Lo gayter del Llobregat (1858) - Postas de sol

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Lo lay del Joglar Postas de sol}
Lo gayter del Llobregat (1858)
A ma cabanya





POSTAS DE SOL.




  E gia la squilla s' ode di lontano
 Che pare il giorno pianger che si muore.
 Dante





I.

 ¡Com es gran al morir lo astre del dia!
 ¡Qu' hermós quant á la terra
 Desde l' adusta serra,
 Amant, son bes postrer y dols envia;
 Dols pero fret, com bes qu' es de agonia!

 !Quant sa llum bella, que mirar no enuja,
 S' estent, com pols de grana,
 Per la blavenca plana,
 O quant, obrintse en vano, hasta al cel puja
 Banyant lo ample horisó en daurada pluja!

 ¡Qu' es hermós quant del vent sobre las onas
 Las boyras matisadas
 Volan enjogassadas
 Entorn ta llum, ó sol, que á un temps las donas
 Los colors y la mort de papallonas!

 ¡Quant hermosa es llavors la mar de plata
 Y la llatina vela,
 Qu' en las onas qu' entela
 Y alsa al buscar del port la sombra grata
 Llaugera 's gronxa, bella se retrata!

 ¡Quant del cel en la volta cristallina
 Encen Deu sas estrellas,
 Com per' rebrer las bellas
 Un palau en sas festas il-lumina
 Sas salas y fachada alabastrina!

 ¡Quant dols lo cant ab que moxons, campanas
 Al jorn son adeu donan;
 Lo trist plant ab que sonan
 Lo bosch, lo riu, y en las ratlladas planas
 Del melós fluviol las queixas vanas!

 ¡Mes ay! ¿perqué mon Deu tanta bellesa,
 Perqué alegria tanta
 Prop la sombra qu' espanta
 Posareu y tant prop de la tristesa?
 ¿Eran dos sols pel mon massa grandesa?

 Si tot quant mort en eixa vall obscura
 Desde 'l pobre al monarca
 Porta del dol la marca,
 ¿Perqué al morir del sol la llum mes pura
 Pren lo mon sa mes bella vestidura?

 Axi pensava jo, quant misteriosa
 Ohí una veu que 'm deya:
 «Mortal, si ton Deu feya
 «La mort del sol tan esplendent y hermosa,
 «Cel, terra y mar vestint de plata y rosa,

 «Es que mirante en ella, Deu volia
 «Grabar en ta memoria
 «Que tot combat te gloria,
 «Tot ocas orïent, tota nit dia:
 «Qu' está un jorn sense fi tras t'agonia!»

 Valladolit, janer de 1853.






II.



 Pas que lo sol se 'n va, monarca rich y pródich,
 A donar á altres mons lo llum, lo goig, la vida
 Desde son carro d' or,
 Pus que la pols de llum, rastre de son passatge,
 Se ha perdut per lo espay, y la sombra 'ns con¬
 vida
 Ab sa tristura oh cor:

 Pus qu' en aqueix instant, ni tot llum ni tot sombra
 Nostre esprit, com lo cel, se cubreix de tristura
 Y misteri ab lo vel,
 Y veu al través d' ell brillar mes bella y clara
 La llum de veritat, com tras la boyra obscura
 Brilla mes clar lo estel;

 Oh cor, dols instrument que trova sempre l'ánima
 Trempat, ja en los de dol, ó ja en los de alegria,
 Al to de sos cantars,
 Plega per un moment las alas mitg gastadas
 Buscant la ditxa, flor qu' en eix desert no 's cria,
 Y 't diré mos pesars.

 ¡Ay! ¿No es cert, oh mon cor, que aqueixa ho¬
 ra tan trista
 Te parla sols de mort, de dupte, y cosa estranya,
 Al escoltar sa veu,
 Sens un alé de fret gelarte tela á tela,
 Semblant al vent sutíl que ve de una montanya
 Embossada en la neu?

 ¿No es sert que al mateix temps que 'l cel se
 umpla de sombras,
 Y se 'ns cubreix lo front de arrugas mes espessas,
 ¡Concert misteriós!
 Com volan los vapors entorn las serras altas,
 Sens que vola prop teu, ple de santas tristesas,
 Un núvol vaporós?

 Es que tu, com lo esprit, com lo jorn, en tal hora
 Sentiu que 's pert un raig del jorn de la existencia
 En lo horisont sens fí.
 Es que, com lo astre rey, tenim nostres crepúscols
 Que' nsroban los colors, que nsroban fins la essencia
 De las flors del matí.

