Lo gayter del Llobregat (1858) - Esperansas mal-logradas

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Retorn á la poesia Esperansas mal-logradas
Lo gayter del Llobregat (1858)
La reyna del torneig





ESPERANSAS MAL-L0GRADAS.






I.



 Per las sendas de la vida,
 Hont los esbarsers y flors
 Un mateix ayre las gronxa
 Y las besa un mateix sol,
 Debaix de un cel que 's parteixan
 La negra nit y l' clar jorn,
 Dosser blau que is núvols tacan
 O esmaltan joyells de foch,
 Vola, portat en las alas
 De son bon Custodi, un cor,

 Com en alas del vent volan
 Las grogas fullas del bosch.

 Si be no sab per ahont marxa,
 Sab ahont dirigeix son vol,
 Pus al obrirse á la vida,
 Com al sol se obra'l botó
 De la rosa, vegé un ángel
 De front trist y mirar dols,
 Que per' servirli de guia,
 Devallá del cel al mon.
 Lo ángel fiu de sas dos alas
 Un trono pel cor hermós,
 Y mostrantli dos estrellas
 Que brillan en l' horisont,
 Com llú lo estel de la tarde
 Entre 'ls raigs del sol que 's pon:
 —« Aquella, lo ángel li deya,
 Es la estrella del amor,
 Y l' altre la de la gloria;
 Escull donchs entre las dos,
 Pus lo Senyor te fiu llibre
 Y com á llibre obrar pots.
 No obstant vol ton Deu que sapias
 Que ángel dels amors só jo,
 Y que mes que per la gloria
 Pera amar creá ton cor.
 Ara donchs, quals dels dos astres
 Vols?—» Y l' cor digué: —«l' segon.»

 Llavors ple de dol son ángel
 Vehent qu' en son orgull foll
 Escull aquell cor la senda
 Per hont no 'l crida 'l Senyor:
 —«Llibre est, esclama, y com llibre
 Escullires la tua sort;
 Mes ¡ay! vulla l' cel no troves
 Llágrimas hont trovar goigs
 Devias , y al buscar fama
 Ni culles fama ni amors.»
 Y estenent sas blancas alas,
 Ab sos ulls blaus plens de plors
 De la gloria envers la estrella
 Mogué son vol magestuós.



II.



 Ay del cor que vá á la gloria
 Y á qui 'l monarca del cel
 Pera que amás fiu de flama,
 Pera ser amat fiu bell!
 Mes ¡ay dels que á son pas trove
 Cors de ninas innocents,
 Que arrastrats per sa hermosura,
 Com pel mirall lo aucellet,

 Al foch qu'en aquell cor crema,
 Mes que no crema per ells,
 Veurán consumir llurs dias
 Plens de dol, de tristor plens!

 «Angel, lo bon ángel, deya
 Al dar son vagit primer
 Lo cor que á la gloria marxa
 Contra lo voler de Deu;
 A la estrella que mes brilla
 Portam pel camí mes dret,
 Pus la llum de aquí es nit fosca
 Devant la llum que allí veitg.
 Angel, lo bon ángel, duhem
 A la gloria, com lo tret
 A clavarse 'n lo blanch vola
 Portat del ayre en los plechs,
 Encara que per' cenyirme
 Lo cap de immortals llorers
 De mon cor que. borrar tingues
 Tot amorós sentiment:
 Pus son del amor las llamas,
 Com flamas de un foch follet,
 Mentre 'l calor que al front donan
 Las fullas del llorer vert
 Es intens com lo del llamp,
 Es com lo del sol etern.»

 Axi 'l cor que va á la gloria
 Y que per l'amor fiu Deu,
 Deya á son àngel, que trist
 Y á son pesar l' obeheix.
 En va en lo camí li mostra
 Jardins de mil fruyts coberts,
 Hont jugan hermosas ninas,
 Y 'l sol prenen nins y vells,
 Y li diu, ple 'ls ulls de llágrimas,
 Que ó be devastarlos deu,
 O deixar perdre' una fulla
 De sa corona esplendent;
 Pus per' poder sa garlanda
 Ornar de una fulla mes,
 Jardins y fruyts, vells y ninas
 En un instant destrueix.

 En va li mostra una reyna,
 Pus en hermosura ho es,
 Que per un poch de ternura
 Darli son bell cor promet;
 Pus veu que aquell cor podria
 Son vol parar un moment,
 Y mes que aquell cor esclate
 De pena, son vol segueix.
 En va li pinta la ditxa
 De sentir sobre del seu
 Un cor amant que palpita
 Al trémol compás de un bes,

 Y mirarse en dos ulls negres,
 Y veurer un pensament
 De amor, sens' passar pels llavis
 Pintarse en dos fronts ensemps;
 Y en va li diu la poesía
 Que hi ha en una nit d' estels,
 Del sol en las postas tristas,
 Y en lo mar mirall del cel,
 Pus res d' eix mon lo enamora,
 Y si fos del univers
 Senyor, lo univers daria
 Per un raig de gloria mes.

 Ja alguns de aquells raigs dauravan
 Sos llarchs y negres cabells,
 Pus en mitat de sa senda
 Volava aquell cor ardent,
 Quant un jorn... ¡quant trist estava
 Son ángel lo jorn aquell!
 Cego á estrellarse venia
 En un núvol transparent
 Qu' en mitg del camí, traydora,
 Habia la mort estés.
 Tan sutíl lo núvol era
 Que, com de blondas un vel,
 Ni llum ni calor robava
 De gloria al astre esplendent.
 ¡Qu' estrany que 'l cor, en sos somnis
 Distret, s' estrellás en ell,

 Com lo moxó tal vegada
 Al acudir á la veu
 Del bech carinyós que 'l crida
 Desde 'l jardí ahont está pres,
 De la gávia de cristall
 Contra lo mur transparent
 Ve á pegar, y la mort trova
 Hont trovar cregué son be!

 Ell es que aquell cor encara
 Jove y d'esperansa ple,
 Ferit de mort caygué 'n terra,
 Com garsa á qui un dart sorpren
 En son vol, mentres que l' ángel,
 Los ulls de amarch plant coberts
 Y 'l front vestit de tristesa,
 Postrat al peus del Etern,
 Pel cor que gloria mundana
 Buscava y caduchs llorers,
 Demana al Rey de la gloria
 Un poch de gloria del cel.

 Y ara lo cor que somiava
 Ab son nom d’ estrem á estrem
 Umplir l'assombrada terra
 Y cansar la veu del temps,
 Viu tant sols en la memoria
 De aquells cors que un jorn, cruël,
 Per no retrassar sa marxa

 De amor deixá y de dol plens.
 Y ara lo cor que anyorava
 De la gloria 'ls raigs eterns,
 No té 'n lo mon mes corona
 Que una que lo amor li ha fet
 Ab sos fochs, dels quals ell deya
 Qu' eran raigs de fochs follets!


 Valladolit, febrer de 1852.