Lo sompni/Lo segon libre

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca



LO SEGON LIBRE

Q
UATRE coses, Senyor, digui ladonchs, ab egual desig me estimulen cascuna, que yo primerament vos deman de aquella. E per tal en suma vos demanare de totes. Primerament, qual es estada la causa de vostra soptosa mort? Car hoyt he dir que soptosament moris. E que es de vos? Per que sots vengut en esta preso? E qui son aquests dos homens qui us acompanyen?

     —Vols, dix ell, quet respona axi breument com has demanat?
     —No, Senyor, si vostra merce sera, ab fervent desig esper que m ho engrunets, per ço que mills ho puxa digerir.
     —La causa de la mia mort, dix ell, es estada per ço com lo terme a mi constituit per nostre Senyor Deu a viure fini aquella hora.
     —Senyor, a mi no es novell quels homens muyren inmutablement en aquella hora que Deu ha ordonat. Cuydats que no m recort ço quen dix Job? «Breus son los dies del hom, lo nombre dels seus mesos envers tu es; termens has constituits qui no poran esser passats.» E, noresmenys ço que vos, Senyor, dessus me haveu provat, que la anima no pot exir del cors quant se vol, ne romanirhi quant lo seu creador len mana exir, no deman yo, Senyor, axo, mas perque tan soptosament pagas lo deute a natura.
     —Jatsia, dix ell, que algun fael Christia no dega, e si savi es, no puxa morir soptat, (per ço tostemps, pensant que la mort li es prop, deu esperar aquella, no solament cascuna hora, mas cascun moment), empero pus entens que la mia sia estada soptosa, diret la raho per que es estada aytal. Alguns singulars dels regnes que yo possehia havents iniquitat e enveja a tu e a alguns altres servidor meus e domestichs, e desijants esser en lo loch hon, mentre yo vivia, vosaltres ereu, donaren fama que tu e los altres que vuy sots presos erets homens de vida reprovada, e que havieu dissipat e usurpat mon patrimoni: em consellaven falçament, e desijaven que a tort o a dret fosseu extirpats de la faç de la terra; e de fet se fora seguit axi, si Deu no hi hagues provehit. Vehent donchs nostre Senyor Deu lo mal que estava aparellat, e no podia molt tardar, e volent que als grans inconvenients que venien fos tancada la porta, ordona que yo moris soptosament per tres rahons. La primera per ço quels dits singulars envejosos teus e dels altres servidors meus presos mostrassen lur iniquitat, e donassen occasio que fossen be coneguts en lurs costums e maneres. La segona, per ço que tu els altres leals servidors meus poguesseu juridicament e en publich purgar e mostrar vostra innocentia, axi com certament fareu, la qual era tant clara a mi, com ara es la inmortalitat de la anima rational. La terça, per ço com a les coses contengudes en les dues prop dites rahons no pogues esser donat algun empatxament.
     —Ço que darrerament haveu dit, Senyor, no entench yo; be suplich vos que m ho declareu.
     —Si yo, dix ell, no fos mort tan tost, fora vengut dret cami a Barchinona, e haguera fet tot ço que la dita ciutat (la qual a mos predecessors e a mi tostemps es estada leyal e obedient,) zelant e procurant tot profit e honor, me haguera consellat axi sobre l fet de la justitia, com de la defensio de la terra, com de la ordinatio de ma casa; car be sabs tu que aquestes eren les principals coses que la dita ciutat a mi suplicant demanava, les quals los dits vostres enemichs e perseguidors fenyentse demostrants voler aquelles, axi com a profitoses a la cosa publica, sots color de be, ab intentio dampnada, e per lur sol barat justaven. E si per mi fos estat complit ço que t he dit, no poguera seguir la demostratio de lur iniquitat e de la vostra ignocentia; car la dita ciutat no m haguera consellat que jo us faes mal, pus nol meresquesseu.
     —Senyor, e que hi calia morir soptosament per aço? Car posat que fosseu mort espau, e per discorriment de gran temps, tot ço que m haveu dit poguera haver loch.
