Monolechs y quadros/Informes
Una senyora bastant corpulenta y molt composta, ab mantellina, sach de fay guarnit de vidrets, serrells y alamars en les mànegues y presilles, ab túnich ò sobrefalda també molt historiat, ab ondes y cortinatge resseguit de plafons y altres galindaynes de passamanería, arriba sofocada al replà del segon pis d'una casa de luxosa apariencia; y abaxantse pera cercar la butxaca del vestit, que la porta més a la vora de terra qu'a la mida del seu bras, se treu un mocador, y respirant ab molta fatiga, s'axuga tota la cara ab lo mateix desfici que si se la rentés, s'humiteja desseguida dos dits ab saliva, y s'arregla'ls xavets ò caragolillos que com una renglera d'ams li adornan bona cosa'l seu front lluent y abultat.
Axís que s'ha refet una mica, tira del pom del trucador y fa ressonar ab violencia la campaneta.
—¿A quí demana?—preguntan desde dins.
—¿Que no hi fora la mestressa.
—Sí senyora.
—Donchs, míra noya, fés lo favor de dirli que la demanan, y si no està ocupada, li estimaría molt qu'escoltes quatre paraules, si no li venía malament.—
La porta s'obrí desseguida.
—Deu te guart, noya, ¿que la podré veure?
—Ara la senyoreta està esmorzant.
—¡Axò sí que'm sab greu! ja tornaré, que no's despacienti.
—Nó, nó; èntri, sègui, aviat sortirà. ¿Quí diré que la demana?
—Ja veuràs, noya,'l meu nom ja te'l diré, però'm sembla que la senyora no sabrà de quí li parlas. Dígali que hi hà una senyora que la vol veure.
—¿La gracia de vostè?
—Senyora Isabel, per servirla; però tant se val que li digas lo nom com que no li digas: no té l'honor de conèxem.
—Ja veurà...
—Fúig d'aquí, dóna, tu ets persona manada; be prou que me'n faig compte; al demés, dígali que no la destorbaré molt, que vinch per coses del servey, ¿m'entens? Vés, filla, vés, ja m'esperaré aquí; ¡ay! déxam seure. Que no fassi de més ni de menos per mi, que jo, gracies a Deu, ja tinch totes les feynes fetes.
—Entri aquí dins, si es servida,—li diu la cambrera, obrintli la porta del recibidor.
—Cà, nó, no cal; no so de cumpliments jo. Deu te fassa bona...—
—¡Quínes hores d'esmorzar!—murmura encara no's veu sola;—a vora de la una; podría anarhi a n'en Biel ab aquexes modes, ell que'a les vuyt ja ha de tenir lo vi en fresch y'l gabadal a taula. ¿A aquestes hores esmorzar? axò son estalvis del senyoriu: fan un àpat fonedís: esmorzar y dinar y... plèga. Després, al vespre, per no somniar, ofegan la gana ab un boladet d'aquells que per unses n'hi entran més, qu'encara no son a dins del got ja quedan dibolits, que ni escuma dexan per senyal. Ay, nó, nó; Deu me dongui les pessetes per menjar be: bon llit y bona taula; tot lo demés son fantasíes del món. Té, mirèume, quínes cadires més enfarfegades: axò deu ser un cau de pols; tot son munyochs y arrugues. Be, diguèm, es moda; oh, y qu'hauré de posarne a la saleta de casa;'s veu que ara s'estila; però me les faré fer més llises; si axò sembla una granellada! ¡Y no s'hi seu malament! jo creya qu'aquestos enfarfechs d'arrugues havían de fer nosa a l'esquena, però nó; s'aplacan per elles matexes; y a fè que'n so delicada; una arruga que m'hi senti ja no'm dexa habitar. Veyàm, déxam veure còm son fetes: sí, sí, ja ho tinch entès; però jo les vull més curioses; hi posaré unes fundes de cossolí, per que, blanques, llepan massa y aviat se confonen.
