Macbeth - Acte Segon
_(page_94_crop).jpg)
ACTE SEGON
ESCENA I
[Un pati en el castell de Macbeth.]
Entren Banquo i Fleanci al davant amb una torxa.
Blanquo. — A quin punt es la nit, noi?
Fleanci. — La lluna es posta; no he sentit el rellotge.
Blanquo. — I es pon a les doze.
Fleanci. — Jo crec que es més tard, pare.
Blanquo. — Té: pren ma espasa. Al cel fan estalvis; totes ses llums són apagades. Pren això també. Un llord ensopiment pesa com plom sobre l meu cos, i, amb tot, no voldria dormir. Poders celestials, reprimiu en mi ls malvats pensaments, als quals natura dóna via en el repòs!
Entra Macbeth i un criat amb una torxa.
Dóna-m l'espasa. Qui hi ha aquí?Macbeth. — Un amic.
Banquo. — Com, senyor, encar no reposeu? El rei es al llit. Ha estat extraordinariament gojós, i ha concedit grans llargueses al vostre servei. I aquell diamant am que ha obsequiat la vostra esposa, saludant-la amb el nom d'amable hostesa. S'ha retirat immensament satisfet.
Macbeth. — No estant preparats, la nostra voluntat devingué esclava del defecte, que en altre cas lliurement hauria obrat.
Banquo. — Tot està bé. L'altra nit vaig somniar amb les tres bruixes. A vos us han mostrat qualque certesa.
Macbeth. — Jo ja no hi penso. Am tot, si poguessim obtenir de vós una hora, ens plauria esmersar-la en qualques mots sobre l'assumpte, si ns volguessiu fer el favor.
Banquo. — A vostra amable disposició.
Macbeth. — Si us ajusteu a mon pensament, quan sigui l cas, n'haureu honor.
Banquo. — Sempre que no l perdi cercant augmentar-lo, i servi mon cor lliure i ma llealtat pura, soc posat a escoltar-vos.
Macbeth. — Bon repòs entretant.
Banquo. — Mercès, senyor. Lo mateix us dic.
Surten Banquo i Fleanci.
Macbeth (al criat).— Vés: digues a ta mestressa que quan ma beguda estigui, toqui la campana. Vésten a jeure.
Surt el criat.
Es una daga això que veig davant, son puny girat envers ma mà? Vina, deix que t'agafi. Jo no t tinc pas, i tant mateix encara t veig. No seras tu, fatal visió, sensible al tacte com a la vista? O no ets més que una daga de la ment, una falsa creació, producte d'un cervell sobre-escalfat? Encara t veig, i en forma tant palpable com aquesta que ara trec. Tu m mostres el camí que vaig a fer, i el mateix instrument que hauré d'usar. Els meus ulls són joguina dels altres senys, o valen bé tots ells plegats. Encara t veig; i en ta fulla i en ton puny gotes de sang que abans no hi eren. No hi ha tal cosa: es la tasca sagnant que així pren forma als meus ulls. Ara per sobre mig món la natura sembla morta i malvats somnis traeixen la sòn entre cortines; la bruixeria celebra ls sacrificis d'Hecate; i el crim marcit, alarmat per l'udol del llop, son sentinella, ab les furtives passes de Tarquí, com un mal esperit marxa vers son objecte. Tu, terra ferma i segura, no sentis els meus passos aon van, de por que les mateixes pedres no xerrin el meu designi i trenquin l'horrible encís de l'hora actual que ara s'hi acorda! Mentre l menaço, viu. El fret halè dels mots glaça l caliu dels actes.
Sona una campana.
Vaig, i està fet; la campana m'invita. No la sentis, Duncà, car es repic que t crida al cel o a l'infern.
Surt.
Lady Macbeth. — Lo que ls ha ensopit, a mi m'ha enardit; lo que ls ha apagat, a mi m'ha inflamat. Escolta! Silenci! Era l crit de l'òliva, el nunci fatal que dóna la bona nit més tetrica. Ja es a l'obra; les portes són obertes i els servidors farcits, roncant, fan befa de llurs carrecs. He emmetzinat llurs begudes, i ara la mort i la natura lluiten en ells per si moren o viuen.
