Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa/Col-loqui segon

               

COL-LOQUI SEGON

En lo qual se tracta de la conquista de Tortosa feta per lo compte de Barcelona, també se toquen moltes altres histories dignes de memoria y molt agradables de ohir faent al honor de la corona de Aragó y singularment de la nació Cathalana.— Van introduits los mateixos del primer col-loqui.

F. Señors puix havem dinat y no som encara en temps de dormir en sesta anemnosne á pasejar per la Ciutat y aprés eixirem per lo portal quens pareixerá á veure la campaña.
D. P. La vida ens donará lo fer un poch de exercisi, anem, si al Sr. Libio li apar bé aixi.
L. Tot lo que par be á vostres mercés me pareixerá á mí bé perqué la natural condició mia es tal que tan sols se transforma lo ánimo meu en lo ánimo de mon amich y de allí ve que no se voler sino lo que ell vol.
D. P. Aqueixa es á la fee la Lley de bona amistad tenir un voler un no voler y un no voler ab son amich y puig á tots plau que anem á pasejar anem primer á donar la volta per la ciutat que ha dit lo Sr. Fabio y donarnosha com jo he dit la vida perque avem menjat masa.
F. Si que lo moviment si templat es causa de sanitat per só que causa calor y la calor digistió y la digestió sanitat.
D. P. Mas es fort cosa la del Sr. Libio que may se burla en donar de menja, dicvos de veritat que será forzat entrar de así avant cosa cotada ab aquest home.
F. Diu la veritat lo Sr. D. Pedro y entre Amichs no seria menester tanta demasia ni per má vida ab ningú, perque lo demasiat menja destragua lo ventrell, debilita lo gust y daña la bosa.
D. P. Aixó de la bosa es de catalá.
F. No está mal tenir compte ab tot perque diu lo refran que mesura dura á despich de mala ventura.
L. Mas no se yo de que donau, señors, vosaltres culpa, que si lo joch he perdut será per carta de menys y no per carta de mes.
D. P. Prou sap lo meu ventrell la veritat de aixó, ara dicvos (tota manera de llagot apart) que no trobe en la nació Catalana la miseria en lo donar de menjar que tot lo mon publica, que cert en totes les parts aont jo anat en Cathaluña no me an donat á mí ab gran abundancia y lliberalitat per molt poch me han conegut y tinch entés que tenen ells asó per tan ordinari com lo respirar.
F. Es molt gran veritat dons si veien com hu fan ab algun Cavaller que segueix ab quadrilla es gloria de veurer quant alegra y quant dessimboltament fan lo servei y donen lo menjar y asó no sols als molt coneguts y amichs mas als que casi mai han vist: Yon tinch feta de aixó experiencia tant com qualsevol.
L. Les tantes bandositats que en Cathaluña tots temps y sol haver les fa de tal condició y á les vegades també triunfen per forsa.
D. P. També mo crech, digaume señor de aont ha pres fonament ó principi aquell proverbi ó refran que per denotar miseria se sol dir par que sia taula de Barcelona que en certa manera par que se diga en perjui de tota Cathaluña.
F. Señor, de aqueix refran ó proverbi abus ne han fet los maliciosos que en la real veritat no ses introduit per denotar miseria sino per denotar molta abundancia, mas perque los de Barcelona son tinguts en opinió de gent que te gran compte ab la moderació y estalvi, lo que ab tota veritat parlant yo no puch diro aixi ans bé he trobat pera mí tot lo contrari en ells, se ha vingut á creurer que lo refran fonch introduit pera denotar miseria.
D. P. Sapiam dons com es aixó que denote abundancia y entengam per mercé aquell cuento.
L. A la veritat si de real se prenia seria molt llarga, ma, pera dar gust proposi sols diré que aquesta taula de Barcelona se diu perque en Ramon Berenguer, Compte de Barcelona tercer de aquest nom, per solemnizar la entrada de Matildis muller del Emperador Enrich segon de aquest nom que á Barcelona venia pera visitarlo, com per un agraiment de la tan bona obra que li havia feta de deslliurarla del fals crim de adulteri de que era estada acusada, maná posar taules desde lo Castell de Moncada fins á Barcelona que seria espay de dos llegües y manales totes furnir de totes viandes y de tans preciosos vins com á la taula aont menja la mateixa Emperatriz y de aquesta tan gran abundancia y estrañísima lliberalitat, á prés fonament lo refran.
D. P. Be me agrada, aixó será sens falta mas que de refrans y quant sentenciosos se troben si parlen en Cathaluña, cosa estraña es y políticament se pot viurer ab ells, com ab los consells de Aristótil y de Tuli no lo y cal llevar que cert ella es una gentil nació la Cathalana, valerosa y molt sabia, si bé que per avuy també se está arrimada com ho está la aragonesa y valenciana que estos castellans so beuen tot.
L. Señor nom maravell que son molts y mes poderosos que nosaltres y per só poden seguir millor lo Rey y lo present en tot temps tingut per mes just que lo absent com hu diu lo Marqués de Santillana en sos Proverbis y també que es cosa natural y cada dia vista donar volta lo Mon y lo dominar discorrer per las nacions sens refermarse ni parar en una que com diu Salamó en lo Eclesiástich, al darrer capítol, «nihil stabile sub sole:» y lo poeta Comich, «omnium rerum visisitudo est:» Que sia aixi la experiencia nos lo mostra en totes coses especialment en asó que vuy vem lo llustre, la fama, la gloria, somando en uns y demá lo vehem en altres y asó es també en les coses majors indiferentment com en les menors que no ya res ferm. A la primera monarquía que fonch la dels Caldeos y Asirios ya veu com la supera y desfeu la de Medas y Persas, á la de aquestos la dels Grechs, á la de aquestos la dels Romans y encara que en los darres á par que resta por avuy lo domini á mí á la veritat nom par aixi, que lo que vehem del Imperi Romá no es mes ó es poch mes de una sombra del pasat y dins nostra España havem tingut també lo eser tan inquiet y tan variable com en ninguna Provincia de quantes son en lo Mon: Que als primes pobladors que en temps de Tubal vingueren superaren los Egipcios, als Egipcios los Grechs, als Grechs los Celtas, als Celtas los Fineses, als Fineses los Cartaginesos, als Cartaginesos los Romans, als Romans los Vándalos, Suevos, Alanos y altres, á aquestos los Godos, als Godos los Moros y Sarrians y als Sarrians así en la nostra Provincia de Cathaluña los Alemans y Francesos, y per só si ara vehem manar los castellans demá veurem que serán manats, com en altre temps ho foren, y aprofitarlos ha poch la llabia que tenen.