     —No poguera, dix ell, car si yo fos estat malalt per algun temps, los dessus dits me hagueren ginyat per ventura aço que volgueren, car vexat per la malaltia, mes los amara complaure que si continuament me enujassen ab lur importunitat; o per ocorrer a lur iniquitat, pus vees que fos perillos de morir, yo haguera feta remissio general, jatsia no hi fos necessaria a tots mos servidors o domestichs, per raho de la qual fora seguida gran infamia a tots. E per ventura per vostres perseguidors no us fora estada observada apres ma fi; ans ab color de aquella vos hagueren tots liurats a mort, donants entenent a la gent ignorant e irada contra vosaltres per lur enginy que a instant suplicatio vostra era per mi atorgada, per ço com vos sentieu culpables dels crims dessus dits, e de molts altres queus hagueren contra veritat imposats.
     —Gran profit, Senyor, se n es seguit e seguira a mi e als altres qui, Deu volent, ab nostre bon dret exirem, quant hora sera, de preso. E sera gran vergonya a nostres enemichs e perseguidors. Mas vos, Senyor, no hi haveu res guanyat.
     —Si e be, dix ell, molt. Car son exit e sens gran pena de la vall de miseria, a la qual no desig tornar. E son estat instrument ab lo qual nostre Senyor Deu ha mostrat son poder gran, e menaçat no solament als pochs, mas als majors princeps del mon, de que ma penitencia n es abreujada.
     —E com, Senyor, sens gran pena sen va qui tost mor?
     —Tu dius, ver, dix ell, e diret una cosa de quet maravellaras. La millor manera de morir que esser puxa es morir soptosament, als homens pero qui be e virtuosament han viscut en lo mon. Car com menys dura la pena, ab menys dolor se passe. E not recorda la questio que diu Petrarcha en los Remeys de cascuna fortuna, que fo antigament entre alguns insignes e savis homens, ço es saber qual manera de morir era millor? En la qual entrevench Julius Cesar, qui aquella difini dient que la mort soptosa e inopinada.
     —Bem recorda, Senyor. En quant es de mi, d aquexa matexa oppinio som; pus hom visque virtuosament es tenga per dit que res no li puxa venir soptat, esperant ab ferm e bon cor tot ço que Deu li volra donar. E puys quem es vijares que sia gran cosa esser quiti de pahor de morir, car a mon juy, la pijor cosa que en lo morir entreve es la pahor de la mort.
     —Cert tu dius gran veritat, dix ell, e vull que sapies que en temps que yo vivia, hagui major pena moltes vegades , havent pahor de morir quant era malalt o corria temps epidemial, e especialment de morts repentines, que no hagui la hora que desempare lo meu cors. Cosa natural es morir, axi com nexer, menjar, viure, suar, dormir, sedejar, famejar, vetlar, e semblants coses. E alguna natural cosa de si mateixa no es mala ne terrible. Mas la oppinio dels homens la fa avegades esser aytal. No es estat hom qui sia nat que no muyra, ne qui muyra que no sia nat. Quens cal fer donchs gran festa de ço que cascun jorn veem? E quens aprofita tembre ço que no podem esquivar?
     —Fort es rahonable, Senyor, ço que deyts, e pus facil a la gent que segueix la sensualitat atorgar ho que creure. Pero los volents usar de raho axi ho creurien. Sapia yo, si vostra merce sera, que es de vos, per no tenir temps.
Ladonchs ell gita un gran sospir, e guardant en terra, calla que no dix res. E apres un poch esclari la cara dient:
     «Sperança de aconseguir la gloria eternal me consola; e tristor, com ja no hi son, me puny continuament.
     —Be estau vos, Senyor, com gloria eternal esperau, posat que no la hajats a present. En semblant cars me volria veure.
     —Series en purgatori, dix ell.
     —Per ma fe, Senyor, que n hauria gran plaer, digui yo, car seria exit de aquesta miseria, e faria us companyia; e quant irieu en paradis, entraria hi ab vos.
     —Ha! com est enganat, dix ell. E axi t penses que puxa hom entrar en paradis?
     —Perque no, digui yo, si la porta es uberta?
     —A aquells solament es uberta que nostre Senyor Deu ordona de gratia espetial que hi entren. Car algun per sos merits no mereix de entrarhi.
     —En axo me poria enganar, digui yo. Mon pensament era que faent bones obres hi entras hom.
     —Hoc; mes qui fa bones obres? dix ell.
