Lo sompni/Lo quart libre
— E com, respos Tiresias, clames fe de fortuna?
— Be n he raho, digui yo. E si dissimular no ho vols, axi ho creus tu qui veus com son enganat en la sperança que havia, si ver es pero ço que dit has de dones.
—Ço quet he dit es ver, dix ell; e no crech pas quet degues clamar de fortuna, si donchs no t en clames per ço com axi s es haguda favorablement vers tu en haver gratia de fembres; car millor gratia te haguera feta, si en hoy de aquelles te hagues constituit. E si vols que pus propriament parlem, not clams de fortuna, mas de tu mateix. Not ha forçat fortuna de amar, ne de avorrir. Car no es offici seu, ne ha senyoria alguna en les coses que estan en libertat de arbitre. Sabs qui ten ha forçat? No als sino la tua bestialitat, que lexada la raho, ha seguit lo desordenat voler. Riqueses, potenties, dignitats, e semblants coses done fortuna, e tol les com li plau. Mas electio de amar o de avorrir, obrar be o mal, voler o no voler, en franch arbitre esta, e en la ma de cascu es qu en hus a son plaer. Veges donchs de quet deus clamar.
—Cert, de mi mateix, digui yo, si errat he, ço que no atorch; e conexeras ho be si m escoltes. Si fortuna hagues la colpa, yo no haguera cura de escusar aquella. Car mal ne son content per moltes desplasents obres quem ha procurat. Mas pus a mi toca principalment, tant com pore me sforçare sostenir e defendre la mia electio esser rahonable e bona, e per conseguent no haver errat.
«Si be he concebut tot ço que m has dit, tu has mal parlat primerament de dones en general, puys en particular. Ço que n has dit en general, entens ho haver dit de totes?
—No yo, dix ell; mas de tan gran part, que entench que fort poques de aquelles ne sien exemptes.
—E dels homens, digui yo, que t en semble, abans que pus avant procehiscam?
—Que dir hi ha, dix ell, en alguns. Mas lexem ho anar a present, car no hi ha comparatio.
—Lexas anar? respongui yo, guardat ne seras. Si not responia a les objections que m has fetes, la sententia perdria justament. O si axi ho vols, digues lo contrari, e callare.
—No m estaria be mentir desliberadament.
—Pijor estaria a mi, digui yo, no defendre veritat, majorment que hi puixa entrevenir colpa mia.
—Pus axi es, navech cascun ab son vent.
—A fer covendra, respongui yo, car a diversos termens anam.
—Via donchs, dix ell, vejam quet va pel cor.
—Tu has dit lo pijor que has pogut de dones, respongui yo. E per les bones obres que m han fet s vull les escusar tant com pore, en dues maneres principalment: la una, dient lo be que es en elles, e en temps passat ne es esdevengut en lo mon; l altra, mostrant lo mal que comunament es en los homens; parlant pero tota vegada ab reverentia e benvolença d aquells, e sens lur injuria. La qual cosa sera gran escusatio d elles. Car si ls homens son viciosos, qui deurien mes usar de raho e lunyarse de mal que les dones, que no han tanta perfectio com ells, no es maravella si aquelles fan errades, posat que algunes ne fassen, ço que no crech.
»Tu sabs be, que per lo peccat del nostre primer pare Adam, tota humana natura per justitia merexia e encorria de fet pena infernal. E no ignores que per una sola fembra es estada reemuda; la qual per la humilitat e excelentia de virtuts que hague sobre totes quantes foren, son e seran, meresque esser mare del fill de Deu. Si altra laor no donava a natura femenina, prou te deuria bastar. Car aquesta sola prerrogativa apparria que la fassa digna de major reverentia e honor que ya may meresques e aconseguis home del mon.
»Diras per ventura que major la meresque e aconsegui Jesu Christ, qui fo hom. E yot dich que ver es. Mas aqueix no era home solament; ans era Deu, vestit de vestidura humana, ab anima rational. E si fos estat purament hom, haguera loch la tua objectio. Mas digues m en un altre qui sia estat pur hom e egual ab ella en honor, e callare.
—Cert no poria, dix ell, e atorch te que dius gran veritat. Mas be sabs tu que aqueixa, la qual hagues plagut a Deu que per ma salvatio fos venguda abans de mon temps en lo mon, es estada un sol fenix en virtuts e santa vida. E una flor no fa primavera. Si d altres ne sabs semblants, diguesles, que volenterosament te hoyre.
—No son tan foll, respongui yo, quem pens que de semblants ne pogues hom trobar. Mas si ho vols, dirte n he de tals que en actes virtuosos e de gran valor, saber e enginy son stades eguals, o per ventura sobre pujants qual se vulla hom qui sia estat, de la creatio del mon tro a mon temps; de que merexen gran honor, attes majorment que elles ab lur industria hagen aconseguit ço que natura no ls ha donat.
—Be m plaura, respos ell, solament per veure quin enginy hauras en saber defendre ço que has amparat. E sies cert que tu poras assats daurar; mas no hic metras estany per argent.
—Via, digui yo, lexem trufes. Si dire ver, o no, les scriptures dels aprovats antichs ne produhesch en testimonis. E vull que sapies que yo he per cert que major afany haure de lexarme que de començar dir be de dones.
