Lo sompni/Lo primer libre
SOMPNI DEN BERNAT METGE
Estant axi, a mi aparech, a mon vijares, un hom de mitja estatura, ab reverent cara, vestit de vellut pellos carmesi, sembrat de corones dobles daur, ab un barret vermell en lo cap. E acompanyavenlo dos homens de gran estatura; la hu dels quals era jove fort bell, e tenia una rota entre les mans. Laltre era molt vell, ab longa barba e sens ulls, lo qual tenia un gran basto en la ma.
E entorn los dessus dits havia molts falcons, astors e cans de diversa natura qui cridaven e udolaven fort letjament.
E quant hagui be remirat specialment lo dessus dit hom de mitja estatura, a mi fo vijares que vaes lo rey en Johan de Arago, de gloriosa memoria, que poch temps havia que era passat de aquesta vida; al qual yo longament havia servit. E duptant qui era, espahordim terriblement.
La donchs ell me dix:
«Lunya tota pahor de tu, car yo son aquell quet penses.»
Quant yo l hoy parlar, coneguil tantost; puys tremolant digui:
«O Senyor, com sou vos aci? e no moris l altre dia?»
—No mori, dix ell, mas lexi la carn a la sua mare, e reti l esperit a Deu quil me havia donat.
—Com, l esperit! digui yo, no puch creure quel esperit sia res, ne puixa tenir altre cami sino aquell que la carn te.
—E donchs que entens, dix ell, que sia yo? No sabs que laltre dia passi de la vida corporal en que era?
—Hoyt ho he dir, respongui yo. Mas ara no ho crech, car si fosseu mort, no foreu aci. E enten que sots viu; mas la gent ho diu per tal com ho volria, car tostemps se alegra de novitats, e especialment de novella senyoria, o per alguna barateria que vol fer, ha mes en fama que sots mort.
—La fama, dix ell, es vera, que yo he pagat lo deute a natura, e lo meu esperit es aquest que parla ab tu.
—Vos, Senyor, me podets dir queus plaura. Mas, parlant ab vostra reverencia, yo no creure que siau mort; car homens morts no parlen.
—Ver es, dix ell, quels morts no parlen; mas l esperit no mor. E per conseguent no li es impossible parlar.
—No m par, digui yo, quel esperit sia res apres la mort, car moltes vegades he vist morir homens e besties e ocells, e no veya que esperit ne altra cosa los isques del cors, per la qual yo pogues conexer que carn e esperit fossen dues coses distinctes e separades. Mas tostemps he cregut que ço que hom diu esperit o anima no fos als sino la sanch o la calor natural que es en lo cors, que per la discrepancia de les sues quatre humors mor, axi com fa lo foch per lo vent quil gita de son loch, o quant es corromput lo subject en que es qui sapaga; e daqui avant nol veu hom.
— Molt est enganat, dix ell; appar que no fasses differentia entre esperit e esperit.
— No n hi fas alguna, digui yo; que totes les coses animades veig morir en una manera.
— No es ver que en una manera muyren, dix ell; car de tres maneres
de esperits vidals ha creat nostre Senyor Deu. Uns que en la creatio del mon hagueren començament dell, e no son cuberts de carn, e aquests son los angels: altres qui han novell principi del Creador, e son cuberts de carn, mas no moren ab aquella, e aquests son los homens; altres qui son cuberts de carn, e nexen e moren ab aquella, e aquests son los animals bruts.
»Lome es estat creat en lo mig, per tal que fos pus baix quels angels e pus alt que les besties, e que hagues alguna cosa comuna ab lo subira e ab lo jusa, ço es a saber, inmortalitat ab los angels, e mortalitat de la carn ab les besties, entro que la resurectio reparas la mortalitat.
—Jaus he dit, Senyor, que totes les coses animades he vist morir en una forma, e james non viu lo contrari; e per conseguent als non crech, majorment
quant veig que Salomo, en lo libre appellat Ecclesiastes, fo de la opinio en que yo son, dient: Una es la mort dels homens e de les besties, e egual es la conditio de cascu. Axi com moren los homens, moren aquelles; totes coses espiren, e lhome no ha res mes avant que la bestia.
—No appar, dix ell, que hajes clara conexença de la intentio del savi que has allegat; car ell no dix aço en persona sua, mas dels impiadosos e infirmants. E axi ha plagut a sent Gregori, en lo Dialech, e a sent Thomas, Contra los gentils. E appar be que axi sia, car en la fi del dit Ecclesiastes, quaix determenant hi ajusta: «Tro sia tornada la polç en la sua terra don era, e lesperit retornant a aquell quil ha donat.»
E apres un poch dix: «la fi de les paraules totes ensemps oyaume : «Tem Deu e serva los seus manaments. A aço fer es creat tot hom.» En les quals paraules appar que Salomo en persona de molts parlava. Puys deya que l hoyssen tots ensemps, exprimi a aquells la dita sua conclusio vertadera. Noresmenys, be sabs tu que moltes coses creu hom que no pot veure.
— Ver es, digui yo; mas nols tench per savis aquells quin usen. Ço que veig crech, e del pus no cur.
— Digues, respos ell, abans que venguesses en lo mon, que eres?
—Ço que sere apres la mort, digui yo.
—E que seras?
—No res.
—Donchs no res eres abans que fosses engendrat?
—Axi ho crech, digui yo.
—E per que ho creus?
—Per tal com cascun jorn veig que la dona per lo ajustament del hom se fa prenys, e dabans no ho era. E puys pareix alguna criatura, la qual de no esser ve a esser.
—Hoc; mas, dix ell, ço que tu has vist en altres, no ho has vist en tu mateix. Empero diguesme, sit recorda, que eres abans que fosses engendrat?
— A mi, digui yo, nom recorda, ne son cert que era, car no ho viu. Mas be crech que no era res; car hom, son axi com los altres, e conve que seguesca lurs petjades.
—Donchs, dix ell, tu creus ço que no has vist?
—Ver es, Senyor, que algunes coses crech que no he vistes. E per ço que he atorgat no ho puch negar, e a la veritat, com mes hi pens, pus clar ho veig; car moltes vegades he cregut diverses coses que nos podien clarament provar; e majorment una cosa fort comuna a totes gents. Si hom demanava a cascun hom qui es estat son pare, ell nomenaria aquell ques pensa que ho sia, pero no ho sabria certament, sino per sola creença.
—Be esta, dix ell; aço gran plaer es al arguint, com lo responent no solament atorga la sua conclusio, ans la prova.»
La donchs lespahordiment me comença a passar, e duptant encara en aço quem deya, volguim hi acostar per besarli los peus e les mans.
