Macbeth - Acte Primer
.jpg)
ACTE PRIMER
ESCENA I
[Un lloc desert.]
Trons i llamps. Entren Tres Bruixes
Primera bruixa. — Quan ens reveurem entre llamps i trons?
Segona bruixa. — Quan el garbuix sigui acabat i la batalla perduda i guanyada.
Tercera bruixa. — Això serà ans el sol no s pongui.
Primera bruixa. — Aon?
Segona bruixa. — A l'erm.
Tercera bruixa. — Per trobar-nos am Macbeth.
Primera bruixa. — Ja vinc, marruixa!
Segona bruixa. — Galàpat crida.
Tercera bruixa. — Ja va!
Totes. — Lo brut es nèt, lo nèt es brut. Amunt per la boira i aire corromput!
Surten.
Alarma a dins. Entren Duncá, Malcom, Donalbain, Lennox i seguici trobant un soldat sagnant.
Duncá. — Qui es aquest home sanguinós? Judicant pel seu estat, ell podrà dir-nos les darreres noves de la brega.
Malcolm. — Es el vassall que, com un bon i hardit soldat, ha lluitat pera deslliurar-me. Salut, brau amic! Digues al rei lo que sabs del combat com tu el deixaves.
El Soldat. — Dubtós estava, com dos rendits nadaires quan l'un a l'altre s'aferren bregant per ofegar-se. El crudel Macdonnald (digne d'esser un rebel, car per això totes les vileses de natura en ell s'eixamen) reb noves tropes de les illes de ponent; i la fortuna, somrient al seu maleït afany, semblava la bagassa d'un rebel. Més res hi val, car el brau Macbeth (bé n mereix el nom), desdenyant la fortuna, brandant sa espasa fumant de sang, com ver minyó del valor, se tallà pas fins afrontar l'esclau, i no li donà la mà ni li digué adéu fins haver-lo estripat de socarrel, clavant el seu cap en els nostres marlets.
Duncá. — Oh valent cosí, digne cavaller!
El Soldat. — Així com d'on surt el sol sovint rompen grans tempestes i paoroses tronades, així també aquella dèu d'on semblava venir l'aconhort ens vessà l desconhort. Escolta, rei d'Escocia, escolta! Apenes la justicia, armada de valor, havia forçat aquestes agils tropes a fiar-se de les cames, quan el senyor noruec, percibint l'aventatge, am fresques armes i nètes reserves començà un nou atac.
Duncá. — No espantà això als nostres capitans Macbeth i Banquo?
El Soldat. — Sí, com pardals a l'aguila o la llebre al lleó. En bona fe haig de dir que eren com canons farcits de dobles trons: talment redoblaven llurs cops a l'enemic. Sinó que volguessin banyar-se en fumejants ferides, o aixecar un altre Golgota, jo
no puc dir... Més, defalleixo, les meves nafres criden socors.
Duncá. — Tant bé com les ferides t'escauen les paraules. Amdues fan flaire d'honor. Aneu, cerqueu-li cirurgians.
[Surt el Soldat acompanyat.]
Qui ve aquí?
Entra Ross.
Malcolm. — El digne thani de Ross.
Lennox. — Quina ansia brilla en els seus ulls! Així apar qui va a dir coses extranyes.
Ross. — Déu salvi l rei!
Duncá. — D'on véns, digne thani?
Ross. — De Fife, gran rei, on les banderes noruegues repten el cel i glacen amb llurs ventalls el cor del poble. El mateix rei noruec, menant nombres terribles, aidat del més deslleal traidor, el thani de Cawdor, començà espantable atac; fins que l'espòs de Bellona, armat a la prova, l'afrontà i reptà a mesurar-se amb ell, arma contra arma, braç contra braç, doblegant el seu pit insolent; i, pera acabar, la victoria fou nostra.
Duncá. — Gran benhaurança!
Ross. — Talment ara Suenó, el rei noruec, demana tractes. Més no li permetrem ni enterrar els seus morts fins que ns hagi pagat en l'illa de Santa Coloma dèu mil lliures pera tots nosaltres.
Duncá. — Ja mai més el thani de Cawdor trairà la nostra fe. Vés, pronuncía sa mort immediata, i amb son mateix titol saluda a Macbeth.
Ross. — Sereu servit.
Duncá. — Ço que ell ha perdut, Macbeth ho ha guanyat.
Surten.
Primera bruixa. — D'on véns, germana?