»Nom recorda jamay haver lest algun hom esser estat pus ardit e virutos en armes que Orithia, reyna de Matzonia, a la qual Eristeu, rey de Grecia, trames aquell Hercules, que null temps fo vençut, manantli axi com a cosa impossible, per raho del molt gran ardiment que ella havia, que li levas les armes. Ne que Semiramis, reyna dels Assirians, la qual, no solament regna per molt temps, ans vencent los Indians e Ethiops, cresque e dilata son regne, e edifica Babilonia, e la cenyi de ample mur. Noresmenys, com un jorn ella, estant en la sua cambra, pentinas son cap, e hoys dir que Babilonia havia s rebellat, treçada la una part dels cabells tan solam nt, e l altra part escampada, e encara no composta, preses les armes, assetia la dita ciutat, la qual a si mateixa subjuga, abans que del tot hagues acabat traçar l altra part dels cabells. En memoria de la qual cosa, fo feta una gran estatua femenina de metall, posada en Babilonia, en loch alt, ab la una part dels cabells solta, e ab la altra treçada. Tamiris, reyna de Scithia, no fo de menor coratge; la qual, en venjança de la mort de son fill, e consolatio sua, mata batallant aquell famos e molt temut Cyrus, rey de Assia, ab dos cents milia Persians. Puys tolt lo cap del dit rey, meslo en un odre ple de la sanch dels seus, dient: «Aytal sepultura mereys. Sanch has sedejada, e de sanch te sadollaras.»
»Quet dire de Cenobia, ques intitulava Reyna d Orient? Longa es la ystoria. La conclusio de la qual pero es aquesta: apres molts insignes fets seus e dignes de memoria, ella esvehi terriblement l imperi roma. E Aurelia, princep dels Romans, batallant ab ella, la teme molt. E apres que la hague dompdada, s en glorieja tant com si hagues vençut lo major e pus victorios princep del mon.
»Qui es, qui res de be sapia, que ignor los actes virtuosos de Pantasilea en Troya, e de Camilla en Italia? e de moltes altres dones que en Africa, Lacedemonia, Alemanya e altres parts del mon, han batallat pus animosament quels homens? Clarament ho reciten les ystories.
»Qui pot negar que Minerva sia estada trobadora de diverses arts, e que en Grecia hage sobrepujat tots los homens ab son enginy? E que Ysis hage donat les primeres letres als Egiptians, e Carmentis, mare de Evander, als latins? E que Sapho, donzella Grega, haja dictats libres dignes d esser comparats als enginys dels grans poetes? E que Proba, muller de Adelphus, experta en grech e lati, e altres lenguatjes, haja ordonats notables libres tractant de la creatio del mon e del adveniment de Jesu Christ? E que les Sibilles, les quals segons que diu Marchus Varro son estades deu en nombre, fembres notables e de diverses nations e edats, hagen prophetat del adveniment dessus dit?
»Qui pot dir la amor conjugal que Hipsicratea hague a son marit Mitridates, rey de Ponto? La qual no solament segui aquell, en la longa e duptosa guerra que hague ab los Romans; ans, apres que fo vençut e desamparat per los seus, ya may nos parti d ell, seguintlo ab cavall e armes, lexat lo habit femeni, e oblidada la sua gran bellesa e delicament... E aquella que Portia, filla de Catho, hague a Brut, marit seu, la qual encontinent que sabe la mort de aquell, per ço com no havia prest ferro ab ques matas, desijant seguir l esperit del marit, begue carbons foguejants, e mori... No fo menor, a mon juy, aquella que Julia, filla de Julius Cesar, hague a Pompeu marit seu, que veent la vestidura de aquell un poch sangonosa, e cuydant que ell, lo qual ladonchs no era en casa, fos mort, encontinent avorti un fill que portava en son ventre, e esclatant mori.
»Be fo cordial e memorable la amor que Artemisia, reyna, hague a Mausoleo, marit seu. La qual, apres que ell fo mort, e li hague celebrades sollempnes exequies, lo feu polvoritzar, el begue, mostrant que ella volia esser sepulcre d ell... Quet appar de Emilia, muller del primer Scipio Africha, que com son marit adulteras ab una sua cativa, null temps ho volch descobrir, per ço que nol difamas? Ans tantost que l dit Scipio fo mort, ella li dona libertat e marit.
»E de Tatia, muller de Quinto Fabio Lucretio, que com fos condempnat corporalment, ella, ab gran perill de sa persona, lo amaga en son lit, el estorce de mort. E de Sulpitia, que com Lentulo, marit seu, fos exillat en Cicilia, ella vestida pobrament, e desfressada, contra voler de sa mare, qui diligentment la guardava, ana secretament ab dues serventes e atretants catius, tenir exili ab son marit.
»¿Qui es que no haja hoyt, com en Lacedemonia les mullers de alguns preses e condempnats a mort, per ço que poguessen estorçre lurs marits, entraren de nits en la preso, per escusa de pendre lur comiat? E puys, despullades lurs vestidures, faerenles vestir als dits marits lurs; los quals fenyent especia de dolor, ab los caps cuberts exiren de la preso e fugiren. E les dites mullers d ell romangueren en la preso, posantse al perill que ls dits marits devien passar.
»Be pens quet recorda de aquella mesquina mare, per crim capital per lo pretor a mort comdempnada en lo carçre, e per compassio de son executador, per tal que aqui famejant moris, reservada. Con sa filla, (la qual algunes vegades la entrava visitar, jatsia fos be amonestada e sollicitada ab gran pena per lo dit executador, que no li metes dins alguna vianda, ne res ab que la pogues estorçre, ne sa vida alongar) no contrastant lo sus dit manament, veent que en altra manera no li podia ajudar, la sostench ab la let de les sues mamelles per gran temps, tro que fo sabut per les guardes del dit carçre, qui publicant aço al dit pretor, obtengueren a aquelles dues, per aquesta novitat, remissio gratiosa... Semblantment usa una altra dona appellada Ruiç en son pare Simon, fort vell, e condempnat a semblant mort. Lo qual ella secretament tench en un altre carçre entrels brassos, alletantlo axi com si fos petit infant, per alguns dies, tro que fo descubert. Per la qual raho lo dit Simon e ella relaxatio semblant obtengueren.