«Girat, dix ell, car aquest cors de quem veus cubert fantastich es, e nol pories ne tes legut tocar. Aquell al qual tu solies servir e fer reverentia e honor, convertit es en polç.»
Dels meus ulls isqueren ladonchs fort espesses lagremes, e del cor gemechs e suspirs grans les plagues me refrescaren e tots los meus ossos cruxiren. E aquella hora fo a mi pus dolorosa que aquella en la qual sabi que ell havia pagat lo deute a natura.
»No plors, dix ell, ne sies trist, car de remey inutil usaries. Quant es per mon interes, not cal plorar, car covinentment estich per gratia divinal, e per esser monarcha, no volria tornar en lo mon; e ja menys per lo teu plant; car si a mi has perdut, qui era ton Senyor, tan bo e millor lo has cobrat. Ell te gitara a ta honor de la preso, en que est, e no sofferra quet sia fet tort; car fort es just e virtuos, e conexera tost la mala intentio dels teus perseguidors. Jatsia que per comportar aquells, per raho de la sua novella Senyoria, not espatxara tan tost com tu volries e mereixs per justicia. Puys sil serveys, ten sabra be remunerar; pero a tu no ten cal fer grans noves, car bel coneixs.
—Senyor, digui yo, ver es, e aytal esperança he yo en ell. Mes a present non veig venir les mars.
—O, dix ell, comuna malaltia es dels homens, que ço que molt desigen no creen que james los venga, o sils ve es tart a lur parer, ab que venga qualque dia.
—Qualque dia, Senyor, digui yo, ben sere content; car prou se fa tost ço que bes fa. Quant es a present, daço no cur molt: ço que a nostre Senyor Deu e a ell plaura, sera plasent a mi. Solament, Senyor, si nous es enuig, vos suplich quem vullau dir que es esperit, e quem doneu entendre la sua inmortalitat, si possible es; car ab gran congoxa estich de saberho, per tal com no ho puch entendre. E vos haveume dit que lhaveu retut a Deu, e segueixse per conseguent que esperit sia alguna cosa inmortal.
—La tua conclusio, dix ell, es vera, e no m maravell si no ho pots entendre, car tu no hi vols primerament especular. No es cosa en lo mon, per facil que sia, que no torn dificil, o quaix impossible, al no volent fer aquella.
— Yo, Senyor, volenter ho faria. Mas lo meu grosser enginy no es sufficient a compendre tan alta materia sens ajuda vostra.
— Ara donchs, dix ell, atten diligentment a aço quet dire.
»Molts doctors de la Esglesia de Deu, philosofs, poetes, e altres scients e devots homens tractants de aquesta materia han fet lur poder de donar entendre als homens del mon, axi de paraula com ab escriptura, que es esperit o anima; car en lo cors humanal una matexa cosa son. Mas, segons la diversitat dels officis que la dita anima exerceix, es en moltes maneres nomenada. Car vivificant lo cors, es appellada anima; e volent, coratge; sabent, pensa; remembrant, memoria; justament judicant, raho; e spirant, spirit. Empero la sua essencia una sola es e simple. E entenent ho molt mils que no ho saberen dir, no ho han pogut perfetament explicar, ne yo, dementre que sia cubert daquesta vestedura quem veus portar, not hi poria molt mes dir que ells han dit. Car, entro que sia passat lo temps per notre Senyor a ma penitencia ordonat, obligat son en partida als deffalliments de aquells, no molt menys que si encara era ajustat a la carn. Una cosa tan solament hi pux anadir, quet dich certament, per ço com ho veig en mi matex, que ço quels doctors de la Sgleya de Deu han sabut per revelacio divinal, e per relatio de molts resucitats, dit de la anima racional, es ver. E molts philosofs e poetes se son acostats assats a la veritat, en quant humanal enginy ho pot compendre.
—Senyor, digui yo, aytant ne se com ne sabia. No veig que dals sia crescut mon saber a present, sino de vostre testimoni.
—No es poch, dix ell, en tan duptos fet haver testimoni qui, sens altre mija depos de certa sciencia; majorment quels altres concordants ab ells sien majors de tota exceptio e irrepellibles.
— Sia vostra merce donchs, Senyor, quem digats quen han escrit los dits doctors, e vos quen sentits per tal que mils ne romanga instruit.
— Ladonchs ell baxa los ulls, e ab cara quaix irada, dix:
— A mi cove dir ço quet fara poch fruyt, car aytant poch ho entendras. Pero valrat ço que pora. Entrels antichs philosofs fo gran questio que era la anima. E dix Nasica quel cor. Empedocles la sanch. Altres digueren que una part del cervell tenia lo principat de la anima. Altres quel loch e cadira de la anima eren en lo cor. Altres en lo cervell. Zenon dix que la anima era foch. Aristoxenus, armonia de sons. Xenocrates, nombre. Plato fenye triplicitat en la anima, lo principat de la qual, ço es, raho, posa en lo cap, e les dos parts, ço es ira, en los pits, e cupiditat dejus les entramenes. Dicearcus dix que la anima no era res, e que vanament deya hom animals e coses animades. Galien dix que la anima era complexio. Altres, que era cors. Aristotil, qui, apres de Plato, se acosta mes a la veritat quels dessus nomenats, dix que era Endelecheia, vocable grech que vol dir continuat moviment e perdurable. E cascu dels dessus dits se esforça a provar la sua opinio com mils pogue.
»Empero los doctors de la Esglesia de Deu, los quals molt profundament e be hi han vist, affermen, jatsia que en diverses maneres ho diguen, que la anima de l hom es creada per Deu substantia espiritual propria, vivificadora del seu cors, rational, e inmortal, e en be e en mal convertible. E sapies certament que axi es. Empero, per ço que mils ho entengues, declarartho he breument.
»La anima esser creada per Deu, algu qui raho haja no ho ignora; car tota cosa que ha existentia, o es creador, o es creatura. Mas alguna creatura no pot esser substantia; car tota cosa que ha haver substantia creadora cove que la haja de Deu, pus no la pot donar a altres, car per ço la ha reebuda tan solament que la hage per si; car en altra manera seria creadora. Resta donchs atorgar que nostre Senyor Deu la haja creada, qui evidentment pot crear coses mortals e inmortals. Que la anima sia substantia espiritual, qui ho pot negar?
»Totes coses corporals per tres lineas son contengudes, ço es longitut, latitut e profunditat, les quals nos pot provar que sien en la anima; jatsia que, mentre es acompanyada al cors, sia agreujada per lo carrech de aquell, les opinions de les coses ab curosa solicitut enten; les coses celestials, profundament pensa; les naturals ab subtil indagatio cerca; e del seu creador, grans coses desija saber. E si era corporal, ab les sues cogitations les coses espirituals no veuria.
