Lo gayter del Llobregat (1858) - La Rival de las flors
Plenas las flors de tristesa
Tal que ni als besos del sol,
Ni al frescor de las rosadas
Cobran llurs perduts colors,
Per si llur reyna sabia
Un remey á llur dolor,
En reverent embaixada,
Y portantli 'ls mes richs dons,
Vingueren envers la rosa
Y com herals de las flors,
Lo lliri, 'l clavell, la viola,
Lo gessamí y la passió.
¡Mes ay! que també á llur reyna
Trovaren plena de dol,
Distreta rebent y trista
Los besos de un papalló.
Las Flors.
«¿Perqué, inclinant llurs diademas
Devant sa corona d' or,
Tant trista está nostra reyna?
Deyan los embaixadors.
Que tens reys que t' enamoran
Ho provan los papallons;
Que tens mantells d'escarlata
Ho diu ton vestit luxôs;
Que cada jorn la rosada
Cubreix de perlas ton front,
Que prop del teu nostres calsers
No fan oló' ho sab totom.
Pus si te amants, si te galas,
Si té mes perlas y olors,
Perqué está trista la rosa,
La sultana de las flors?
Es cert que també nosaltres
Mustias estem de aflicció
Des que, com abans, no 'ns canta
Nostre cantor sas cansons;
Mes nosaltres ni som reynas,
Ni tenim tants aymadors,
Y avaro l' matí no 'ns dona
Tants joyells de girasol,
Ni tenim fullas tan ricas,
Ni nostre modest botó
Te olors, com los te la rosa,
La sultana de las flors.
Perqué donchs tanta tristesa
Sobre un semblant tant hermós?»
La Rosa.
«Perque tampoch á mí 'm canta
Sas trobas nostre cantor:
Perque si 'm cull ja no 'm posa,
Com abans, sobre son cor,
Ni 'm besa, com á sa nina
Diu que besa un amorós:
Ans distret, ell tot ternura
Abans y ara tot rigor,
Me desfá 'l cor tela á tela,
Fulla á fulla 'm dona mort.
Perque 'n mí ja may no busca,
Com abans, inspiracions,
Ni ja en sa gayta ressona
Ni 'ls vostres, ni 'l meu nom dols.»
Las flors.
«¿Y no se sab, ó sultana,
Qui 'ns ha robat sas cansons?»
La rosa.
«Penas de amor son sens dupte,
Pus ja tant sols canta amors.
Y no sols ja res do dihuen
A son cor las pobres flors,
Pero ni bat, com batia,
De Deu y de patria als noms»
Las flors.
«Grans, reyna, seran las penas
Que un cor secan en un jorn;
Pero mes gran será encara
La hermosura que tant pot.»
La rosa.
«Tant, qu'encara que jelosa,
Dich qu' es mes bella que jo;
Tant, que jo reyna, tindria
Orgull en cenyir son front.»
Las flors.
«¿Y son nom?»
La Rosa.
«Un alé de ayre
Totas las nits poch á poch
Nos lo diu, y á fe de reyna,
Qu' es dols com un bes del sol.»
Las flors.
«¿Creus donchs que han perdut per sempre
Las pobres flors son cantor?»
La Rosa.
«Oh no, pus si lo amor mata,
També donar vida pot.
Mes ja ab fletxa verinosa
Lo hage amor ferit de mort,
Ja ab fletxa d' or to feresca
Son bell pit omplint de goig,
Crech que devem agrahidas
Traballar en son favor
Perque aquells dos cors se junten,
Com dos flors en un sol brot.»
Las flors.
«¿Mes que podrem fer, ó reyna,
Contra 'ls miracles de amor?»
La rosa.
«Déma matí, tantost nade
La primera llum del jorn
Del mar en las onas blavas,
Y en los blanchs vapors dels monts,
Reunidas las flors totas
Dessota 'ls dorats balcons
De la que per nostre poeta
Es tota gel y rigor,
Li direm en una aubada
Rica en ternura y olors,
Lo amor pur que sent cada una
Pel qui 's consum en son foch;
Y qui sab si son cor de ángel,
Del amor nostre gelós,
Lo cor de qui tant l' adora
Coronará ab son amor.»