Segona bruixa. — De matar porc.
Tercera bruixa. — I tu, germana?
Primera bruixa. — La dòna d'un mariner duia castanyes a la falda i mastegava, mastegava, mastegava. «Dóna-men», li dic. «Fes-te enllà!», crida la farta ronyosa. El seu marit se n'es anat a Alep de patró en El Tigre. Més jo hi faré vela en un cedaç, i, com una rata sense cua, jo faré, faré, faré...
Segona bruixa. — Jo t dono un vent.
Primera bruixa. — Que ets bona!
Tercera bruixa. — I jo un altre.
Primera bruixa. — I jo tinc tots els demés, i els ports d'on bufen i tots els punts que segueixen a la carta marina. Jo l tomaré sec com una palla. Ni de nit ni de dia baixarà la sòn a la teulada dels seus parpres. Viurà com un bandejat. Llargament, durant nou vegades nou setmanes, s'aflaquirà, se migrarà i se consumirà; i, mal que sa barca no s pugui perdre, serà ben batuda per la tempesta. Mireu què tinc!
Segona bruixa. — Veiam, veiam!
Primera bruixa. — Tinc el pólzer d'un pilot
—que naufragarà tocant a port.
—que naufragarà tocant a port.
Soroll de tabal a dins.
Tercera bruixa. — Un tabal, un tabal! Macbeth arriba.
Totes. — Les bruixes que ronden donant-se les mans
són els correus de la terra:
així van d'ací d'allà.
Tres per tu, tres per mí, tres per ella.
Silenci! L'encís es clos.
són els correus de la terra:
així van d'ací d'allà.
Tres per tu, tres per mí, tres per ella.
Silenci! L'encís es clos.
Entren Macbeth i Banquo.
Macbeth. — Mai he vist un jorn tant lleig i tant hermós.
Banquo. — Quant hi posen d'aquí a Forres? Què són aquestes coses tant marcides i am posat tant ferestec, que no semblen habitants de la terra? I tant mateix hi són? (A les Bruixes.) Que viviu o sou quelcom que l'home pugui interrogar? Sembleu entendre-m, puix totes alhora poseu el dit pansit sobre l llavi escatós. Tal volta sereu dònes, i, am tot, les vostres barbes no m permeten creure-us tals.
Macbeth. — Parleu, si podeu. Qui sou?
Primera bruixa. — Salut, Macbeth! Salut a tu, thani de Glamis!
Segona bruixa. — Salut, Macbeth! Salut a tu, thani de Cawdor!
Tercera bruixa. — Salut, Macbeth, que
seras rei més tard!
Banquo. — Bon senyor, per què us esfereiu i sembleu témer coses que fan de tant bon sentir? (A les Bruixes.) En nom de Déu, sou fantasmes o sou realment lo que per fòra sembleu? Saludeu a mort noble company amb gracia present i gran predicció de noble fortuna i reial esperança, tant que ell ne sembla extasiat; però a mi no m parleu. Si sabeu escorcollar les llevors del temps i dir quina ha de créixer i quina no, parleu-me aleshores, que ni l favor vostre imploro ni l vostre odi m fa por.
Primera bruixa. — Salut!
Segona bruixa. — Salut!
Tercera bruixa. — Salut!
Primera bruixa. — Més petit que Macbeth, i més gran.
Segona bruixa. — No tant feliç, però més feliç.
Tercera bruixa. — Tu engendraras reis, anc que no n siguis. Així, salut a tots, Macbeth i Banquo!
Primera bruixa. — Banquo i Macbeth, salut!
Macbeth. — Detureu-vos, parladores incompletes, digueu-me més! Per la mort de Sinel, ja ho sé, soc thani de Glamis; més com de Cawdor? El thani de Cawdor viu, i en gran fortuna, i quant a esser rei no es pas gens més credible que esser Cawdor. Digueu: d'ont heu tret aquest extrany coneixement? O per què en aquest erm desolat ens detureu amb tal profetica salutació? Parleu: jo us ho mano.
Le Bruixes desapareixen.
Banquo. — La terra té bambolles com té l'aigua, i aquestes ho són. Aon s'han esvaït?
Macbeth. — En l'aire, i lo que semblava corporal s'es fos com l'halè en el vent. Tant-de-bo fossin restades!
Banquo. — Eren realment aquí sers com els de qui parlem, o es que hem menjat de l'herba folla que la raó empresona?