»Que sia propria substantia, clar es, com algun altre espirit no reeba carn, ques dolga o salegre de les sues passions, que son, amor, hoy, desig, abhominatio, delectatio, tristor, sperança, desperatio, temor, audatia, ira e mansuetut.
»Vivificadora es del seu cors; car encontinent que li es donat, ama de gran amor lo seu carcer; amalo per tal com non pot esser franca. Turmentada es fortment per ses dolors, dupta la mort, e no pot morir, segons que per avant veuras; e axi es temorosa del cars del seu cors per ço que mes per ell sia sostenguda. E ella ab los ulls del cors se adelita en veure belles coses, ab les orelles hoyr melodia, ab lo nas sentir odors plasents, ab lo gust bones sabors, ab lo tocament coses molls, dures, aspres e lises tocar. E jatsia ella de aquestes coses no hus ne sen sostenga, empero con li son levades, ha de aço gran tristor, desijant aquelles, no axi com a profitoses ne plasents a ella naturalment, mas al seu cors; e devegades per complaureli pecca. La vida donchs del cors es presentia de la anima per ell reebuda; e la mort es departiment de aquella. La qual, vivent lo cors, es tota en les sues parts, e en un loch no es menor que en altre. Be pero es veritat que en algun loch se ha pus ardentment, e en altre pus flacament; pero en cascun loch del cors se esten e li dona vital força e nodriment competent, e no pot exir del cors com se vol, ne romanirhi com lo seu creador lan mana exir. Quant a ella es manat estar, totes les portes li son tancades. Puys obrense con li es manat lo contrari. E pots ho veure cascun jorn, car molts homens seran terriblement nafrats, e non morran; altres per fort leugeres occasions retran lespirit.
»Rational es, nom pens que algu hi dupte, quant veu que tracta coses divinals, sap les humanals, apren moltes arts e nobles diciplines, e per raho tots los animals sobrepuja. Donat es a ella compendre les sues cogitations, e ab la lengua exprimir aquelles. Ella posada en lo cors veu moltes coses, e quaix per tot loch se esten, e del cors nos departeix. Mouse, e en si mateixa, axi com en un gran espay corrent, discorre e presenta a si ço que ab la sua cogitatio veu; e dotada de raho, ha trobades diverses figures de letres, utilitat de diverses arts e diciplines; ha cenyides ciutats de mur; los fruyts de la terra ha millorats ab industria. Discorra les terres e la mar, forada grans muntanyes, fabrica ports a utilitat dels navegants, ha ornada la terra ab bells edificis. Donchs qui pot duptar de la sua raho, com, illuminada per lo seu creador, fa esser vistes coses tan maravelloses fetes per art? Inmortal es encara mes la anima rational, e nom pens que hi duptes.
—Com no duptar! digui yo; en provarho sera la maestria.
—E com, dix ell, no es assats provat en mi qui visch sens cors?
—Per ma fe, Senyor, bem tenits per ignorant, queus pensau que yo crega fermament que vos siau anima o espirit.
—E com, dix ell, no atorgues esser espirit?
—Si atorch, mas no que visque sens cors, aixi com lo cors no viu sens ell; car per molt, Senyor, quem havets dit, nom havets provat a mon juy per rahons necessaries, sino ab persuasions mesclades ab fe, quel esperit del hom sia inmortal; ne veig coses evidents per que ho dega creure.
—E quit daria rahons necessaries, dix ell, a provar les coses invisibles, e majorment que tu hi volguesses malignar? Sit recorda, ja m has atorgat que moltes coses hom ha a creure que no veu.
—Ver es, Senyor; mas que fare? Creure tot ço que hom me dira?
—No pas, mas deus creure ço que major part de la gent diu e creu. E majorment pus se acost molt a raho. Car en cascuna cosa latorgament de totes les gents virtut e força ha de ley de natura.
—Apparallat son de creureho, Senyor, sim provats que la major part de la gent sia de vostra oppinio.
La donchs ell esclari un poch la cara, e dix:
«Ab auctoritats, primerament, de gentils, juheus, cristians e Sarrahins, puys ab rahons e demostrations, te provare tant com possiblem sera; car materia dificil a plenerament provar tenim entre mans, majorment quel adversari no vulla atorgar ço a que rahonablement es tengut, que la anima rational viu sens cors e es inmortal.
—Gran plaer ne haure, Senyor. Mas sim volieu fer tanta gratia que de les rahons e demostrations usasseu primerament, molt pus plasent me seria.
—Ja t enten, dix ell; tu duptes en aquelles, e desijantles tost hoyr, vols dir que de auctoritats prou n has legides. E no t hi contradich. Pero yo ten dire de tals que tu per ventura ignores. E plaume ço que demanes. Mas si raho dich, atorgala m.
—Axi com vos, Senyor, dictareu em plaura.
—Ara donchs atten diligentment, e dirten he algunes quels maestres de les letres seculars, e altres quels theolechs vertaders han posades.
»No es res en natura que recort les coses passades, prevehia les esdevenidores, e puxa abraçar les presents; les quals coses son divinals, sino la anima rational, nes pot trobar que puxa pervenir sino de Deu; axi que tot ço que sent, qui sap e qui viu ressemblant es a Deu. Con la anima rational donchs sapia e senta e visque, segueixse que es semblant a Deu, e per conseguent inmortal. Mes encara tota substantia intellectual, per tal com es separada, e no dependent del cors, es incorruptible. Mas la anima rational es substantia intellectual; cove donchs que sia incorruptible. Pus avant, totes coses simples e sens compositio, axi com Deu, Angel, e semblants, son inmortals; car son privades de contrarietat, que es causa de corruptio; la qual no pot esser sino en coses compostes. Mas la anima rational es simple naturalment e sens compositio, car de no res la crea Deu; donchs es inmortal.