Las flors.
«Discret es ton plant, sultana,
Y que 'ns seque 'l vent de agost,
Y 'l matí 'ns negue sas perlas,
Y fins lo sol sos patons,
Si per nostres cants no cobra
Sa ditxa nostre cantor,
Y s' alegria la rosa,
La sultana de las flors.»
II.
May la fresca matinada
Quant naix lo sol, son espós,
Havia mes perfumada
De olors, de cants mes banyada
Rebut son bes ardorós;
Ni 'l mar se havia vist may
Esmaltat ab tants joyells,
Ni 'l mont de tants richs mantells
Vestit, ni poblat lo espay
De tants papallons y aucells,
Com lo jorn en que la rosa,
Dels jardins modesta estrella,
Vingué ab las flors, amorosa,
A dar música á la bella
De la qu' está tant gelosa;
A la bella, que al sentir
Del bes del sol lo calor
Que tal volta fiu morir
En son cor somnis de amor
Y en sa boca un dols sospir,
Ple 'l pit de dolsa ternura
Y 'ls ulls de melancolia,
Al balcó llavors sortia
Dant enveja ab sa hermosura
A la hermosura del dia:
«En bona hora al sol, germanas,
Obrí l' cel son pabelló,
—Digué una flor,—pus galanas
Li fan la cort dos sultanas,
La nostre y la del balcó.»
«Y que com felis per ell
Ho sia per nostre amant:»>
Digué la rosa: y llansant
Un ¡ay! de son cor vermell,
Canta ab veu de flor eix cant.
La rosa.
Las flors y jo sa reyna,
Nina galana,
Per ser com tu darian
Llurs cors de grana;
Perque tu, hermosa,
Ets reyna del que reyna
Sobre la rosa.
Lo Clavell.
¿Qué me importan mas fullas
De carmí y plata?
Sols un amor me importa,
Y aquest me mata!
Mes, ¡ay! ¿que 'm queixo?
¿Lo bell cor hont tu reynas
Acás mereixo?
Lo lliri.
Vestit de blanch, com verge
Que va al martiri,
De puresa era símbol
Lo gentil lliri;
Mes ta bellesa
Viudo 'l deixá, y ho es ara
De la tristesa.
Lo Gessamí.
Desde que mon poeta
Per tu sospira
Se omplan sos ulls de llágrima
Sempre que 'm mira;
Y es que al mirarme,
Lo pit de neu recorda
Hont sols posarme.
La Viola.
Y hagué un temps en que darem
Las vïoletas
En las justas d' ingeni
Gloria als poetas,
Mes ara sola,
Ni un poeta que la cante
Te la vïola.
La Passió.
Trist es mon nom, tristesa
Ma vista dona:
Claus de dolor y espinas
Son ma corona.
¡Si al manco amada
Fos!... mes ¡ay! tu tal ditxa
Me la has robada.
Las flors.
Un poch de amor, hermosa,
Pel cor qui te ama:
Un poch de amor pel jove
Que 'l geni inflama;
Y tot quant las flors tenen,
Olors y fullas,
De llur gratitut tendra
Seran despullas!
Y ho foren desde aquell jorn,
Pus á una ordre de la rosa
Una papallona hermosa
Que, anant de las flors en torn,
Llurs cants oia joyosa,
Omplint de fullas y olors,
Y dels mes brillants joyells
Sas alas de gays colors,
Los derramá en los cabells
De la rival de las flors.
Mes ¡ay! ¿lograren llur fí?
¿Aquell cor abans tot gel
Pel pobre cantor, se obrí
Perqu' en éll trobás son cel
Lo qui en éll son cel fingí?
Deu ho sab: jo dir tant sols
Podré que desde aquell dia
Cobraren llur perfum dols
Las flors, y llurs girasols
Y la perduda alegria;
Y que cada matinada
Ve del cantor la estimada
A escoltar, del matí estrella,
L' amorosa y tendra aubada
Que canta l' gayter per ella.
Valladolit, Novembre de 1852.