F. Si que grans paraulistes son y per só dien molts que de Castella no es bó sino les coses mudes.
D. P. Qué son les coses mudes?
F. Son cavalls, mules, bous, moltons que á la veritat estes averies aventatje porten á les nostres.
D. P. Graciosament ho dieu per vida mia.
L. Tras aixó tenen altre cosa pijor, y es que volen ser tan absoluts, y tenen les coses propies en tant, y les estrañes en tan poch que par que son ells á soles vinguts del Cel y que lo resto dels homens es lo que es eixit de la terra y es lo bó que si á les Istories verdaderes donen fée, trobam que no hi ha nació en España que tant animada y enfosquida sia estada en tot temps, la castellana que casi may ha sabut eixir de sos termens ni dich pera dominar mas pera gozar guerreixar reynes estrañs com se mostra que ha fet la corona de Aragó y la de Portugal: Testimonis pera la primera les Illes de aquesta mar, que son Sicilia, Cerdeña, Mallorca, Menorca, Ibiza, Córcega y lo regne de Nápols que lo Rey D. Alfonso de Aragó conquistá y també la jornada que Ramon Montaner escriu que feren los cathalans en Constantinopla aont tant si detingueren y tantes azañes hi obraren, no sols á honra y gloria sua mas encara de tota España: Y per la segona que es la de Portugal tot lo que poseís en la mar Occéano donés dins de España la major part de les vegades que han travat pendencies ab los vehins christians son restats escalabrats, y les mes notables que han tingut ab los moros, si superades son estades per ells ab la forza de la nació nostra les han superades; pero si voleu saberho ohiume, que yo os mostraré primerament la batalla que contra lo poderós Rey de Córdova se doná prop de la mateixa ciutat en temps del Rey D. Alfonso de Lleó cinqué de aquest nom, y de D. Sancho, Compte de Castella ab la potencia é industria del Compte en Ramon Berenguer de Barcelona, se guañá la ciutat de Toledo, que lo Rey D. Alonso sisé de aquest nom conquistá ab lo gran valor y destreza en coses de guerra del Rey D. Sancho de Aragó primer de aquest nom se guañá la plaza de Almería , que fonch en temps del Rey D. Alonso de Castella octavo de aquest nom; lo Compte de Barcelona Ramon Berenguer quant la feu que casi nos tocá lo Rey, la ciutat de Cuenca, lo Rey Alfonso de Aragó, el segon, á soles la conquistá per fer plaer al mateix D. Alonso octavo Rey de Castella, la gran batalla del Muladar que fonch prop les naves de Tolosa, ab lo consell, esfors y valentía del Rey D. Pedro de Aragó, primer de aquest nom, aquí los aragonesos dihuen segon, la guañá: y la altra batalla no menor que la pasada, que fonch en temps del Rey de Castella D. Alonso onsé, dit lo sabi, contra los reys de Bellamam, de Bugía, Tarcis y de Granada donada prop la roca del Cervo ab la valentía del Rey D. Pedro de Aragó tercer de aquest nom á quí los de Aragó dient quart, se guañá que li embia á D. Pere de Moncada ab deu galeres molt ben adresades que no sols lo serviren ab gran valentía y destreza en la mar, mas saltats en terra foren la principal part de la victoria y en la presa de Alger que era feta per lo mateix Rey D. Alonso, aquest mateix Rey D. Pedro fonch lo que mes si señalá.
D. P. Nom par ques llig en la Istoria de aqueix Rey que ell mateix hi anás en Persona.
L. Diego de Valera que es castellá escriu y no hu escriguera per ser en nostre favor si així no fora y finalment lo regne de Granada que com sabeu es estat tot temps com busca un ull al regne de Castella, jamai ses pogut conquistar fins que lo Rey de Aragó D. Fernando segon hi ha posat les mans y la jornada de les Indies del mar Occéano que Christófol Colom, genovés, comensá aprés acabaren Ferrando Cortés y Francisco Pizarro á la próspera fortuna del mateix Rey D. Fernando de Aragó per manament y orde del qual se comensase á de atribuir no gens als castellans.
D. P. Está molt ben tocat tot y es cosa aqueixa molt de ponderar, mas no hu entench Yo aixó que dieu que los aragonesos diheu segon al primer y quart al tercer.
L. Yo os ho diré: Ans que Cathaluña se unis ab Aragó tingueren los aragonesos un Rey nomenat Pedro y altre Alonso y sobre aquestos contes los altres de aquestos noms que aprés de units los regnes regnaren en Aragó; Cathaluña empero no te compte ab aquells puig no regnaren en ella mas sols conta los que aprés han tingut aquells noms y per só á Ildefonso fill del Compte en Ramon Berenguer nomena Alfonso primer no obstant que ja ni haja hagut en Aragó altre y á Pere fill de aquest Ildefonso nomena Pere primer encara que també en Aragó haja hagut altre Pere.
