Lo rondallayre - La fillastra

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
La perera  
Lo rondallayre
La bruixa del Ferrer




LA FILLASTRA.



 Un home viudo s'havia casat ab una dona viuda també, la qual com aquell tenia una filla de son primer matrimoni. Era la noya del home un tresor d'hermosura y gentilesa, sent així que l'altra era lletja y dolenta y tan com lletja superbiosa, mes la mare se la estimava molt y tenia aburrida á sa fillastra que ni en pintura la podia veure, de manera que li encomenava sempre las pitjors feynas de la casa de la qual l'hauria volguda fora. Per aixó un dia li va manar qu'anés al riu á omplir un cove d'aigua y que no hi tornés pas sense portarli.
 Veus aquí que la noya se 'n va anar ab lo cove y plora que plorarás á la vora del riu; per mes que feya no podia omplirlo, per lo que no gosant tornar á casa seva per por de la madrastra, se 'n aná riu amunt, riu amunt, fins que 'n trobá una casa, ahont ab gran consol s'hi va ficarshi, esperant esser recullida pus que n'estava morta de fret y gana.
 Mes veus aquí que á la casa no hi trobá ningú sino un gosset y tot mal arreglat y dispost que res era á lo seu puesto, y com ella era endressada y cuidadosa, agafa una escombra y ho neteja tot, arregla 'ls llits, reviu lo foch y fa lo sopar; y quan tot ho tingué així fet sent soroll y 't veu venir tres gegantas y podeu contar la por qu'ella agafaria, per ço es, que corrents y sens saber ahont ficarse millor, s'amagá dins de la pastera.
 Y arriban las gegantas y troban la casa tan ben arreglada, y 'ls llits fets y 'l sopá cuit, y diu la una: — Si sapigués qui ho ha fet li posaria una estrella al front. Y diu l'altra: — Jo faria que sas paraulas se tornessin brillants. Y diu la darrera: — Si jo ho sapigués li donaria lo que desitjés mes en la terra.
 Y veus aquí que 'l gos tot lladrant, lladrant se 'n anava dret á la pastera y deya:

Clak... clak... clak
dins la pastera s'ha amagat.

 Lo qual vist per las gegantas se n'hi van, obran la pastera y troban á la noya, y l'una li posa una estrella al front y l'altra fa que sas paraulas se tornin diamants y perlas y l'altra li dona un cove plé d'aigua qu'era lo que mes desitjava.
 Tota contenta la noya se'n va anar cap á casa seva, ahont podeu contar quina admiració causaría véurela ab una estrella al front y portant un cove plé d'aigua. Per aixó es que li preguntaren d'ahont ho havia tret y la noya comensa á contarho, mes tant bon punt diu la primera paraula, que de sa boca comensan á eixir brillants y perlas y com mes enrahonava mes n'hi eixian. Tots se'n maravellaren, mes corsecan l'enveja á la madrastra y germana, eixa se n'hi volgué anar y prenent un cova feu via envers lo riu y riu amunt, riu amunt, arriba á casa las gegantas, ahont tampoch hi trobá ningú sino es lo gosset y la casa tot ben arreglada y 'l sopá fentse y 'ls llits parats y dispostos, y per ço, pensant ella com n'haurian esment las gegantas de que n'era allí, pensa que lo millor seria desarreglar la casa, apagar lo foch y desfer los llits y aixís ho feu y sentint fressa corra y s'amaga dins de la pastera.
 Arriban las gegantas y quan troban tot alló d'aquell modo, diu la una: — Si jo sapigues qui ho ha fet li faria eixir una broticia en lo front. Y diu la segona: — Jo faria que sas paraulas se tornessin serps. Y l'altra diu: — Si jo ho sapigués faria que no tingués lo que desitja.
 Y veus aqui que 'l gos tot lladrant, lladrant, se 'n anava dret á la pastera y deya:

Clak... clak... clak
dins la pastera s'ha amagat.
 Las gegantas se n'hi van, obran la pastera y al trobarla amagada, ab reganys la treuhen al defora. Ella se 'n va en vers sa casa y hi arriba ab una bruticia al front y ab lo cove vuit, y la seva mare tota enujada li pregunta com era alló, mes encara no va obrir la boca quan comensan de sortir serps de la seva boca, y com mes enrahonava, mes n'hi eixian que tothom ne fugia.

 Podeu contar si se 'n enujá la seva mare, y creyentse que era alguna mala art de la seva fillastra si aburrida la tenia mes aburrideta la tingué encara, com que li feya fer las pitjors feynas y sempre la renyava fins que la tragué de casa.
 Y la pobre noya quan se vejé tota sola é hiverna en mitj de la isarda selva, se posá á plorar á llágrima viva que donava llástima, y aixís los falconers del fill del rey, qu'anava de cassa, van trobarla, los quins condolguensen li presentaren, y 'l fill del rey, veyentne una noya tan gentil y bella ab una estrelleta al front que tant brillava, li 'n feu contar la historia y se 'n agradá d'ella que prompte va casarshi, fentla princesa y reyna, mentres que sa germana restá ab la bruticia al front y per sempre mes pobre y dolenta.