»Encara mes, alguna forma nos corromp sino per actio de son contrari, o per corruptio de son subject, o per defalliment de la sua causa. Axi com la calor ques destroueix per actio de fredor. Per corruptio de son subject: axi com destrouit l ull se destroueix la virtut visiva. Per defalliment de la sua causa: axi com la claredat que cessa defallint la presentia del sol, ques causa de aquella. Mas la anima humanal nos pot corrompre per actio de son contrari. Car alguna cosa no es a ella contraria, com per lenteniment possible ella sia conexedora e receptiva de tots los contraris. Semblantment, ne per corruptio del seu subject, com ella sia forma no dependent del cors, segons son esser, ne per defalliment de la sua causa, car no pot haver alguna causa sino eternal. En alguna manera donchs nos pot corrompre, e per conseguent es inmortal. Noresmenys, si la anima se corromp per la corruptio del cors, cove quel seu esser sia debilitat per debilitatio de aquell. Si empero alguna virtut de la anima es debilitada, debilitat lo cors, aço no ve sino per accident, en quant, ço es a saber, la virtut de la anima-fretura de orgue corporal, axi com la vista es debilitada, debilitat l orgue; pero per accident. E appar per la raho seguent. Car si a aquella virtut venia per si alguna debilitatio null temps se restauraria reparat l orgue. E vehem pero que per molt que la virtut visiva sia vista debilitada, si l orgue es reparat, la virtut visiva es restaurada. Com donchs l enteniment sia virtut de la anima que no fretura d orgue, segons que dessus appar, ell nos debilita per si ne per accident, per vellesa o per altra qualsevol debilitatio del cors. Si pero en la operatio del enteniment esdeve fatigatio o empatxament per infirmitat del cors, aço no ve per debilitatio del enteniment; mas de les forces de les quals aquell fretura, ço es a saber, de les virtuts ymaginativa, memorativa e cogitativa. Appar donchs quel enteniment es incorruptible, e per conseguent la anima humanal que es substantia intellectiva.
»Mes avant, tota cosa que per si mateixa se mou es eternal, car null temps se desempara de si; e per conseguent no cessa de moure, car en altra manera morria, com vida no puixa esser sens moviment. E a totes coses que son mogudes aquella es la font e principi de natura. E saps be quel principi no ha neximent, car d ell ixen totes coses, e dalguna no pot nexer, ne seria principi, si d altre era engendrat; lo qual si james no nasch, aytant poch pot morir; car mort lo principi, ne ell nexeria d altre ne de si crearia. Axi que es necessari que del principi nasquen totes coses, e que principi de moviment sia per ço com per si mateix se mou. E aquella cosa no pot nexer ne morir, o es necessari que tota criatura çes de moure, e que no aconseguesca alguna força per la qual primerament empesa sia moguda. Con donchs sia clar aquella cosa ser eternal que mou si matexa, qui es qui puixa negar aquesta natura aytal esser donada a la anima rational, que sent esser moguda per força sua e no per estranya, e no per pensa ques puixe esdevenir que james sia desemparada de si mateixa?
»Mes encara, la anima racional es creada a fi que tostemps entena, am e recort Deu. E si era mortal, no faria sempiternalment ço perque seria creada. Donchs segueixse que es inmortal. Mes cascun jorn veus que molt hom de bona vida sofer pobresa, malalties, perdues e grans persecutions, e mor en aquelles. E molt hom de mala vida es prosperat axi com vol, e james no sofer adversitat. Si la anima de aytals moria ab lo cors, Deu seria fort injust, car no retribuhiria a cascu ço que mereix. Com sia donchs necessari que la justitia de Deu se exercesca, cove que la anima rational visca apres la mort corporal, e que qualque temps hage premi o punitio de ço que merescut haura. Si donchs vivent lo cors no la ha, necessari es que apres mort daquell la haja; o hauries atorgar que Deu es injust, la qual cosa es impossible e luny de la comuna oppinio dels homens. Vols a aço res dir, o quet va per lo cor?
—Senyor, no hi vull als dir a present, sino queus atorch que molt bona persuasio me haveu feta. Pero algunes nhi ha que a mon juy sens fe no conclouhen tan necessariament que hom no hi pogues rahonablement contradir. A la veritat, Senyor, les cinch darreres me aparen molt pus fundades que les altres, e fort rahonables e exempts de tota contradictio. E es mes vijares que aquella que comença, que tota cosa que per si mateixa se mou es eternal, hage posada Cicero en lo seu Tuscula.
—Ver es, dix ell, e ja abans la havia posada ell mateix en lo .vij. libre de Republicha. E molt abans la havia dita Plato in Phedone. Si res saps que poguesses dir a les altres rahons, digues ho.
—Moltes coses, Senyor, hi poria dir; mas be conech que a la fi en arena hauria laurat: fe mi induheix a creureles, posat que algun escrupol de dubitatio mi occorrega. Yo son content; anem avant, Senyor, si vostra merce sera; e vullaume dir les autoritats quem haveu offertes.
—Plaume, dix ell; mas que farem que no hi poras rahonablement contrastar? E segons que veig gran delit hi trobes.
—Delit, digui yo, Senyor, parlant ab vostra reverentia, nol hi trob. Mas disputant o ruminant be les coses perve hom mils a vera conexença de aquelles.
—Ver es, dix ell. E pus de tal intentio est, obra les orelles, e si algun dupte ti occorre, digues ço que vulles.
»Job qui, testificant nostre Senyor Deu, no havia par en la terra, dix:
«Infern es la mi casa, e en tenebres he parat lo lit meu.»
»Empero un poch apres, presa per ell esperança de desliurament, hi ajusta:
«Car yo se quel meu redemptor viu, e en lo darrer dia resuscitare de la terra, e altra vegada sere vestit de la mia pell; e en la mia carn veure Deu salvador meu.» Si aquesta esperança havia Job, no crehia que la sua anima fos mortal.
—Senyor, vos me haveu dit que començarieu als gentils, e veig que haveu començat als juheus. Suplichvos quem digau si ho feu per oblit o de certa scientia.
—Yo començ, dix ell, alla hon dech; car Job no fo juheu, ans fo be gentil: be es veritat que fou del linatge de Esau. He ell posat primer, per tal com entrels gentils fo lo millor, es pres a profetar profundament e clara de Jesu Christ, qui puys vench per reembre los juheus e los gentils. Veges donchs si mereix principat entrels seus.
—Verament, Senyor, bel mereix. Mas tro aci tostemps fuy de intentio que fos estat juheu, per tal com en lo vell testament es hagut en fort gran reputatio, e veig que profeta clarament la resurrectio dels corsos humanals.
—E ara has tu a saber, dix ell, que gentils hajen prophetat. E quet par de Balaam, Sibilla Eritria, de Virgili e Ovidi? Dessebut eres, anem avant.
»Ennius, poeta fort antich e dignament famos dix que molts savis homens antichs los quals appellaven Castors, deyen que quant lo cors del hom moria la anima romania. E entre les altres coses quels induhien a creure aço era una, ço es que quant vehien quels homens de gran enginy havien ordonat lo dret pontifical e les cerimonies de les sepultures; e ab tan gran cura no les hagueren observades, si en lurs penses no haguessen per clar que la mort no destroueix la anima, sino lo cors tan solament. E que la mort no era altra cosa sino traspas ament e mudament de vida, la qual era cami de pujar al cel als homens e a les dones de virtuosa vida. E, per aquesta oppinio la qual seguiren los Romans gentils, fo per molts cregut que Romulus, Hercules, Liber, Castor e Polluix, e molts altres sen eren pujats al cel apres lur mort.