»No s pot dir que en Assia, dones no hagen edificades ciutats notables, e que gran part de Assia e de Europa no sia estada subjugada per elles. L imperi de Cartago per virtut de aquella vidua Dido fo fundat. Assia e Europa encara serven los noms de les dones que en aquelles per actes magnifichs floriren. E no puch pensar que sens gran misteri hagen noms femenins la major part de les provincies e de les pus insignes ciutats del mon, entre les quals la nostra noble ciutat de Barchinona es collocada.
»No puch callar aquell rigoros exemplar de castedat, Lucretia, la qual apres que hague descubert a son marit Collati, e a son pare, parents e amichs, que Sextus, fill de Tarqui, la havia per força carnalment coneguda, se mes un coltell per lo ventre, davant ells. E volent mostrar a les dones forçades, jatsia castes de cor, que devien fer, for gita l esperit. Pus maravellador es, pero, que loador entre nosaltres Chrestians ço que feu. Car punit lo peccat estrany en lo seu cors, mata aquell. Vosaltres, gentils, ho haveu loat, car acostumat ho havieu, quant vos plahia.
»No fo menor ne menys cautelosa guardiana de la sua castedat, Hippo, fembra grega fort bella, la qual com fos presa per enemichs, en una nau, e vees que la sua castedat no pogues conservar sino per mort, se gita en la mar, e mori.
»De Cloelia, verge romana, volria parlar; mas dupte he que ho puxa explicar dignament. La qual, com ensemps ab altres vergens fos donada per rehenes a Porsenna rey dels Toscans, qui tenia assetiada Roma, una nit ab ses companyones s en ana vers lo riu de Tiber, e pujant en un cavall que troba, passa aquelles nadant en Roma per lo dit riu, lo qual era fort pregon e ample, e restituhiles a lurs amichs. Per la virtut de la qual, maravellat Porsenna se leva del setge encontinent. Testimoni de aço es la estatua de una donzella cavalcant que fon posada a memoria sua en la via sacra, en Roma.
»Qui pot dir que major patientia e fortitut de coratge haja hagut algu en ses adversitats que Cornelia, filla de Scipio Africa, mare dels Gracos? La qual, com se vees davant morts dotze fills, alguns per malaltia, e los altres ab ferro, per avalot popular, e gitats en lo riu de Tiber, no pogue esser induhida per los plors, crits e sospirs de les dones que li estaven entorn plorant, que atorgas ella esser mesquina per la perdua que fet havia. Ans dehia que era una de les pus benaventurades fembres del mon, com havia concebut aytals fills. Cert, a mon juy, digna fo esser estada mare de aquells, e indigna de haverlos perduts... La patientia, fortitut e amor conjugal de Griselda, la ystoria de la qual fo per mi de lati en nostre vulgar transportada, callare. Car tant es notoria, que ya la reciten les velles com filen en ivern, entorn del foch.
»De Sarra, de Rebeca, Ratxel, Judith, Esther, Ruth, e altres del temps de circuncisio; no resmenys de moltes santes dones vergens, vidues e continents del temps de Jesu Christ ença, si t en volia dir ço qu en es estat, no m bastaria temps, posat que visques tant com Matusalem. Pero, si no t enuig, parlaret breument d algunes de nostre temps, les virtuts de les quals me forcen parlar pus prolixament que no cuydava... Quit poria sufficientment dir la honestat gran e maturitat de la reyna de Pedralbes, muller del rey en Jaume d Arago? La qual, vivent aquell, fo molt gratiosa, e continua intercessora tostemps per sos pobles. James no gira sos ulls a coses deshonestes. La sua almoyna null temps no fo negada als pobres. E apres la mort del dit rey, acaba lo monestir de Pedralbes, que en vida de aquell havia començat. En lo qual honestament fini so dies.
»Qui t poria assats exprimir la gran saviesa, diligencia e madur consell que amostra en la guerra de Castella la Reyna dona Elionor d Arago, mare de mon Senyor qui aci es? La qual, segons que has hoyt, es ya en la gloria eternal. Notori es a tot hom, que si no fos per la sua industria e sforç, tot lo regne fora perdut. Car lo senyor Rey, son marit, occupat ladonchs en la frontera, per resistir a sos enemichs, no podia entendre en les altres coses necessaries a la guerra; les quals ella sobre força humanal supli. La punicio dels tirans rebelles de Sicilia, feta per lo senyor Rey en Marti, ara regnant, ella, en sa vida, la sembra. E lo dit Senyor, per la gratia divinal, la ha collida e portada a desijada fi e deguda conclusio. Be feu la mort quant la lunya de aquest regne temporal; pus fo occasio que en lo celestial fos encontinent trelladada.
»Quit poria explicar la gran animositat que la reyna dona Elionor de Xipre hague en lo gran perill al qual per sa honor desliberadament exposa la sua persona en la venjança que feu de la mort del rey en Pere marit seu, per sos frares e vassalls perdicionalment perpetrada?
»Quit poria dar entenent la fortelesa de cor, sforç e gran paciencia de la reyna dona Sibilia d Arago, el gran saber e bon enteniment que hague? Moltes vegades me so molt maravellat de nostre Senyor Deu, com tan virtuos esperit ajusta a cors femeni. Car digna fora de Scipio.
»Quit poria dir ne esser sufficient relator de les virtuts de la reyna dona Yolant, muller de mon Senyor qui aci es? No m hi tench per bastant, pero dirten he breument, per no tenir temps, ço que pore. Natura femenina es naturalment a avaritia inclinada. E aquesta, contra natura, es estada la pus liberal que yo haja lest ne hoyt, quem recort. Busa cannesa, Quinto Fabio Maximo, e Silias, qui a mon juy foren superlativament liberals, son estats avaritiosos en esguart d ella. La sua casa es estada e es encara temple de liberalitat, e molt pus occupada en donar que en reebre. De subtilitat singular de entendre, de compendre e de gosar empendre grans fets, no pens que persona vivent li n port avantatge. E yo deig ho saber entrels altres, qui de mon flach poder la he servida longament. Si hoyras parlar d aci avant d amor conjugal, e d aquesta not sera feta singular mentio, no hages per bon ystorial ne discret aquell qui n parlara. Car sapies que poques en nombre son a ella estades eguals.