Macbeth [dintre]. — Qui hi ha aquí? Què? Ho!
Lady Macbeth. — Ai! Tinc por que s'hagin despertat, i no està fet. L'atentat i no l fet es nostra ruina! Escolta! He posat bé les dagues i no podien mancar-li. Si no s'hagués semblat al meu pare com dormia, jo ho hauria fet.
[Entra Macbeth.]
El meu marit! Macbeth. — Ja ho he fet. No has sentit un soroll?
Lady Macbeth. — He sentit xisclar l'òliva i cantar els grills. No parlaveu?
Macbeth. — Quan?
Lady Macbeth. — Ara.
Macbeth. — Quan davallava?
Lady Macbeth. — Sí.
Macbeth. — Escolta! Qui jeu en la segona cambra?
Lady Macbeth. — Donalbain.
Macbeth (mirant-se les mans).— Que es trist de veure això!
Lady Macbeth. — «Que es trist de veure», foll pensament.
Macbeth. — N'hi ha un que reia en somnis i un que cridava: «Assassins!». Tant, que s desvetllaren l'un a l'altre. Jo era allí que ls escoltava; però han dit llurs pregaries i s'han tornat a dormir.
Lady Macbeth. — N'hi ha dos a la mateixa cambra.
Macbeth. — L'un cridava «Déu ens beneeixi!», i «Amén» deia l'altre; com si m'haguessin vist amb aquestes mans de butxí. Jo escoltava llur esglai, i no he pogut dir «Amén» quan ells deien «Déu ens beneeixi!».
Lady Macbeth. — No us hi capfiqueu tant.
Macbeth. — Mes, per què no he pogut pronunciar «Amén»? Tant com necessitava la benedicció, i l'«Amén» sem nuegava al coll!
Lady Macbeth. — Aquestes coses no s'han de considerar així, altrament tornariem boigs.
Macbeth. — M'ha semblat oir una veu que cridava: «No dormis més! Macbeth mata la sòn», la sòn innocent que capdella l'embullada troca dels neguits, mort de la vida de cada dia, bany de l'aspre treball, balsem dels cors ferits, segona via de la gran natura, primer aliment del festí de la vida.
Lady Macbeth. — Què voleu dir?
Macbeth. — I encar cridava: «No dormis més!» a tota la casa: «Glamis ha mort la sòn, per tant Cawdor no dormirà més; Macbeth no dormirà més!».
Lady Macbeth. — Qui era l que així cridava? Com, digne thani! Vostre coratge amolla considerant tant bojament les coses. Aneu, cerqueu un poc d'aigua i renteu-vos aquest immond testimoni de la vostra mà. Per què heu tret d'allí aquestes dagues? Hi han de restar. Aneu, dugueu-les i embruteu de sang els criats que dormen.
Macbeth. — No hi vull tornar. M'esgarrifa pensar lo que he fet; tornar-ho a veure no goso.
Lady Macbeth. — Flac d'intenció! Doneu-me les dagues. Els dormits i els morts no són més que pintures: sols l'ull de l'infant tem un diable pintat. Si fa sang, jo pintaré amb ella ls rostres dels sirvents, car ha de semblar obra llur.
Surt. Truquen a dins.
Macbeth. — Què són aquests trucs? Què m passa, que tot soroll m'aterra? Quines mans aquestes! Ah, m'arrenquen els ulls! Tot el gran oceà de Neptú podrà mai rentar-me la sang d'aquesta mà? No; més tost aquesta emporprarà les mars immenses, tornant-les de verdes roges.
Entra Lady Macbeth.