Macbeth. — Els vostres fills seran reis.
Banquo. — Vós sereu rei.
Macbeth. — I thani de Cawdor també: no era així com anava?
Banquo. — El mateix to i paraules. Qui hi ha aquí?
Entren Ross i Angus.
Ross. — Macbeth, el rei ha rebut feliçment les noves del teu triomf; i, en llegint tes personals aventures en el combat amb els rebels, l'admiració i la lloança s disputaven el seu cor; talment restà amb això silenciós, sobre tot considerant lo demés del mateix dia, veient-te a tu entre ls valents rengles noruecs, gens espantat de les estupendes imatges de mort que tu mateix produíes. Seguits com una pedregada, venien correu aprés correu; i cascú duia tes lloances en la gran defensa del regne, i les vessava davant d'ell.
Angus. — Som enviats per remerciar-te en nom del nostre reial senyor; sols per fer-te d'heralts vers sa presencia, no pera pagar-te.
Ross. — I, com a gatge d'un més gran honor, m'ha ordenat de part seva nomenar-te thani de Cawdor. Amb qual titol jo t saludo, digne thani, car es teu!
Banquo. — Com! Pot dir el diable veritat?
Macbeth. — El thani de Cawdor viu. Per què m vestiu amb robes manllevades?
Angus. — Qui fou el thani viu encara, més greu judici pesa sobre sa vida, que mereix perdre. Si ell s'era entès amb els noruecs o va apoiar el rebel amb oculta ajuda i aventatge, o si en una i altra forma ha treballat la ruína del seu país, jo no ho sé pas. Però traicions capdals, confessades i provades, l'han tombat.
Macbeth. — (Apart.) Glamis i thani de Cawdor! Lo més gran ve darrera. (A Ross i a Angus.) Mercès per vostres penes. (A Banquo.) ¿No espereu que ls vostres fills seran reis, quan els qui m'han fet thani de Cawdor no ls han promès pas menys?
Banquo. — Aquesta cega confiança us podria enardir vers la corona, per sobre l titol de Cawdor. Però es extrany; i sovint, pera guanyar-nos a la nostra perdua, els instruments de les tenebres ens diuen veritats, ens sedueixen am futeses veres, pera trairnos en lo que més importa. (A Ross i a Angus.) Cosins, una paraula, us prego.
Macbeth. — (Apart.) Dues veritats són dites, com feliç proleg a l'acte culminant del drama imperial. (A Ross i a Angus.) Mil mercès, senyors. (Apart.) Aquesta incitació sobrenatural no pot ser dolenta, no pot ser bona. Si dolenta, per què m'ha donat penyora de succés, començant per una veritat? Jo soc thani de Cawdor. Si bona, com es que cedeixo an aquesta suggestió, la qual hòrrida imatge m'aixeca ls cabells i fa trucar el meu ferm cor a ses parets contra ús de natura? Les temors actuals són menys horribles que les imaginaries. L'idea d'un crim purament fantastic sacceja talment ma simple humanitat que l pressentiment ofega ses funcions i res es sinó l que no es.
Banquo. — Mireu que extasiat està l nostre company!
Macbeth (apart).— Si la sort me vol fer rei, doncs bé: la sort pot coronar-me sense que jo m bellugui.
Banquo. — Els nous honors li vénen com vestits nous, que no s'ajusten sinó a força d'ús.
Macbeth (apart).— Vingui lo que pugui, el temps i l'hora corren a travers del jorn més rufol.
Banquo. — Digne Macbeth, esperem vostre bon grat.
Macbeth. — Perdoneu-me. Mon totx cervell era torbat per coses oblidades. Amables senyors, les vostres penes són inscrites allí aon cada dia giro full pera llegir-les. Anem cap al rei. (A Banquo.) Penseu en lo esdevingut, i a més bon lleure, havent-ho entretant sospesat, parlem-ne a cor obert.
Banquo. — De molt bon grat.
Macbeth. — Fins aleshores, prou. (A tots.) Veniu, amics.
Surten.
Duncá. — L'execució de Cawdor està feta? Encara no han tornat els enviats?
Malcolm. — Missenyor, encara no han vingut. Però jo he parlat amb un que l'ha vist morir: diu que ha confessat molt francament sa traició, ha implorat el vostre perdó i mostrat un profon penediment. Res de sa vida li escaigué com el deixar-la. Morí com un que en la seva mort hagués estudiat de llençar lo més car que posseía com una indiferent futesa.