»Clara conexença he que molt son estat prolix en mes paraules. E per ço, jatsia que moltes altres virtuoses dones me occorreguen, concloure breument en la reyna dona Maria, ara regnant; no gens per ço que ella meresca esser darrera per minoritat de virtuts, mas per darli n avantatge e honor. Ella sera la clau qui tancara la obra, el signe posat a la fi del rerascrit, el segell auctoritzant complidament aquell. Tantes son les virtuts de que la poria dignament loar, que no se hon comence. Pero per tal com darrerament he fet mentio de conjugal amor, vull hi ajustar ço quen fall.
»Alguns poetes fan gran festa de la cordial amor que Penelope hague a Ulixes, marit seu, per tal com en sa longa absentia no l oblida, dient que null temps pendria altre marit, posat que l seu james no tornas; car muller de Ulixes volia morir. Assats li mostra gran amor, a mon juy. Mas sens comparatio fo molt major aquella que la dita Reyna mostra haver al senyor Rey. Car no solament li recorda continuament d ell, mentre que triga per lonch temps subjugar ab extrems perills de sa persona lo regne de Sicilia, e aquell spera mig vidua, e segons comuna oppinio, ab temerosa sperança de no veurel ja may; ans per sostenir e soccorrer a aquell, vene tot quant havia, e li trames gran esforç de gent d armes e molta moneda, romanent ella e vivent, considerat son estament, ab gran inopia e fretura. Sovint me son maravellat, e encara no m en puch lexar, de la gran patientia que hague, apres que fo pujada a reginal dignitat, en sofferir que diguessen alguns atrevits, davant la sua celsitut, quant no ls volia complaure en ço que injustament li demanaven: «Encara no sabem si sou reyna.» O paraules dignes de les orelles de Nero! O terra sorda, e injusta, com no ls absorbist, axi com Datan e Abiron, qui per semblant delicte foren per juy divinal axi condempnats? Ab quanta maturitat penses que s hagues ella en gitar de la terra, en absentia del senyor Rey, lo comte de Foix, qui hostilment hic era entrat, acompanyat de molts potents ladres, allegant haver dret en lo regne, en lo qual ne havia tant com tu? La nostra gent d armes diu quels hic gita, cuydant donar entenent que son stats altre Fabio Maximo, qui vence mes batalles per Roma, no batallant, que altres combatent los enemichs. Sapies certament, e dich grosseria, car per ço com est esperit, mils ho sabs que yo; altri no ls hic gita sino la saviesa, industria, e bons tractaments de la dita Senyora, qui ab los grans preparatoris que feu, ajudants en aço la nostra insigna ciutat de Barchinona e Arago, los espanta e ls feu fugir, axi com lo leo lo cervo, el girifaut la grua.
»No m puch estar que no t diga una assenyalada obra de recordacio digna que ha fet durant aquesta nostra persecutio; e fare fi a aço. Tot quant ella hagues volgut demanar li fora estat atorgat per nostres enemichs e perseguidors, si volgues haver donat loch que la verga dels peccadors fos gitada sobre la squena dels justs, e que poguessen haver jutjat a lur plaer. Mas ella elegi abans, faent justitia, freturar, que nafrant aquella, aconseguir ço que fora estat veri a la sua conscientia. Veges donchs e considera be si dones merexen gran honor, e si has parlat massa generalment de elles.
Ladonchs ell se pres a riure un poch, dient:
—Tot quant be sabies tu en fembres has dit. E tu ara cuydesles molt haver lohades; e no sabs que t has fet. Car tant es lo mal que en elles es, quel be que n has dit es tant poch, que no es als sino voler endolcir la mar ab un onça de sucre.
—E com! digui yo, vols quet en digue mes? Espere t, que ultra innumerables ystories que poria recitar, eguals a les dessus per tu hoydes, o molt majors, yo t mostrare que no he dit la centena part del be que en elles es.
»Tu sabs be que si dones no fossen estades, tota humana natura perida en Adam. No foren ciutats, castells, ne cases. No foren Reys, cavallers, ne armes; no foren ciutadans, menestrals, ne lauradors; no foren mercaders, ne mercaderies; no foren arts, leys, canons ne estatuts; no foren festes, jochs, ne dances, ne amor que totes coses sobre puja. Algu no sabera los moviments dels cels e de les planetes; ne haguera conexença de aquells, ne encercara les operations amagades de natura. Ne sabera per que la mar infla; ne en quina manera gita la aygua per les venes de la terra, la qual apres torna cobrar. Ne en quina forma son ligats los elements entre ells; ne les influenties dels corsos celestials; ne per que es la diversitat dels quatre temps del any, e de la granesa e poquesa dels dies e de les nits; ne perque respon Ecco en les concavitats quant hom crida. Ne per que lo levant tira les nuus plujoses a si mateix, e la tramuntana les encalça. Ne per que tremola la terra, ne moltes altres coses naturals, que t engendrarien fastig si les te dehia especificadament.
» No ignores que quant hom es sa, o malalt, elles servexen pus diligentment emils, e pus netament, que homens. Tart conselleran que hom vaja per bregues, tavernes, jochs, ne lochs deshonests. E si Hector, Julius Cesar, e Pompeu haguessen cregut consell de dones, lur vida no fora stada tan breu. Les ystories clares son.
»Ultra les maledictions que tu has recitat de dones en general, has dit terrible mal de la dona que yo mes am en lo mon. Dichte que aço no poria pacientment tollerar. Hoyes donchs, e veuras com te provare lo contrari.
Ladonchs ell alçant lo basto, ab cara molt irada, dix: «Si d esta materia pus parlaras avant, ab aquest basto, la virtut del qual no ignores, te dare; e sia teu aço que hi guanyaras.»