Lady Macbeth. — Les meves mans són del color vostre, més vergonya m daria de dur el cor tant blanc. (Truquen.) Sento trucar a la porta de mig-jorn; retirem-nos a la nostra cambra. Un poc d'aigua ns rentarà d'aquesta acció; vejeu si es facil! La vostra fermesa us ha abandonat. (Truquen.) Escolta! Encara truquen. Poseu-vos la roba de nit, no sigui que la ocasió ens cridi i mostri com vetllavem. No us perdau tant tristament en tals quimeres.
Macbeth. — Conèixer lo que he fet! Mellor fóra no coneixe-m! (Truquen.) Sí, desperta a Duncà amb els teus trucs! Tant-de-bo que poguessis!
Surten.
Porter. — Això es trucar, en bona fe! Si un hom fos porter de l'infern, feina tindria a girar la clau. (Truquen.) Truc, truc truc! Qui hi ha, en nom de Belzebú? Es un pagès que s va penjar esperant la bona cullita. Veniu a temps. Ja porteu prou mocadors? perquè us dic que suareu! (Truquen.) Truc, truc! Qui hi ha, en nom de l'altre diable? Bo! Ara ve un filosof que savia jurar per abdues balances contra cada balança; que ha comeses prou traidories pel be de Déu; però amb tots els seus arguments no ha pogut enganyar el cel. Oh! Entreu, bon filosof! (Truquen.) Truc, truc, truc! Qui hi ha? Com hi ha món! vet-aquí un sastre inglès que ve per haver retallat d'unes calces franceses. Entreu, sastre; aquí podreu rostir la vostra planxa. (Truquen.) Truc, truc! Així, no pareu mai! Qui sou? Més aquest lloc es massa fred pera infern. No hi vui ser més porter del diable. Jo pensava obrir la porta a alguns de totes les professions que van pel florit camí a l'eternal foguera. (Truquen.) Ja va, ja va! Membreu el porter, si us plau. [Obra la porta.]
Entren Macduff i Lennox.
Macduff. — Tant tard t'has retirat, amic, que encara jeies?
Porter. — A fe, senyor, que hem estat trincant fins al segon gall. I el beure, senyor, es gran provocador de tres coses.
Macduff. — Quines tres coses provoca l beure especialment?
Porter. — Per cert, senyor, vermellor de nas, sòn i orina. La lascivia, senyor, la provoca i desprovoca; provoca l desig, però en lleva l compliment. Per tant, beure molt se pot dir que es equivocació de lascivia: la fa i la trenca; l'empeny i l'atura; l'encoratja i la descoratja; l'encarrila i la descarrila; en conclusió, l'equivoca fins a endormir-la, i, donant-li la desmentida, la planta.
Macduff. — Jo crec que l beure t'ha donat la desmentida aquesta nit.
Porter. — Així ha fet, senyor, i per la gola; més ja li he fet pagar sa embusteria; i essent jo, com crec, massa fort pera ell, si bé es cert que algun cop m'ha fet alçar les cames, amb tot he trobat camí de rebutjar-lo.
Macduff. — Que s lleva l teu amo?
Entra Macbeth.
Els nostres trucs l'han desvetllat; heusel aquí.
Lennox. — Bon jorn, noble senyor.
Macbeth. — Bon dia a tots.
Macduff. — Que s lleva l rei, digne thani?
Macbeth. — Encara no.
Macduff. —M'encomanà de visitar-lo d'hora; ja quasi bé ha passat el temps.
Macbeth. — Vos hi conduiré.
Macduff. — Ja sé que es pera vos un plaent afany; més sempre n'es un.
Macbeth. — El treball que ns ve de gust cura sa pena. Aquí es la porta.
Macduff. — Gosaré cridar-lo, car es servei que m pertoca.
Surt.
Lennox. — No sen va l rei avui?
Macbeth. — Si, així ho va disposar.
Lennox. — Quina nit més borrascosa! Allí aon jèiem, el vent ha arrebassat les fumeres, i, diu que s'han oit lamentacions per l'aire, extranys crits de mort, i profecies amb accents terribles de paoroses conflagracions i terbols adveniments covats pel temps calamitós. L'ocell obscur ha udolat tota la llarga nit; algú diu que la terra era febrosa i tremolava.