     —Aquell qui per Deu es amat, digui yo.
     —Ver dius, mas esser amat per Deu no ve per merit d algu, sino per sola gratia divinal, e aconsegueixla solament aquell que Deu vol, e no altre.
     —Gran raho es, digui yo. Mes per ventura yo sere hu d aquells.
     —Fe n donchs les obres, dix ell.
     —E vos, Senyor, digui yo, haveu les ne fetes?
     —En partida, hoc, e en partida no.
     —E donchs, com hi esperau entrar? Sou ne cert?
     —Hoc, dix ell, no pas per mos merits; mas a suplicatio de la humil mare de Deu.
     —Aytambe, digui yo, hi pore entrar a suplicatio sua, sens merits meus.
     —Ver es, dix ell, mas no deu hom comanar tots sos fets a fortuna. Si yo he trobat aquexa gratia singular, per ventura no la trobaras tu. E molts confiants en aço porien caure en la fossa de que yo som escapat.
     —Quina es la fossa, Senyor?
     —Infern, dix ell.
     —E perque, digui yo? Fort m en maravell; car en vostra vida fuy molt familliar a vos, Senyor, segons que sabeu; e james no viu ne pogui conexer que fosseu mal Christia ne impiados. Be vehia que ereu inclinat a alguns delits qui nom parien molt deshonests.
     —Los delits, dix ell, a que yo era inclinat no eren bastants tot sols a gitarme en infern. Car no eren interes ne dampnatge de algu, sino de mi mateix. Yo m delitava molt mes que no devia en cassar, e escoltar ab gran plaer xandres e ministres, e molt donar e despendre; e cercar avegades, axi com fan comunament los grans Senyors, en qual manera poguera saber algunes coses esdevenidores, per ço que les pogues preveure e occorrerhi. Totes aquestes coses eren mal fetes. Mas yo m confessava e combregava sovint, e penedia men, pero no tant que no m hi tornas algunes vegades. E per ço nostre Senyor Deu vol que yo ara n port penitentia, car vivent no la n porte complidament.
     —Senyor, suplich vos quem vullau dir, si legut vos es, quina es la penitencia quen portats.
     —Perço, dix ell, com yo m delitava molt en cassar, nostre Senyor Deu ha ordonat que aquests falcons, astors e cans quem veus anar entorn, criden e udolen agrement de hora en hora davant mi. E per ço com yo trobava gran plaer en xandres e ministres, aquest hom qui te la rota entre les mans ab molta discordança me fa davant sons desplasents e lunyants de bon temps mesura, e finalment de tota melodia. Per l encercar com poguera saber algunes coses esdevenidores, segons que desus he dit, ha mes en ma comapnyia aquest hom vell, qui incessantment me reduheix a memoria tots quants desplaers jamay hagui, faentme retret de la vanitat que yo seguia, e dientme: Per les coses esdevenidores que volies saber, nostre Senyor Deu vol que recorts les passades, per tal quet sien ocassio de dolor e pena, car per ta colpa merexies infern.
     —Per ma fe, Senyor, yo he gran desplaer de la vostra pena, e subira plaer com sots en via de salvatio. Placia a nostre Senyor Deu que en breu hi siats.
     —Gran dupte he que breument hi sia.
     —E perque, Senyor? E nom haveu dit que cert sou de haver salvatio?
     —Ver es, dix ell, mas no se quant.
     —E donchs qui ho sab, digui yo.
     —Nostre Senyor Deu tot sol, dix ell.
     —Suplich vos, Senyor, quem parleu clar; vijares mes que no vullau que us entena.
     —A mi plau, dix ell, esser entes per tu. Mas si possible fos que no m calgues en aço pus avant procehir, be m fora plasent. Car recordant mon deffalliment me renovella la tristor. Pero pus axi ho vols, hoyes.
