Lo gayter del Llobregat (1858) - La rosa y lo rossinyol

De Viquitexts





LA ROSA Y LO ROSSINYOL.






 Una nit en que la lluna
 Brillava en lo mitg del cel,
 Com en lo pit de una mora
 La tanca de son mantell;

 Y en que al través de sa llum
 Brillavan millars d' estels,
 Com los ulls de una comparsa
 De reynas detras llurs vels;

 De la montanya en la falda
 Ab veu de flor y de aucell,
 La rosa y lo rossinyol
 Parlavan axi baixet.



 Ell cantava: Flor hermosa,
 Vas de perfums y de mel,
 Que com nina vergonyosa
 Sempre que 't mir' te veig closa
 De fullas dins lo cast vel;

 ¿Perque no obras ton botó,
 Cor d'or de flor escarlata,
 De là lluna al raigs de plata,
 Y al sol l'obras que ab pató
 De foch te afalaga y mata?

 Ella deya: Aucellet d' or,
 Que vens á plorar tos cants
 En lo bosch, lluny dels humans,
 Com lo modest trobador
 Lluny dels picaments de mans;

 ¿Perqué digas, rossinyol,
 Com un amant á qui 'l sol
 Sorpren en sas serenatas,

 Deixas de plorar ton dol
 Al dar sos raigs en las matas?

 Ell cantava: Hermosa flor,
 Copa de encens matisada;
 Si com tímit trobador
 Canto sols en la tardor
 Amagat en la enramada;

 Es perque en la nit humida,
 Quant dels vents y 'ls rius la veu
 Está en la vall adormida,
 Sol vola mon himne á Deu
 Que l' home dormint olvida.

 Y ella deya: Hermós aucell,
 Lo de la veu armoniosa;
 Si com nina vergonyosa
 De fullas dins mon mantell
 Sempre de nits me veus closa;

 Es per' tenir mes perfum
 Per' oferir al Criador
 Quant, com rica copa d' or,
 Me obro al despuntar la llum
 Pera encensar al Senyor.


 Setembre de 1840.