»Tulli, en la primera disputatio del seu Tuscula, diu que apres que l hom es mort, los amichs nol ploren, per tal qu es pensen que no sia res; mas per ço com lo veen destituit e privat dels bens temporals. Car si aquexa oppinio no era, nol ploraria algu. E açons dona a sentir natura sens alguna raho o doctrina. Molt gran argument es natura jutjar tan grans coses de la inmortalitat de la anima, com tot hom ha tan gran cura de les coses esdevenidores, apres sa mort.
»L home sovent planta arbres dels quals no espera james haver fruyt. Lo savi ordena leys e statuts. Quet penses als que significh procreatio d infants, propagacio de nom, adoptio de fills, diligentia de fer testaments, edificatio de sepultures, sino cogitar encara les coses esdevenidores apres la mort?
»No es millor natura en lo linatge dels homens que de aquells qui ymaginen que son nats per ajudar, defendre e conservar los altres. Ne puch creure per res que tan notable hom per la cosa publicha se fos donat a mort si pensas quel seu nom finis ab la vida, ne que james algu sens gran esperança de inmortalitat exposas a mort lo seu cors per la patria. No se com se acosta a les penses dels homens una pronosticatio, o devinatio dels segles esdevenidors. E majorment com los grans enginys e alts coratges; la qual cosa tolta, qui seria tant foll que incessantment visques en treballs e perills grans, axi com fan los princeps terrenals? E quem diras dels poetes e dels subtils mechanichs? No volen esser ennoblehits apres la mort? Els philosoffs, en los libres que escriuen, no hi meten lurs noms per haverne gloria? Cert si han fet la major part d ells.
»Donchs si latorgament de tots es veu de natura, e cascuns atorguen esser alguna cosa que a ells pertanga apres lur mort, aytambe ho devem atorgar. Tots los homens han oppinio que Deu es, e conexen ho naturalment; e de semblant oppinio e conexença son de la inmortalitat de la anima. E donchs cregam que axi es. E nons lunyem del comu atorgament de aquells.
»Eschides, fort antich philosoff de Siria, dix primerament que les animes eren sempiternals. E aquesta oppinio segui Pittagoras, dexeble seu, lo qual era de tan gran auctoritat, que altres sino ell e sos dexebles per lonch espay de temps no foren tenguts ne reputats per savis. Plato vench en Italia hon florien ladonchs los dexebles de Pittagoras per tal quels vaes e aprengues d ells. E la primera cosa que senti fo la inmortalitat de les animes, la qual cosa no solament atorga, ans hi dona rahons per que aparia que devien esser inmortals, de les quals has hoydes algunes dessus. Aristotil tench expressament, segons que dessus he dit, les animes esser inmortals. Diogenes cregue fermament e dix que les animes eren inmortals e sen pujaven al cel, si estant en lo cors havien virtuosament obrat.
»Lelio, apres que sabe la mort de Publi Scipio Africa, cordial amich seu, dix a Scevola: «Si yo negava quem dolgues la mort de Scipio, mentiria, car greu mes que sia destituit de tal amich, lo qual, segons que crech, no sera, e segons que puch afermar, no fo aytal en lo mon. Mas no fretur de consolatio; yo matex me aconsol, e majorment de un remey, que son cert que en mi no es aquella error que en molts es, qui turmenten si matexos per la mort de lurs amichs, creent que lurs animes sien mortes ab lo cors, o que sien dampnades. No pens que mal sia esdevengut a Scipio, car virtuosament ha viscut. A mi es vengut, si esdevengut es. Esser greument torbat per son propri dampnatge no es damich, mas del amant si mateix.»
»En les quals paraules pots conexer que sentia de la inmortalitat de les animes.
»Aquesta mateixa oppinio havia haguda lo dit Scipio qui per tres jorns, abans que moris, disputa molt sobre l bon regiment de la cosa publica; de la qual disputatio fo la darrera part la inmortalitat de les animes, e dix aquelles coses que son pare Publi Scipio li havia dites sobre la dita inmortalitat, quant apres sa mort li era aparegut en lo sompni que feu, lo qual recita Tulli en lo libre de Republicha, e Petrarcha semblantment en lo Africa. La expositio del qual, sit recorda, feta per Macrobi, te preste en Mallorcha, e la t fiu diligentment estudiar, per ço que yo e tu ne poguessem avegades conferir.
—Ver es, Senyor, digui yo; anem avant si vostra merce sera, car assats me recorda, e nous hi cal tenir temps.
—Socrates, dix ell, apres que fou condempnat a mort, per ço com no crehia pluralitat de deus, lo darrer jorn de sa vida dix moltes belles rahons provants la inmortalitat de la anima. E, com tengues en la ma lo veri que devia beure, dix que no li era vijares que moris, mas que sen pujas al cel. Car dues carreres eren aparellades a les animes qui exien del cors. La una era de privatio del consell dels deus; e aço era quant havia viscut lo cors viciosament e havia violat la cosa publicha, e comes molts fraus. E laltra era de retornament als deus d hon era venguda: e aço quant lo cors havia viscut castament, e lunyantse de vicis havia ressemblat a la vida dels deus.
»Cato volent esquivar les mans de Cesar, apres la mort de Pompeu, se mata a Utica; pero havent per clar que les animes eren inmortals, abans que procehis a matarse, legi lo libre de Plato sobre la inmortalitat de la anima, per tal que ab plaer moris e hagues major fortitut en son coratge.
»Valerius Maximus dix en diversos lochs que cregue en la dita inmortalitat; pero be ho saps tu qui l has assats familiar.
—Ver es, Senyor, que dit ho ha. Mas nom dona vijares que axiu cregues ell.
—Com no? e que t hi induheix?
—Ço que dix dels Franceses, digui yo, que creents que les animes no morissen, prestaven pecunia ab conditio que hom la ls retes en infern. E que diguera que orats eren sino per tal com crehien ço que Pittagoras havia cregut sobre la dita inmortalitat.
—No m es semblant, dix ell, que per haver dit aquexes paraules cregues ell lo contrari; ne ho diu a aquella fi que tu t penses. Be es ver que ell, vehent que dificil cosa es provar la inmortalitat dessus dita, dix que si Pittagoras no ho hagues dit, tots los affermants la dita oppinio tengra per orats, per tal com es cosa que no s pot visiblement provar. E alguns ineptes creenne lo contrari. Mas no diu pas que no ho cregue. Car en molts lochs de son libre veig que tracta de la dita inmortalitat. E not recorda si dix de Julius Cesar, que aquells qui l havien mort, volents
lo lunyar del nombre dels homens, lo havien ajustat al consell dels deus? E no dix de Castor e Polluix, que apres lur mort se combateren algunes vegades ab la part dels Romans contra lurs enemichs? Si ell cregues que les animes morissen ab lo cors, no haguera dit aço.