 ¿O sino qu' se es fet de aquella edat primera
 Rica en jochs innocents, aquell jorn de la infancia
 Ple de angélichs concerts,
 En que 's passa jogant devant de tants misteris,
 Com jogant ab lo esfing, mut y sense fragancia
 Passa'l vent dels deserts?

 ¿Qué s' es fet aquell front sempre pur y llis
 sempre,
 Com la ona de un estany hont lo cel se retrata,
 Y del vent al abrich ?
 ¿Aquell cor vas que 'l cel, com á las flors de perlas,
 Umplia sols de amor; lo cor, mirall de plata
 En paissatges rich?

 La innocencia, vestit qu' embelleix y que abriga,
 Y que, blanch com la neu, se desvaneix com ella
 Al primer vent impur,
 Qué s' es fet? ¡ay! buscar con rastre buscar fora,
 Despres de haber passat, de una nineta bella
 La sombra sobre 'l mur.

 Y es que arriva un moment en que las flors pri-
 meras,
 Y aquells jardins vermells en que, com papallonas,
 Al saltar del bressol,
 Passarem entre jochs, lo temps secar devia;
 Es que de aquella edat, riu de tranquilas onas,
 Pondrers' devia 'l sol.

 Y aquell sol se pongué, y nasqué un alba nova,
 Y apres d'ella un nou jorn, rich també en paissatges,
 En colors y perfums;
 Y al calor de aquell jorn lo infant passá á ser home,
 La ponsella á ser flor, lo esprit rich en imatges
 A ser sol rich en llums.

 Ay, com aquella edat, ó cor meu, era hermosa!
 Com lo viurer es dols quant cada jorn nos porta
 Un vol de il-lusions;
 De il-lusions, aucells de alas girassoladas
 Que venen cada instant del cor devant la porta.
 A cantar llurs cansons!

 Com es bella la edat en que la poesía,
 Y la gloria, y lo amor, verges que 'l cel anyoran,
 Pus son fillas del cel,
 Cada una en nostre cor carinyosa derrama,
 Per cada afany que 'ls ulls en plants convertit ploran,
 Una gota de mel!

 Mas ay! 4 ahont son, oh cor, lo amor qu’ era ta vida,
 Aquell goig de llegir en lo ull que amant nos mira
 Lo goig de un altre cor,
 Aquells dolsos moments en que sense parlarse
 Lo pits, cordas iguals de una mateixa lira,
 Se diuhen son amor?

 ¡Mas ay! ¿ahont son, oh front, de gloria 'ls dolsos somnis,
 Diadema de llum que fa del front que abriga
 Un geni, un semi-deu ?
 La freda realitat cambiá de una bufada
 En rugas de dolor aquella llum amiga,
 Tot aquell foch en neu.

 ¿Ahont son aquells concerts que la musa 'ns cantava,
 Los rims, flors del talent que viuhen de deliris,
 Com las flors de ayre y sol;
 Los rims, balsam del cor, la lira, urna divina
 Hont lo esprit per molt grans que sien sos martiris,
 Trova sempre un consol?

 ¿Ahont sont? — ¡Ay! preguntau ahont son las flors vermellas,
 Los núvols de colors, las alas matisadas,
 Los rius, cintas de argent,
 Que pintavan poch ha los monts, las planas, lo ayre,
 Y os dirán que gelós lo sol las ha borradas
 Al fugir á occident.

 ¡Oh! tot alló ha passat, com passarán un dia
 Los gois graves y purs de la vellesa santa,
 Alba de un jorn sens fí,
 Com los núvols del cel, las vilas y los arbres

 Passan corrent devant del mariner que canta
 Sens' mirarlas fugí.

 Y aquells jorns ja se han post com se pondrán molts altres,
 Y vogarem sobr' ells, ja en calma, ja ab oratge,
 Fins á trovar la mort,
 Com marí que no sent, gronxantse 'n las onadas
 Que cada una que mort escursa son viatge,
 Lo empenya vers lo port.

 Fins á trovar la mort, occident de la vida,
 Crepúscol misteriós, per una part tot ombra,
 Per altre part tot llum;
 Alba de un jorn etern per lo esprit, llum divina;
 Nit fosca per lo cos, que com no es mes que sombra
 Se desvaneix com fum.

 Valladolit, 1853.





III.



 ¿Será cert, hermosa, visió de mos somnis,
 Oh sol de mos dias, estel de mas nits,
 Que quantas al home regala 'l cel rosas
 Se sequen y esfullen del home entre 'ls dits?