¡Ave María! be tardan prou per esmorzar: potser menjan peix, que triguin tant. ¡Si, pexets! com aquest senyoríu es tan llemench, s'entretenen destriant les espines ab la forquilla, que per menjarse un ceytó necessitan més estona que no pas nosaltres per un plat de carn d'olla.
Oh, prou; fressa de plats ja'n sento: ¡la vianda voldría veure! si fins l'escura-dents se'l fan servir ab pisa. Ho deuen menjar tot fret, per que aquí no se sent cap olor; los suchs no deuen ser de moda. ¡Ay, Senyor! si'l día qu'ofego badella, no més ab la fragancia que surt de la cuyna de casa, aquesta gent s'hi mantindría. Quatre dolsaynes, poch aliment a la frincassé, estil de Fransa: grabolets, mandunguilletes d'ou y farina estarrufada, buydes de dins, que sembla que mengin vent ab crosta de sucre; vèt aquí de que fan plat. Per axò treuen aquexos colors tan trencadets com si tinguessen un susto ficat al moll dels òssos que no'ls dexa prosperar ni engrexarse.—
Mentres estava ocupada en aqueix soliloqui, s'obre la mampara y apareix la senyoreta, que la saluda allargantli dos dits, y ella, sens dexarli dir rès, exclama:
—¡Ay! Deu me la guart, senyora, ¿còm ho passa?
—Molt be, gracies,—li respon la senyora, un poch confosa al vèurela tant despatxada.
—Vostè'm perdonarà,—segueix dient l'altra girantse d'esquena per acostar la cadira y sentarshi;—no sabía que dinessin a n'aquestes hores; ja li deu haver dit la minyona que no s'incomodés; una servidora no té cap pressa. Míri, aquí m'estava contemplant los bonichs que té a la sala, y li dich la reyal veritat, que jo pensava: té de ser una persona de gust la duenya de la casa. ¡Tira pexet! si aquí terra hi hà un coxí, que jo'l tindría penjat al sostre per que ni ab l'alè me'l matxuquessin: poch serviría pels peus a casa meva; jo hi tinch una catifa ab un lleó, y ni una servidora ni'l meu senyor no'ns atrvim pas a trepitjarlo. ¡Si té de ser una conciencia posar la sola de les sabates aquí damunt! Ja s'hi debía menjar la vista brodantlo: no n'hi hà poques d'entrades y exides d'agulla, ja li asseguro!
Al demés, si no li deya, vostè no sabría per què he vingut a donar aqueix pas; (vostè deu pensar: quína senyora més xarrayre!), però míri, diuen qu'es lo mal de totes: totes som critiquejades per la matexa flaca. Axò ray! d'altres no'n diguin; aquesta sí que no es falta, per mi; més aviat es un adorno; ¿què'n fa d'una persona surruda? Míri,'l meu senyor de vegades m'ho diu: «sembla que t'hagin tombat lo cadell; un cop se t'escorre l'amohinadora (vol dir la llengua), ni qu'anés devallada avall, que no hi valen trabes ni socos pera aguantarla: tot ho arrabassa.» «¿Y donchs,—li salto jo,—que pensas que seré tan saturna com tu, que ni ab empastres de diacalon te poden fer sortir les paraules?» ¡Ja se'n pot riure ja, senyora! Oh, y vàlgam aquest geni, sinó a casa nostra's passarían
sarían setmanes enteres ab lo bon día y la bona nit. Ell es axís, may diría rès: sinó qu'una persona, encara que nosiga cap joveneta, tampoch es cap vella y encara gasta humor, gracia a Deu, y... vaja, nosaltres ab nosaltres ja'ns ho podem divulgar, que lo qu'es per ell .. ja li dich, té aquest geni l'home de casa, lo meu senyor; ab vintiun any de matrimoni, vègi si li conexeré'l tarannar. ¡Ay filla! jo estaría ben composta si no li ballés l'aygua devant dels ulls! Vostè fa aquest posat per que encara es jove; déxi fer, ja