»March Cato dix a Scipio e a Lelio:
«No puch creure que vostre pares, los quals foren mentre visqueren homens fort insignes e grans amichs meus, sien morts, ans viuen en aquella vida que solament se deu vida appellar. Car, mentre som enclosos en los corsos, a necessaria servitut som donats, per ço com la anima es celestial, e axi com la ha gitada del cel en terra, es molt oppremuda mentre es ab lo cors. Mas hajau per clar los deus inmortals haver escampades les animes en los corsos humanals per tal que fos
qui defenes les terres e contemplas les ordens de les coses celestials els ressemblas, en la manera de vida e en la constantia.»
»E no tan solament raho o disputatio me empeny a creure aço, mas lo noblesa e auctoritat dels sobirans philosofs qui aço han dit, e especialment de Pittagoras e de sos dexebles qui tengueren que les animes eren divinals e inmortals. De Virgili, Senecha, Ovidi, Oraci, Lucha, Staci, Juvenal e molts altres poetes te diria ço que han escrit. Mas tu has aquells tant familiars, que no seria als sino empenyer ab la ma la nau qui ha bon vent.
»Pus te he dit les auctoritats e dits dels gentils que a present me son ocorreguts, e seran a mon juy a tu de major utilitat, temps es quet diga algunes dels juheus sobre la inmortalitat dessus dita.
»Moyses dient ab espirit de prophetia la creatio del mon, testifica que nostre Senyor Deu dix: «Façam home a ymatge e semblança nostra.» E axi fo fet. Si donchs a ymatge e semblança sua lo feu, qui gosara dir quel faes mortal? Ne podem dir que ho digues del cors, lo qual vehem que mor. Convenia donchs que ho digues de la anima tan solament. En altra manera la divinal paraula fora luny de veritat. Car en alguna forma no poguera esser ymatge o semblança sua, si no fos inmortal axí com ell, qui eternalment viu, totes coses conte, totes coses dispon, e pus inmortal es sens dupte. Poderos es a fer, e fa de fet, coses inmortals. E si attens be a la creatio del mon, no trobaras que sino del hom nostre Senyor Deu digues, Façam; car en totes les altres coses dix: Sia fet. E pots pensar ab desliberatio de Sancta Trinitat ho feu, que dignitat li dona major que a les altres coses que havia creades.
»Jacob, apres que li hagueren dit sos fills que besties feres li havien mort son fill Joseph, lur frare, dix: «Devallare en infern plorant mon fill.» Si en infern devia plorar, paria que no era sa intentio que les animes fossen mortals.
»Saul dix a una fembra prophetissa que li faes resuscitar Samuel, qui era mort. E axi fo fet, e parla ab ell. Lo qual Samuel li dix que l endema morria ab sos fills, e seria ab ell. Puys seguis axi com li havia dit. Alguns pero afermen que no li aparech la anima de Samuel, mas un diable en forma sua. Altres dien que si feu. Sia ques vulla, la Sancta Escriptura diu que Samuel li aparech. La historia es largament contenguda en lo primer libre dels Reys, vers la fi; dich lat superficialment.
»En aquella poras veure si les animes viuen apres la mort corporal. Elias feu resuscitar un fadri mort, a prechs de la mare daquell que molt lo plorava, segon que testificha lo terç libre dels Reys. E dien los juheus que aquest fadri fo Jonas, propheta. Per virtut dels ossos de Elizeu, mort e soterrat, resuscita es leva en peus un hom que ladres havien mort e gitat en lo sepulcre del dit Elizeu, encontinent que hague tocats los ossos de aquell, si lo quart libre dels Reys diu veritat. Considera donchs si les animes de aquests moriren ab la carn.
»David, sobira propheta, sabent clarament la dita inmortalitat, dix: «Senyor, no jaquesques la mia anima en infern.» E en altre loch: «Nostre Senyor Deu, reembra la mia anima de la ma d infern, com haura reebut mi.» E pus avant: «Senyor, tu has desliurada d infern la mia anima, e has salvat mi dels devallants al lach.» E en altre loch: «Tu, Senyor, has coneguda la mia resurrectio.» Salomo, fill seu, ja t he dit dessus quen dix a la fi del Ecclesiastes, quel espirit tornara a Deu, qui ha donat aquell. Ezechias dix, apres que fo desliurat de la malaltia en que cuyda morir: «Jo he dit en lo mig dels meus dies: Ire a les portes d infern.» E puys continuant: «Tu empero, Senyor, has desliurada la mia anima que no peris.»
» Daniel prophetant denuncia quel gran princep Michael se levara, e molts de aquells qui dormen en la pols de la terra se despertaran. Dels quals los uns iran a vida eternal, e altres a perpetual escarn. Sophonias dix: «Poble meu, spera, diu nostre Senyor Deu, en lo dia de la resurrectio.» Qui pot donchs afermar que la anima rational puxa morir?
—Senyor, si no us torna en anuig, digui yo, gran plaer hauria que dels dits e actoritats dels juheus haguessem assats a present, e que procehissets als dits dels Christians, segons quem haveu promes.
—Ne solament ab plaer, mas ab gran cupiditat, dix ell, fare ço que desiges.
»Jesu Christ, salvador nostre, segons que testifica l evangelical veritat, dix als seus apostols e dexebles, quel pobre appellat Latzer mori e fo portat per Angels al sin de Abraham; e lo rich semblantment mori, e fo soterrat en infern e turmentat en gran flama de foch. En altre loch dix als seus dexebles: «No vullau tembre aquells qui maten lo cors e no poden matar la anima; mas temau aquell qui la anima e lo cors pot destrouir en infern.» Parlant encara del dia del judici universal, dix que los mals irien a turment, e los bons a vida eternal. Pensar pots donchs si les animes son inmortals. Si altre testimoni no fos estat en lo mon, a plena prova deguera bastar. Mas per ço que no puxes dir que a famejar te havia convidat, vullte sadollar.
»Tots los apostols e evangelistes confessen e testifiquen, e sobre aquesta conclusio molts dells e altres innumerables sants homens se son lexats cruel ment matar, que Jesu Christ feu resuscitar Latzer e alguns altres morts. E quel jorn de la sua sancta assumptio, resuscitaren molts corsos de sants homens. E quel terç jorn apres la sua passio, resuscita e converça algunes vegades ab los apostols, tro al dia de la sua ascentio. E quel dia del general judici, vendra jutjar cascun segons que merexera; e que tots aquells qui baptisme hauran rebut, e complits sos manaments, viuran en paradis, e los malvats en infern eternalment. Qui pot dir donchs que les animes puxen venir a no esser?