Encontinent Orfeu, posantse en lo mig de abdosos, dreça a mi les sues paraules, dient: «Fuig a occasio, e no li vulles contrastar, ne assatjar de sostenir ço que mantenir ne averar no pories. Sapies que si ja may Tiresias dix veritat de res, tot quant ha dit de aquexa dona, que tu ames, es ver; que en res no ha mentit. E no dons raho que n hages pus a saber.
—Ay, las! digui yo, e com se pot fer, si no pens que pus perfeta dona visca en lo mon, ne que jamay fos mes amat hom per alguna que yo son per ella?
—Per ço est enganat, dix ell. Mas no es maravella; car tot amant es cech e creent. Vols saviament usar? Dona fe en aço que t dich; car axi es. Lexa aquestes noves, e acabali de dir ço que has lexat.
—No se que als li haja a dir, respongui yo. Volguera que encara hi hagues a començar; que yo l haguera lexat parlar assats, sens negun contrast.
—Aytant me plaura, dix Tiresias, lo teu parlar com lo callar, ab que no vulles mantenir coses contraries a veritat . Digues ardidament quet vulles, si de parlar has desig, ab que no sia feta mentio en nostre rahonament de aquexa tua ydola, spluga de anamorats, font de vicis, e archiu de mentides.
Dites per Tiresias aquestes paraules, a la mia memoria occorrech que yo li havia offert dessus dir, per excusatio de les dones, lo mal que en los homens es: e que no era maravella, si elles que no havien tanta perfectio com los homens erraven, pus los homens fehien semblant e pijor.
E pensat un poch, balbusejant per temor, digui: «Si greu not era, salvant la protestatio per tu feta, de bon grat acabaria ço que dessus te comence dir en laor de dones generalment.
—Perque donchs, dix ell, perts aquest poch de temps que has? Espatxa que la hora se prohisma. E si breument no ho dius, temps me falria a respondre.
—Bem plauria: e millor proces haure.
—Hoc; mas lo dret no l hauras millor, respos ell. E a la fi cauras de la questio.
—Hoyes donchs, digui yo, pacientment ço que t dire. E en res que t diga dels homens, no t hi entenes tu. Car no ho entench a dir de tots, sino tan solament dels dolents e vitiosos. E per semblant forma has tu usat, si no m en engan, en lo mal dir de dones. A mi basta solament que una conclusio vertadera result de mon dit, que si les dones erren, si s fan los homens. E que si no merexen esser amades, ne tant poch los homens. E que si deuen esser menys presades per inconstantia e altres vicis, semblantment ho deuen esser los homens. Per conseguent, sien dignes de menor reprensio, si erren, que aquells, e de no tan gran blasme com dessus los has dat. Atorgarasho, e callare, per no tenir temps; que d altres coses me volria rahonar ab tu.
—Passa avant, dix ell. Com, atorgar? ans ho nech expressament.
—Ara donchs, digui yo, ab ta benvolença procehire. E per abreujar, tocare superficialment alguns dels principals vicis que has dit esser en les dones, provant a tu, de mon poder, sens injuria d algu, esser majors aquells dels homens.
»Tu primerament has dit que elles no amen als sino si mateixes. Dichte que aquexa malaltia comuna es, e que mes ne son passionats los homens que elles. E si be cerques les ystories antigues, veuras ho clarament. Car a un home quis sia lexat morir per dones, ne trobaras quatre d elles que han fet semblant per homens. E qui coneys tu per ta fe, qui am alguna dona sino per amor de si matex, e que puxa complir son propri desig? Amenlos homens mentre son belles e jovens. Puys diranlos: «Aquexa pell faria a tornar al pellicer, que massa penge. En març deuria esser estada podada aqueixa serment, que la brocada li plora. Aqueix sach faria ligar, sino poria caure.» E molts altres vituperis e escarns qui porien esser dits a ells pus dignament.
»Dius que no son netes. No se conexer quels homens sien pus nets; si ya donchs no entens haver parlat dels accidents naturals. E sabs be que de les coses que naturalment venen, no deu esser algu loat o vituperat; car no estan en franch arbitre. Quant a mon juy, pus dispostes son les dones, quels homens, a fer netes les coses inmundes.
»De pintar les has difamades, e de trobar guises novelles e pomposes; e de la gran cura e diligentia que han en lur ligar. Posat que axi sia com tu dius, de aquest peccat ab aygua beneyta ne deuen esser absoltes, majorment quels homens hagen la colpa, qui, atesa lur conditio, fan pijor que elles. Quit poria dir que ells en haver lurs cabells semblants a fil d aur, crespats e rulls, no usen de totes aquelles coses que dessus has dit tu que fan les dones? E que per arrearse be, a lur juy, dels cabells blanchs, qui son testimonis de vellesa, nols fassen tornar negres com a carbo, per tal que les dones creguen ells esser jovens? Cert, d aço les passen: dignes son de guanyar joya. Novell me seria, si hoya que jamay dona, en sa vellesa, hagues treballat en alterar la color dels seus cabells. E los homens, qui sen deurien mills que elles abstenir, usen ne sens tota vergonya publicament. No es menor cosa quel pintar de les dones lo raure quels homens fan fer de lur barba fort sovint; e la manera que tenen de ferla raure pel amunt, per ço que la cara romangue pus lisa; e lo pelar que fan del loch hon lurs celles se ajusten; e l algalia, ambre, perfums e aygues be flayrants que usen de superfluitat al arrear.
