Niobe - Benaventurats los mansos

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Pòrtic Benaventurats los mansos
Niobe
Benedictus dominus


BENAVENTURATS LOS MANSOS


 La freqüencia de sensacions idénticas gendra 'l fástich: d' aquí 'l desitj de la mudansa, d' aquí qu' alguns enervats d' aburriment en un recó de llur casa desitjin correr y pérdrela de vista.
 N' hi ha qu' al trovarse més enllá de la sombra projectada per lo cloquer amich s' anyoran, y si ho poden fer, tornan al cau; altres per voluntat ó circunstancias fortuitas no hi tornan més y de lluny veuhen en lo niu natiu primors y dolcesas que de prop no reparaban.
 ¿Quí no recorda haber passat dias mústichs, melancólichs, de monotonía embrutidora girant pe'ls ámbits de la vila natal: freda, callada; somniantne d' altres de mágica estructura, ab esplendors dignes de fadas?
 Després ha cercat pe'l mon l' ideal morada y no trovantla ha girat l' esguart vers aquell recó avans fret y rónech, llavors rich y plé de suaus recorts.
 En realitat viatjar no es més que fástich del siti ocupat, y esperansa, fallida sempre, de trovarne d' altres que sigan més plascents.
 Així á un fill de la vella Tarraco per qui la ciutat era estreta, callada, muda quand ell n' imaginaba de sorollosas y vastas, los mateixos llochs ans desdenyats semblan al cap d' uns quants anys d' ausencia, plens d' encantaments, de suaus murmuris no causats per la ferotje lluyta de la famolenca humanitat que s' agita fins á perdrer l'alé en las vilas que 'ls homens han convingut en nomar centres de civilisació, emporis de las arts, del comers, de la industria.
 Los sitis més rebutjats son los qui més gustós freqüenta. Un munt de runa, un pany de muralla, un carreró hont lo llecsó, prospera per entre 'ls mals juntats códols l' admiran com cosa may vista. Las milloras, l' enxamplament de carrers qu' estaban perfectament com los avis los habian disposat , l' enlayrament d' edificis burgesos fora de proporció ab lo qüadro de la ciutat; l' enderrocament de la magestuosa cintura que tantas generacions habian respectat y embellit, lo deixan fret.
 En busca de certa esplanada d' hont lo Mediterrá pot contemplarse fins al confús horisó, lo camp fins i la llunyana boyra, la ciutat com un colossal monument, com un llibre obert que parla per tots sos fulls á qui vol llegirlo, habia jo eixit cert dematí d' istiu... d' ara fa sis ó set anys.
 Ne feya força que mancaba de la terra y al tornarhi volia passejar novament per aquell jardinet públich de tant hermosas vistas que hi ha junt á la casa d' Orfens, limitat per una barana que protegeix de mortal cayguda en fondíssim precipici, ornat de retalladets xipresos que forman jerros, pórtichs y voltas, de quadrets de boixos tancant tota mena d' olorosas flors ab son bassí d' aygua y 'ls dufins entortolligats al mitj que llansan aygua pe'ls foradets del morro... Véure las ocas blancas que captan molletas de pá, los peixets daurats, acarminats, ab lluissors de loch ruhent que van y venen per entre mitj dels nenufars, per sota las artificials y reduhidas balmas damunt las quinas reposa 'l grupo del surtidor; assentarme en aquells pedrissets ab respatiler de molsa verda, seguir caminals de sorreta fina, encantarme com en edat primerenca dayant la gran gabia á istil de pagoda xinesca habitada per aucells raros: cotorras, lloros, gays, papagays, cardenals, viudas... aucells de plomatje variat; muixonets que semblan animadas joyas fent lluhir al sol tendres matissos del blau suau de la turquesa, lo més intens del safir, goteta d' aygua de mar per raro prodigi petrificada, lo vert cambiant de la malaquita, las indecisas llums de l' opal, las ricas armoniosas transparencias del daurat topaci, los esquitxos incandescents del encés rubí, los enlluernants raigs del vert d' esmeragda, tota la gama dels grochs, dels ataronjats, dels grisos, lo blanch esclatant de la perla blanca, lo negre lluminós de la perla negra.. En altra rodona d' arbrissons, volia visitar al simi que fa ganyas, s' enfila, s' arria de dalt á baix del pal al quirt lo subjecta una cadeneta, pren avellanas de mans dels qui gosan donarnhi, s' issa al reposador, trenca la fruyta ó 's grata la cuixa... ó bé, menja, fent petar las caixaladas, un imperceptible microscópich insecte.