     «Apenes hagui desamparat lo meu cors, ne podia hom encara be presumir que fos mort, yo fuy posat en lo juy de nostre Senyor Deu. E lo princep dels mals esperits, acompanyat de terrible companyia, comparech aqui, allegant que yo pertanyia de dret a ell, per tal com era estat un dels principals nodridors del scisma que es en la esgleya de Deu. Per mi li fo respost, que no dehia veritat, car yo mera declarat e havia tots temps tengut ab lo vertader vicari de Jesu Christ. — E qui es, dix ell, aquell? — Clement, de sancta memoria, digui yo; e apres Benet, ara vivent. —E com ho sabs tu, dix ell, si yo qui viu la electio de abdosos no ho se, qui de bona raho ho deuria mils saber? — Nom curs si tu ho sabs, o no. Aquell tench yo per vicari de Jesu Christ qu els cardenals me han donat. — Bem plau, dix ell. Mas yat havien donat primer Urba. — Ver es, digui yo, mas ells dehien que per força havien elet aquell, e per impressio e temor de mort, e no per via canonica. E per conseguent la electio no valia. E que a ells era legut elegirne altre, axi com faeren de fet, ço es lo dit Clement.— Posat, dix ell, que axi fos, com los dits cardenals allegaven, non devien elegir altre tantost, si desijaven esquivar scisma; mas convocar e aplegar concilii general, e posar aqui lo fet de la impressio, e provar aquella. Puys, si per lo dit concili fos conegut que la electio no valia de dret, lavors era hora quen elegissen altre, com abans non deguessen elegir de bon expedient, car no podien ni devien rahonablement esser part e jutges, posat que dispositio de dret canonich no hi contrast. E diguesme per ta fe, si apres la segona electio los cardenals te n haguessen donat altre, haguereslo acceptat e tengut per vertader vicari?— No se que haguera fet, digui yo. Hoc, per ventura, sils prelats e grans clergues de la terra m ho haguessen consellat.— Si ab lur consell te haguesses hagut en aquest fet, dix ell, no hagueres errat tant com has.— E perque no? digui yo.— Per tal, dix ell, com per ventura te hagueren donada manera com te devies haver sobre l dit fet, e molts remeys a levar lo scisma.— E quina manera e remeys, digui yo, me podien ells donar? fort ho volria saber.— La manera principal, dix ell, entre moltes altres que n hi ha e a present no m cal dir, es aquesta, ço es que a hu ne a altre dels dits vicaris no haguesses obeyt ne lexat respondre de la temporalitat de la esgleya tro que ells se fossen concordats. E los remeys son, pus tant ne eres anat avant, que treballasses e faesses ton poder que tu els altres princeps del mon vos concordasseu en suplicar als dits vicaris que resignassen el papat per be de la unio de la esgleya. E puys ques faes nova electio, e ques levas de carrera per via de compromes, o de pura justitia, o que abdosos sen avenguessen en la millor, e pus expedient, e pus presta manera que trobarse pogues. E si aquestes coses los dits vicaris o algu d ells no volguessen donar loch, o defugissen, que fos procehit contra ells o aquell d ells qui estaria en sa pertinatia, segons que dret ha ordonat. E per ço com res de aço no has fet, pertanys a mi per justitia, axi com a amador del scisma, del qual tu els altres princeps del mon sots estats nodridors. Car los uns per vostre interes propri e affectio desordonada, haveu feta part ab Clement, e los altres ab Urba; e ab tant lo dit scisma ha meses rahels que no seran arrancades de gran temps.— Falçament conclous, digui yo, car la manera e remeys dessus, per tu, dits nom eren necessaris, per ço com, a mon juy, fort era rahonable quel hu dels dos elets fos vertader vicari; car la electio de Urba, o fo bona, o mala. Si bona, ell fo vertader papa, e per conseguent sos successors. Si mala, e per impressio, ladonchs vaca lo papat. E no contrastant que tu dessus hajes dit lo contrari, als cardenals qui la dita electio havien feta pertanyia de dret, e fo licit e expedient elegir altra vegada de nou, axi com feren de fet, ço es, Clement; car tota electio feta per impressio es nulla per dispositio de dret.— Donchs, pus axi es, a mi era necessari quel hu cregues: si l hu havia a creure, e yo no era ben cert qual era, a mi era legut creure aquell que ma conscientia me dictas esser vertader. Com donchs a mi aparegues Clement e sos successors esser legitims vicaris, sens colpa son, e digne de menor reprensio que si no obtemperas a hu ne a altre, o no volgues obeyr al vertader lochtinent de Jesu Christ, lo qual era hu dels dessus dits.
