors de la vida,
 Quant ellas mon cap cenyian,
 A ferbi son niu venian
 Los goigs en dolsos aixams.

 Llavors los somnis poétichs,
 Las esperansas de gloria,
 Dels jochs de infant la memoria,
 Los amors, vida del cor,
 Sobre mon cor al posarse
 Lo cenyian ab coronas,
 Gom las fan las papallonas
 Volant entorn de una flor.

 Com tu llavors, ó morera,
 També altiu mon front alsava,
 Mon front seré hont se pintava
 Lo goig que omplia mon pit;
 Y qui sab si, com tu, creya

 Qu' eternas las rosas foren,
 Olvidant que perque moren
 Bastan los frets de una nit.

 Mes ¡ay! de una aurora á l' altre
 Il-lusions, amors, poesia,
 Com lo mantell que 't cubria
 De fullas te robá 'l gel;
 Com los aucells deixan l' arbre
 Assustats á una palmada,
 Al sentir la ma gelada
 Del dol fugiren al cel.

 Arbre, ma sort y la tua
 En lo dol son companyeras,
 Sols que tu remey esperas
 Del temps qu' en mí aumenta 'l dol.
 Tu sabs que de novas fullas
 Lo sol vestirá tas ramas,
 Mentres jo veig que sas flamas
 Pert tots jorns per' mí lo sol.


 Valladolit, desembre de 1851.