»E del ligar de les dones no ha colpa altra persona sino ells, qui cascun jorn troben guises novelles, deshonestes e sumptuoses. Ades van tan larchs que nols veu hom los peus; ades tan curts que mostren lurs vergonyes. Ades escombren les carreres ab les manegues; ades les porten trossades a mig brassos. Ades les fan tan estretes que par que vullen garrotar; ades les fan tan amples que par que porten a cascuna part un manto. Ades portan los cabells plans, ades rulls; ades rossos, ades negres; ades larchs, ades curts. Ades portan capiro en lo cap, ades tovallola; ades xapellet, ades vel; ades paternostres, ades correja; ades capell de vebre, ades barret; ades polaynes largues, ades curtes. Ades porten les çabates sobre les calces; ades dejus. Ades van vestits de draps fins; ades de frizo. Ades armats, ades sens armes; ades sols, ades ab companyies. E ço que nols es menor vergonya, van ab alcandores brodades e perfumades, axi com si eren donzelles que deguessen anar a marit. E fanles sobre pujar a les altres vestidures, per ço que mils sia vista la lur dolentia.
»No se ley ne secta que haja lohat homens portar arrenments de dona. E finalment, per no tenir temps, tantes son les mutations dels habits e gests lurs ab los quals donen mal eximpli, no solament als altres homens quils veen; mas a les dones, les quals no son res presades per ells si no son be pintades, arreades, e complidament ornades. Que si ara ls veus, ades nols conexeras, ans te covendra demanar qui son, ne d hon venen. Moltes vegades he pensat e creegut, que si lurs pares e avis morts resuscitaven, nols conexerien, ne creurien ells esser lurs fills o nets, sens testimonis. E m pens que si tornaven, no plauria molt a aquests, per ço que nols haguessen a provehir o fer part de ço que aquells lurs havien lexat en lurs testaments.
» De voler senyorejar a lurs marits les has notades: decebut est. Elles no desigen axo; mas volen rahonablement senyorejar lur companyia, que comunament es inclinada a mal, e saber que companyones son dels marits, e eguals a ells en lo regiment de la casa.
» Del anar al bany no fasses festa; que be fan quel continuen, per ço com ne son pus netes, pus alegres, pus sanes, e pus dispostes a concebre.
«Luxuria dius que regna molt en elles. No seria propri a mi disputarne ab tu, car mils que yo ho sabs, per ço com a cascuna natura has experimentat. Pero be son cert que gran es la luxuria dels homens. E plena memoria he que en tot quant he lest, major mentio es feta dels actes luxuriosos quels homens han perpetrats, que d aquells de les dones. E majors mals ne son estats seguits en lo mon; e molt mes son estats los homens qui han enganades dones, que aquells qui son estats decebuts per fembres. Pero si vols que vingam a compte, digues ho, que prest son.
— Avant, dix ell; no anem per les cimes. Tu coneys be com va lo fet, per molt que t esforces de daurar.
— Suspita e ira, dius encara mes, que han incomportables, e que tot lur estudi meten en robar e enganar los homens. Posat que axi fos, digui yo, com afermes, ço que no atorch, no seria gran maravella, attes aço quels es fet. Tu sabs be quels homens viuen ab continua suspita e gelosia. Be pero que se n saben mils cobrir que les dones; e son terriblement irats, si elles fan alguna cosa, que encontinent nols sia manifestada. No vendran elles de la esglesia, o de visitar pobres, o malalts, o lurs parents o amichs, o de fer alguna cosa piadosa, que ells no demanen o vullen saber tantost d hon venen, ab qui son anades, per que son partides de casa tant gran mati; per ques son tant be arreades; per que han tant trigat de tornar a casa. E si elles, per ço com la obra piadosa tant es pus meritoria, com es pus secreta, e ho volran celar e no descobrir axi prestament com ells desigen, la brega sera tantost lo camp. Los trons e lamps ne venen, e la pluja s engendra en los ulls de les mesquines, quels rega e ls destroueix lurs cares e pits delicats.
»Be s guarden ells que no juguen en la forma que mostren. Iran de nits, no jauran, o menjaran en lurs cases, sino fort atart; conversaran ab fembres deshonestes; privadejaran ab persones de vida dampnada; frequentaran jochs; cercaran bregues. E no sera mester a les dones quels demanen hon han estat, o d hon venen. E si ho fan, lo mal jorn es en casa. Si elles son riques, per un cap o per altre, o en mort o en vida, o vetlant o durment, seran per aquells robades, enganades e ginyades, o ab falços abraçaments, o ab menaces, o altres maneres exquisides, que tot quant han e poden haver los donen, o ls presten a no tornarho ja may. E quels fassen hereus en lurs testaments; e si fer no ho volen, quels fassen almenys marmessors, car tot los tornara a un compte. Puys, quant elles seran mortes, riuran dejus lo capero que portaran vestit; e fingint que ploren, iran ab gramalles negres de drap gros tro als peus; e abstindranse de raure la barba un temps, per ço que alguna desastruga se trench lo coll. La qual, a vuyt dies que sera entrada en la casa, sera tractada molt pijor que la primera. Tantost vendran los sospirs. Apres diran: «Atant bona dona era aquella qu en terra podreix. Tant maleyt fo lo jorn que ella isque de aquesta casa. Mes valguera que foch s hi hagues pres a quatre cantons. Tot es perdut. Gran era la administratio que aquella havia. Ya may no m volguera haver demanat uns patins, ne un vel, si yo mateix no hi prenia cosiment. Servia m axi com si fos lo rey. Null temps volia seure a taula, tro que yo havia mig menjat. Deu o dotze vegades se dreçava la nit per veure si yo dormia, o estava descubert. E cercava axi mos plers, com si n degues aconseguir un regne. Jamay no isquera de casa, ne volguera haver res fet sens licentia mia.» E diranlos
moltes altres coses punyitives e desplasents, per ço quels sien pus subjugades que catives, o per tristor se vagen deportar en l altre segle, puys quen prenguen altra, a la qual fassen semblant o pijor, e quels dots romanguen en casa.