»Si d aço no est content, recort te quen has lest en les gestes dels sants, e en les vides e collations dels pares, en los libres que han fets los quatre doctors de la esglesia de Deu, e altres sants homens qui no solament per rahons evidents e auctoritats ho han cregut, mas per revelatio divinal, e alguns per experientia ho han sabut, segons que dessus es dit. E veuras que tots van a un terme, jatsia per diversos camins. Si not recorda, digues ho, e reduhir tho he a memoria.
—Senyor, no us hi cal treballar; bem recorda; e som content de tot ço quem haveu dit. E a la veritat, no es hom en lo mon, qui de raho vulla usar axi com deu, que necessariament no ha a atorgar, ates tot aço quem haveu dit, que les animes sien inmortals. E axi ho crech fermament, e ab aquesta oppinio vull morir.
—Com, oppinio? dix ell; ans es be scientia certa; car oppinio no es als sino remor, fama, o vent popular, e tostemps presuposa cosa duptosa.
—Haja nom donchs, Senyor, scientia certa. Nom recordava be la virtut del vocable.
—Encara resta, dix ell, quet diga que crehen los Sarrahins sobre la dita inmortalitat, e los dits e auctoritats que han.
—Sia vostra merce, Senyor, que non hajats afany, car be ho se; si us recorda vos me prestas algunes vegades l Alcora, e estudielo be e diligentment.
—E donchs, dix ell, quet en apar?
—Tot mal, digui yo, car innumerables erros e bestialitats hi ha.
—Hoc; mas espressament hi es contengut, dix ell, quels moros de Deu, apres lur mort, iran en paradis, en lo qual trobaran rius d aygua clara e neta, e de let, la sabor de la qual nos mudara, e de vin fort delitable als bevents, e de mel colada. E en alre loch del dit Alcora, hon es descrit paradis, es contengut que aqui haura fonts, fruytes, mullers, tapits de seda, e moltes poncelles ab les quals los moros de Deu jauran. E que apres que les hauran desponcellades, elles cobraran lur virginitat.
—Ver es, Senyor, e tant com yo puch conexer aquell enganador Mahomet, axi volia que ho creguessen los seus sequaces. Mas no puch pensar que ell ho cregues axi com ho dehia; car no haguera fet perdre tanta multitut de gent com se tira, si esperas viure apres la mort corporal. La sua doctrina es favorable e disposta a luxuria e a altres delits carnals. E per ço com no es fundada en raho e bons costums, no pens que tant hagues durat, sino per tal com es feta en favor de les fembres, lo costum de les quals es tirar los homens, e especialment affeminats, a aquell angle que desigen; e per nostres peccats encara, e gran fredor que havem en lo cor, de mantenir veritat e morir per la religio christiana.
—Axi es, dix ell, com tu dius. Lexem estar aço, car declararte vull lo restant de la definito de la anima, segons quet he promes; ço es, que la anima rational es en be e en mal convertible.
—Be m plaura, Senyor, hoyr ho, jatsia per experiencia ne veja gran partida cascun jorn.
—Sovint s esdeve, dix ell, quels homens per goig se exalçan, e per tristor se lexen decaure. Per pietat son suaus, e per fellonia, terribles; a vegades viciosos, a vegades virtuosos. Algunes coses prenen fermament; altres menys presant e oblidant lexen anar. Ço que ara los plau, ades los desplaura. Per bones paraules son edificats, e per males destrouits. E aytant com aprofiten perseverant ab bons homens, son fets pijors conversant ab mals. Car si tostemps haguessen un proposit, ne de bons homens foren mudats en mals, ne de mals en bons. E saps qual es la causa? Yo la t dire. La saviesa no es donada als homens inmutablement ne ferma. E per tal los homens saben quant per divinal illuminatio usen be. E dessaben o ignoren, quant per tenebres de crims e delictes son obcegats. La affectio que ve, e sen va, tostemps es incerta. Nostre Senyor Deu omnipotent es tot sol qui inmutablement sap, pot e vol; e tots los vertaders bens no van a ell, ans ne proceheixen.
—Senyor, digui yo, suplich vos que no us enugeu noresmenys si fas un incident. Vos havets dit dessus, si bem recorda, que de tres maneres de esperits vidals ha creats nostre Senyor Deu. La darrera manera dels quals es d aquells qui son cuberts de carn, e nexen e moren ab aquella. E aquests son animals bruts. En les dos primeres no pos algun dupte. Mas en la darrera cove vacillar lo meu enteniment; car moltes coses veig induhints me a creure que les animes dels bruts sien inmortals, axi com son aquelles dels homens.
—Quals son aquelles coses que a creure aço te induhen?
—Lonch seria dirles totes, respongui yo; pero per abreujar, diren algunes. Vos, Senyor, haveu dit dessus, fort propriament, la diffinitio de la anima rational. E veig que semblant la poria hom donar a la anima dels bruts. Noresmenys haveu dites algunes rahons e demostrations provants la dita inmortalitat en l anima rational. E totes aquexes, a mon juy, son bones a provar la mia conclusio. Pero, Senyor, sia vostra merce que hi pensets be, car vos conexeu que yo dich veritat.
—No m hi cal pensar, dix ell, car tot lo contrari es de aço que has ymaginat.
—Ara, digaume, Senyor, si en enuig no us es, que veets en la definitio de la anima rational que no pogues esser dit de les animes dels bruts?
—Com que? respos ell, moltes coses, mas especialment aquestes quet dire. Tu veus be que la anima dels bruts no es substantia espiritual, ne propria, ne rational, e per conseguent es mortal.
—Si axi es, Senyor, com vos affermau, atorch ho. Mas parlant ab vostra reverentia, a mi appar tot lo contrari. Yo primerament veig que la anima dels bruts es substantia espiritual; car estant dins e fora del cors es invisible, e contenguda per tres linies tan poch com la anima dels homens. Apres veig que es substantia propria, car dolse e s alegra de les sues passions. Ella ha goig quant hom li fa be, e tristor e dolor quant hom li fa mal. Noresmenys es rational, car veig que esquiva perills e cerca plaers. La ovella fuig al lop; la rata, al gat; la perdiu, al falco; lo cervo, als cans. Los ocells fan nius; les feres cercan cavernes en que habiten; els peixos, roques en que s meten. Donchs qui pot dir que no usen de raho?