pot riure: ja veurà'l día qu'ell la senti gemegar; no's volen enternir per ningú: tots son iguals; ¡que'm contaràn a mi! Si ja li dich: fa vintiun any que'ns partim lo pà, y sé per quín indret se decanta. Ey, no per rès de mal... no senyora, nó: per que, encara que sia dóna, allí ahont lo trobés, del primer Deu te guart li tombava les galtes. Nó, en quant a axò, li llevaría. Lo meu senyor, en quant a aquest punt, li asseguro... ¡Ay! quín geni més alegre que té la senyora! se coneix que li xoca molt lo que jo dich. No's pensi, també'l renyo, no son tot magarrufes y francesilles
cesilles. Déxil estar a la exida remenant lo cossi del esquer, que jo encara no l'hi veig ja li crido: «Vicens, trèume aquesta porquería de casa, axò'ns portarà'l còlera.» Vostè no
deu sapiguer qu'es l'esquer de pescar. Rès, arengades confitades que, si vol que li digui la veritat, a vostè li faría frente. Però, míri, tinch de sofrir: es la seva distracció; déxil anar a pescar. ¡Me torna a casa ab uns pantalons!... ja sabé, tantes hores d'estar assentat... li haig de posar uns pedassos als derreres, ¡ay dispènsim! Nó, crègui que no s'ho pendría tan a la fresca vostè. Al últim també'm farà venir ganes de riure. Encara riuría més si'l sentís quan me tira les calses sobre la tauleta y'm diu:
«Té: aparèdam ab dos mahons de economía la cúpula d'aquestes calses;» vol dir... Sí, ja m'ho he pensat que m'ha entès desseguida. Ell parla poch, però'm surt ab uns ditxos que
fan esquexar de riure.—
En aquest moment s'obre la mampara, y la cambrera demana permís a la senyoreta pera donarli un recado. Aquesta s'excusa ab la visita
sita, escolta lo que li diu la minyona, y li contesta:
—Be, dígali que be.
—Ay, senyora, vostè deu tenir feyna per dins, y jo aquí garla que garla, la dech destorbar. Però, aviat estaré llesta. No més venía pera informarme d'una minyona que diu qu'havía servit en aquesta casa; y francament, si vol que li parli en plata, pel corrent de minyones que ara surten, veig que tant se val informarse com nó. Li dich que tot està macat; no hi hà allò que's diu qu'un se'n puga refiar. Tot son gallerets, y presumits, y moltes polacres y enagus prisats, y altres coses que no m'està prudent lo dirho. Sí, prèngui informes, y sénti que li diuen: «bona minyona axò sí, molt néta, que no'n teníam rés que dir: hi va haver quatre paraules...» rés, desincuses que donan
per que no's volen comprometre; y vostè, refiada de tan belles esplicacions, se fica la fulana a casa, y ja pot dir per tot arreu que s'hi fica la discordia.
Míri, aquexa qu'ahir vaig treure punt en blanch, me la van posar...
allò, sota'ls serafins. Tot ho tenía: nèta, endressada, diligenta, estalviadora; vaja, pensava entre mi, ara te haurà entrat lo sossego; al últim hauré encertat lo que cercava. Y que son tontos aquesta gent— me deya,—que no se la reguardan... Però, filla, no vaig passar d'aquí, rès més. No hi atinava ab cap cosa dolenta; y a fè que so una arneta, que la que me la vulgui fregir ja cal que matinegi.
¡Y filla meva! Nó, crègui que'm surt de molt endins aquest sospir. Ahir me n'adono a taula, que jo hi acostumo a fer una bacayneta després d'haver dinat; y, no sé per què, me desperto, y me la trobo assentada al altre costat del meu marit, allargantli un gotimet de rahim que menjava. Ja li dich, senyora, que quan jo no'm vaig ferir al acte, no'm feriré may més.