» De avaritia tu les has notades, de pocha fermetat, e de presumptio. Oh! fort has gran colpa de haver dit semblants paraules. E no sabs tu que les dones necessariament han esser un poch tinents, per ço com no han manera de guanyar, e volen fugir fretura? Si prenen per ventura marits vells, fan ho per tal com lurs parents e amichs ho volen E son ne mils maridades a vegades que dels jovens qui les menys presen e les obliden per altres que no merexerien esser lurs serventes. E aquells fanles amar e honrar axi com si mateixs. E ladonchs elles estan fermes en amar, pus veen que ls es fet semblant; e fan be ques presen de lur honor, pus ho merexen. Car a bona dona no hi baste preu.
»Si be haguesses considerat aquests vicis, quant regnen en los homens, per ventura no hagueres parlat tan larch de dones. Qui poria parlar suficientment de la avaritia d aquells, inconstantia, e presumptio? Poques coses son que no faessen vuy per diners: logrejar, lagotejar, fer mals contractes, espiar a altres, matar, enganar, disfamar, testificar falçament, robar, acusar, mentir, pelleyar, amparar mals homens e plets injusts; descarrerar ab lur enginy dones e donzelles, e liurarles a altres, sien de aço testimonis. No pot hom res tenir en ells. Ara seran de una intentio; ades de altra. Quant se gitaran al lit, vos prometran una cosa; e quant se levaran no hi haura res fet. Sens tota vergonya negaran ço que dit e jurat hauran. Cascuns se tenen per bastants, no solament de regir tot un regne, mas tot lo mon. E per poch que hagen, solament puxen passar temps sens gran treball, no volen res fer, ne mostrar a lurs fills scientia o art ab que puxen viure. Ans gloriejense que aquells vajen be arreats, brodats e encavalcats, axi com si eren fills de grans mestres, e s deporten e prenguen lo bon temps mentre durara. Puys covendra ls a furtar o mendicar per lo mon, a gran lur vergonya e confusio.
»Dit has encara mes que les dones son parleres e relladores. E has feta gran festa de la scientia divinalment en elles infusa. Verament, a mon juy, a gran tort les accuses. Lo parlar de les dones no es, comunament, sino de coses menudes, e de administratio de casa. Be es veritat que per ço com naturalment son subtils, entenen e saben moltes coses primament e fort tost. Puys dienles a vegades familiarment les unes a les altres, e no s en segueix dampnatge a algun.
» Mas no es axi dels homens; lo parlar e rellar dels quals es abominable a Deu, e desplasent e intollerable a tota persona, e fort dampnos a molts. La major part d ells es bestia de prat, e cascu cuyda esser altre Salomo en saviesa, e altre Tulli en eloquentia. Si hom parla de alguna materia subtil davant ells, diran que moltes vegades la han disputada ab homens de gran scientia, e que han de bons libres de aquella materia tractants. Si hom parla ab ells de fets d armes, diran que Anibal e Alexandre foren assats bons cavallers; mas que de tan bons ne trobaria qui be los cercava, volents ho dir de si mateixs. Si hom parla de alguns grans fets, diran que han vist, hoyt, cercat e lest tant com hom vivent. E jamay isqueren del niu; ne sabrien ajustar tres limons en un baci de barber. Iran per les plasses e pels cantons jutjants les gents e gitants veri per lurs boques, e demenaran regiments de ciutats e de viles, e no saben regir si matexs en lurs cases. Si plou, o fa vent, o fret, o calor, diras que son estornells de carabassa. Bes guarden, que no exiran de la archa, tro que la coloma sia tornada ab lo ram vert en lo bech. Estaran d estiu en lo celler, e d ivern en la cuyna, trufant e dient moltes pegueses e escarns.
»Si van a la esglesia, escarniran lo prevere si triga molt en dir la missa, e lo sermonador si nols diu lo sermo o prehich en tres paraules; e los altres homens, si no van arreats segons lo temps; e les dones honestes, si no seran tan orades com ells volrien, jutjants aquelles de ypocressia. Quant l offici divinal se celebrara, parlaran de barateries, e de viltats; riuran, e no sabran de que; torbaran los circunstants, guardaran les dones impudicament; e no exiran de la esglesia, mentre elles hi seran. Mas, pus que elles ne sien exides, diras que son excomunicats; no hi romandrien per res, ne hi tornarien tro que elles hi son, que han poder de donarlos absolutio, o sospendrels del entredit. Quant van per les carreres, se cuyden trencar lo coll, guardant per les finestres ço que sovint los es impossible aconseguir. Puys vanarse han de moltes dones, que jamay no hauran parlat ab ells, ne ls conexeran. E finalment, mentiran sens tota vergonya, molt mes que no parlaran. E perjurant, diran esser en fet coses que null temps foren ymaginades.
»Noresmenys has dit que elles han a gran injuria si no son guardianes e tresoreres dels bens de lurs marits. No ten maravells, car aço fan que deuen. Tu sabs be que elles per companyones son donades, e no per serventes. E apres de lurs marits, deuen senyorejar, regir e administrar tot lo patrimoni d aquells. E major fe los deu esser donada que a altra persona; car mes los hi va. Mas los desastruchs, no conexents quils fa be els ama de bon cor, fien mes de una cativa, o de una serventa, quils port lagots, o ls furt ço que pot, que de lurs mullers, qui ho saben mils que ells e pus diligentment conservar. A la pocha amor que dius que elles han a lurs fillastres, not respondre al present sino que, qui no ama, no mereix esser amat. Ells tostemps les maltracten, e les accusen falçament; e desigen lur mort. Qui sera donchs tan foll, que diga elles esser obligades a amar aquells qui les han en hoy capital?