 Voila reveurer aquella creu de pedra tant finament llaurada que fora 'l jardí s' aixeca davant la ferma muralla foradada per l' hermós portal de Sant Antoni, recorrer los baluarts que defensaban la ciutat en altres temps y que nos aliats los inglesos feren malbé suara potset més que nos enemichs los imperialistas de Fransa, contemplar la torre del Arquebisbe, dir mentals tendresas, espargir llágrimas parlant als esprits de tots aquells sérs estimats qu' allá sota al fossar jauhen lo somni perdurable.
 Me trovaba assentat flayrant dolsos perfums de floretas, ensumant amples alenadas de bafs marítims, distreya mon mirar entre 'ls pomets de murtra, los arbrissons de morduix, los aromers y mentas que 'm redoltaban, las blavas aonas clapadas de llistas verdosas, de bruineras blancas, ratlladas per estelas com cua de cometa, que la menuda y d' allá dalt casi imperceptible nau habia produhit, qu' un bastiment més gros creuhaba ab sa propia estela... que s' aixamplaba esborrant las primeras, arreu passantne y repassantne d' altres que nou vingudas embarcacions esvanian.
 Comparaba 'ls objectes visibles ab altre que'l recort me feya veurer... quand dartera 'l respatller de boixos en que m' acotaba se feren ohir veus conegudas.
 Eran las de duas personas d' edat, dos vellets ab qui sempre m' habia franqueiat y dels quins un sobre tot m' era molt simpátich.
 Un artista casolá de qui he donat lleuger croquis en altre novela. Tant aviat era músich profá com diví, puix segons las circunstancias habia sonar lo piano en cafetins atrotinats ó habia refilat entremaliaduras en l' orga de la Seo. Devegadas feya un ters violí á l' orquesta del teatre ó donaba llissons en un convent de monjas extrangeras. Sempre, peró malgrat tant bonas relacions, curt de menjar y llarch de roba. Sempre l' habia vist ab vestits queli venian balders: una levita fora de moda qu' algun aficionat li hab[a endossada, una ermilla ab ramatjes massa vistosos d' algun lechuguino del temps de María Cristina, barters ab fulls de paper plegats per sota 'l suador calsas escursadas de camalls... puix l' artista en qüestió si bé era d' una mida passadora com á tipo, com á home era bastant curtet y escanyolit.
 De roba bianca sempre netet y curiós, las prendas ben raspalladas, sas carns sense cap mácula ben afaytadet de cara, clatell y polsos, lo qual, junt á miradas y posats místichs que la freqentació de gent d' iglesia li habia empeltat, li donaban un posadet clerical al parlar ab personas serias, d' alló més corrent si's trovaba ab parroquians del cafetí en lo quin acompanyaba cansons xulas, ó entretenia jugadors de dómino desenfeynats, iniciantlos á las bellesas del seu repertori.
 Era adems atent y pacífich. Prou ho calía pera viurer sense enemichs en cercles socials tant variats.
 «Reuneix moltas qualitats y sols té una «flaca», segons deya 'l senyor Ventureta, lo sastret ab qui llavors enrahonaba.
 La flaca era sa propensió á menjar y beurer una miqueta massa quand no era ell qui pagaba 'l gasto.
 Altre de sas debilitats era la d' enrahonar casi sempre del mateix tema: música, músichs; art!
 L' art! y al dir l' art, lo sastret contrafent al seu company semblaba que comandés una maniobra naval... «L' Art!» cridaba. «Prou n' es d' ofenós ab lo seu Art! lo tal senyor Ginovés.»
 Don Melcior Ginovés era 'l seu nom. Nom de Rey, feya ell pera consolarse quand algú ab pronunciació exageradament vulgar lo cridaba «Sanyó Manció!»
 Quand eram brivalls recordo haberlo vist moltas vegadas ab lo nostre mestre de música (un altre sastre de capellans com casi tots los músichs de Tarragona) á qui demanaba consells per sas composicions.
 Pobre senyor Ginovés! pobretas composicions: devegadas eran Salves que semblaan playeras, stabats que's podian ballar. La qui més éxit tingué fou un himne qu'ell de bona fé pretenia original y n' era nota per nota un tema de Donizzetti... «Maffio Orsini signora son io.» La lletra deya:

