Lo gayter del Llobregat (1888) - Prólech de la primera edició

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Als honorables y distingits poetas Prólech de la primera edició
Lo gayter del Llobregat (1888)
Prólech de la segona edició




PRÓLECH DE LA PRIMERA EDICIÓ





  La ardenta afició que té y ha tingut sempre á las cosas de sa patria; lo gust ab que veuría que sos compatricis coneguessen mes á fondo lo nostre antich, armoniós y abundant idioma, que desgraciadament se pert de dia en dia, no obstant d' esser com una taula de marbre ahont están grabadas las nostras glorias, la qual perdentse han de desapareixer per precisió los recorts de aquellas; y en ti, lo desitj de despertar en los demés aqueix sentiment noble y digne de lloansa, son las únicas causas que han mogut al autor de aqueixas poesías á darlas á la llum pública, esperant que sos compatricis las judicarán, no per lo qu' ellas son en sí, ó sia per son mérit artístich, sino que las considerarán com la expansió de un cor jovenívol, rodejat encara de totas las il-lusions de la vida, y que ha volgut desfogarse, deixant en lo paper lo que sentía, com la flor llansa al vent las olors que li sobran.

  Al publicarlas no preten sino despertar algúns palpitaméns en los cors dels vertaders cataláns que 's pendrán la molestia de llegirlas. Lo Gayter del Llobregat no preten cenyir la gorra dels trobadors, ni puntejar llur arpa, puig coneix massa be que rompería sas cordas tantost s' atrevís á posar sa ma feixuga en ellas. Be está que aspíre á conquistar una corona lo qui 's creu ab forsas suficients pera guanyarla, puig la ambició de la gloria favoreix lo vol del geni: ell emperó no desitja tant: aixís que demana als intel-ligents y homes de lletras, á quals mans vingue eixa obreta, que no la xiulen, puig sería una crueltat pagar de aquest modo á qui no busca picaments de mans, y al quí se presenta al certámen cobert de un modest mantell y ab una gayta, que callará tant prest com se deixen sentir los preludis de una lira catalana.

  A molts los semblará una extravagancia, un ridícol anacronisme aqueixa col-lecció de poesías, llansadas al mitj de la agitació y febre en que viu la societat de resultas dels terribles y espantosos sacudiments que ha sofert en aqueixos últims anys, y tal vegada considerarán al que las ha compostas com un marí sens cor ni pietat que, fugint de las borrascas, ha vingut á cantar sobra la roca de la platja, mentres los seus germáns batallavan ab las onadas y desapareixian en lo abisme: mes ell pensa de altra manera. Ha vist que lo nom de Napoleón recordava lo de Alexandre; los dels qui guerrejaren per la independencia de la nostra patria, lo del Cid; los dels qui moriren per la llibertat lo de Padilla: que lo passat pot influir en gran manera sobre lo present, com aquest sobre lo esdevenidor, y ha cregut que sería molt convenient retraure sas glorias passadas á la memoria del poble que treballa y se afanya per sa gloria venidora, y que algúns recorts de lo que forem podrían contribuir no poch á lo que tal vegada havem d' esser. No se cregue per assó que confía sobradament en sí mateix, ó que presum tenir en sas mans los cors dels qui lo escoltan, y possehir lo poder magich de ferlos sentir lo que ell sent. No: assó ha estat concedit tant sols als trobadors, y ell, ho repeteix, no ho es. Ha prés á son cárrech recordar á sos compatricis llur passada grandesa, y desterrar la vergonyosa y criminal indiferencia ab que algúns miran lo que pertany á sa patria, perque ha cregut que li bastavan sos escasos coneixements pera sortir victoriós de sa tasca; puig ha conegut que no devía fer més que obrir lo llibre de la nostra historia en sas páginas més brillants y poéticas; sentarse en las verdosas y venerables ruinas del antich moniment que presenciá las heróicas gestas qu'en aquells 's descriuhen, y senyalar ab lo dit la una y lo altre, pera que llegissen en ells los que tenían set de sentiments nobles y de palpitacións fortas.

  Una idea en gran manera trista y desencantadora ha ocupat constantment al autor durant la composició de las presents poesías. Cregué, al empendre son treball, que algúns de sos joves compatricis, entre los quals té la satisfacció de contarne no pochs que podrían cenyir honrosament la gorra de vellut ab l 'englantina de plata, lo ajudarían en sa empresa, alternant llurs cantars armoniosos ab sas aspres rimas, los sons encisadors de llurs arpas ab los de sa gayta; mes per desgracia no ha succehit aixís. Emprengué sol son camí y casi sol ha arribat al fi de son viatge, ja que unicament han ressonat en sas aurellas tres veus de las quals tant sols una li era coneguda; veus que no ha tornat á oure més, y que han servit per ferli més sensible y dolorosa la soledad que 'l rodejava.