Duncá. — No hi ha cap art per esbrinar en el rostre la faisó de l'ànima. Era un cavaller en qui jo havia fundat una absoluta confiança.
Entren Macbeth, Banquo, Ross i Angus.
O dignissim cosí! El pecat de ma ingratitut just ara m pesava. Tu tant t'ets avençat que l'ala més llesta de la recompensa es lenta per encalçar-te. Tant-de-bo haguessis merescut menys, per poder rebre en justa mesura mercès i pagament! Sols me resta dir-te que es més gran el teu deute que tot lo que puc pagar.
Macbeth. — El servei i la llealtat que us dec són pagats en prestant-los. Es part de vostra altesa rebre ls nostres deures; i aquests són al vostre Estat i trono com fills i servidors, que no fan sinó l que deuen en fent-ho tot per vostre amor i honra.
Duncá. — Benvingut sies. Jo he començat a plantar-te, i et faré arribar a plena creixença. Noble Banquo, tu no has merescut pas menys, ni t serà menys reconegut lo que has fet. Deix que t'abraci i t'estrenyi contra l cor.
Banquo. — Si aquí jo creixo, la cullita es vostra.
Duncá. — El comble de ma joia, folla de plenitut, cerca amagar-se en gotes d'aflicció. Fills, parents, thanis i vosaltres, quals llocs són més aprop, sapigueu que ara establim nostra successió en nostre hereu Malcolm, a qui nomenem desde ara Príncep de Cumberland, honor que no l'investirà an ell sol, puix signes de noblesa brillaran com estels sobre tots els qui n mereixin. (A Macbeth.) Ara, cap a Inverness, pera obligar-nos més a vós.
Macbeth. — El repòs es treball, si no s'usa en vostre obsequi. Jo mateix vull esser el vostre heralt i alegraré l'orella de ma esposa amb vostra vinguda. Així, humilment prenc comiat.
Duncá. — Mon digne Cawdor!
Macbeth (apart).— El Princep de Cumberland! Vet-aquí un obstacle aont haig de caure, sinó l salto, car en ma via està. Amagueu, estrelles, els vostres focs! Que la llum no vegi mos negres i pregons desigs! Que l'ull s'acluqui davant la mà! I tant mateix sigui allò que, en essent fet, l'ull tem de veure!
Surt.
Duncá. — Veritat, digne Banquo, ell es talment valent, i jo saborejo ls seus elogis: són per mi un banquet. Seguim-lo an ell, qual cura ns precedeix per dar-nos la benvinguda. Es un parent incomparable.
Sonada. Surten.
Lady Macbeth. — «M'apariren el jorn de la victoria, i he sabut pel més perfet report que tenen una ciencia més que humana. Quan me cremava l desig de preguntar-los més, devingueren aire, en el qual s'esvairen. Mentre estava absort en l'admiració del prodigi, arribaren missatges del rei, que m'aclamaren «thani de Cawdor», amb qual titol abans m'havien saludat aquelles bruixes, remetent-me després a l'avenir amb el «Salut, rei que seras!». Això es lo que he cregut bo de confiar-te, ma estimada companya de grandeses, pera que no perdis ta part de goig, essent ignorant de quina grandor t'es promesa. Serva-t'ho en el cor, i adéu!».
Glamis ets i Cawdor, i seras lo que t'han promès. Amb tot, me fa por el teu natural: es massa ple de la llet d'humana tendresa pera pendre l camí més curt. Voldries ser gran; no t manca pas ambició, més sí la malicia que deuria acompanyar-la. Ço que altament desitges ho voldries santament. No voldries jugar fals, més voldries guanyar a tort. Voldries seguir, gran Glamis, la veu que t crida: «Això has de fer si ho vols», i haure allò que més aviat tems de fer que no desitges que s desfaci. Vine-m aquí, que jo pugui vessar mon esperit en ta orella, i espurgar amb el valor de ma llengua tot lo que t'aparta del cercol d'or amb que l destí i el favor sobrenatural semblen voler coronar-te.