     «De laureles cubríd la carrera,
     Por dó pasa el leal Capitan,
     Que del moro el ultrage sangriento
     Consiguió en cien combates vengar, etc., etc.»

 Si no m' erro la escrigu aquell Pepito Opisso, diarista, crítich literari, musical, redactor ell tot sol de casi tot lo «Diario de Tarragona,» erudit, oracle de la jovenalla que 'l rodoltabam, conseller afectuós, excelent amich.
 Lo leal capitan s' endevina qu' anaba dirigit al nostre paysá 'l general Prim que vingut del Marroch, s' allotjá i casa l' Albanés, sota quins balcons lo poble engrescat s' ajuntaba als cantadors d' ofici, puix sense férsen cárrech, tothom sabia la tonada:

     «De laureles cubríd la carrera,
     Por dó pasa...


 Pe'l senyor Ginovés, los actes més ordinaris de la vida tenian relació, semblaban, ó eran contraris á tal ó qual tros de música... seguian las lleys de la progressió de sons, de l' intensitat, de l' armonfa, de l' acort perfecte.

 Per poch que la conversa s' ho portés, vos citaba Guido d' Arezzo y... «no, no, Don Melcior, un altre dia» li feyan desgraciadament, quand conversaba ab gent instruhida. Desseguit l' aturaban, puix lo pobre ho sabia tot de segona má... ó quí ho sap de quina má? Tenia memoria y voluntat .... «Ey! á entranyas artísticas,» tampoch, segons ell, ningú 'l guanyaba.
 Tant lo senyor Ginovés com lo senyor Ventureta, eran per mí part integrant de la ciutat, així com altres personas que ni sospitaban la meua existencia y que jo reparaba, de qui seguia 'ls passos y 'm feya contar las genialitats.
 Entr' ells n' hi habia de posicions socials molt diferentas: uns acomodats y de bon viurer, altres atrotinats y malaltissos. Per mi tots eran uns. Llur conjunt donaba carácter á ma ciutat nativa, May he passat á Tarragona la més curta estada sense preguntar per ells, y fins alguns m' era tant necessari véurels ó saber per pedras menudas lo que 'ls ocorría, com m' era indispensable assegurarme de que 'l bras de Santa Tecla continuaba guardat dintre son urna d' argent y pedras finas, l' imatge de Sant Magí devotament adorada sota la volta del Portal del Carro en lo mateix lloch hont los francesos envejosos de nostra Cathedral famosa volgueren volarla posant força barrils de pólvora sota 'ls pilans y una corda ensofrada... de més de mil canas! qu' anaba d' un barril á l' altra y fins al portal en qüestió, hont un soldadot ferotge calá foch á la metxa... per tres vegadas!— Per sort Sant Magí que d' allá dalt veya las cascatas de sanch saltant d' un grahó á l' altre de las escalas de la Seo, qu' habia sentit los jemechs dels agonisants, admirat llur heróica manera de ferse matar tingué compassió... de la Cathedral! y eixint de darrera 'ls núvols ab una regadoreta plena d' aygua regá la metxa. Encare 'm sembla veure la pintura mural que representa 'l miracle... Sant Magí agenollat damunt d' un floch de núvols, l' aygua que raja en arch de cércol molt regular, las murallas en primer terme, arreu defensors de la ciutat estenellats, perdent llur vide per nafras y burxadas; lo soldadot francés ab morrió com una gerra, fugint espahordit d' aquell rajolí d' aygua miraculosa.
 Donchs si; al igual del bras de Santa Tecla, de la capelleta de Sant Magí, de la Capona, de las barrinadas á la pedrera mentres los presidaris dinaban, de las sacristanas de Santa Marina ó Sant Magí ab llurs cantirets de llaurat cristall, del ball de cocas per Sant Joan, dels fochs de teyas en las graellas; m' era precís preguntar per aquell bon senyor del Capitol .. un de secardí, vellet, torsat per la neurosis, que vivia redoltat de gatets y gatassos. Tants ne criaba que tothom l' anomenaba lo Canonge dels gats.
 També m' interessaba saber entre la gent d' iglesia lo que s' habia fet del Payo dels Caputxins un sacristá mal humorat, esgarrat d' un bras per mor dels escolans, qu' un cap.al-tart essent ia fosch per dins l' iglesia, volent venjarse de las pinyas que massa suvint los hi distribuhia, feren un munt de banchs davant l' altar de Santa Llúcia, cridantli després: Payo! Payo! Lo pobre, eixí tot furient de la sacristía empaytantlos atracá de proa al munt de trastos, un banch dret li caygué damunt, patapum! lo bras trencat...
