Monolechs y quadros/Revista (bis)
Han marxat les aurenetes; no podían aguantar més; ni per lo tracte, ni per les poques consideracions que se les hi guardavan, podían quedarse aquí.
La pluja, filtrant a través de les teules, convertía en bassals sos pobres nius; l'ayre, no tenintne prou de ficarshi a qualsevol hora, hi portava hostes molestos, quan no les hi axecava'l sostre ab alguns de sos rampells de criatura, dexantles a la inclemencia.
Per tot veyan desamor y ingratituts; lo sol no's recordava d'elles, y si no girava la cara del tot, l'amagava sovint derrera'ls núvols. Los dematins eran frescos, humits los capvespres, y'ls díes brúfols y de poca durada. Tot havía cambiat: aquelles florides de pensamenters, de clavellines y de campanetes qu'adornavan les finestres y les baranes dels terrats s'havían marcit ò havían sigut arrencades; los pardals s'havían menjat fins les floretes grogues de les ruques que's feyan en les parets
velles...
—¿Què hi fem axís? — diguérense ab tristesa.—Ja som forasteres en aquesta terra; per tot veyem cares ferrenyes ò enquimerades, que'ns diuen que fem nosa. Aquí'ns morirèm d'hipocondría! ¡Quínes ingratituts se veuen en lo món!
Allà per l'Abril, tot van ser pompes, gales y llahors per nosaltres: per tot trobavam cares alegres; los blats nos feyan cortesíes de gran cerimonia al veurens passar; les canyes brandavan d'un costat al altre, confonent ses fulles com si s'abrassessin commogudes d'alegría; al sol li mancavan amplaries d'espay y de terreno per vessar sa llum alegre; l'aygua no sabía com mostrar los seus contentos y obría noves escletxes en les roques per aviarhi xaragalls escumosos que saltavan riolers y enjogassats; fins les papallones ja no sabían per quin indret giravoltar: a tots hi havían fet la contradansa y'n cercavan d'altres per mostrar millor la seva alegría.
Per tot veyam verdor y esmaltadures de coloraynes barrejades ab flayres delitosos qu'encisavan los esperits; al cel, blavura immensa, aucells de color y de parla melodiosa; de nit, la descolorida hermosura de la lluna y munió d'estrelles que no's cansavan de brillar; y a la terra axamorada per sutils vapors, en cada fulla, en cada herbeta, hi resplandían tabelles de granets enlluernadors.
Aquí ja no hi hà rès que'ns alegri els ulls, y per tot sentim tristeses: en lo campanar que s'alsa davant dels nostres nius no tocan gayre a festa; més sovint tocan a morts; y moltes vegades, a deshora de la nit, nos despertan los tochs d'una campana que ab ressò apiadat nos diu qu'algun vehí's troba en trànzit dolorós. ¿Y quan sentim canturies de solemne tristesa y veyem , desde les canals abocades, passar capbaxos y endolats los coneguts del barri, los nostres hostes, los que'ns donan aculliment sota teula?... ¡Ay, quína amargor es la nostra, y quín sofrir!... Sentir penes a la vora, y ser tan flaques y mesquines que no poguem baxar a dúrloshi consol!...
Anèmsen d'aquesta terra; si aquí'ls amichs se'ns acaban, ¿còm piularèm alegres, còm jugar ab los nostres fills? Sería fer escarni dels qui'ns han volgut be. Anèmsen; los fills ja son espigats, les filles casadores; marxèm a un'altra terra més alegre, qu'hi brilli més lo sol, que no hi plorin los núvols; ¿si als fills no'ls hi donem alegríes, quín dot los hi dexaríam per quan nosaltres fossim morts?
Ja tornarèm per aquí a portar noves ditxes a aquesta casa; aquí queda'l nostre niu en penyora; tornarèm ab la primavera, los dòls ja seràn passats, y vindrèm a alegrarvos portant les primeres flors del any y olors y cansons y maduxes y díes clars sense núvols ni boyres... ¡Oh, que serèu felissos tots!... y si no venim nosaltres, seràn los nostres fills que vindràn no més que per estimarvos. —
L'oronel deya l'últim cantar
y arran de l'ona
passava'l mar.
* * *
Per tot arreu plants, dòls y díes luctuosos; ahir a la tarde vaig llegir en un diari una gazetilla que feya erissar los cabells de pavura:
«Avuy ha comensat la matansa, etz.»
Y més avall:
«S'ha constituhit una nova societat lírich-dramàtica, etz.»
¿Ahont som, en quín país nos trobem? Som a la Hotentocia ò a la Nigricia, qu'axís vingan aparellades dues noves d'una índole tan oposada, que l'una espanta de llegir y l'altra... pel cas, l'altra no fa ni be ni mal: es una noticia de bona societat.
Dexèmnos d'etzèteres y acabèm la gazetilla: «Avuy ha comensat la matansa de tocinos.» Rès més; ni un comentari trist, que may ne mancan en una redacció; ni una frase simpàtica que daurés la píldora. Rès, l'estoicisme més varonil.
¡Pobres animals, en mal hora nascuts y mal anomenats, que també'ls hi diuen bacons allà dalt a montanya! gosan no més qu'un any de regalo ab gabadals de figues y calderades de sagó y de pinyolada.
¡Y ja naxen negres, los sense ventura! portan l'afront y la tristesa pintada a la esquena: es lo dol ab que's vestexen en lo tendre período de la lactancia, ò abans, per la mort dels seus passats y per la dels seus decendents. ¡Quína rassa més sentida! y quín sangro té més apaysanat!
Tots acaban degollats; una pira de garbons los hi purifica'ls seus vestits fúnebres y'ls dexa tan blanchs y curiosos que s'hi podría escriure sense escrúpol.
L'endemà, per major ludibri de aquesta rassa indefensa, de còs revingut y cua barroca, los cansaladers adornan sos taulells ab garlandes de salsitges y penjarelles de butifarres—qu'encara tenen la cruesa de dividirles en blanques y negres—y ab monumentals conos de llart, juntant a la crueltat del seu despotisme'l de la geometría.
Si algun dels meus lectors ha vingut de Mallorca,—no sé còm dirho, que l'intenció no es d'agraviar;—donchs be: si algú ha vingut de Mallorca y'l vapor portava tocinos, ja sabrà què cosa es sentir planys, què cosa es estar desvetllat ab sòn als ulls, y haurà conegut com aquestos animals tenen inteligencia per pressentir lo fí desastrós que'ls espera allà en les delicioses voretes de la illa del Parque, menos hospitalaria que les de Mallorca.