  Sab que li respondrán que los retrau de ferho la dificultat qu' experimentarían al voler escriure en una llengua de la qual casi no coneixen la gramática; que també en castellá poden cantarse las nostras antigas glorias y las gestas dels nostres ávis, sens deixar per assó de obrar en nosaltres lo mateix efecte: mes ¿es per ventura tan aspre y pobre lo nostre idioma, que no pague més que suficientment lo treball que s' emplee en estudiarlo? ¿No tenim una col-lecció de crónicas tan abundant y variada com possehir la puga qualsevol altre poble, y una galería immensa de trobadors, pares de la poesía vulgar moderna, y als quals son deutors de moltas de llurs bellesas lo enamorat Petrarca y fins lo sublime Dante; més rica que la de cap altre nació del mon, y en la que apareixen las sombras gegantescas dels dos últims Berenguers; de Jaume lo Conqueridor; de un Pere del Punyalet, espant de las esquadras del Cruel de Castella; de un Joan, de un Martí, etc., al costat de las venerables y famosas figuras de Guillem IX, compte de Aquitania, qu' essent ans d' anarhi un llibertí, torná sant de las crehuadas; de Vidal de Besalú, á qui trastoraren lo seny los amors de la Penaultier, orgullosa castellana de Provensa: de Cabestany mort á traició per un marit jelós, que doná á menjar son cor á la que creya adúltera; de Bertrán de Born, lo geni de la discordia dels antichs sigles; lo qui sols ha cantat las guerras qu' encenía, y al qual posá Dante en son infern, portant son cap en sas mans «á manera de llanterna», en expiació y recort dels cors que havía separat y dels llasos que havía romput en vida; de Ricart, Cor de Lleó, lo creuhat invencible que, com diu un antich cronista, sortía sempre de la batalla ab la corassa crissada de fletxas, com una taronja de agullas; dels Berguedáns, dels Mallols y Jordis, y de Ausias March, en fi, lo Petrarca valenciá, que com ell s' enamora en una esglesia, y tingué que plorar com ell la mort de sa estimada? ¿Y deixarém d' estudiar las famosas obras de tants mestres del gay saber, per no darnos la llaugera molestia de apendre la llengua que beguerem ab la llet de las nostras mares, que tartamudejarem quant petits, y que deuríam conservar com un joyell de gran preu, quant no per altra cosa, per la importancia de que gosá en altres épocas y per lo molt que 'ns recorda? Fá un sigle y quart, en lo assalt de Barcelona (setembre de 1714), que 'ls nostres avis batallaren catorze horas seguidas en defensa de llurs antichs privilegis, y que llur sanch corría á doll per los murs, plassas y temples de aqueixa ciutat, pera poder transmetre á llurs nets la herencia y lo idioma que los havían deixat llurs pares; y no obstant de haver transcorregut tant poch temps, llurs descendents, no solament han oblidat tot assó, sino que fins algúns d' ells, ingrats envers llurs avis, ingrats envers llur patria, se avergonyeixen de que se 'ls sorprengue parlant en catalá, com un criminal á qui atrapan en lo acte. Mes assó acabará, al menos se ho promet aixís lo autor d' eixas poesías, per poch que vage extenentse l' afició que comensa á pendre peu entre 'ls nostres compatricis en vers tot lo que té relació ab la nostra historia.

  En quant á lo que li puguem contextar de que també lo castellá pot despertar en nosaltres iguals sentiments, sempre que se ocupe en celebrar las glorias de la nostra patria, lo autor de aqueixa col-lecció se contentará ab respondrels que 's posen la má damunt lo pit, y que jutjen després per lo que aquest los diga.

  No nega que, no obstant d' esser catalans, tenim que véncer algunas dificultats pera poder versificar en la nostra llengua; pero sí que sian aqueixas motiu suficient pera excusarnos de cantar en ella. No la coneixen prou los qui la troban aspre, pobre y poch apte pera la poesia. Lo catalá es dols á pesar de las paraulas exóticas que se han introduhit en ell y de lo molt que s' ha corrumput per lo nostre deixament y abandono: es rich tant com qualsevol altra de las llenguas fillas de la del Laci, d' entre las quals fou la primogénita; y se adapta á la versificació tant ó més tal vegada que las altres, exceptuantne la italiana, perque conserva encara moltas de las trasposicions de la llatina, y per lo gran número que compta de monossíl-labos, que la fan elástica, concisa, enérgica y armoniosa.

