Monolechs y quadros/Lo carboner del barri
| ← Lo serraller | Lo carboner del barri Monolechs y quadros |
Informes → |
Ja estava cansat d'anar pels amos, de pujar y baxar escaletes ab la sanalla al cap, de trafiquejar a la platja garbellant tarregada, pesant sarrions, y, sobre tot, de dur per compte d'altre una cara tan fúnebre, que, llevat de les dents y del blanch dels ulls, totes les demés fesomíes, cobertes per les mascares, quedavan a les fosques, que ningú podía definir si jo era ros ò moreno.
En virtut de lo qual, me va sobrevenir una febre reflexionera, que no estava may a pler, fins qu'al cap de algunes setmanes de rumiar la mostra, sapigut per quin cantó m'havía de fer frente, 'm vaig cridar a part, comparexent devant meu, com si fossim dos a la confidencia, fent lo prò y l'encontra baix lo següent tenor:
«Josepet,—jo'm veya devant de mi mateix ab los ulls baxos y pensant,— d'aquí'n sortirà'l be ò'l mal de la teva joventut. Josepet, tu no ets cap
criatura, tens prop de vintitrès anys, no dèus rès ni al rey ni al amo, y d'ensà qu'ets al món, gracies a Deu, te l'has sapiguda pescar d'una manera bastant lluhida, que no hi hà gota que dir per la crítica. Tu, desde petit, per desgracies qu'ara no ve a compte retreure, t'has governat les alegríes, t'has fet passar les tristeses, y si quando celis has menjat un plat de talls, has hagut de dirte bon profit tu mateix, y si'ls dejunis t'han fet badallar més de quatre vegades, també sol has espantat la gana fente creuetes a la boca, y finalment, tota
la vida t'has hagut de donar lo bon día al axecarte y la bona nit y bona hora quan t'has ficat al llit.
Fins aquí, cumplías la teva obligació y no se't té de donar cap diploma.
Ara'ls temps estan a la muda; per la primavera faràs vintitrès anys, y desd'aqueix punt en enllà tens de posar reflexió si vols tenir conducta d'home.
Déxat de saraus, que't perjudican; abolèix los festeigs y les faldilles, que't fan retirar tart y't distreuen de l'obligació; no fassis més lo plaga; míra que les currutaques te perdràn, míra que se'n fa malbé molta de carn cristiana; féste enrera, que pendrías mal; desdíute de lo passat; pòsat sobre sí; enrahónatho; vès quína marxa emprens, y esparpíllat...
«Trèute aquesta pobresa dels polsos; no'n vulgas de xavos al pentinat, que fan ordinari, ni a la butxaca tampoch, que crían miseria; desengànyat de certs tirats murriescos: les calses, sense campana a baix; la espardenya, cuberta; desfés lo nús de la brusa; llènsa aquesta catxutxa que't menja'l front y'ls ulls; tórna a la barretina morada com l'havías duta sempre desde que vas venir del poble; ni may que te l'haguessis treta per fer conexensa ab aquest jovent dels balls de pesseta l'entrada, dotze quartos a la segona part y tiros de revòlver y punyalades a l'exida, en havent acabat lo sarau.»
Tan fortes me les vaig endressar, que les llàgrimes m'espurnejavan. Trech la petaca, 'm poso'l càstich de quarto a la boca per desvanèxem, y sentía que la naturalesa se'm girava com una mitxa. «Pepet, m'has donat un sofoco que si s'ensopega a donàrmel cap persona, nada, tots nos perdíam. M'has maltractat casi be la honradesa y la conducta meva. Me has retret lo poble, y ploraría de gust pensant ab aquella barretina que va ser la derrera que la mare'm va comprar. Tens rahó, Josepet: era la recordansa del poble y de la mare, y jo no l'havía de despreciar. M'has enternit; vètho aquí. Y per que vegis lo meu tracte, vull ferte quedar ayrós per que no'ns tinguem de cridar may més a consulta jo ab mi mateix.»
Si haguesseu vist aquella botiga, 'l be de Deu que s'hi arreplegava, haguerau dit: «mentida; aquí no es a casa'l carboner, aquí s'hi aplegan los set pecats capitals que feyan la contra a Sant Antoni de Pàdua.
¡Quínes minyones més florides! Quíns terciopelos de cares ab la seva cobla d'ulls que may se cansavan de brillar! N'hi havía de rosses y de morenes; totes triades. Unes ab còs de baldufa, y altres ab un amparo de espatlles y una presencia, que jo'm quedava a tal distancia de frente, imposat per aquella simetría, alabant no més ab lo cop de vista llensat de recel, les etxures de les bones mosses que tant les hi fa lluhir la roba.
