Lo gayter del Llobregat (1858) - Esperansas mal-logradas
_p19.jpg)
Per las sendas de la vida,
Hont los esbarsers y flors
Un mateix ayre las gronxa
Y las besa un mateix sol,
Debaix de un cel que 's parteixan
La negra nit y l' clar jorn,
Dosser blau que is núvols tacan
O esmaltan joyells de foch,
Vola, portat en las alas
De son bon Custodi, un cor,
Com en alas del vent volan
Las grogas fullas del bosch.
Si be no sab per ahont marxa,
Sab ahont dirigeix son vol,
Pus al obrirse á la vida,
Com al sol se obra'l botó
De la rosa, vegé un ángel
De front trist y mirar dols,
Que per' servirli de guia,
Devallá del cel al mon.
Lo ángel fiu de sas dos alas
Un trono pel cor hermós,
Y mostrantli dos estrellas
Que brillan en l' horisont,
Com llú lo estel de la tarde
Entre 'ls raigs del sol que 's pon:
—« Aquella, lo ángel li deya,
Es la estrella del amor,
Y l' altre la de la gloria;
Escull donchs entre las dos,
Pus lo Senyor te fiu llibre
Y com á llibre obrar pots.
No obstant vol ton Deu que sapias
Que ángel dels amors só jo,
Y que mes que per la gloria
Pera amar creá ton cor.
Ara donchs, quals dels dos astres
Vols?—» Y l' cor digué: —«l' segon.»
Llavors ple de dol son ángel
Vehent qu' en son orgull foll
Escull aquell cor la senda
Per hont no 'l crida 'l Senyor:
—«Llibre est, esclama, y com llibre
Escullires la tua sort;
Mes ¡ay! vulla l' cel no troves
Llágrimas hont trovar goigs
Devias , y al buscar fama
Ni culles fama ni amors.»
Y estenent sas blancas alas,
Ab sos ulls blaus plens de plors
De la gloria envers la estrella
Mogué son vol magestuós.
Ay del cor que vá á la gloria
Y á qui 'l monarca del cel
Pera que amás fiu de flama,
Pera ser amat fiu bell!
Mes ¡ay dels que á son pas trove
Cors de ninas innocents,
Que arrastrats per sa hermosura,
Com pel mirall lo aucellet,
Al foch qu'en aquell cor crema,
Mes que no crema per ells,
Veurán consumir llurs dias
Plens de dol, de tristor plens!
«Angel, lo bon ángel, deya
Al dar son vagit primer
Lo cor que á la gloria marxa
Contra lo voler de Deu;
A la estrella que mes brilla
Portam pel camí mes dret,
Pus la llum de aquí es nit fosca
Devant la llum que allí veitg.
Angel, lo bon ángel, duhem
A la gloria, com lo tret
A clavarse 'n lo blanch vola
Portat del ayre en los plechs,
Encara que per' cenyirme
Lo cap de immortals llorers
De mon cor que. borrar tingues
Tot amorós sentiment:
Pus son del amor las llamas,
Com flamas de un foch follet,
Mentre 'l calor que al front donan
Las fullas del llorer vert
Es intens com lo del llamp,
Es com lo del sol etern.»
Axi 'l cor que va á la gloria
Y que per l'amor fiu Deu,
Deya á son àngel, que trist
Y á son pesar l' obeheix.
En va en lo camí li mostra
Jardins de mil fruyts coberts,
Hont jugan hermosas ninas,
Y 'l sol prenen nins y vells,
Y li diu, ple 'ls ulls de llágrimas,
Que ó be devastarlos deu,
O deixar perdre' una fulla
De sa corona esplendent;
Pus per' poder sa garlanda
Ornar de una fulla mes,
Jardins y fruyts, vells y ninas
En un instant destrueix.
En va li mostra una reyna,
Pus en hermosura ho es,
Que per un poch de ternura
Darli son bell cor promet;
Pus veu que aquell cor podria
Son vol parar un moment,
Y mes que aquell cor esclate
De pena, son vol segueix.
En va li pinta la ditxa
De sentir sobre del seu
Un cor amant que palpita
Al trémol compás de un bes,
Y mirarse en dos ulls negres,
Y veurer un pensament
De amor, sens' passar pels llavis
Pintarse en dos fronts ensemps;
Y en va li diu la poesía
Que hi ha en una nit d' estels,
Del sol en las postas tristas,
Y en lo mar mirall del cel,
Pus res d' eix mon lo enamora,
Y si fos del univers
Senyor, lo univers daria
Per un raig de gloria mes.
Ja alguns de aquells raigs dauravan
Sos llarchs y negres cabells,
Pus en mitat de sa senda
Volava aquell cor ardent,
Quant un jorn... ¡quant trist estava
Son ángel lo jorn aquell!
Cego á estrellarse venia
En un núvol transparent
Qu' en mitg del camí, traydora,
Habia la mort estés.
Tan sutíl lo núvol era
Que, com de blondas un vel,
Ni llum ni calor robava
De gloria al astre esplendent.
¡Qu' estrany que 'l cor, en sos somnis
Distret, s' estrellás en ell,
Com lo moxó tal vegada
Al acudir á la veu
Del bech carinyós que 'l crida
Desde 'l jardí ahont está pres,
De la gávia de cristall
Contra lo mur transparent
Ve á pegar, y la mort trova
Hont trovar cregué son be!
Ell es que aquell cor encara
Jove y d'esperansa ple,
Ferit de mort caygué 'n terra,
Com garsa á qui un dart sorpren
En son vol, mentres que l' ángel,
Los ulls de amarch plant coberts
Y 'l front vestit de tristesa,
Postrat al peus del Etern,
Pel cor que gloria mundana
Buscava y caduchs llorers,
Demana al Rey de la gloria
Un poch de gloria del cel.
Y ara lo cor que somiava
Ab son nom d’ estrem á estrem
Umplir l'assombrada terra
Y cansar la veu del temps,
Viu tant sols en la memoria
De aquells cors que un jorn, cruël,
Per no retrassar sa marxa
De amor deixá y de dol plens.
Y ara lo cor que anyorava
De la gloria 'ls raigs eterns,
No té 'n lo mon mes corona
Que una que lo amor li ha fet
Ab sos fochs, dels quals ell deya
Qu' eran raigs de fochs follets!
Valladolit, febrer de 1852.