D. P. Ya hu entench, ara vostra mercé pot tornar á sa pratica que á tots agrada molt.
L. Mes avan si mirám lo que foren los poblats en aquel regne de Castella la vella quant se guañá España per los moros, trobaren que los mes fluixos y los que ab menys dificultad se conquistaren foren ells, ab veritat jo he ohit dir sobre asó á dalguns Cavallers aragonesos dignes de fée que pasant per Zaragoza lo Rey de Velez que era home molt lleigit, los digué que ell tenia la conquista de España escrita en Arábig ab molt gran fidelitat, y que en ella se llegia, com la major dificultad y los majors perills que los moros tingueren en aquella jornada fonch en aquesta provincia de Tarragona, que en la Bética y Carpentana que ara son Castella la vella y nova, aprés de guañada la gran batalla contra lo Rey D. Rodrigo tant com caminaven tant guañaven sens cuasi trobar resistencia alguna, també llegim que Octaviano César en la conquista de España, los majors treballs, dificultats y encara perills pasá en la Seltiberia y casi per só vullgué que en ella y no en altra provincia de les de España restás perpetuat lo seu nom, com de fet lo maná posar á la Ciutat de Zaragoza dientli com per vuy se diu en llatí Cesar-Augusta; no se jo donchs de aont prenen tanta aragoncia estos castellans, dichvos que yo no hi se pendrer paciencia majorment com los veig unes afectacions tant descomedides que no tenen par y asó no sols en paraules mas també en escritures: Sino mirau lo que te escrit Juan Sedeño en lo Sumari dels Ilustres y veureu que no han tingut empach de fer memoria de alguns reis de Castella, que pera qui sap lo que pasá par mes burla que altra cosa y per la honra de sa nació fora millor deixar de ferla: Avia de considerar que allí segons lo propósit seu no se havien de posar los reis per eser reis mas per ser Ilustres y també ha fet altre que pera umplir y allargar lo número de castellans en aquell Sumari á embutit obres de persones particulars que pareixen rondalles ó rialles, y per altra part per no donar gloria ni honra adalgun español que no fos castellá, a disimulat les obres dignes de memoria de molts reis particulars de España y especialment de la corona de Aragó y Comptes de Barcelona que no sols eren yguals als mes señalats reis de Castella, pero encara segons ma opinió los foren de conegut avantatje.
D. P. Per ventura no fá memoria sino de sols los castellans, per lo que haveu dit que ells á soles creuen ser en la mon.
L. Que sí Señor per mes de dosents fá memoria de diferentísimes nacions y de molts cert ab gran raó y de altres ab molt poca.
D. P. Qui foren señor per vostra vida aqueixos reis y Comptes de qui os par que devía fer aqueix home menció que no la feta.
L. O Señor foren tants, que á volerlos jo contar ara seria mes pesat que aquell Sedeño descomedit.
D. P. Digáunosne alguns, los que mes prest os vindrán á memoria y bastará pera coneixer si tal serán, lo descuit de aqueix castellá.
L. Yo hos ho diré puig així me manau, primerament deixa ell de fer memoria del Rey en Jaume primer, que les hazañes y gran virtud y valor sua nos pot compendrer en breu historia; conquistá tres regnes, só es lo de Valencia, lo de Mallorca y lo de Murcia, aná á la visita ques feu en Fransa de molts Prínceps christians pera tractar de la defensa é aument de la christiandad y digne y obra allí coses dignes de memoria.
D. P. Santa María que de aquest ilustre Rey tan Sant y tant bo y tan valerós no fá menció aquest home!
L. Ninguna ni tampoch la fá del Rey en Pere segon á qui los aragonesos dien tercer que li posaren sobre nom de gran y també dels francesos lo qual fonch una persona de les notables del mont contra qui se conjurá lo Papa, Rey de Nápols y ab ells casi tota la christiandad, y contra tots prevalgué y triunfá de ells guanyantlos la Illa de Sicilia que per sa muller D.ª Costanza li pertanyia llansantne lo Rey D. Cárlos de Nápols que la tenia ocupada, pasa en Africa y allá també feu maravelles grandísimes, tot temps ab cumplida victoria; també ha deixat de fer memoria del Rey D. Alonso quart que los aragonesos dient quint que tingué sobre nom de Nápols, que á mes de ser lo més sabi y magnánim Rey de quants en lo mont les hores eren: conquistá lo regne de Nápols, Apulla y Calabria que per serta vía li prevenia de dret, domá los Florentins y Pisans, fonch Capitá General de la Esglesia y lo mes temut y amat de tots los Prínceps del mon y deixat molts altres Reis de España aixi de la corona de Aragó com de Navarra y Portugal que per ses molts clares hazañas mereixien que de ells se fera singular memoria millor al menys que de alguns reis de Castella de qui la fá que per la honra de sos progenitors deixare de anomenarlos: Tampoch la fá del clarísim é invictísim Príncep lo Compte en Ramon Berenguer de Barcelona, tercer de aquest nom, que á mes que conquistá á Mallorca la primera vegada, la qual los Genovesos y Pisans aquí lo Compte la deixá acomanada tornaren als moros per serta suma de diners, sojuga de Valencia, Tortosa y Lleida los quals en tots los dies de sa vida li feren trent, feu també aquella nobilísima hazaña digna de inmortal memoria y gloria pera tota España y molt en particular pera nostra Cathaluña de deslliurar per batalla de sola sa persona á Matildis muller del Emperador Enrique segon com ja hos he dit de fals crim acusada deixant mort en lo camp lo un dels acusadors y feu rendir y desdir al altre de tot lo que contra la Emperatriz havia publicat.
D. P. Y com se vingué á trobar lo Compte en aqueixa jornada?
L. Ell vulgué anarhi adredes de así de Cathaluña, sols pera fer esta tan Santa, tan pía y tan valerosa obra, y aná ab sols un compañ ques deia Beltran Rocabruna de Provensa, perque sabia ya que los acusadors eren dos; lo qual Rocabruna la nit abans de la batalla, va tenir noticia de la valentía del acusador, se ausentá de manera que, ya mes aparegué, deixant lo Compte en mig de la necesitat; pero per só lo valerós Compte no desmayá un pèl, ans com dit he, combaté virilment, fins alcanzar cumplida victoria.