N'hi havía una, de la terra dels turroneros, que no més veyentli lo andamio del caminar ja quedavas quebrantat de la salut. Jo li preguntava:
— Escólta, bufona, peus de plata, ¿quí te'n va ensenyar de caminar? ¡Per què axò no s'apren ab la pollera!—
També'n venían de lletges, anèm al càs, però les hi donava la matexa condecoració que si no ho fossin, y les obsequiava ab un floret de ditxos tan salamers que ja'ls debían sapiguer de cor, pobres xicotes.
— Adeu, recato,— els hi deya.— Quan no'n trobis cap més que t'estimi, ja sabs qu'en Pepet s'espera. ¡No saben més de quatre'l garbo que's cría a Barcelona!
— ¡Fúgi d'aquí, no'm toqui! —
¡Y qu'havía de propassarme! Sinó que les voltava arrupit per posar la sanalla al canastró y la mitja arroba al altre plat, per despatxarles luego y no haver de dir tantes mentides.
¿Quan ne venían tres ò quatre que m'enrotllavan, y havía de bestreure per totes?... Y maques, poderoses, ben plantades, la flor del ram, d'aquelles que's té d'axecar lo cap per mirarles, per l'estil que's guayta el sol. Però, me'n exía ab un ayre, pobret de mi! La meva boca semblava un brillador d'enganyar aucells, una sinfoyna. Era un rahimet d'amoretes que no tenía compte; quantes més ne tirava més n'exían; y cap quedava flaca ni per dolsor ni per finesa. Com que no podía favorir més a una minyona qu'a l'altra per que haguera renyit ab totes, y com una fesomía guapa, ni cap bona mossa m'han pogut aturar may lo modo de pensar ni la voluntat de dir lo que'm sembla, amigo, en tenintne unes quantes devant meu, ja se pot contar per quin indret me dexava caure. De manera qu'elles, no sabent com endursen tantes alabanses, me deyan: — ¡Si n'es d'estrofa aqueix Pepet! —
¡Y còm me miravan al dirho! ab uns ulls, bo y aclucats, qu'era cas de dir Sant March, Santa Creu... encetra!
Estich en que l'amo hi aprenía. Guaytant per la rexeta de la trapa, jo de baix estant, mentres enllestía la pesada, ab la vista fixa al piu del canastró,'l veya de cua d'ull fent la mitja rialla, sentint aquell bescambi d'amoretes tan galanes y donant-me la rahó tota per mi.
¡Està clar que li agradava! per dos estils: per que la parroquia li crexía, y veya un seguit de cares que s'hagueran pogut posar en un quadro. Y'ls carboners tenim aquexa flaca: ens estimem més les minyones boniques que les lletges.
Les poques vegades qu'un home té voluntat de mirarse al mirall per no perdre la conexensa ò per ferse l'ullet y dirse «adiós amigo», ens veyem tan emmascarats, que per fugir del negre cerquem les blanques. Ab tot que jo, (no sé com pensa lo amo,) però a una morena com cal, que ningú la bescanti devant meu, per que arribaríam per munt. Les estimo, pobres nenes, y'ls hi tinch de fer lo mateix obsequi: |com que'm trencan lo cor tan aviat com les rosses!
Lo crit que tenia de bon ballador arribava desde la Canuda a les Columnes del carrer de Ponent; y per la banda de Gracia fins a l'Esmeralda y a la sala d'en Pioch, més amunt de la Fontana.
A tot arreu hi trobava frentes pels llanceros y parejas a retens que me ne sobravan per atrassarne als companys curts de geni. Tot lo servey de criades y cambreres del barri'l tenía explotat, ab una afició y un engrescament, que totes volían ballar ab en Pepet.
¡Còm que jo'ls hi donava aquell realce!
Encara la minyona no'm posava la maneta a l'espatlla, y ab lo meu bras li cloía ab mitx tom lo còs, y axís que l'orquesta'm feya aquelles pessigolles al oido, comensava a
mitx voltar a derecha é izquierda com l'esperit d'un rellotge, ab un vayvé que'ls corresponía a les faldilles, lo mateix qu'una grua quan se li fa fer la senyora; y tan bon punt lo cornetí animava'l vals ab aquells primors de retortes y dibuxets de embocadura, ella y jo'ns llensavam giravoltant sala amunt y sala avall, revents com la roda de la fortuna, y ab la fresqueta qu'esbargía ab lo vestit totes les velles se ficavan lo bano a la butxaca.
¡Si n'havía recullit de sospirs parladors, y si n'havían atravessat per les meves orelles de secrets dolsos!