     »Ladonchs mon adversari volgue replicar. E la Verge Maria manantli que no parlas, dix: «La questio que acis mena sobrel fet del scisma ya es determenada. Mas nos pot axi publicar a present. Tu, malvat enemich de humana natura, est causa de aquell, e de bon raho no deus esser hoyt en rependre altre de ço que tu est occasio.»
     »E girantse fort humilment vers lo seu glorios Fill, suplicali que per contemplatio sua se volgues haver misericordiosament envers mi, qui tostemps la havia haguda en molt gran devotio, e per reverentia sua creent fermament que la sua conceptio era estada inmaculada e neta de tota tacha de peccat original, havia ordonat e manat que de aquella fos feta perpetual festa sollempne cascun any en los regnes que yo possehia, e inhibi que algu dins aquells no gosas dir, disputar, sermonar, ne afermar lo contrari. De que molts altres princeps terrenals havien pres eximpli, e manants semblants ordinations esser per lurs sotmeses inviolablement observades.
     »E encontinent nostre Senyor Deu, admesa benignament la suplicatio dessus dita, ordena que yo fos quiti de les penes d infern; imposant al princep dels mals esperits sobre aço silenci perpetual, e ab tal conditio empero que yo, sofferint continuament la pena que the dita dessus, ja mes no pogues entrar en la celestial gloria, tro que de la sua santa Esgleya lo dit scisma fos radicalment extirpat, per ço com per ma negligentia yo l havia tant lexat crexer.
     —Gran plaer he, Senyor, digui yo, del bon estament en que sots, e sobiran desplaer del perill que passat haveu.
Mas pus en segur sou de aconseguir la gloria de paradis, no pot anar sino be. Pero fort son maravellat com per semblant cosa haveu aconseguit gratia tan gran; car la esglesia de Deu no ha declarat encara si la dita conceptio fo sens peccat original o no. E apparia esser licit tenir aquella oppinio que pus plasent fos a cascu.
     —Vers lo mon, dix ell, ver es; mas vers Deu no es axi. E no sabs tu que molta cosa es licita, que no es expedient? Totes coses duptoses son interpretadores a la millor part. Vergonya veda fer soven ço que ley no prohibeix. Jatsia que la Esgleya no permeta tenir aquella oppinio que mes plaura a cascu de la dita conceptio, per tal com los doctors catholichs ne han tengudes diverses oppinions. Empero la veritat es que en la dita conceptio no entrevench peccat original. E sie cert que les rahons faents contra aço son covinentment fundades en raho natural. Mas nostre Senyor Deu es sobre natura; lo qual de gratia especial volgue e ordona que la dita conceptio fos inmaculada e exempta de tota tacha. E en aquella miraculosament obra; car no era consonant a raho que la vestidura que ell se devia vestir fos de peccat ensutzada. Los doctors qui han tengut la part contraria no han jutjat sobre aço, sino tant com lur enteniment entenia; e si haguessen subjugat lur enteniment a fe, hagueren cregut mes que no entenien. E ab aquella foren venguts al port de veritat, car sens creure, impossible es ben entendre, ne venir a vera conclusio. Not penses pero que per tenir aquesta oppinio sien dampnats los doctors dessus dits, que a bona intentio la tengueren, e no es contra article de fe ne cuydaven errar.
Be empero es ver que aquells qui la vera oppinio han tenguda e creguda fermament a honor e reverentia de la mare del fill de Deu, son estats diversament privelejats en paradis, e han obtengut remissio de lurs delictes, e salegren continuament entrels sants de prerogatives singulars.
     —Si no us tornava en enuig, Senyor, digui yo, gran pler hauria, pus vostre esser me haveu dit, quem certificassets que es dels altres princeps terrenals qui son passats d aquest segle, despuys quel scisma comença.
     —No n ha entrat hu en paradis, dix ell, despuys, nen hi entrara mentre durara lo dit scisma.
     —No vostre pare, Senyor?
     —No mon pare, ne altre, respos ell; car axi ho ha nostre Senyor ordonat. Be es ver que mon pare, per tal com fo de aquella creença que yo fuy de la dita conceptio, non sofer altra pena, sino que ab continuu desig cobeja la extirpatio del dit scisma, sabent que mort aquell, viura en la gloria eternal, ensemps ab la senyora Reyna, ma mare, que ell cordialment amava, la qual lonch temps ha passat que obte fort bon loch entrels sants, per semblant raho; jatsia per moltes virtuts, de que fo en sa vida per gratia divinal dotada, hagues merescut prerogativa singular.