D. Ρ. Maravellme com lo Compte compongué tal cosa, sens tenir seguritat, ó certinitat, si lo crim contra la Emperatriz imposat passava en esser ó no, perque ya veeu quant importa en semblans cosas tenir bona querella.
L. Sant, la tingué aqueixa certinitat, molt cumplidament.
D. Ρ. Y cóm?
L. Ab la mes gentil y graciosa maña que mai se ha oida y fonch de esta manera, que ell se fingí ser religiós home de molt santa vida, perque fonch informat, que la Emperatriz era Princesa molt devota, y arribat á la Cort del Emperador den Alemaña, tingué forma de parlar ab ella, y lo parlar fonch de tal manera que la ohí de confesió, y per allí entengué la puritat sua y la maldat y mentira dels acusadors, de hont se determiná de pasar avan la empresa de la qual ixqué ab la gloria y honra que haveu ohit.
D. P. O cosa maravellosa! obra per cert digna de inmortal memoria.
F. Per la part que me toca com á cathalá me só alegrat de haver oit aixó infinit, pues señor me fareu mercé molt gran de contarnos tota aqueixa historia, que no se ha de deixar de saber tot lo que en acte tan señalat y tan heróich pasá.
L. Es cosa molt llarga, en la vida del mateix Compte está escrita, y per molts altres historiadors tocada, allí poreu llegirla los dos sempre que vullau, molt á vostron plaher, si bé perque seguir son mal costum com á Castella. Callar en los epítomes del Emperador que aquesta gloriosa obra fos acabada per lo Compte, y posa que de esta manera se descubrí la desculpa é inocencia de la Emperatriz, sens declarar quina manera, y creheume que aixó li paregué dir aixis perque no era castellá lo Compte en Ramon Berenguer.
D. P. Donchs que tan poch no fa menció lo Sedino de aqueix tan crehent y tan ilustrat Príncep?
L. Ninguna y menys la fá den Ramon Berenguer, Compte de Barcelona, quart de aquest nom y fill del darrer nomenat qui fonch lo pus bell home, lo pus sabi, lo pus noble, y lo pus magnánim Príncep, venturós en batalles y finalment de millor consell en pau y en guerra de quants prínceps eren allavons en lo mont, les obres del qual nos podrien compendrer en breu Escriptura, conquistá Almería, á Tortosa y la antigua y popular Lleida ab totes les circunstancies de aquestes dos darreres Ciutats y finalment eixamplá los límits de Cathaluña mes que ningun de tots sos predecesors, edificá temples, iglesies á honra y gloria del nom de Jesu-Christ.
D. P. Es aqueix Compte lo qui casá ab la Petronilda filla y hereva del Rey D. Ramiro de Aragó de la Campana?
L. Aqueix mateix.
D. P. Singularísim Príncep he ohit dir tot temps yo que fonch aqueix, y ni tampoch li agradat á da aqueix benaventurat de Señor pera posarlo en la suma dels Illustres, donanlo als corps tal home.
L. Que tots son casi de esta manera que per no publicar la gloria dels españols que no son castellans, zelen la veritat y per fer gloriosa la sua propia nació, no dupten de escriurer mentires, y asó tant en lo poch com en lo molt; mes mirau Floriando Campo que ab tota sa autoritat y gravetat no ha duptat de dir en les sues histories á son propósit que lo Rey D. Felip, pare del Emperador D. Carlos, fonch Rey de España, perque era de la Castella no mirant á la autoritat del Rey catholich D. Fernando que les hores regnava en lo Regne de Aragó y Granada y al Rey D. Manuel que regnava en Portugal, y al Rey D. Juan de Labrit que regnava en Navarra que son tots estos Regnes la major part de España y també casi tots los Historiógrafos castellans estant en lo mateix de voler nomenar á Castella per tota España; pero Meixa en la sua Crónica imperial en lo segon capítol de la vida del Emperador Maximiliano fá pijor que posar lo regne de Nápols sots lo domini y Corona de Castella, esent com es tant clarament de la Corona de Aragó, que los minyons nou ignoren.
D. P. Y com ha pogut ell ignorar aqueixa veritat que lo blasó del Rey ahont están les armes reals la mostra prou clarament á qui no vulla tenir los ulls de pega, que allá les armes de Nápols en lo quadro de les armes de Aragó les trobaren y no en lo de Castella.
L. Aquí podeu veurer Señor que si en lo clar posen dupte que farán en lo no clar.
F. Y com que es clar demáneuo á la nació cathalana que ella ne donará millor rahó que ningú.
D. P. Perqué.
F. Perque feu en la conquista de aquell Regne en servey del Rey quel conquistá qui fonch D. Alonso quart rey de Aragó, de aquí ha derivat lo dret en lo Rey catholich D. Fernando, obres tan eroiques com les hajen fetes los Romans en temps de sa prosperitat, señaladament ne feu una la mes singular y mes digne de memoria de cuantes jo ne ohides y nunca com ella lay ohida.