»De gran vanitat les has notades, e del delit que dius que troben en ben menjar, e beure, dormir e molt reposar. Per ma fe, be hagueres fet que aço haguesses callat. Despertat has lo leo que dormia. Yo, a la veritat, no poria ben defendre que en algunes dones no haja partida de ço que dit has; ne tu pories mantenir quels homens no sien, tota comparatio cessant, molt pus tocats de aço que a aquelles has imposat. La major part d aquells se adeliten molt en viure delicadament e reposada, e en saber diverses coses, que al espiritual o al temporal no li aprofiten, sino a sola obstentatio e superbia; e a esser hoyts e loats per la gent, mostrats ab lo dit, mirats e tenguts per savis. De la apparentia han molt, e de la existentia fort poch.
» En menjar e beure son tan dissoluts, que a penes ho poria explicar. Natura ha dat vianda a sustentatio de vida. E ells, trencades les regnes de temprança, no curants satisfer sino a lur bestial appetit , menjen e beuen de dia e de nit, aytantes vegades com los plau. E per ço com humanal costum es delitarse en varietat, diversifiquen les viandes e vins dels quals menjen e beuen a esclatar. Puys diran quels fa mal l estomech, o que han dolor de cap, de que no poden tan prest remey haver, sino que buyden lo sach per un forat o per altre. Puys dormen e reposen, sompnien e parlen en va, com a frenetichs, tro que l accident los es passat.
»O quin temps fo aquell en que Saturnus regna! De glans e de aygua eren contents los homens, e vivien longament, e nets de malalties. Ara la terra, la mar, el aer no basten a les viandes que ells cobejen devorar. E no considerants la grosseria que per dissolutio de menjar ve al enteniment, e la corruptio de sanch e altres humors al cors, viuen per breu temps e malalts; e de tan diverses malalties, que ya no s poden trobar medicines suficients a curar aquelles. Car los antichs phisichs les han ignorades e no hi han sabut ne pogut provehir. Axi com la superfluitat de les viandes es crescuda, han pres diverç naximent les malalties, e pendran d aqui avant. Car algun vici no mor: alla hon neix, cascun die pren creximent. E tot hom studia diligentment com hi pora ajustar. Treball, per lo qual homens son nats, lunyen axi d ells, com si era veri. E si usaven de raho, abraçarien aquell, car es dissipador de les humors superflues que son en lo cors. En dormir, qui es cosi de la mort, despenen lo terç, o mes, de lur vida, el restant en servey de lur cors, del qual son servidors e catius.
»Dances e cansons dius que escolten les dones ab gran plaer. No m en maravell. Car natural cosa es pendre delit en musicha, e especialment que sia mesclada ab rethorica e poesia, que concorren soven en les dances e cançons dictades per bons trobadors. Poch se deliten los homens en hoyr semblants coses; les quals deurien saber per fer fugir ociositat, e per poder dir be lo concebiment de lur pensa. Mas delitense molt en hoyr trufadors e escarnidors, relladors, mal parlers, cridadors, avalotadors, jugadors, e migencers de bacalleries e de viltats.
»Grans cerimonies has dit que serven les dones en levarse del lit, e que no exirien de la cambra tro que son be reparades. O, be t delites en dir mal! Crech que tu volries que n exissen nues e desligades. Elles fan ço que deuen. E si en altra manera usaven, prejudicarien a vergonya, que es virtut fort loable, e especialment en dones. Sabs de qui pot hom be dir axo? Certament dels homens, qui en la vintena part de una hora deurien esser vestits e arresats per exir de casa. E en embotonar lo gipo, tirar les calces a vuyt o a deu parts, dressar les polaynes, espolsar les cotes; vestirse aquelles, pentinar lurs cabells, qui la nit passada hauran estat en prempsa; lavar lurs cares ab aygues ben olents, mirar si son aquells que eren lo jorn passat; posarse al coll cadenes, cascabells, e esquelles e garroteres a les cames; trigaran per espay de tres hores. Puys faran mostra de lur cors sutze dins per vicis, e bell defora per vestidures sollempnes. Considera donchs, si, atteses los defalliments dels homens, son assats escusades les dones dels vicis quels has dessus imposats.
Ladonchs ell envers mi esclarint la cara, passat un poch, dix: «Not poria explicar suficientment lo delit que he hagut del teu enginy. Disertament e colorada, a mon juy, has respost a tot ço que yo havia dit de fembres. La veritat pero no has mudada; car una mateixa es. E si volies confessar ço quet dicta la tua conscientia, atorgaries esser ver tot ço que dessus t he dit.»
—No ho faria ja may, digui yo. Ab aquexa oppinio vull morir.
—Consell te, dix ell, que ho faces; car major aparentia ha que existentia de veritat. Lexa d aqui avant amor de fembres. Fuig a tot loch e avinentesa de parlar e perseverar ab aquelles. Squivales com a lamp. Subirana oradura es encalçar la cosa que, aconseguida, dona la mort. Per fembra mori Nabot; Samso ne fo pres e ligat; Josep encarcerat; Ysboseth, mort; Salomo, apostata; David, omicida; Sisara trahit e mort ab un gran clau; Ypolit, Agamemnon, e quaranta nou fills de Danaus ne perderen la vida. Mas a que pert temps en aço? La major part dels inconvenients e mals qui son en lo mon son venguts per fembra. Aço no es algu, qui res de be sapia, qui ho poques sens vergonya negar. Converteix donchs la tua amor d aqui avant en servey de Deu e continuat estudi; e no t abellesca negociejar, ne servir Senyor terrenal. Hages assats treballat per altres. Enten en tos fets propis; no dich pero mundanals ne transitoris, mas espirituals e durables; e specialment en conexer e millorar tu mateix. Trenca lo pont per hon est passat, en manera que no t sia possible retornar. Not girs detras, axi com Orfeu. E pus en la tempestuosa mar has viscut, fe ton poder que muyres en segur e tranquille port.»
Dient Tiresias aquestes paraules, los falcons, astors e cans dits començaren a cridar e udular fort agrament. E yo desperti m fort trist e desconsolat, e destituit tro al mati seguent de la virtut dels propis membres, axi com si lo meu esperit los hagues desamparats.