Lo gayter del Llobregat (1858) - A unas ruinas

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Desitg A unas ruinas
Lo gayter del Llobregat (1858)
Penas y remeys





A UNAS RUINAS.






 Trossos sagrats y antichs á qui venero,
 Relliquias de poder y de grandesa,
 Que com joyas de dol y de viudesa
 Lo calvo front de la montanya ornau:
 Tomba deserta de passadas glorias,
 Ahont exhala un recort cada brí d' herba,
 Ahont desperta mil fets de armas é historias
 Lo trepitg que interromp ta eterna pau:

 Jo ab mos cants vos salud', cants de amargura,
 Unichs que deuhen ressoná' 'n ma patria

 Viuda afligida, immensa sepultura
 Ahont dorman ¡ay! per' no reviurer mes,
 Recorts de uns comptes soberans que un dia
 Feren tremolá' als reys sobre llurs tronos,
 Recorts de jochs florals, de poesía,
 De guerras, y torneigs, y caballers.

 Jo vos saludo, ruinas á qui estimo,
 Mes que 'l fill del desert la tenda adora,
 Ahont del ventre al saltar de negra mora
 Llansá, al véurer la llum, son primer plor;
 Os amo perque m’ánima afligida
 Retorna ab sols miraros á la vida,
 Perque si á dormir vinch entr' eixas pedras
 Me inspiran visions dolsas, somnis d' or.

 Perdonaume si avuy mas trepitjadas
 A romprer venen lo eternal silenci
 Que dorm sota eixas voltas retalladas
 Plenas de fosca y misteriós ressó;
 Si á despertar las sombras de tants heroes,
 Que armats de punta en blanch sota las llosas
 Reposan en llurs tombas ruïnosas,
 Vinch de ma trista gayta ab lo trist só.

 Qué se han fet, ó castell, lo pont de ferro
 Que tal vegada á un rey lo pas tancava,
 Mes que may á abaixarse se negava
 A la veu del pobret, del afligit,

 Y lo argentat escut qu' en l'alta torre
 Brillava com la tanca d'or y plata
 Que, sostenent son manto de escarlata,
 De un soldá brilla en lo moreno pit?

 ¿Qué se ha fet la lleugera galería
 Ahont de amor tantas trobas ressonaren
 A la llum de la lluna, que imprimia
 Sos retallats contorns en la paret?
 ¿Sas góticas finestras esmaltadas
 De cristalls de colors ahont s' enroscavan,
 Com verdas serps entre las flors pintadas,
 Cent cintetas de pedra, qué se han fet?

 Sombras espessas, misterios silenci
 Omplan avuy las salas ennegridas
 Ahont abans ressonaren las sentidas
 Y discretas cansons de un trobador:
 Ahont lo galant donsell de pell morena
 Vingué á vegadas vergonyós y tímit
 La corona guanyada allá en l' arena
 A posar á los peus de son amor.

 Aquí en bona hora la endolada dama
 Al espós abrassá que 'n Palestina
 Son pendó roig de sanch, de la divina
 Sion en los sants murs clavar lográ:
 Aquí besá lo front rugós y negre,
 Y ressonar dessota 'ls sonorosos

 Sostres sentí los esparons llustrosos
 Del valerós crusát que mort plorá.

 La gótica capella aquí hi havia
 Ahont novell caballer vetllá las armas
 Y 'ls esparons daurats que amor devia
 Calsarli abans de eixir á guerreijar:
 Y los altars brillants d' or y de marbre
 Ahont, mort sont paladí en la santa terra,
 Fugint del cants, festins y jochs de guerra
 Vingué son vel sa dama á deposar.

 Qué no restás, mon Deu, entr' eixas ruinas
 De aquells donsells, y caballers y damas
 La sombra en la paret, com raigs de flamas
 Resta entre 'ls astres del cometa ardent!
 Que no restás un trist ressó á la menos
 De llurs cants, y festins, y crits de festa,
 Com en las cordas de una lira resta
 Débil ressó del últim cant recent!...



 ¡Mes ay! mentre 'ls monts conservan
 De ayre los llurs blaus dossers,
 Llurs cabelleras de roures,
 Llurs dïademas de neu,

 A las torras que se alsavan
 Sobre llurs pichs altaners,
 Que apareixian nius de áligas
 De la montanya entre 'ls gels;

 Y als gótichs castells feudals
 Que aixecavan fins al cel
 Llurs mil agullas de plata,
 Gom mil llansas resplendents,

 Los arrencà pedra á pedra
 Ab sa antiga dalla 'l temps,
 Com de ram en ram despulla
 Als gegants roures lo vent,

 Com despareixan los núvols
 Als raigs del sol primerenchs,
 Com se ajauhen las espigas
 Del segador baix lo acer.

 Pedra per pedra caygueren
 Llurs archs de atmetlla llaugers,
 Llurs murs coberts de verdura
 Y ennegrits pel sol y 'l vent,

 Y sas blassonadas torras
 Ahont armats de cap á peus,
 Ferits per fletxas de moros,
 Moriren tants caballers,

 Y llurs brillants salons gótichs
 Ahont penjats de las parets
 Argentats escuts y cascos
 Brillaren en lo vell temps.

 Pedra per pedra caygueren
 Perque d' ells no quedás res
 Mes que 'ls recorts de llur gloria
 Entre 'ls restos de llur ser;

 Mes que alguns trossos de pedra
 Per' donar als segles fe
 De que finiren los heroes
 Y l'honra v noblesa ab ells.

 Maig de 1839.