     —Per ma fe, Senyor, aço es la millor nova que yo podia saber, e de que mes se podia alegrar lo meu cor.
     —Tu, dix ell, ne has gran raho, car en lur casa tu est estat nodrit, e n has rebuts molts beneficis e honor.
     —E vos, Senyor, no hi haveu res afollat.
     —Anem avant, dix ell, no curem d axo. Yo t he a dir encara, sit recorda, per que son vengut en aquesta preso.
     —Be m recorda, Senyor; mas tan gran plaer trobava en ço quem dehieu, e especialment del senyor Rey e de la senyora Reyna, pare e mare vostres, que si tostemps me parlasseu d aquesta materia, no us haguera demanat d altre.
     —Be ho crech, dix ell. Mas dupte he que temps no m defallis a aço que t he a dir.
     »Nostre Senyor Deu havent gran compassio de la tua anima, la qual era disposta a perditio perpetual, per tal com no solament duptaves, ans seguint la oppinio de Epicuri, havies per clar la anima morir qualque jorn ab lo cors; lo contrari de la qual cosa dessus t he fet atorgar, ha ordonat que yo vengues a tu per mostrarte clarament per experientia ço que per escriptures e inductio mia no havies volgut saber ne creure. Tu sabs be quantes vegades ne parlist e n disputist estretament ab mi mentre vivia. E jamay not pogui induhir a creure ho fermament, ans defugies ab evasions colorades, e avegades atorgaves esser possible, avegades ho posaves en gran dupte. E finalment yo conexia be que en lo teu cor de dura pedra era esculpit ab punta de diamant tot lo contrari. E si no fos per lo bon voler quet havia, per los agradables serveys a mi per tu fets, e per ço com esperava rahonablement quet lunyaries de aquexa vana oppinio, yo per zel de justitia t en haguera castigat. E vull que sapies que per res que tos enemichs e perseguidors te hajen imposat, tu non est pres nen hauries mal; car net e sens colpa est de tot. Mas tan solament est en aquesta preso per ço com nostre Senyor Deu vol que vexatio te do enteniment ab lo qual cone ues lo defalliment que has, e per conseguent, pervengut a conexença de veritat, pusques induhir los sequasses de la tua dampnada oppinio que aquella vullen desraygar de lurs coratges, per ço que no s perden; e que apres la mort aconseguesquen paradis.
     —O Senyor, digui yo, e serets james sadoll de ferme bones obres? Ara atorch esser dificil lexar les coses acostumades. En vostra vida tostemps fos liberal, munifich e propici a vostres servidors, e especialment a mi; e encara no us en sabets estar. E en que us pux yo servir daci avant, Senyor? Cert no en res, car no freturats de alguna cosa que yo sapia ne puxa fer. Tot hom de sana pensa pot conexer que la amor quem haveu portada no era simulada ne ficta, ans partida de pit sencer e clar, e que no era fundada en esperança de fer sos fets de mi, sino en sola caritat. No merexia yo, Senyor, tan gran gratia que venguesseu a tan petit hom com yo son. Mas no es res que amor no gos assajar. Que us retribuire, Senyor, per aquestes coses? Es res possible?
     —Tu, dix ell, per mi daci avant no pots molt fer quem valla ne m noga. Ya t he dit que en lo meu fet, la sentencia es donada, e passada en cosa jutjada. Yo estich be per gratia de Deu; e jatsia que als defunts aprofiten sovent los sufragis dels vius, no fretur de res possible a homens. Una cosa solament vull de tu, que res que a present hajes vist o hoyt no tengues celat a mos amichs e servidors. Car ultra lo plaser que hauran de mon estament, los ne seguira gran profit. E especialment per tal com seran certs de moltes coses en que no solament alguns d ells dupten, mas la major part dels homens, e signantment ignorants (dels quals es gran multitut en lo mon). E si en escrits ho volies metre, ya se n seguiria major profit, en lo temps esdevenidor, a molts, de que hauries gran merit.