Macbeth. — Ha estat una nit feresta.
Lennox. — Ma jove remembrança no sab trobar-n'hi de pariona.
Entra Macduff.
Macduff. — Oh, horror! horror! horror! Ni la llengua ni l cor te poden concebir ni nomenar!
Macbeth |
|
Què passa? |
Macduff. — La destrucció ha fet aquí sa obra mestra! El crim més sacrileg ha trencat i obert el temple ungit del Senyor i li ha robat la vida.
Macbeth. — Què es lo que dieu? la vida?
Lennox. — Voleu dir sa majestat?
Macduff. — Guaiteu en la cambra i encegueu-vos la vista amb una nova Gorgona. No m feu parlar: mireu i parleu vosaltres.
Surten Macbeth i Lennox.
Desperteu, desperteu! Brandeu la campana d'alarma! Mort i traició! Banquo i Donalbain! Malcolm! Alceu-vos! Sacceu la flonja sòn, ficció de la mort, i esguardeu la mort mateixa! Au, amunt, i mireu l'imatge del Juhí final! Malcolm! Banquo! Com de les vostres tombes sorgiu, i passeu mateix que esperits a contemplar aquest horror! Brandeu la campana!
Sona la campana. Entra Lady Macbeth.
Lady Macbeth. — Què passa, que tant paorosa trompeta crida a parlament els dormidors de la casa? Parleu! Parleu!
Macduff. — Oh, gentil senyora, no es pera vos sentir lo que diria! Tal relat a una dòna la mataria al caure-li en l'orella.
Entra Banquo.
Oh, Banquo! Banquo! Nostre reial senyor es assassinat!
Lady Macbeth. — Oh, dissort! Què, en la nostra casa?
Banquo. — Massa cruel aon sia! Duff estimat, t'ho prego, desmenteix-te, i digues que no es veritat.
Entren Macbeth, Lennox i Ross.
Macbeth. — Si tant solament jo hagués mort una hora abans, beneita fóra ma vida estada; car desde aquest instant no hi ha res seriós en aquest món. Tot són futeses. La fama i la virtut són mortes. El vi de la vida es vessat, i sols les mares resten en eix cau pera vantar-sen.
Entren Malcolm i Donalbain.
Donalbain. — Quin dol clameu?
Macbeth. — El vostre, i no ho sabeu; la dèu, el cap, el pou de la vostra sang són estroncats, sa mateixa font es estroncada.
Macduff. — Vostre reial pare es assassinat.
Malcolm. — Oh! per qui?
Lennox. — Els de sa cambra ho han fet, per lo que sembla. Llurs mans i rostres eren tots tints de sang, com també llurs punyals, que, sense aixugar, hem trobat sobre llurs coixins. Miraven astorats i eren esma-perduts. Cap vida humana podia an ells confiar-se.
Macbeth. — Oh! i, amb tot, me penedeixo de ma furia, me sab greu d'haver-los mort.
Macduff. — Per què ho feieu?
Macbeth. — Qui pot ser prudent i esverat, temperat i furiós, lleal i neutral, en un moment? Ningú. De sa embranzida ma violenta amor prest deixà enrera la raó més lenta. Aquí jeia Duncà, sa pell d'argent brodada amb sa sang d'or, ses badades nafres semblaven una bretxa en la natura per la devastadora entrada de la ruina; allí ls assassins, sucats amb els colors del llur ofici, llurs dagues vilment vestides de sang presa: qui podia contenir-se que havés un cor pera amar, i en ell coratge pera mostrar sa amor?
Lady Macbeth (desmaiant-se).— Treieu me d'aquí, ho!
Macduff. — Assistiu la senyora.
Malcolm (apart a Donalbain).— Per què ns tenim la llengua, nosaltres qui més hauriem de clamar l'afer com nostre?
Donalbain (apart a Malcolm).— Què hem de dir aquí, ont el destí nostre, ocult en un forat, pot de sobte embestir-nos i agafar-nos? Fugim; les nostres llagrimes encar no són madures.