D. P. Molt encarit vá aixó señor Fabio, majors desitg nos posau de saberho.
F. Encara no vá tant encarit com se mereix, pero sim ohiu, bé coneixereu que dich veritat, y ans es notori com per haverse afillat D.ª Juana, Reyna Natural que era de aquell regne al Rey D. Alonso, y de la donació del regne; aná lo Rey allá y com aprés revocás la reyna aquesta filiació y donació, fonch forsat al Rey pendrer les armes contra lo Duch de Gay á qui la dita reyna havia pres per fill y de la donació del Regne en perjui de la primera la guerra aná entre ells molt encesa y en lo discurs tingué varios succesos perque fonch molt llarga y algunes vegades aná be al Rey y altres molt malt, señaladament vingué una vegade en termens que li fonch forsat al Rey retraures á una de les fortalezes de aquell regne ques diu Castellnou sens tenir forses ni forma per valerse ni per aixir de aquella necesitat trobantse donchs tan mal aparellat lo Rey de embiar á demaná favors á estos Regnes de la Corona singularment lo demaná á Cathaluña aquest Principat entesa la urgent necesitat del Rey en continen feu ajust y parlament general en Barcelona per tractar de com se poria donar lo socorro, y per mes que tots ho procuraven y desitjaven ab tota la afició del mon, ya mes se trobá la forma pera podero fer, per só que no pot lo General gastar un diner extraordinari sens proposició feta en Corts Generals, y per lo Rey ser absent y la necesitat promta, era imposible aguardaro, fonch delliberat en mits de aquelles dificultats una cosa pera salvaro tot la mes estranya, que com vos he dit ja may sia oida; y fonch esta: que al Rey se fes une embaixada molt honrada, y molt acompañada es la qual anasen sis ó set mil homens entre de peu y de cavall, ben adresats de guerra enbarcats ab una convenient armada de naus y galeras, pera acompanyar y guardar los Embaixadors que al Rey havien de esser tramesos, los quals en nom y per part de tot lo Principat li tornasen resposta, que no havien trobat forma de fer á sa Altesa lo socorro quels era estat demanant per repugnar les constitucions del Principat; mas puix se trobaven allí aont eren venguts pera formarli de no si li convenia servirse de ells y de sa compañía que ells ó farien á tota cosa de son servei, y aixi anaren, y fonch explicada la Embaixada al Rey, y se tingueren allá los Embaixadors y serviren y valgueren al Rey tan verilment, que en continent pogué lo Rey eixir de ont estava retirat, y prevalgué contra sos adversaris y finalment fonch Señor de tot aquell Regne pacíficament.
D. P. De manera que, lo que no pogueren fer per vía directa, ells ho feren per vía indirecta, per sols no faltar al servei necesitat de son Rey, ó, que obra tant singular y que gustosa cosa fonch aqueixa per vida mia rahó haveu tingut señor de encarirla tant, que yo al menys semblant á ella no la he lleigida.
F. Aixi es, y en lo que mes se ha de tenir es, que fonch fet lo socorro dins trenta dies aprés de averlo demanat lo Rey.
D. P. Aixó tinch yo per imposible.
F. També estava yo en lo mateix, mas Fra Gaubert Fabricio de Vagat, Crónica de Aragó á quis dona molta fé ho afirma, y encara dien que ab manco dies se doná lo socorro.
L. Cert aixi pasá com ho te dit lo señor Fabio, y per só y per altres infinites coses que la nació nostra en aquella jornada restá en aquella ciutat de Nápols singular renom de cathalans, y la rua Catalana: Tornant á mont propósit sobre coses de castellans posa també en aquell Sedenyo ya nomenat en memoria un Cavaller castellans perque tiraren un dart al toro, y volse oblidar de les singulars asanyes y obres de infinits Cavallers de la corona de Aragó, que en tot temps hi ha agut y ara modernament de D. Ramon de Cardona y de D. Hugo de Moncada que son estats iguals al millors Capitans de España, que sens treball ni revolució de llibres, podia tenir noticia de les obres sues, y tant bé ses volvut oblidar de les dos empreses de D. Felip de Cervelló en lo socorro de Milá y aprés de Pavía, que tan gloriosament acabá y á tal conjuntura que les dos Ciutats se perdien si aquest socorro faltara.
D. P. Será per ventura per no fer memoria del Capitá castellá ab lo D. Felip per companyó que nol volia seguir en la entrada de Pavía nil seguirá, sino casi compellit per forza.
L. Poria ser culpeu á veu plena á D. Hugo de Moncada ques perdé per mal consell y per demasiada arrogancia, y asó dieu per cobrir la gran falta de fé poca y bondat que allí tingueren dos castellans Capitans de dos Galeres de les que D. Hugo portava que es cosa certísima y molt notoria que si estos no haguesen girat, ó si haguesen envestit, la victoria en poder de D. Felip restava?