«¡Poca vergonya, desvergonyida! Gran infame... Súrt, súrtim desseguida de casa meva.» «Be, de què se les heu ara? que s'ha trastocat de repente?—'m contesta ab lo major
descaro,—¿que s'ha pensat alguna cosa de mal per trèurem d'aquesta manera? Dónguim los diners desseguida seguida: ja n'estava fins al cap de munt de vostè, de les seves rareses!»
Què se jo lo que'm va dir! allò era una boca d'infern, no tenía aturador. Míri'm va sofocar, no vaig sapiguerli tornar resposta, y crègui qu'ab lo meu geni, que de paraules no me'n faltan, no vaig sapiguer què dir. Oh, y les mofes que feya tot baxant l'escala ab lo camàlich que li portava'l bagul! Que se jo lo que va dirme! Reparada, Mònica, mitja senyora, cap de postissos, marmanyera... ¿y al meu marit? no'l va dexar de senyor Ballarons, de trompa, sabatasses, carnestoltes; fins li va dir bessó de don Panxó!
¡Ay!... després ell, lo meu marit, qu'en la seva vida m'havía gastat ni una paraula agraviatoria, ahir se va sortir de fogó de tal manera y me'n va cantar unes quantes, que no sé d'ahont se les treya. Y una mena de paraules que jo no les havía sentides may. Ab axò dels diaris se veu qu'aprenen d'enrahonar d'un terme que ningú'ls entén. No sé lo que s'enforfollava: però debía ser molt cohent, jo li asseguro...
Ay, sí, ja ho veig que té pressa; desseguida enllestexo. Donchs, la minyona de qui voldría que m'informés se diu Riteta, y diu que fa tres mesos qu'es fòra d'aquesta casa; ara ha vingut del seu poble y m'ha atrassat aquí.
¡Nó! ¿Vol dir que m'equivoco? M'ha dit carrer de Ronda, del número no me'n recordo, al costat d'un adroguer, una escala de màrmol, segon pis, primera porta...
Es dir que de Rondes n'hi hà d'altres... Potser sí que va anomenar la de Sant Pere; no m'hi vaig enfondar. Axò sí que'm sab greu; y jo que
l'he destorbada tanta estona! Tindrà que perdonar, senyora; y jo tota certa y mal mandada que me n'he vingut aquí! ¿Què m'havía de pensar que m'errava de carrer?
En fi, senyora, jo m'he alegrat molt de conèxerla; si en alguna cosa som bons, carrer de Provensa, número 271, primer pis, allà té una casa al seu servey; es casa pròpia, demani a la senyora Beleta, qu'es una servidora, y tothom n'hi sabrà donar rahó. Potser ja m'ha sentit a
anomenar alguna vegada... si tinch tanta conexensa...
¡Què, establiment! una parada a Santa Caterina: ja li dich, tothom me coneix, fins la quitxalleta.
Feya gran giro abans de retirarme del menudeyo; venía molt per la pobrissalla a un tant cada setmana, ¿m'enten? Y no's pensi, tal com me veu, arribaré a casa y, arrebosantme no més les faldilles, me poso davant dels fogons y ab un verbo indago'l
putxero; ja li dich, no la necessito per rès la minyona, sinó que la posició d'un hom ho requereix, y'l dir de la gent es tan ofensiu, que n'haig de tenir, vaja, may sigui sinó per anar a la font.
Vamos, senyora, ja ho sab, al carrer de Provensa té una casa a la seva disposició; sempre que tinga gust de visitarnos, me farà molt favor... Servidora de vostè; fàssi'l favor de donar recados al seu marit, encara que no tingui l'honor de conèxel.
Tanqui, tanqui, estíga boneta.—
Y era ja abaix de la escala, que, girantse y alsant lo cap, cridà, sense que ningú la sentís:
—Retíris, ja's pot retirar.—
* * *
Y, per aquell día,'s va quedar sense informes; per que, en compte de dirigirse cap a la Ronda de Sant Pere, se'n anà de frente pel carrer de Clarís.