     —O, Senyor, digui yo, e de mi us trufats, e som bastant a sostenir lo carrech que als meus flachs muscles assajats imposar? cuydats que no m conega? Per ignorant que sia, no ignor que la mia força es poca, l enginy curt, e la memoria fluxa.
     —Si manament meu, dix ell, ha loch en tu, axi com solia, yo t ho man; e si no, prechte e t amonest que a mon vot no dons repulsa. Lo teu saber es sufficient a aço, si lo no voler ho empatxa.
     —Senyor, digui yo, de bon grat complire vostre manament, tant com en mi sera. De una cosa empero son fort maravellat, que nom haveu fet mencio de la senyora reyna dona Violant, ne de vostra filla; les quals devieu, a mon juy preposar a tots vostres amichs e servidors. Haveu ho fet desliberadament o per oblit?
     —Ab desliberatio, dix ell, ho he fet, per provar si a les mies coses has aquella amor que solies. Pensavem que ab la fortuna se fos mudada la affectio quels mostraves en ma vida corporal Mas ara veig lo contrari. Impossible es donar a oblit ço que hom ferventment ama. Singular carrech te do de revelarho tot a aquelles, car gran consolatio n hauran. A elles yo volenterosament fora aparegut, axi com son ara a tu, si per nostre Senyor Deu fos ordenat; mas pus no li ha plagut, no si pot als fer. Digues a la Reyna que persever en lo bon proposit que ha de servir Deu e pregar per mi; jatsia no m fassen gran fretura sos prechs ne d altres. E que ab diligent cura tenga a prop ma filla e sua; car la ignocentia e virtuts de aquella son fort plasents a nostre Senyor Deu, de la qual exira...
     E tantost lo prohom ab la barba longa feuli senyal ab lo basto que callas.
     E, dites aquestes paraules, estroncadament cessa de parlar.
     —Senyor, digui yo, en gran suspita e perplexitat me haveu posat, com no m haveu acabat ço quem començaveu a dir. Suplich vos que men desliurets.
     —No m es legut, dix ell.
     —Com no, Senyor? e qui us ho veda?
     —Hages cura del present, dix ell, e lexa l esdevenidor. Ço que nostre Senyor ha ordenat necessari es ques complesca; e no es legut als homens saberho.
     —Donchs per que m ho començaveu a dir, Senyor?
     —Lexa estar aquexes demandes que no han fruyt, net fan res, dix ell. E veges si havem als a fer; no perdam temps.
     —Suplich vos, Senyor, donchs pus als no s hi pot fer, quem vullats dir qui son aquests dos homens qui us acompanyen; car gran desig he de saberho, e especialment de aqueix prohom qui tan gran auctoritat se done. Per ma fe, massa es per a ell, a mon juy, que us haja manat, o fet senyal que callasseu.
     —Tu, dix ell, te mets en carrer qui no ha exida. Lexa anar laygua per lo riu, que abans quens partiscam, si subtilment hi volras especular, conexeras gran part del misteri que hi esta amagat. Pero not fassa cura de publicar aquell, quant lo sabras; car risch de gran perill ten seguiria e de poch profit a present.
     »Aquests dos homens que veus aci son estats mentre vivien fort savis homens , de la saviesa mundanal, e foren gentils. La hu dels quals, ço es lo jove, que veus ab la rota en la ma, hac nom Orfeu. E lo prohom ab la barba longa hac nom Tiresias. La raho per que m acompanyan, yo la t he dita dessus. Lurs fets bem pens que nols ignores, car covinent historial est, si donchs no ho has liurat a oblit despuys que yo desampare lo cors.
     —Be es consonant a raho, Senyor, que ho haja oblidat, posat que ho sabes; tan gran diversitat de cogitations ha torbat e combatut lo meu enteniment despuys que vos passas d esta vida. A la veritat, Senyor, nom recorda que james haja lest d ells. Be n he hoyt parlar, e fort poch. E null temps, sino lurs noms nuus e sols, res d ells e de lurs fets vench a ma conexença.
     —Si has, sens falla, dix ell, mas no t recorda, e no es maravella. Ara escolta be, car yo vull, per tal que mils sies instruit de lurs fets, que cascu d ells los te recit.
     E girant se vers ells, pregals que satisfaessen a son voler.
     E per aquells fo respost encontinent que de bon grat li complaurien.