D. P. A la veritat yo he oit dir que D. Hugo fonch tot temps desasortat en lo que emprenia.
L. També mes he ohit dir yo; mas als mateixos castellans que li tenien enveixa mortal, y ja que així vullam nosaltres creurer, també no per çó deixa de ser ell lo mes prudent capitá, astut, animós, esforsat, y de gran consell en pau y en guerra, que fonch en son temps y ninguna cosa de les que convenian á un bon capitá, deixa ell de fer y de advertir en lo que emprenia; si aprés, empero, li sucsuhia mal la obra, no era culpa sua, que com sabéu, en la ma del capitá está ordenar i proveir bé la batalla y en sola la de Dèu está haver la victoria y asó es lo que católicament havem de creurer, los gentils la prenen per altra via que á sola la fortuna atribueixen estos bons succesos y així ab tot que no li fos próspera la fortuna á D. Hugo, mas pera la proba de son valor no es menester sino mirar lo principi y lo fi seu. Ell ixqué de la casa de D. Pedro de Moncada, son pare, que era lo Castell de Aytona, y ab sols 100 ducats y dos criats ab un cavall y un quarta perque de mes cosa nol pugue valer son pare y quant morí tenia 24 mil ducats de renta y ames de asó era virey de Nápols y Capitá General en Italia y Africa per lo Emperador y Rey D. Cárlos nostron Señor, lo qual solia dir quant alguns castellans denigraven les obres de D. Hugo, que cierto él fue en prudencia, saber y esfuerzo muy singular capitan y valeroso quanto á otro de su tiempo; y per so podeu ben creurer que tot lo que sobre asó andit son rabies y enveixa pura que de nosaltres tenen perque ens vehuen en mes llibertat que ells y així voldrien desfernos si puguesen de tot, y par los quels fem tort com nols adoram y que pensau, Señor, la major part dels castellans gosen dir públicament que aquesta nostra provincia no es España y per so que nosaltres no som verdaders españols; no mirant los pecadors benaventurats quant gran engany reben y quant ignorant son y quant segos de enveixa y malicia van que aquesta provincia no sols es España mas es la millor España, y en tot temps y per totes les nacions que así son arribades per tal tinguda si prenen los temps mes antichs quant se digué España Celtiberia invictísima gent y en tot estrem belicosa, si en lo no tan antich quant se digué España Tarraconensis ó Citerior España una flama pe guerra contra y en favor de romans y foro la forsa y potencia sua pera domar les restants provincies de la mateixa España y altres fora de ella, si ara la prenem en lo modern temps, quína provincia española, per mar y per terra, ha fet millor mostra de sí que aquesta que es vuy la Corona de Aragó, y especialment nostra Cathaluña, y asó es tan clar y notori, que no hi ha home que gens llegit sia, que ignore ni tampoch hu ignoren los castellans mas per no donarlos lo que es nostre, no sols hu volen ignorar, mas voleno negar, ara Dèu sap si son causa ells de molts mals que no serien en lo mon si ells no fosen, mas miran lo que ara han fet en Ostia que aprés de averla guañada los españols la han tornada ab traició dos capitans castellans al Papa: Aí, Señor, si tot ho vulgués dir com hu sé, com vos mostraria clarament, que totes estes diferencies que vuy som entre lo Papa y lo Rey D. Felip, les han causades castellans; mas deixemo, que no fa dir tot.
D. P. Lo millor será, que tampoc no se acabaria segons es molt lo ques poria dir.
F. Señor Livio, donchs, que aqueix Compte que casá ab la Petronila, conquistá aquesta nostra ciutat de Tortosa?
L. Aqueix mateix.
F. Gran plaer prench, que de la ma de tan gentil Princep siam poblats en tan gentil terra, obligació tenim de fer singular memoria de ell.
L. Y en la veritat ne fem poca, yo bé digué un dia als procuradors y Concell de esta ciutat, que devien manar posar una bella figura de bulto ben fabricada en lo cap de la Sala del Concell per tenir en memoria y á la vista de qui tan bé nos ha fet.
D. P. Seria una cosa molt ben feta, que Barcelona figurats de tots los comptes que son estats Señor de ella fins al Emperador, bé poria, donchs, tenir Tortosa la figura del qui la tragué del poder dels sequasos de Mahoma.
F. Quans anys há ques conquistá?
L. Ella se conquistá en lo any 1148 á 30 del mes de Desembre, vespra de San Silvestre, y ara correm lo any 1557, haurá á bona fé, ya que fonch treta de poder dels moros 409 anys.
D. P. Guanyás ab molta dificultat, y se tardá molt á guañarla?
L. Dificultat gran lay agué, y pasárense notables actes de guerra, perque los moros se defensaren bravíssimament, y aprés que perderen la ciutat, se reculliren tots y ab totes ses robes en la Suda, y de allí los tragueren á forsa de armes sis mesos aprés que fonch posat lo siti a la ciutat, que lo primer de Juliol del any que tinch dit, entrá la armada del Compte y dels genovesos, que eren 73 galeres, y entre naus y altres baixells de diverses formes 260, y dos dies aprés, se posá lo siti.
D. P. Que aquix la Suda era algun quartel de la ciutat, que fos mes fort que lo restant?
L. No, Señor, als castells que ara son, deyen la Suda, que pera llansa y escut de que allavons se husaven, eren cosa molt forta.
F. Donchs com la prengueren á forsa de armes?
L. A la gran forsa, maijor forsa la supera: ya sabéu que diu lo refran: forta es la roca, pus fort es qui la derroca; fonch de esta manera: Presa que fonch la ciutat per los christians, dins pochs dies aprés de posat lo siti, los moros, com he dit, se reculliren en los castells de la Suda, los quals están fundats en aquella altura de roques que veu en mig de la població, que son com un promontori y tenen á la part del Llevant aquelles altures á qui nosaltres diem les bastides, sobre les quals ara pasa la murada que sircuix la ciutat, prop de ont está un torreó que solia ser molí de vent; entre aquestes altures y los Castells, avia un fondo que tenia de ample 84 codos, y de alsaria pera restar enparellat á la forma que convenia 64; en aquest fondo posaren los christians ab grandíssima diligencia y prestesa tanta faixina y terra, fins que fonch igualat ab les altures de tal forma que restá pla lo medi, que ha de allí fins als Castells, fet asó, posaren los christians allí un artificios de fusta y ab sotils ingenits avistaren aquell á la murada del Castell de la Suda primer, y combatiren de allí ab gran esfors y ab molta furia; pero fonch derrotat lo ters del dit castell de fusta ab la infinitat de pedres grossísimes, que los moros ab enginy tiraren, entre les quals ni avia algunes que pesaven mes de 200 lliures. Vist asó per los christians, tornaren á reparar lo castell de fusta, y posaren sobre ell una eixarxia ó red de cordes de cánem molt grosses, pera defensarse de les pedres, que los moros tiraven: de aquesta manera tornaren al combat y ab tanta furia que donaren lo asalt y pres lo primer castell, fácilment foren presos los altres dos, perque tots tres son reclosos de una murada.
D. P. Cabriay dins d' aqueix castell de fusta molta gent.
L. Tresens homes triats y posaren.
D. P. Santa María que tanta gent hi cabés.
L. Que maravella, sobre un elefant posaren los romans y cartaginesos 40 homens, y sobre enginy de fusta, quel podien fer tan gran com volien, nos podian estar trescens.