Malcolm (apart a Donalbain).— Ni l nostre fort dolor al punt d'obrar.
Banquo. — Assistiu la senyora.
Lady Macbeth es treta enfòra.
I quan haurem cobert les nostres nues flaqueses que així exposades pateixen, ajuntem-nos i examinem aquesta feta sanguinaria, pera mellor conèixer-la. Grans temors i escrupols ens saccegen. En la gran mà de Déu estic, i d'allí vull combatre ls amagats designis de la traidora malicia.
Macduff. — Així faré jo.
Tots. — Així tots.
Macbeth. — Cuitem a revestir-nos d'home i retrobem-nos en el saló.
Tots. — De bon grat.
Surten tots, menys Malcolm i Donalbain.
Malcolm. — Què voleu fer? No ns associem amb ells. Mostrar un dolor no sentit es per l'home fals paper ben fàcil. Jo men vaig a Inglaterra.
Donalbain. — Jo a Irlanda. Així despartides les nostres sorts, tant més segurs serem. Aquí aon som hi ha punyals en els somriures; qui més proper en sang, més propens sanguinari.
Malcolm. — Aquest dart assassí que han llençat encara no ha caigut, i el partit més segur es decantar-nos-en. Per tant, a cavall! i no ns fem cap escrupol del comiat, ans esquivem-nos. Ben fet fa l lladre que s roba a sí mateix, en no trobant mercè.
Surten.
Jai. — Tinc bona memoria de setanta anys, i en el llibre d'aquest temps he vist hores terribles i coses extranyes; més aquesta nit crudel ha tornat futesa tot vell record.
Ross. — Ah! Bon pare, ja veus com els cels, torbats per l'acció de l'home, menacen sa sanguinosa escena. Pel rellotge es de dia, i tant mateix la negra nit ofega la llantia celestial. Serà l predomeny de la nit, o bé la vergonya del dia, que les tenebres sepulten la faç del món, quan la llum viventa deuria besar-la?
Jai. — Es contra natura, tal com l'acte comès. Dimars passat un falcó, planant al bell cim de sa volada, fou caçat i mort per un mussol ratoner.
Ross. — I els cavalls de Duncà (la cosa més extranya i certa), bells i lleugers, la flor de la llur raça, tornaren ferestecs, i, trencant llurs estables, botaren fòra, lluitant amb l'obediencia, com si volguessin fer guerra a l'humanitat.
Jai. — Diu que s menjaren l'un l'altre.
Ross. — Això feren, a l'estupefacció dels meus ulls, que ho contemplaven.
Entra Macduff.
Aquí ve l bon Macduff. Com va l món ara, senyor?
Macduff. — Com, que no ho veieu?
Ross. — No se sab qui ha comès aquest crim més que sagnant?
Macduff. — Els qui Macbeth va matar.
Ross. — Dia fatal! Quin profit perseguirien?
Macduff. — Estaven subornats. Malcolm i Donalbain, els dos fills del rei, s'han esquivat i han fugit, ço que llença damunt ells la sospita del crim.
Ross. — També contra natura. Oh improvida ambició, que vols devorar els elements de ta propria vida! Així es lo més probable que la reialesa caigui en Macbeth.
Macduff. — Ja es nomenat i partit cap a Scone per rebre l'investidura.
Ross. — Ont es el cos de Duncà?
Macduff. — L'han dut a Colme-Kill, el sagrat deposit dels seus predecessors i custodia de llurs òssos.
Ross. — Que aneu a Scone?
Macduff. — No, cosí, men vaig a Fife.
Ross. — Doncs, jo sí.
Macduff. — Està bé; que hi pogueu veure coses ben fetes! Adéu! No passi que ls vestits vells ens seguin més bé que ls nous!
Ross. — Adéu, pare.
Jai. — Que la benedicció de Déu vagi amb vos i amb aquells que volen tornar en bé el mal, i en amics els enemics!
Surten.