 ¿Será cert, ma nina, que 'ls sols d’eixa vida,
 —Los somnis poétichs, la gloria, lo amor,—
 Tot more 'n la tomba, eix mar sense fondo,
 Com mort baix las onas del jorn lo astre d'or?

 ¿Será que 'l cor nostre, com eixas floretas
 Que se omplan de aromas al náixer lo sol,
 Y ab ellas lo encensan mentre ell las alhaga,
 Y al pondrers' las perdan en signe de dol,

<poem>

 Tot ple d'innocencia, tot ple d'esperansas  De amor y de gloria, al cáurer del cel,  Ho perde al obrirse del viure' á las penas,  Com de urna que 's trenca s' escapa la mel?

 ¡Oh! trist fora 'l viurer si 'l fret de la tomba,  Com nostre cor seca, secás ¡ay! sas flors;  Si al pondrerse lo astre de nostra existencia  Ni un rastre de aquellas quedás en los cors.

 ¡Mes ah! per ventura la posta del viurer,  Encara que trista com ho es la del sol,  Es rica, com eixa, també 'n esperansas;  Raigs d’or també 'ns deixa per nostre consol.

  Mes ah! per fortuna la nit del sepulcre  No es mes que 'l crepúscol del jorn del esprit;  Be axi com las sombras que 'l cel nostre entelan  Nos diuhen que'n altres lo sol es sortit.

 Axi donchs, hermosa, ¿qué importa que more  Tot quant en nosaltres çreá Deu de fanch?  ¿Qué importa que torne la terra á la terra,  Y ab ella las rosas regadas ab planch?

 ¿Qué importa que 's perden los somnis que jugan  Ab alas dauradas entorn dels bressols?  Qué 'ns fugen las vanas clarors de la gloria,  Cohets que sols brillan quant cauhen en pols?

 ¿Qué importa que 's sequen las flors de un sol dia,
 Que un jorn nos cenyiren, quant eram tan nins
 Lo front, si nostr’ ánima ab ella s' emporta
 La flor que viu sempre, de olors mes divins?

 ¿Si l' ánima nostra quant torna á sa patria,
 Quant torna á confondrers de Deu en lo alé,
 Ab ella s'emporta lo amor, flor divina
 Que unida á sa essencia un jorn d' ell rebé?

 Oh si, hermosa mia; lo amor no se acaba
 Quant es, com lo nostre, tot foch, tot esprit,
 Si se ha trempat antes del mon en las penas,
 Si se ha alletat antes de Deu en lo pit.

 Lo amor no se acaba si en lloch de guardarlo
 En eix vas de barro tan frágil, lo cor,
 Vestim d' ell las ánimas, com son front tal volta
 Vesteix una reyna de un vel. teixit d' or.

 Oh si, hermosa mia; y pus jo t' estimo
 Ab santa ternura; pus que lo amor meu,
 No es eixa flor vana que naix en la terra,
 Es foch que s' exhala del trono de Deu;

 No temes que passe, com passan las rosas,
 Que 's pongue no temes, com fan los estels.
 De mort la cruel dalla que tot aqui ho sega
 Se romp quant tallarne las flors vol dels cels.

 Oh si, viurá sempre lo amor nostre, ó nina;
 Y si ara á vegadas al pondrers lo sol
 Sentim lo un y l' altre que un vent de tristesa
 Nostres cors que se aman vesteix com de dol;

 Y si ara al recorrer los camps per las tardes,
 Ton front en ma espatlla, ton bras en mon bras,
 Vehem plens de alarmas que 'ls sols que aqui brillan,
 Com bell fou llurs naixer es trist llur ocas:

 Un jorn quant no quede de nostra existencia
 Sino 'ls esprits nostres y. en ells nostre amor,
 Amor pur que aumente ma gloria ab la gloria,
 Amor sant que 'ns fasse gosar del Senyor;

 Yehent que no moran las flors que alli naixen,
 Yehent que no's ponan los sols en lo cel,
 Que 'l jorn que alli brilla no te alba ni tarde,
 Ni 'l viurer amarga cap gota de fel,

 Los camps recorrentne d' eterna verdura,
 Ton front en ma espatlla, ton bras en mon bras,
 Veurem sense alarmas passar aquells dias
 Tels quals hi hagué aurora, mes no hi haurá ocás!

 Febrer de 1854.











IV.