D.P. Lligse, que en la presa de aqueixos castells se señalás algun cavaller?
L. Les coróniques del Compte Ramon Berenguer, tracten, que Mosen Ramon Guillem de Moncada, y mosen Pere de Semanat, foren los primers que saltaren en la murada, y per só guañaren corona mural, per lo qual los doná lo Compte, aprés los dos dels tres castells, mas la Corónica dels Genovesos, que de la presa de Tortosa y Almería tracta, diu, que la Suda nos prengué á forsa de armes, sino á partit de esta manera, que com los moros haguesen perduda la ciutat y se foren recullits en la Suda, embiaren á demanar socorro á tots los altres moros de Valencia y de Aragó y encara de Chatalunya, que també ni havia molts, y com aquest socorro encara que ofert los fos no venia, y los christians no paraven de combatrels contínuament y ab gran porfia, deliberaren tractar aquest partit; so es, que si dins 40 dies nols arribava lo socorro, que esperaven, ells donarien los castells de la Suda al Compte, ab que tots los moros que sen volguessen anar á viurer en altres parts no puguesen eser detinguts, y para major seguritat de asó, donaren los moros en rehenes 100 persones de entre ells principals al Compte, y com lo socorro que esperaven may vingué, donaren los castells al Compte segons estava pactat; asó conta, com he dit, la Crónica dels Genovesos; no sé qual opinió tinga per més segura, bé que quan la presa de la ciutat tots concorden que fonch á forsa de armes, la Crónica del Compte, que de esta jornada parla mes llarch, diu que quatre cavallers igualment guañaren corona mural en la presa de Tortosa perque jurbs la asaltaren per la murada que vuy va de la torreta, prop lo Castell, fins á San Domingo, y combatent arribaren fins á la casa que deien de la Suda, situada en lo carrer que encara per avuy li dihuen de la Suda, la qual casa es en estos dies de un particular que se diu Llorens Gomis y que en lo cantó de la mateixa casa en lo pany de la pared que mira ves la porta del Castell que á les hores era tot una plasa, maná posar lo Compte les armes de aquestos quatre cavallers que també li eren capitans, esculpides en pedra com per avuy encara hi están.
F. Jo les he vistes allí prou vegades, pero parme que les han mudades en la frontera de aqueixa mateixa casa.
L. Así es ver.
D. P. Y per qué les han mudades?
L. Perque lo amo de la casa ha volgut redificarla y pera ben ferho, ha determinat derrocar tota la pared frontera y la altra del costat ahont estaven les armes y perque per avuy ja no hi ha plaza aont elles estaven com abans ni solia haver sino que hi há un carreró estret que puja á la costa dels Capellans ves les finestres del Castell, ab parer y voluntat del Compte de Aytona y dels altres cavallers de qui es interés afet posar les mateixes armes en la pared frontera com ara están, encara que lo mestre per error ha posat les del Semanat al costat de les de Moncada, que havien de posarles les darreres segons que abans estaven.
F. Poch importa aixó.
D. P. Ans importa molt, que no sens fonament estaven de aquell modo posades.
L. Té rahó lo Sr. D. Pedro; pero així estarán per ara.
D. P. Señor, qui foren per vostra vida eixos quatre cavallers?
L. Lo primer fonch mosen Guillem Ramon de Moncada, lo qual també fonch en aquesta empresa Capitá general del Compte y un dels mes importans capitans que son eixits de la casa de Moncada; lo segon mosen Berenguer Pollach; lo tercer mosen Roger Despuig; lo quart y darré fonch mosen Pere de Semanat.
D. P. La asanya fonch per cert molt señalada y singular y no fonch en poch tinguda per lo Compte de Barcelona, puig volgué que tan ferma y durable memoria sen fes ab eixes armes que feu esculpir.
L. Ni tampoch fonch mal galardonada que al Moncada li doná la tercera part de la Ciutat, lo un dels tres castells, y al Pollach doná lo lloch de Osera, al Despuig lo castell y lloch de Paves, y la torre de Llaver, y una casa dins la Ciutat junt al portal de la Rosa, la qual ab la torre encara poseixen pera vui los de aquell nom, si bé que la casa dos vegades es eixida de aquell poder per certes coses; pero finalment ella hi es tornada y pera vuy com he dit, la poseheixen. Al Semanat, doná laltre dels tres castells de la Suda, y lo Castell y lloch de Casles aquí vuy dien Carles, y tots estos castells y llochs son dins los termens generals de Tortosa.
F. Que voltes fa lo mon lloat ne sia tostemps lo nom del Omnipotent Dèu: Veus ahi que de aqueixes quatre cases de cavallers tan honrades ya no hi ha sino un en esta Ciutat, que es la del Despuig: molt bé haveu dit, Sr. Libio, vos que no hi ha res ferm ni durader.
D. P. Así será posible que no hi haurá de eixes cases sino una, pero de aquell llinange ya sabém que ni ya encara en Cathaluña molt principals.
L. Diu la veritat, lo Sr. D. Pedro, sols lo de Pollach falta del tot y la mes antigua dels Despuig que solia ser en Roselló: també ha faltat més de 150 añs ha de la qual deriva la de así, que tots fan una mateixa figura y color de armes, so es lo Puig flor de Lliri de Or sens florida en camp vermell y de esta deriven los del regne de Valencia que son 5 ú 6 molt principals entre les quals ni ha una que té 5 ó 6,000 ducats de renda sobre vasalls y es la de D. Pedro Despuig, Señor de Alcántara y les cases que son en Mallorca també son eixides de la de así y tenen per avuy molt bon patrimoni en aquella Illa: Ver es que aquella de Perpiñá no ha faltat del tot perque sucsuint en ella un Cavaller de la casa del Venvesor. Dons per só que feu matrimoni ab la única hereva de aqueixa casa ab pacte y condició que sos desendents prenguesen lo nom y armes de Despuig, per avuy se nomenen de Homs y Despuig, los qui sucseeixen en aquella casa y porten també les armes de Despuig.