Quan estavan prou cansades, ab una rojor a les galtes que ni clavells encesos, ab aquell respirar cuytós, nos miravam l'un a l'altra com dientnos: ¡ara'ns tenim de dexar, ara se atura l'orquesta!... aquexos músichs deuen ser forasters y no hi entenen ab l'amor!
Axís com era tan ben vist de les minyones, les seves mestresses m'havían pres de tema.
—Míri, carboner,—me deya alguna;—quan vinga la criada, fàssi'l favor de no entretenirla.
—Senyora, no hi té cap culpa ella, pobra xicota; y un servidor de vostè, tampoch; per que no m'agrada que s'enduguin cap brasa fumosa, y la trío; l'amo m'ho té manat, y al mateix temps, per no pesar palets en lloch de carbó; vull dir, qu'encara es
pel seu profit si les entretinch.—
Com feya un posat tan sèrio, al donar les meves descarregades, les senyores no sabían si pèndresho per bulla ò de debò; n'hi havía que no estavan per camàndules y'm deyan: —Donchs, anirà a un'altra banda.
—L'enganyaran, senyora, vègi que no li donguin mercadería humida, per que hi hà establiment que regan l'estiva com si fos un hortet. Tíngui, búfi aquesta brasa. Ja ho veurà; donchs, apàrtis si es servida. ¿Veu? Cap brasa mullada li traurà aquesta polsina. Lo carbó que jo li servexo es malaguanyat alabarlo: ell tot sol se porta'l mèrit. Al amo, per cap estil li donaràn entenent de fer córrer la regadora. No'n venem d'esponges, a casa... Per axò tenim aquesta parròquia; fins al Padró, y al Ensanxe n'hi portem; vègi vostè...—
Altres me deyan:
—Escólti, carboner: ¿què venen a compondre aquexes rodones de criades que sempre hi hà a la porta de casa seva?
—Vol dir a casa l'amo. Be prou que li sab greu a n'ell, que'n diu la
junta de damas. ¿Vol que li digui la veritat? Rès no hi fan. Parlan dels seus xicots; qu'ara'l dexan, qu'ara'l prenen... en fi, coses del jovent.
—Pués, crègui que n'estich molt enfadada; la d'aquí casa hi fa unes estades que no's pot arribar a més. Axò, sempre: cada vegada que la envío per qualsevol cosa. Nó, ja li dich, perdràn la parròquia. Lo meu senyor sempre'm diu la matexa: fés posar cuyna de gas.
—No ho fassi, senyora, que se'n penedirà desseguida. Un día pol haverhi una explotació, que tot lo dels fogons se'n vaja a passejar. ¡Y que vostès no'n sigan víctimes! No se'n rigui, senyora; llegèxi'l diari: l'altre día se'n va anar'a terra mitja casa. Desengànyis, ab una arrobeta d'alzina que tinga a casa, y dos quartos de teyes, sab que la té assegurada; per que'l carbó no més crema qu'als fogons. ¿Vol qu'encengui una capsa de mistos aquí dins de la sanalla y
veurà'l fet de la veritat?...—
Dades y tomades, lo cas era qu'ab la meva palica les senyores prenían paciència, l'amo no perdía cap parroquià, les minyones no s'esgarriavan ni's corretgían, y mentres feyan la xarradeta a casa, les fogonades passavan qu'era una delicia.
Axò no podía durar de cap terme; les currutaques no'm dexavan viure tranquil. A totes los hi deya una francesilla, rès, quatre paraules cumplimenteres, y elles se m'ho prenían ab tal afició com si n'haguessem fet un tracte, y al cap d'avall me trobava que tenía relacions ab moltes minyones, y jo era sol per poderme casar y havía de quedar malament per forsa ab una pila d'enamorades. Tot lo día havía d'anar escamat, sense sossego, ab una vista esverada, que ni un burot dels quatre camins.
S'esqueya, fem una paritat, que m'aturés a enrahonar ab alguna minyona, (per que aqueix era'l meu gust y'l d'ella, la xicota)... No tenía aquexa llibertat; per que, si'm veya alguna de les compromeses, m'avergonyía, y ho dich clar, me feyan por. Quan les atalayava desde l'altre cantó y les veya venir ab aquells ulls tan encesos, míra, sanalla al cap com un caputxí, media vuelta, y, adeu filla, que hi hauría maror! ja ens veurèm a soles. ¿Y aquexos son papers qu'una persona de formalitat puga desempenyar?
«O't curas tu, ò elles n'heuen la entrega: vès, tría.» M'ho vaig posar en aquestos dos punts. ¿Sí? Donchs, elles fòra;'l sacrifici, per mi sol; no vull que s'enugi cap persona per culpa meva. La medicina va ser forta, per axò: cura de moro. Me'n vaig anar a estudi de vespres, matriculat, ab lo document tan nèt com l'hagués pogut fer un notari. José Margarit y Bonjoch, tot en castellà per més forsa... Jo no la entenía al principi la
matrícula, però la duya. Que't ve un polisson y se t'encara:
— ¿De dónde viene usted á estas horas?
