Monolechs y quadros/Abans de la boda (monòlech)

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca






ABANS DE LA BODA


(monòlech)











A donya Carlota de Mena









Cambra d'una senyoreta. Porta al foro. A la dreta, alcoba ab vidrieres, ò en son defecte, simulada ab un cortinatge blanch de punt ò croxet. Prop de l'alcoba, un quadro ab un gravat de la Verge. Tauleta de cusir. Etagers ab bibelots y gerrets ab flors y exquisitats de cristall y faience. Cadires, piano, etz.
A la esquerra, balcó ò finestra; una jardinera de peu ab flors naturals.
Per damunt de les cadires, lo vestit blanch de nuvia, vel de punt y corona blanca. Damunt la taula, capses de cartró ab nines.
María desde la porta del foro diu les primeres paraules com si despedís a la cambrera, y després, avansant, repren lo monòlech.

María

   Vésten, si't necessito ja't cridaré; déxam sola... (Pausa.) Pobra xicota! m'estima; però, ¡quína manera de marejarme tota la tarde! «Senyoreta, vol que l'ajudi?» «Gràcies, vés, no't necessito.» Tornava al cap de cinch minuts. «¿Qu'està enfadada ab mi?» «¿Nó, dóna!» «Com fa aquest posat tant trist... Avuy que deuría estar més alegre... Potser no l'estima!» «A quí no estimo?» «Perdóni, senyoreta, ho deya de broma». Y's quedava per aquí, verdaderament, lligantme de mans. «Escólti, senyoreta,—tornava a rependre, vegentme endressar badomeríes;—¿totes aquestes joguines se les emportarà a casa seva?... ¡Bò, y ara! per què plora?»
  No he pogut contenir les llàgrimes quan li he sentit dirme ab aquella ingènua alegría que s' acostava'l moment d'abandonar aquesta casa. «Dóngui, ja m'eníilaré jo. ¿Vol que les posi aquí aquestes capses? potser encara hi jugarà a casa seva». Allavors, ja enfadada, li he contestat: «No m'ho digas més. Aquí, sempre serà a casa meva.» «Y a casa'l seu marit, també;» ha saltat rient y picant de mans. Y veyent que no lograva alegrarme, |que n'ha dites de tonteríes! «|Senyoreta; no estiga trista! La meva mare, quan jo feya'l ploricó, recordo que'm deya: plòra noya, vés plorant; quan seràs nuvia riuràs.» Y animantse al veure que no l'he feta marxar, ha afegit: «Míri, senyoreta, lo día que'm casi, si es que hi siga destinada, estaré molt alegre; tot lo día cantaré. Vindrà ell, lo meu promès... Si fos tan mono com lo senyoret de vostè... |Ay filla, que l'estimaría!...» Axò m'ha dit; però nó ab cap mala intenció. Y sospirant tota apesarada, ha continuat: «Jo m'hauré de casar ab un comparet, bon minyó y... para de contar. Potser serà fuster ò paleta; morenàs, ferrenyo, ab unes mans grosses y ab duricies... però no hi fa rès: l'estimaré forsa: senyal de que serà bon feyner. Axò de les mans fines es fantasía que no la poden tenir los pobres. Míri,'ns ne passarèm. Estaré molt contenta. De bon matí aniré a missa y a confessar; a presentar lo cor y l'ànima nèta a Deu, sense màcula de pecat. Per que... ¡ay senyoreta! ¡Ara ho veig! També ploraré. Certes coses, encara que no siguin tristes, enternexen. Y's deu haver de reflexionar molt abans de casarse, ¿no es veritat, senyoreta ta?» «Vés, dóna, no m'amohinis.» «Si una, suposèm,—ha continuat,—no coneix be'l natural d' ell, del que li serà marit... Si un hom no li sab endevinar la voluntat ò'l tarannar, y quan les demani verdes, per exemple, les hi presenta seques pensant ensopegarli'l gust, anèm a dir... ¿Y si ell es repropi, d'aquells que's llevan al inrevés, y de bon matí, lo primer bon dia ja dexa anar una paraula deshumorada, de les que penetran, y una 's queda lligada de mans qu'en tot lo dia no sab còm guanyarlo ni còm lo pot perdre? ¿Y si després se gira la garba y resulta qu'ell no l'estima tant com ponderava en lo temps del festeig? Axò encara fora pitjor que tot lo demés, per que, un cop conegut lo natural (haventhi la estimació), alabat sía Deu! una s'hi conforma, s'hi va conformant ab les rareses. Oh! y'ls homes qu'hi son tan aviat a perdre la paciencia... Son planetes de les persones, y'l mèrit de la muller, l'avia ho deya, es de fer tornar blà al marit si es teyós y de geni rampellut.»
 «Vamos,—li he dit jo,—veig qu'estàs ben ensenyada.»  «Ja veurà, — m'ha respost ab molta formalitat: — una persona, conto jo que també un dia ò altre s'hi té de veure en lo pas qu'avuy vostè's troba; y es punt aqueix que's té de capficarshi. (Ab molt ènfassis.) Cambiar de soberano, dexar de ser fadrina per consagrarse al estat del matrimoni y posarse a mare de familia...»
 «Però, que'n tens poch d'enteniment! quínes converses! ¿Quí t'ho ha ensenyat tot axò?»
 «L'avia ho deya... ¡Gracies a Deu que la veig riure!»
 Realment, no m'he pogut reprimir; aquesta gent de fòra tenen unes sabiduríes y un modo de manifestarles... m'ha fet riure, de vergonya que me'n donava.
 «Ay, sí, sí, — ha tornat a rependre tota contenta al veurem més animada, — lo dia que'm casi no estaré gayre trista; una miqueta, per reflexionar y pel dir de la gent. ¡Després!... quíns salts y quin goig! Ells també, ¿no es veritat que deuen estar molt neguitosos, los homes?» (Ab ingenuitat.)
 «Però, ¡qu'empatollas! qualsevol que't sentís...»  «Axò es un dir, — ha afegit fent l'entenimentada. — ¿Quín mal hi hà? Per que, ben mirat, ells portan lo bast!... Reflexioni que si jo'm caso, no li portaré rès; es dir, só treballadora y sé d'estalviar: axò ja es un dot. Però, vull dir qu'ell durà'l gasto de la casa y que no podrà refiarse de més avensos que la gracia de Deu ab que Nostre Senyor m'ha afavorit... y la poca ò molta roba del bagul. Però, lo que valdrà més que tot serà l'estimació que li posaré. Míri, no'l conech encara, y crègui que ja'm sembla que li porto lley. ¡Vostè sí que'l deu estimar molt al senyoret!... ¡Si'l meu promès fos tan guapo!... Ab los ulls ho diu tot, quan se la mira a vostè.»
 «¿Vols fer lo favor de no dir més tonteríes?»
 «No es pas cap mal; déxim acabar. Jo penso: si tingués uns ulls tan dolentons com lo senyoret y'm mirés tan amorosit com se la mira a vostè... ¡ay filla!»
 «Vésten, ja n'hi hà prou;» li he dit, cansada de tanta parlería.
 «Senyoreta, jo la perdo a vostè; qui sab si allí trobarà cares ferrenyes!... Ja me'n vaig per axò. ¡Ditxosa vostè que pot estar trista! la pena li envejo!»
 «¿Acabaràs? ¿vols fer lo favor?»
 «Ja me'n vaig; — y axugantse'ls ulls m'ha dit: — Senyoreta, no estiga trista!»

