Lo gayter del Llobregat (1858) - La Rival de las flors

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
A la mort del jove artista D. Vicens Cuyás La Rival de las flors
Lo gayter del Llobregat (1858)
A Donya Josepa Msssanés en sos dias





LA RIVAL DE LAS FLORS.






I.



 Plenas las flors de tristesa
 Tal que ni als besos del sol,
 Ni al frescor de las rosadas
 Cobran llurs perduts colors,
 Per si llur reyna sabia
 Un remey á llur dolor,
 En reverent embaixada,
 Y portantli 'ls mes richs dons,
 Vingueren envers la rosa
 Y com herals de las flors,

 Lo lliri, 'l clavell, la viola,
 Lo gessamí y la passió.
 ¡Mes ay! que també á llur reyna
 Trovaren plena de dol,
 Distreta rebent y trista
 Los besos de un papalló.

 Las Flors.

 «¿Perqué, inclinant llurs diademas
 Devant sa corona d' or,
 Tant trista está nostra reyna?
 Deyan los embaixadors.
 Que tens reys que t' enamoran
 Ho provan los papallons;
 Que tens mantells d'escarlata
 Ho diu ton vestit luxôs;
 Que cada jorn la rosada
 Cubreix de perlas ton front,
 Que prop del teu nostres calsers
 No fan oló' ho sab totom.
 Pus si te amants, si te galas,
 Si té mes perlas y olors,
 Perqué está trista la rosa,
 La sultana de las flors?
 Es cert que també nosaltres
 Mustias estem de aflicció
 Des que, com abans, no 'ns canta
 Nostre cantor sas cansons;

 Mes nosaltres ni som reynas,
 Ni tenim tants aymadors,
 Y avaro l' matí no 'ns dona
 Tants joyells de girasol,
 Ni tenim fullas tan ricas,
 Ni nostre modest botó
 Te olors, com los te la rosa,
 La sultana de las flors.
 Perqué donchs tanta tristesa
 Sobre un semblant tant hermós?»

 La Rosa.

 «Perque tampoch á mí 'm canta
 Sas trobas nostre cantor:
 Perque si 'm cull ja no 'm posa,
 Com abans, sobre son cor,
 Ni 'm besa, com á sa nina
 Diu que besa un amorós:
 Ans distret, ell tot ternura
 Abans y ara tot rigor,
 Me desfá 'l cor tela á tela,
 Fulla á fulla 'm dona mort.
 Perque 'n mí ja may no busca,
 Com abans, inspiracions,
 Ni ja en sa gayta ressona
 Ni 'ls vostres, ni 'l meu nom dols.»

 Las flors.

 «¿Y no se sab, ó sultana,
 Qui 'ns ha robat sas cansons?»

 La rosa.

 «Penas de amor son sens dupte,
 Pus ja tant sols canta amors.
 Y no sols ja res do dihuen
 A son cor las pobres flors,
 Pero ni bat, com batia,
 De Deu y de patria als noms»

 Las flors.

 «Grans, reyna, seran las penas
 Que un cor secan en un jorn;
 Pero mes gran será encara
 La hermosura que tant pot.»

 La rosa.

 «Tant, qu'encara que jelosa,
 Dich qu' es mes bella que jo;
 Tant, que jo reyna, tindria
 Orgull en cenyir son front.»

 Las flors.
 «¿Y son nom?»

 La Rosa.

 «Un alé de ayre
 Totas las nits poch á poch
 Nos lo diu, y á fe de reyna,
 Qu' es dols com un bes del sol.»

 Las flors.

 «¿Creus donchs que han perdut per sempre
 Las pobres flors son cantor?»

 La Rosa.

 «Oh no, pus si lo amor mata,
 També donar vida pot.
 Mes ja ab fletxa verinosa
 Lo hage amor ferit de mort,
 Ja ab fletxa d' or to feresca
 Son bell pit omplint de goig,
 Crech que devem agrahidas
 Traballar en son favor
 Perque aquells dos cors se junten,
 Com dos flors en un sol brot.»


 Las flors.

 «¿Mes que podrem fer, ó reyna,
 Contra 'ls miracles de amor?»

 La rosa.

 «Déma matí, tantost nade
 La primera llum del jorn
 Del mar en las onas blavas,
 Y en los blanchs vapors dels monts,
 Reunidas las flors totas
 Dessota 'ls dorats balcons
 De la que per nostre poeta
 Es tota gel y rigor,
 Li direm en una aubada
 Rica en ternura y olors,
 Lo amor pur que sent cada una
 Pel qui 's consum en son foch;
 Y qui sab si son cor de ángel,
 Del amor nostre gelós,
 Lo cor de qui tant l' adora
 Coronará ab son amor.»