Glamis ets i Cawdor, i seras lo que t'han promès. Amb tot, me fa por el teu natural: es massa ple de la llet d'humana tendresa pera pendre l camí més curt. Voldries ser gran; no t manca pas ambició, més sí la malicia que deuria acompanyar-la. Ço que altament desitges ho voldries santament. No voldries jugar fals, més voldries guanyar a tort. Voldries seguir, gran Glamis, la veu que t crida: «Això has de fer si ho vols», i haure allò que més aviat tems de fer que no desitges que s desfaci. Vine-m aquí, que jo pugui vessar mon esperit en ta orella, i espurgar amb el valor de ma llengua tot lo que t'aparta del cercol d'or amb que l destí i el favor sobrenatural semblen voler coronar-te.
Entra un criat.
Quines són tes noves?El Criat. — El rei ve aquesta nit.
Lady Macbeth. — Que ets boig, de dir això? No es amb ell el teu amo? Si així fos, hauria avisat pera amanir-nos.
El Criat. — Si no us desplau, es veritat. El nostre thani arriba; ha despatxat un dels meus companys, que, quasi mort d'aufec tenia halè amb prou feines pera dir el seu missatge.
Lady Macbeth. — Hagueu-ne cura, que porta grans noves.
Surt el criat.
El corb mateix es ronc, que crida la fatal entrada de Duncà en el meu castell. Veniu, esperits que assistiu als pensaments de mort, desfemelleu-me aquí, i ompliu-me a doll, de cap a peus, de la més sinistra crueltat! Espessiu la meva sang; tapeu l'accés i el pas a la pietat, pera què cap natural rampell de compunció saccegi mon ferest designi, ni posi trava a son compliment. Veniu a mos pits de dòna, i mudeu ma llet en fèl, vosaltres, oh ministres del crim, onsevulga els vostres sers invisibles a l'aguait siguin de malvestats. Vine, densa nit, i envolca-t amb el més negre fum de l'infern; que l meu fi coltell no vegi la ferida que fa, ni guaiti l cel per la fosca cortina, pera cridar: «Atura, atura!».
Entra Macbeth.
Gran Glamis! Digne Cawdor! Més gran que amdós per la salutació següent! Tes lletres m'han transportada enllà de l'obscur present, i ja sento l'avenir en eix instant.
Macbeth. — Ma dolça estimada, Duncà ve aquesta nit.
Lady Macbeth. — I quan sen va?
Macbeth. — Demà, segons pensa.
Lady Macbeth. — Oh! Mai veurà l sol aquest demà! La vostra faç, mon thani, es com un llibre on la gent poden llegir extranyes coses. Per enganyar el món, feu com el món; porteu benvinguda en vostres ulls, vostres mans i vostra llengua; sembleu com la flor innocent, més sigueu la serp que ella amaga. El qui arriba ha d'esser atès; poseu en les meves mans el gran afer d'aquesta nit, que per totes les nits i jorns a venir ens donarà absolut, sobirà poder i senyoria.
Macbeth. — Ja n parlarem d'això.
Lady Macbeth. — Solament aclariu vostre semblant. Mudar de cara es sempre perillós. Lo demés deixeu-m'ho a mi.
Surten.
Duncá. — Aquest castell es ben situat; el dolç i lleu oreig gentilment s'encomana als nostres sentits.
Banquo. — Aquest hoste de l'estiu, la falzia, moradora de temples, prova per son amor a la mansió que l'halè del cel té aquí flaire galant. No hi ha fris, relleix, contrafort ni recó propici que l'aucell no hi hagi fet son llit sospès i niu fecon. Allí on més habita i cria, he observat que l'aire es delicat.
Entra Lady Macbeth.
Duncá. — Mireu, mireu nostra honorable hostesa. L'amor que ns assegueix es sovint nostre torment, anc que, no obstant, el remerciem com amor. Amb Lo qual us mostro com heu de pregar Déu que per nòs pagui les vostres ansies i remercii ls vostres treballs.
Lady Macbeth. — Tot el nostre servei doblat en cada punt, i després doblat encara, fóra pobra i simple cosa pera lluitar amb els honors grans i pregons amb que vostra majestat carrega la nostra casa. Tant per les velles dignitats com per les noves que s'hi acumulen, restem en Déu vostres humils deutors.
Duncá. — Aont es el thani de Cawdor? Corriem-li a l'encalç, cercant fer-li d'enviat. Però sab de cavalcar; i son gran amor, viu com son esperó, l'ha fet arribar abans nòs a casa. Bella i noble dama, nòs som anit el vostre hoste.
Lady Macbeth. — Els vostres servidors sempre han els seus, i lo que es seu, igualment que ells, a punt de passar comptes al grat de vostra altesa, posats sempre a retornar-vos lo que es vostre.