— De la escuela, mi general.
— A ver la cédula. —
Y li estench la mesa revuelta. Hi passa'l colze, se la posa a tres quarts de quinze dels ulls, y pensa: «fòra; l'has errada; aquest es dels grossos.»
Al principi, ¡que me'n van fer fer de planes de galets! fins los vaig aburrir a l'escudella. Després, menuts d'emes, les cames de davant, vaja; però, jo de cada tres ne feya un còs y n'exía una lletra. Lo mestre s'hi cremava:
— Home ja'n farà de minúscules, no's precipiti.
— ¡Què minúscules! axò es una lletra que la pot fer clavar en un cubert de plata. — Y ell se'n reya...
A lo que anava era à sapiguer aviat de llegir per enterarme d'aquexes converses a la callada que portan los diaris. Un home ab lletra, vagi hont vagi, sempre pot dur lo company a la butxaca. Y axò es un avens que pot estalviar moltes rahons.
Oh, ja'n vareig tenir de penetració al dexar les minyones pels estudis! Era l'únich encontra que'ls hi podía posar per davant.
Quan, al cap de mitx any, vaig veure que ja sabía posar mots, me semblava qiie m'havía tornat criatura y que rompía a enrahonar d'un altre estil sense fer mal de cap a ningú. ¿Y la firma, la meva?... ¡Quan me la vaig veure de rejas a fuera del cartipàs!... «Míra còm se la campa! —'m deya; — té, ja camina sola.» Y vínga omplir planes ab los meus noms! Me'ls mirava, y'ls tornava a fer. Semblava qu'anessin a un besa-manos, l'un derrera l'altre, y jo'm deya embadalit de satisfacció: «tots aquestos ets tu.» Y, de debò, me'ls tornava a guaytar, y trobava que'm tenían retiransa.
¡Que n'ha de ser de desgraciat l'home que no sab posar còm se diu en un tros de paper, ò que no s'hi sàpiga conèxer! Me sembla qu'ell mateix pot arribar a pendres per altre.
—Ara, invéntis una rúbrica;—'m va dir lo mestre;—però fàssiles fòra'l cartipàs.
—Corrientes, aniran fòra.—Noy! los primers díes semblava que'l meu nom baxés del cel embolicat en núvols. Després, ja ho vaig polir y me exían unes troques que no s'hi haguera trobat lo centener. Ara hi dibuxo una trena tan rexinxolada que fa més goig que la del Catedràtich. Ell hi fa un rasgo qu'es un bassal de tinta, y sembla un nom ab cua ò que porti vesta ab ròssech.
* * *
¡Y quin do'm va donar Nostre Senyor obrintme les potencies per ferme apendre de lletra! ¡Quín descans per la memoria y quín recreyo pel sentiment! Abans, tot ho havía de dur de cap; ara tinch lacayo que'm serveix. Obro la llibreta: vès, cànta'l negoci, petita; infòrmam dels que deuen y dels que pagan. Y xau, xau, xau, com un aucell a la mà'm posa al corrent del haber y del debe, que jo no'm tinch d'enfondar en rès més
qu'en fer pagar a aquells que no solen tenir menuts.
¿Y les sessions que tenim cara a cara'l llibre y jo, devegades, fins a les onze de la nit? Cada capítol me'n innova alguna de fresca.
¡Quína malaventura tenen certs homes d'encaterinarse ab certes dones! ¡Quíns miralls de món veig estampats! ¡Y jo que m'havía donat a la carrera del bello sexo, segons lo titula'l llibre!
Veig qu'als comtes per ésser comtes y als ricatxos per tenir moneda,'ls n'hi passan unes de ben fermes!
Lo mateix haguera estat jo ab aquella quatreta de minyones; no haguera tingut may la pau a casa.
Ja vaig fer be de dir: «Pepet, víra en rodó, que portas mala derrota.» ¡Vès quí ho diría! unes fadrines tan escayentes, y la malastrugansa que portan!
Jo, està clar, anava a ulls cluchs. Y y lo qu'es de sapiguer de llegir y escriure! que vínguin ara a ballarme l'aygua devant dels ulls. «Mirèu lo que diu lo llibre, pubilles: una y un Deu.»
* * *
Quan estiga per casarme, me la triaré a la callada. Ab una advertencia, que no'n vull cap de balladora. No vull tanta sabiesa per casa meva. Y adiós, muchachas.