»Part aço, Senyor, me haveu dit que tota substantia intellectual es incorruptible, e yo veig que la anima dels bruts es intellectual; car si hom los crida, entenen sovent moltes coses que hom los diu; e venen si son appellats; e remembren molts lochs hon son estats, e hi saben anar per si mateixs.
»Mes avant, Senyor, haveu dit que tota cosa simple, e que per si matexa se mou, e que nos corromp per contrarietat, es inmortal. Atorch ho, Senyor, mas de aquexa natura me dona vijares que sia la anima dels bruts. Yo no puch conexer que ella sia composta, e que nos moga per si matexa; ne puch entendre que sia pus corruptible que la anima dels homens; car finalment no hi veig gran diferentia. Be pero es veritat que en cascuna de les dites coses conech que ha major perfectio la anima humanal.
—Si tu, dix ell, me haguesses be entes, no hagueres respost axi com has. Tu penses que la anima dels bruts sia espiritual, per ço com dius que es invisible e no contenguda per tres linies. Enganat est; car corporal es, e per tal se corromp ab lo cors. E not recorda ques lig en lo Genesi a. IX. capitols, e pus clarament en lo Levitich a . XVII . parlant de la anima dels bruts, que la anima d aquells en la sanch es? Quaix qui vulla dir que de la permanentia de la sanch penge l esser d aquella. No deus ignorar que en lo libre de les ecclesiastiques doctrines se contena solament l home dehim haver anima substantiva; que vol aytant dir com per si matexa vidal, e les animes dels bruts, morir ab lurs corsos. Ne pots dir que no veges clarament que la anima dels bruts no pensa en les coses celestials, ne ha cura de aquelles, ne les veu. E appar ho be en les sues operations. La raho es car cosa corporal, segons que dessus has hoyt, coses espirituals no pot veure. Dit has mes que la anima dels bruts es substantia propria, per ço com se dol e salegra de les sues passions. Contrari es a veritat ço quet penses. Car los bruts no s dolen ne s alegren d altres passions, sino d aquelles tant solament que son dejus la potentia sensitiva. D aqui en sus no pugen.
»Rational dius encara que es la anima dels bruts, per ço com aquells esquiven perills, e cerquen plaers, fugen a lurs adversaris, fan nius, e moltes altres coses consonants a raho. Si tu sabesses be la sua definitio, no hagueres axi parlat. Hojes donchs e torna al dret cami, car descarrerat est. Raho es motiva virtut de la anima, aguhant la vista de la pensa, e departint les coses veres de les falces. Si saber departir ver de falç es en los animals bruts, siesne tu mateix testimoni. Saps en que t enganes? Tu apelles raho ço que es ymaginatio, la qual ensemps ab lo seny o sentiment es comuna als homens e als animals bruts.
—Tot enten que sia una cosa, respongui yo, raho e ymaginatio.
—Mal est informat, dix ell, car ymaginatio no es altra cosa sino virtut e força de la anima, que percep les formes de les coses corporals absents, axi com lo seny o sentiment les reb de les presents. La definitio de raho ya la has hoyda dessus. Veges donchs quina diferentia ha entre elles.
—Covinentment, Senyor, ho veig, digui yo. Mas si pus clarament ho podia veure, bem plauria.
—Obra donchs les orelles, dix ell, e atten be a aço quet dire:
»Si tu discorres diligentment, les potenties de la anima rational e de aquella dels bruts, veuras que elles concorden en seny o sentiment, puys en ymaginatio, recordatio, instinct, e appetit: e d aqui avant no han res comu. Tan tost te occorrera la raho, la qual la anima dels bruts no atteny, car no sap departir ver de falç, ne virtuos de vicios, ne percep la natura de les coses corporals. Puys te occorera l enteniment qui es força o virtut de la anima, que percep les coses invisibles, axi com son angels, dimonis, e tot espirit creat. E puys la intelligentia, que es aquella virtut de la anima que sens tot mija es supposada a Deu, lo qual ella veu sobiranament bo, vertader e inconmutable. E darrerament e pus alta te occorrera la sancta saviesa, que es amar e tembre Deu. E finalment hages per vera e final conclusio, que aquella cosa que tu, discorrent les dites potenties, pujant per dret orde, primerament trobaras no esser comuna a les dites animes, es la raho.
»Dit has mes encara a mon parer que la anima dels bruts es intellectual, per ço com enten sovent moltes coses que hom los diu; e quant son appellats venen, e membren molts lochs hon son estats. Si axi ho creus com ho dius, enganat est. Tu appelles «entendre» ço que ha nom «hoyr», e recordatio. Yat he dit dessus, que en les animes dels bruts nos troba alguna operatio que sia sobre la part sensitiva. Tu veus que no entenen nes rahonen; e appar clarament: car tots los animals que son de una matexa spetia semblantment obren quaix moguts per natura, e no obrants per art. Tu veus be que totes les orenetes en una manera fan lur niu, e totes les aranyes lur tela. Tu veus clarament que la operatio de la part sensitiva no pot esser sens cors. Car, mort aquell cors, tots los senys corporals son extints. Donchs com pots creure que sien intellectuals les animes dels bruts, les quals si axi era, serien inmortals? Recordarte deuria ço que dix Aristotil en lo terç libre de anima, que la part intellectual d aquella es separada de les altres, axi com corruptible de incorruptible.
»Mes avant has dit que no pots conexer que la anima dels bruts sia composta, e que nos moga per si mateixa; ne pots entendre que sia pus corruptible que la anima dels homens. Paraules dius dignes de rialles. Ya t he provat dessus que corporal es e composta, car de la permanentia de la sanch penge lo seu esser. E noresmenys has vist clarament que no es intellectual. Que nos moga per si matexa, notori es; car cosa corporal per si matexa nos pot moure, com en tot moviment sia necessari movent e mogut. E cosa corporal de si matexa no pot esser axi movent que alguna cosa no la haja a moure. Solament es donada aquesta virtut a coses intellectuals, axi com son la anima rational, Angel, Dimoni e semblants.
»E si be vols considerar les paraules que Cicero dix en lo seu Tuscula, les quals has dessus hoydes, si no m engan, conexeras que ell enten a dir de nostre Senyor Deu tan solament que per si matex se movia, axi com font e principi de tot moviment, e que algu no podia negar aytal natura esser donada a la anima rational. Necessariament donchs te cove atorgar que les animes dels bruts peresquen ab lo cors.
—Senyor, digui yo, fort romanch, no solament illuminat, mas entegrament consolat per ço quem haveu dit. Si a la vostra celsitut no era desplasent, de algunes altres coses me volria certificar ab vos.
—Digues ço quet volras, mas breu, car no hic pore molt romanir.