  Y parla aixís, no per esperit de provincialisme ó perque ho han dit altres, la autoritat dels quals respecta, sino per propri convenciment. Ningú pot avaluar millor la riquesa d' una mina que lo qui treballa en ella, y ell pot dir, encara que sense orgull, que ha baixat fins á tocarne la vena. Desde que arribá á sus oidos, que desgraciadament fou molt tart, la paraula trobador; desde que sentí parlar á sos joves amichs, als quals deu lo poch que val, d' aquells fills de l' arpa que anavan de castell en castell pera distraure lo enuig del barons en temps de pau, y que deixavan la gorra per l' elm en temps de guerra; de aquells fills de l' arpa que, poetas y caballers ensemps, venían á posar als peus de llurs damas, tant prest la englantina de or que havían guanyat en un certamen, com la brodada banda ab que havía premiat llur bravesa la reyna d' un torneig; de aquells fills de l' arpa en fi que passavan llur vida cantant los amors, la religió y la caballería, li prengué un desitj ardent de conéixerlos; desitj que ha anat tot jorns en aument, y qu' en part ha tingut ocasió de satisfer.

  Ell ha recorregut y recorre encara la galeria tota de trobadors, desde Guillem de Aquitania fins al modest Aribau, que sembla haver volgut posar lo sagell als cants dels nostres antichs poetas ab sa Oda á la patria, digne del idioma en qu' está escrita. Ell ha exàminat y examina encara part per part aqueix vulnerable y gegantesch moniment dels sigles passats, del qual pot dirse, com del que aixecavan los habitants de México en lo centre de llur país y al qui portavan una pedra tots los que passavan per la carretera: tots han contribuhit á alsarlo, mes ningú li ha dat son nom. Ell ha estudiat y estudia encara aquellas poesías escritas en una llengua avuy casi desconeguda, á las quals están confiats tants dolorosos sufriments, tants sentiments apassionats, tants palpitaments secrets; las que semblan, com diu Sismondi, inscripcións de mort escritas sobre las tombas dels mateixos que las cantaren, y que interessan per la mateixa rahó que ningú 's recorda d' ellas; y sua ó de son escás enginy será la culpa si no n' ha tret lo profit que podía, y si las suas rimas, en lloch d' esser un argument práctich de lo que acaba de dir en favor de son idioma, serveixen tant sols pera desmentirho. Sia lo que 's vulla, lo trevall está fet, la mina está oberta; aixís es que repeteix aquí lo que ha dit abans, so es, qu' espera que sos compatricis acullirán ab indulgencia la obra, sino per lo poch que en sí mateixa val, per lo trevall que li costa y per la intenció ab que ha sigut feta, al pas que 's promet que altres á qui ha afavorit lo cel ab més dels sens dons, empendrán ab calor lo estudi de la nostra llengua, y tornarán per l' honra del nostre pabelló ab arguments de fets y de paraulas.

  Catalunya pot aspirar encara á la independencia: no á la política, puig pesa molt poch en comparació de las demés nacións, las quals podon posar en lo plat de la balansa, á més del volúm de llur historia, exèrcits de molts mils de homes y esquadras de cents de vaixells; mes si á la literaria, fins á la qual no s' exten ni se pot extendre la política del equilibri. Catalunya fou per espay de dos sigles la mestra en lletras dels demés pobles; ¿per qué puig no pot deixar de fer lo humiliant paper de deixable ó imitadora, creantse una literatura propria y apart de la castellana? ¿Per què no pot restablir sos jochs florals y sa Academia del gay saber, y tornar á sorprendre al mon ab sas tensóns, sos cants de amor, sos sirventesos y sas aubadas? Un petit esfors li bastaría pera reconquistar la importancia literaria de que gosá en altres temps, y si Deu permetés que aqueixa idea se realisás algun jorn, y que ingenis cataláns despenjassen las arpas dels trobadors que han estat per tant temps oblidadas, lo Gayter del Llobregat, per escassas que sian sas forsas, se compromet desde ara per llavors á guerrejar en lo lloch que se li senyale, més que sia en la última fila, pera reconquistar la corona de la poesía, que la nostra patria deixá caure tant vergonyosament de son front, y que altres pobles reculliren y se apropiaren.

  Entretant arriba aqueix jorn, lo autor de aqueixos llaugers ensaigs, obra de dos anys de treball y d' estudi, se tindrá per més que premiat, ab tal que puga mereixer de sos compatricis que li diguen lo que á si mateix se deya lo doctor Ballot al fi de sa gramática:


Pus parla en catalá, Deu lin don gloria.
Abril de 1841.