Marta

MARTA.

A l' ombra d' un taronjer,
á l' ombra d' un taronjer
olailá, langaridò,
s' está la gentil Marta
olailá, langaridò
s' està la gentil Marta,

de la porta en lo llindar,
de la porta en lo llindar
olailá, langaridò,
sola se 'n pentinava
olailá, langaridò,
sole se 'n pentinava

Ab una pinteta d' or—y escarpidor de plata.
Ja 'n passan tres mariners—tots tres l' han saludada.
—Ay Marta si vols venir—si vols veni' ab nosaltres.
—Be prou que hi vindria jo—si portesseu guitarras.
—Guitarras tres ne portém—totas tres enflocadas,
la una enflocada d' or,—l' altra es ab flochs de plata,
l' altra qu' es del or mes fi—sols un cop l' hem sonada,
si tu vens la sonarém—un altre cop encara.
Ja se 'n van bora del mar—ran á ran de la platja.
Ja l' agafan per un bras—l' han posada á la barca.
De tant de saltá' y ballá'—la barca s' es tombada.
De tots ningú n' ha pres mal—sino la gentil Marta.
—Ay, Marta Dèu te perdò!—Dèu t' haja perdonada!
—Quan tos pares ho sabrán—farán tocar campanas

las campanas de la Seu,—las del Rosé' y del Carme.
—No 'm diguéu Deu te perdò-ni 'm feu tocar campanas.
No 'm digueu Deu te perdò—que no sò morta encara.

VARIANTS.
Vers 4.

Ja 'n passan tres galans,—tres galans ne passavan.

Vers 7.

—Guitarras tots tres portém—guarnidas d' or y plata.

NOTA.

Reparis que 'l vers final soposa que la morta resucita. Es molt comú aquesta especie de maravellòs en las baladas populars. De llegendas del Nort se 'n troban una pila ab un desenllás semblant al de aquesta cansò, y tambè entre las cansons catalanas tenim la de La dida del infant, la de sant Jaume de Galicia, la del compte Garí y alguna altra en que la musa ha tocat aquest ressort pera finir una cansò. Al primer cop d' ull apar que la composiciò que motiva aquesta nota, pert ab aquest vers; mes fixantshi una mica se véu la boniquesa que aixó dòna al cant y la esplicaciò indirecta del argument de tan preciosa balada.