* * *


 ¡M'enveja la pena!... (Somrient) ¡què sab ella!... (Ab reflexió) tampoch sé estar alegre; no vull entristirme, y no ho logro; (Pausa curteta.) Aquí ho dexaré tot, recorts de l'infantesa, hores plascentes d'ilusions y somnis hermosos qu'avuy se realisan: l'amor meva qu'avuy serà benehida!...
 Però, aquella axalabrada, dientme qu'aquí ja no serà a casa meva m'ha descobert la causa d'aquesta quietut que sento en lo cor, ara, que deuría esclatar d'alegría.
 (Sentantse y prenent la corona de núvia.)
 Sí, apesar de tot estich trista; (Mirant la corona y besantla) apesar d'aquesta corona de nuvia... qu'es la presentalla puríssima qu'oferiré a Deu...com ha dit la Dolors: ab lo cor y l'ànima sense màcula de pecat!
 (Dexant la corona y vagant la mirada per lo quarto.)
 ¡Còm me plau mirarme aquestes parets! (Axecantse y com si cambiés de pensament.)Però, d'aquí poca estona vindran les amigues a engalanarme y no tindré temps més que per pensar en lo meu tocat, en exes gales de nuvia...
 Ara, sola, podré despedirme de aquest quarto, de tots los obgectes que m'han rodejat. ¡Quí sab si'ls anyoraré! Tot quedarà en son lloch: no vull que's toqui ni que's cambíi rès: la matexa pintura, los mobles, les flors... axís no's conexerà ma ausencia. Després, quan seré casada, ¡quína alegría sentiré al tornar aquí y trobarho tot ab la matexa fesomía! Me semblarà que'l recort de la felicitat passada s'ajunti ab la felicitat present.
 (Agafa una capsa en la que hi hà una nina molt luxosa.)
 Jo tornaré per jugar ab tu; devegades... encara que no més siga un cop l'any. (Ab recansa.) Nó, no'm vull despedir de les nines. ¡Sembla que ho conexen que me'n vaig y les abandono! (Prenentne un'altra.) ¡Pobretes filles meves! Aquesta sembla que'm miri enternida, que'm diga «no'm dexis». (Dexantla.) Ni goso tornaries a la capsa; m'afiguro que les fico a la caxa com perenterrarles!... y'm miran afligides, los meus tresors!...
 ¡Còm se'n riurían de mi si'm vegessin commoure devant d'una nina! Tot me dona tristesa y a tot tinch de donar l'adeussiau.(Per les nines.) ¿Y a vosaltres, filletes meves, mos amors, mes alegríes?... ¡que mones sou! (Mirantles com cautivada.)
 Jo tornaré y jugarèm encara. Sí, vos ho prometo.
 (Cavilosa.) No'm puch treure del pensament lo qu'ha dit la Dolors:
 «jY si allí troba cares ferrenyes!...» (Ab ingenuitat.) Però, a mi ¿quí'm podrà fer mal posat, si sempre he vist vora meu semblants alegres, boques rialleres, y l'Enrich m'estima, m'estima tant com jo a n'ell...? {Ab passió) y ja no sé estimar més!
 Sento les amigues qu'arriban.(Dirigintse al foro, repara en les flors que hi hà en una jardinera.) ¡Aquexes flors se mustigaràn soletes!... Una al menos (Arrencantla) vindrà ab mi; la guardaré en lo meu devocionari.  Y a Vos jay! Mater Amabilis, (Dirigint la vista a un gravat que hi hà prop de l'alcoba) que vetllavau los meus somnis tranquils, jo us enviaré la matexa oració ab que us saludava al despertar y la matexa ab que us pregava al recullirme!
 Ara, qu'entrin les amigues. De aquí un'hora ¡ay de mi! ¡casada!
 ¡Benehíume, Verge Santa!