Duncá. — Doneu-me la mà. Conduïu-me al meu hoste. L'estimem altament i seguirem dispensant-li nostres gracies. Amb vostre permis, hostesa.
Surten.
Macbeth. — Si un cop fet ja estigués fet, llavors molt bé que s fes depressa. Si l' assassinat pogués acabar amb les conseqüencies i haure succés amb llur acabament; si aquest cop fos tot i la fi de tot aquí, no més aquí, en aquest banc i escull del temps, prou riscaria l salt de la vida futura. Més en tal cas també aquí som judicats, puix no més ensenyem lliçons de sang que, un cop apreses, se giren contra llur mestre; i la nivelladora justicia comana als nostres llavis el mateix filtre del nostre càlzer emmetzinat. Ell es aquí en doble confiança: primer, per ser jo l seu parent i el seu sotmès, dues fortes raons contra l'acte; després, per ser el seu hoste, que deuria al seu assassí tancar la porta, i no pendre l punyal jo mateix. A més, aquest Duncà ha usat tant dolçament el seu poder, ha estat tant pur en son alt carrec, que ses virtuts, com angels amb trompetes, clamaran la damnació d'aquesta mort; i la pietat, com un infant nu, nou-nat cavalcant l'huracà o querubins del cel montats en invisibles corcers d'aire, bufarà l'horrible fet en tots els ulls, talment que l vent serà negat de llagrimes. No tinc pas esperó per picar els flancs del meu intent, sinó sols l'ambició que, al saltar en sella, pren massa embranzida i cau a l'altra banda.
Entra Lady Macbeth.
I, ara, què hi ha de nou?Lady Macbeth. — Acaba de sopar. Per què heu deixat la cambra?
Macbeth. — Que ha preguntat per mi?
Lady Macbeth. — No sabeu que sí?
Macbeth. — Hem de deixar aquest negoci: ell acaba d'honorar-me, i jo he guanyat gran renom de tota mena de gent, que cal usar i servar en son nou llustre, i no tant prest foragitar.
Lady Macbeth. — Era, doncs, ebria l'esperança amb que us vestíreu? Que s'ha endormit després? I ara s desperta, i torna lívida davant lo que ella féu tant lliurement. Desde ara sé lo que es la teva amor. Per ventura tens por d'esser en acte i valor lo que en desig? O voldries tu tenir ço que estimes l'ornament de la vida, i viure un covard en ta propria estima, deixant que l «no goso» guaiti al «voldria» com el pobre gat de l'adagi?
Macbeth. — Calla, si t plau. Jo goso fer tot lo que a un home escau; qui gosa més no ho es.
Lady Macbeth. — Quina bestia era, doncs, la que t féu mostrar-me aquesta empresa? Quan gosaves fer-ho, llavors eres un home, i quant més seras que lo que eres, tant més home seras. Quan ni l temps ni l lloc eren a posta, tu els en volies fer; ara ells mateixos s'ho han fet, i llur acord te desfà a tu. Jo he criat, i sé lo tendre que es d'amar l'infant que s'alleta: doncs, al punt que m somreia, mon mugró hauria arrencat de ses molles genives i esclafat son cervell, si jo hagués jurat com tu has jurat això.
Macbeth. — I si fallessim?
Lady Macbeth. — Fallessim! Més, trempa bé l teu coratge i no fallarem. Quan Duncà sigui ben adormit (a lo qual prou l'invitarà la seva aspra jornada), amb vi i begudes guanyaré ls seus dos camarlencs, talment que la memoria, eixa guardiana del cervell, se farà fum, i el receptacle de la raó no més que un alambí. Quan en porc ensopiment llurs sadolls cossos jeguin com morts, què no podrem executar tu i jo en l'indefens Duncà? Què no podrem imputar als seus xops oficials, que carregaran la culpa del nostre gran crim?
Macbeth. — No infantis més que nois, car ta indomita pasta no més pot formar mascles. Quan haurem marcat amb sang aquells dos dormilegues de sa propria cambra i usat llurs propries dagues, qui no creurà que ells ho han fet?
Lady Macbeth. — Qui gosarà dubtar-ne, quan farem bramar els nostres crits i planys per la seva mort?
Macbeth. — Estic resolt, i desde ara endreço totes mes facultats an aquest acte terrible. Avant! I enganyem el món amb el més gai semblant! Que l fals rostre amagui lo que cova l cor fals.
Surten.