 Las flors.

 «Discret es ton plant, sultana,
 Y que 'ns seque 'l vent de agost,

 Y 'l matí 'ns negue sas perlas,
 Y fins lo sol sos patons,
 Si per nostres cants no cobra
 Sa ditxa nostre cantor,
 Y s' alegria la rosa,
 La sultana de las flors.»

 II.

 May la fresca matinada
 Quant naix lo sol, son espós,
 Havia mes perfumada
 De olors, de cants mes banyada
 Rebut son bes ardorós;

 Ni 'l mar se havia vist may
 Esmaltat ab tants joyells,
 Ni 'l mont de tants richs mantells
 Vestit, ni poblat lo espay
 De tants papallons y aucells,

 Com lo jorn en que la rosa,
 Dels jardins modesta estrella,
 Vingué ab las flors, amorosa,
 A dar música á la bella
 De la qu' está tant gelosa;

 A la bella, que al sentir
 Del bes del sol lo calor

 Que tal volta fiu morir
 En son cor somnis de amor
 Y en sa boca un dols sospir,

 Ple 'l pit de dolsa ternura
 Y 'ls ulls de melancolia,
 Al balcó llavors sortia
 Dant enveja ab sa hermosura
 A la hermosura del dia:

 «En bona hora al sol, germanas,
 Obrí l' cel son pabelló,
 —Digué una flor,—pus galanas
 Li fan la cort dos sultanas,
 La nostre y la del balcó.»

 «Y que com felis per ell
 Ho sia per nostre amant:»>
 Digué la rosa: y llansant
 Un ¡ay! de son cor vermell,
 Canta ab veu de flor eix cant.

AUBADA.



 La rosa.

 Las flors y jo sa reyna,
 Nina galana,

 Per ser com tu darian
 Llurs cors de grana;

 Perque tu, hermosa,
 Ets reyna del que reyna
 Sobre la rosa.

 Lo Clavell.

 ¿Qué me importan mas fullas
 De carmí y plata?
 Sols un amor me importa,
 Y aquest me mata!

 Mes, ¡ay! ¿que 'm queixo?
 ¿Lo bell cor hont tu reynas
 Acás mereixo?

 Lo lliri.

 Vestit de blanch, com verge
 Que va al martiri,
 De puresa era símbol
 Lo gentil lliri;

 Mes ta bellesa
 Viudo 'l deixá, y ho es ara
 De la tristesa.


 Lo Gessamí.

 Desde que mon poeta
 Per tu sospira
 Se omplan sos ulls de llágrima
 Sempre que 'm mira;

 Y es que al mirarme,
 Lo pit de neu recorda
 Hont sols posarme.

 La Viola.

 Y hagué un temps en que darem
 Las vïoletas
 En las justas d' ingeni
 Gloria als poetas,

 Mes ara sola,
 Ni un poeta que la cante
 Te la vïola.

 La Passió.

 Trist es mon nom, tristesa
 Ma vista dona:
 Claus de dolor y espinas
 Son ma corona.

 ¡Si al manco amada
 Fos!... mes ¡ay! tu tal ditxa
 Me la has robada.

 Las flors.

 Un poch de amor, hermosa,
 Pel cor qui te ama:
 Un poch de amor pel jove
 Que 'l geni inflama;

 Y tot quant las flors tenen,
 Olors y fullas,
 De llur gratitut tendra
 Seran despullas!



 Y ho foren desde aquell jorn,
 Pus á una ordre de la rosa
 Una papallona hermosa
 Que, anant de las flors en torn,
 Llurs cants oia joyosa,

 Omplint de fullas y olors,
 Y dels mes brillants joyells
 Sas alas de gays colors,
 Los derramá en los cabells
 De la rival de las flors.

 Mes ¡ay! ¿lograren llur fí?
 ¿Aquell cor abans tot gel
 Pel pobre cantor, se obrí
 Perqu' en éll trobás son cel
 Lo qui en éll son cel fingí?

 Deu ho sab: jo dir tant sols
 Podré que desde aquell dia
 Cobraren llur perfum dols
 Las flors, y llurs girasols
 Y la perduda alegria;

 Y que cada matinada
Ve del cantor la estimada
A escoltar, del matí estrella,
L' amorosa y tendra aubada
Que canta l' gayter per ella.

 Valladolit, Novembre de 1852.