F. Ansades que no hu guardarán per entegre com los hi obligaren.
L. No tant cumplidament á la veritat; pero tota via porten les armes y posen lo nom en los actes y firmes y així ho fa per avuy D. Nofre de Oms succesor en aquella casa de Despuig y á fé que té molt gran rahó de ferho com ell mateix mo ha dit alguna vegada perque lo millor de son patrimoni es de aquella casa.
D. P. Si així es obligació y té.
L. Així á sert ab tot que per avuy, ya no es tanta cosa com solia, pero en altre temps sé dirvos, que tenia mil vasalls la casa de Despuig en aquell Condat del Roselló.
D. P. Gentil patrimoni y molt principal era aqueix.
L. Asó es veritat, y á molt de allá es notori que sols una vila ques diu Telso, pasava de 800 cases y ara es terme despoblat: tenia també á Puig, Sotres, Ansello, y altres llochs, y la font de Salses tan famosa per la Pesquera que sé també era de aquella casa, de manera que també aprés tan com les altres; mal de molts conort de tots.
D. P. Dixa casa de Moncada es estada en Cathaluña molt illustre?
F. Mas illustríssima poden dir molt cumplidament, així en calitat com en cantitat; pero aqui está lo Sr. Livio, que usabrá crech per lo que haurá llegit y oit.
L. Es cosa molt serta, que la casa dels Moncades es estada molt noble, no sols pera Cathaluña, pero pera tota España y Fransa, de la qual son eixits en tot temps senyalats y molt principals capitans, y homens de govern, y en la Esglesia així mateix han tingut molt importans Prelatures, y també en la Casa Real principals llochs y autorirat, no ya que dubtar.
D. P. A bona fé, per avuy encara está ab gran onra y reputació.
L. Si está, pero á respecte del temps antich, porem dir que casi no es res; bo estaria per vida mia, deixém de tractar de la Calitat, que tos temps es una mateixa, pero en la Cantitat, vull dir lo que toca al estat, es ara casi no res, á respecte del que solia, y com que vè á prime la Casa: Eren los Moncades Señors de la Baronía de Moncada, y ab ella de Granollés, y de casi tot lo Vallés, eren Comptes de Ampuries, Vescomptes de Castellbó, Varons de Llagostera, Señors de Tortosa y Fraga, y molts altres castells de Cathaluña: foren també Comptes de Foix y Princeps de Biarn en Fransa, y mes avant tenien en Cathaluña passats de doscents y cinquanta gentils homens feudataris, ó per castells, ó per viles, ó per cases forts.
D. P. O cosa per cert admirable, y de totes eixes terres, que haveu señor nomenades poseeixenne per avuy algunes los Moncades?
L. Ninguna, sino sols un número poseeixen vui de son antich patrimoni.
D. P. Y lo que té ara lo Compte de Aitona no será tampoch de aixó?
L. No, lo que té pera vui en Cathaluña, portá en dot doña Gostansa de Aragó, filla del Rey en Pere primer amo Guillem Ramon de Moncada, no bastarda com dien alguns, sino llegítima, bé que era de matrimoni clandestí, lo que té en Aragó, part es per lo tracte que feu aquell Moncada del matrimoni de la Petronilla ab lo Compte de Barcelona, part per lo concambi de Tortosa, que ab lo Rey en Jaume segon feu ab altres més viles, lo de Valencia, es en part per matrimoni, y en part per lo que militaren los progenitors en la conquista de aquell Regne.
F. Poderós Dèu y qué mutació tan gran y també gran ventura, que tras de haver perdut tanta cosa se sia així sustentada eixa casa: bé's mostra que Dèu no la desampara y la té de sa má.
L. Pero lo que acabau de dir ara, Sr. Fabio, que aixís ses sustentada, vos diré lo que he oit dir anys ha á un secretari del Compte D. Joan pare del Compte de Aytona, D. Francisco, que vui es, que digué ó respongué lo Duch de Baviera á un criat de la Comptesa doña Ana de Cardona, mare del mateix Compte D. Francisco: Havéu de saber, que aprés de ser mort lo Compte D. Joan, convingué á la Comptesa sa muller enviar á la Cort del Emperador, que les ores ere en Alemanya, un criat pera demanar certes coses al Emperador, que importaven, ab ordre ques valgués del favor del Duch de Baviera com á cap de la casa de Moncada, que realment devalle de aquella de Baviera, al quel portá cartes de la mateixa Comptesa, y com li demanás la mecet de favor, y eixe constas de com Dápifer de Baviera, que aprés se digué de Moncada, avia donat principi á esta casa assi en Cathaluña: respongué lo Duch en son llenguatge: yo bé tinch noticia de la eixida de aqueix Dápifer de ma casa, mas no sabia de son succés, y alegrem que també se sien sustentats allá.
D. P. No es de poca importancia y consideració, señor Livio, tot lo que avéu dit, y així tampoch no es de maravellar lo que dehem que respecte á la autoritat de eixa tan principal casa, que casi en totes les ciutats de Cathaluña señaladament que en cada poble está deputat y señalat un carrer de Moncada per onra de aquell llinatge y lo mateix es en Valencia y en altres pobles del mateix Regne.
L. Així es bona veritat: Estos cavallers que venen acostantse de vers nosaltres, crech que haurán conegut al Sr. D. Pedro, y vindrán á ferli cortesía.
F. Aixó será y pésam, perque 's romprá lo fil de nostra bona conversació, y ara que estava pera demanar al Sr. Livio no sé que coses més que desitxava saber.
D. P. Señor, pera quant sen sien anats porá restar, que no crech yo que serán llarchs de rahons.
L. Diu molt bé lo Sr. D. Pedro.