 ¡0h! també tu, ma reyna, tu á qui 'l geni
 Cenyí 'l front ab sos raigs, diadema hermosa
 Qu' ensemps es foch y llum,
 Y abrigá ab son mantell, funest regalo,
 Que com lo del Centauro, á qui se 'l posa
 Ab son ardor consum:

 Tu per qui 'l viure esfá ple de misteris,
 Pel qui es un llibre 'l cor que sols se deixa
 Llegir per son Criador,

 Y á qui dos flors del cel, pintura y música,
 Han omplert lo esperit de sons aqueixa,
 De llum l' altre y color;

 Tu també quant lo sol tras las montanyas
 Baixa á amagar sos raigs, si be deixantne
 Caurer no pochs pel cel,
 Com rey que al despedirse de sas vilas
 Ya detras seu com pluja derramantne
 Sos dons al poble fiel;

 Tu també quant lo cel se ompla d' estrellas,
 Los monts de boyra, l' pla de misteriosa
 Sombra, de dol lo esprit,
 Recostant en ma espatlla ton front pálit:
 «Jo tinch ton cor, me dius, jo so ditxosa,
 Y no obstant..... ¿veus mon pit?

 «Mon pit está tan trist!... Y tu m' estimas;
 Y tu també ets felís, y, (cosa estranya)
 També está trist ton cor.
 Oh! ¿qu' es açó, amor meu? ¿O hi ha un misteri
 En las postas del sol, ó es que 'ns enganya,
 Ditxas fingint, lo amor?

 «Y no obstant en eixa hora qu' es tan trista,
 Mon cor y l'teu, l' amada y lo poeta,
 En ella 'ls dos gosem:
 Y no obstant, (nou misteri) mes poesia

 Trovas en ta arpa tu, jo en ma paleta
 En eix instant suprem!»

 ¡Oh! si, duptes per tot, per tot misteris.
 Son com llibres tancats á nostra vista
 Lo esprit, los mons, los cels:
 ¿Mes qui sab si 'ls que 'ls sabis no penetran,
 Penetrarlos podria un cor de artista,
 Misteriosos vels?

 ¿No pot ser qu' eixas horas sian mes tristas
 Per los cors plens de amor y poesia,
 Angels del cel baixats,
 Perque fent d'ells una arpa, l'enriqueixan
 Ab los cants qu' ells mes aman, vida mia,
 Los cants dels desterrats?

 Y qui sab si á pesar de llur tristesa,
 Als goigs en estas horas los cors se obran,
 Plens de cants, plens de amors,
 Perque 'l geni y lo amor, que las nits aman,
 En ellas mes perfums, mes galas cobran,
 Com de la nit las flors?

 Valladolit, Juriol de 1857.





V.


 Quant de las nits las sombras
 Pel cel estenan
 Son vel, que apar qu' esmaltan
 Mils de anticuelas;
 Son vel de glassa
 Que un estel deixa veurer
 Per cada malla,

 ¿No has vist en l' hora aquella,
 Coloma mia,
 Com retorna á son centro
 Tot quant te vida;
 Com al niu torna
 Lo aucell, la boyra al mont,
 Al cel lo aroma?

 ¿No has vist com tot quant ama,
 Moxons, floretas,
 Van buscant carinyosas
 Llur companyera,
 Y entrellasadas
 Passan de la nit trista
 Las horas llargas?

 Pus be, coloma mia,
 De la tristesa
 Entorn mon cor las sombras
 També s' espessan.
 ¡Fa ja tants dias
 Que sobre eix cor que te ama,
 Ton sol no brilla!

 Per' mi ha sigut tan llarga
 Del sol la posta!
 ¡Fa tant temps que 'ls ulls buscan
 La llum que anyoran!
 ¡Ay, si seguia
 A tan etern crepúscol
 Una nit trista!

 Oh! que 'ls cels no permeten
 Que la nit fosca
 Sorprengue ma pobre ánima
 Tan trista y sola:
 ¡Ay! la pobreta

 Al nou jorn ja estaria
 Morta de pena.

 Mes no, que ma coloma
 Que tant m' estima,
 Per' estar baix mas alas
 També suspira;
 ¡També la pobra
 A son niu per' tornarne
 Lluny de mi plora!

 Ea, coloma mia,
 Esten tas alas
 Que ab las suas estesas
 Lo espós te aguarda.
 Las sombras venen,
 ¡Y ay si lluny lo un del altre
 Nos sorprenguessen!

 De mare baix tas alas
 Ton fill abriga,
 Com lo aucell que al niu torna
 Ho fa ab sa cria,
 Y á fill y á mare
 A mon cor, qu' es sols vostre,
 Que os porte un ángel!

 Valladolit, Agost de 1857.