 Semblaba desitjar que tota la quitxalla fos com ell, tal era la ferocitat ab que per un tres ó no res, etjegaba un cop d' apaga llums ó 'l manoch de clauássas ab que feya fressa quand al vespre alguna devota retardataria lo feya gruar pera tancar la iglesia.
 Me feyan gran pléer la vista ó las novas de Frare Damiá, un llech exclaustrat; de la senyora María dels casaments, una beata que ab ell vivia.
 Se mantenian de no res: de confits arreplegats als casaments ó batetxos; d' hostias mal retalladas d' escorriallas. Al dematinet feyan bullir damunt d' un gresol, á la finestreta quatre grans de café y ab aquell cordial esperaban la tarde que passaban fent visitas.
 Tenian casa senyalada per cada dia de la setmana. Sempre casas ricas hont quand menos arreplegaban la xicreta de xicolata y 'ls secalls ó la llesqueta de pá torrat. Devegadas prenian tres y quatre xicolatas en altres casas seguidas. Ell lo frare Damiá, regalaba estampetas als xiquets; ella, la senyora María, donaba paperinetas d' anís á las xiquetas. Un y altre eran endressats, discrets, portaban recados honestos, s' encarregaban de fer dir missas, de benehir rosaris nous, escapularis, anaban darrera 'l Santíssim quand lo portaban á malalts de casas bonas, seguian enterros lluhits. No posaban may lo peu en habitacions de gent pobre... «Pera veurer miserias! deya frare Damiá. «Si una persona pogués ajudarlos!» afegía la senyora María.
 Eram indispensable veurer á Ton boig. Un benéyt que sempre giraba per las paradas de boters y á qui 'ls aprenents y fins devegadas los fadrins feyan cent malesas: entrarli una pell de bimet de cércol per un forat del nas, sortirlahi per la boca, estirantlo després per lo bimet nusat á tall de garrí que cerca tófonas. Ferli empassar pessas de dos, donarli un quarto si's menjaba sardinas cruas. Li feyan saltar pallas á peu junts, y 'l pobre pera aixecar los dos peus á l'hora feya grotescos esforsos essent mitj baldat de camas. Pera pujar á Tarragona ab un cabasset d' encenalls y astellas de boter, estaba duas horas qu' entretenia lladrant cansons d' actualitat.
 Me feya encontradís ab lo Joan tonto, un que sempre roda per la Cathedral y n'ensenya las curiositats als forasters.
 N' hi ha que 'l suposan una mica estrofa, fent lo ximple pera viurer ab l' esquena dreta. Te protectors anónims entre la gent de la fáccia.
 Un cop se l' emportaren á Roma y quand foren dayant lo Papa (Pio, IX) ell, lo desvergonyit, qu' era un no res, passant davant vant centenars de romeus digué al Sant Pare «vanimos de Tarragona, terra de bon vino.» (histórich.)
 M' aturaba al trovar al Titit fent comedias. Sa comedia, sempre la mateixa, consistia en mitja dotzena de frases incoherents barrejadas de castellá y de catalá que recitaba furient, en mitj d' una dotzena de dochs que feya riurer.
 Duya sempre á la má un parell de canyas ab las quinas l' una figurant l' arquet y l' altre 'l violí, ab forsa contorsions y veus estranyas tocaba la Safiata.
 Després venian los parlaments:
 «Si, don Sanxo, jo l' hay visto que li hasia l' amort.
 Infame traidor!
 Si subo á la muralla te llenso de cap avall.
 Bacat cobardes!... Per amunt y per avall.
 Sañor Duca!...» y's ventaba grans revesos que li feyan batllofas y s' esquerdaba las canyas pegantse grans cops al cap fins que, rendit, las galtas com pebres vermells y la veu enrogallada s' aturaba y feya la capta.
 Mudaba de cantonada y altra cop Safiata!
 També 'm venia á la memoria lo Mut de l' artillera, un pobret verdaderament manso d' esprit que sos parents caritativament cuydaban y mantenian, donántli com feyna, més aviat pera tenirlo entretingut que pera profitar de son travall, lo pelar mánechs d' escombra á casa Jaume l' espartet' del carrer de Mar... y'n pelaba quand estaba de bon humor, quand no, prenia un cantiret de llauna y se 'n anaba á la font de la plassa de l' Aduana portant lo canti agafat ab la má esquerra; Puix era esgarrat de la dreta... Lo pobrissó era mut, manco y coixet. No obstant tot babejant reya com un benaventurat si alguna dona esperant tanda á la font li deya alguna francesilla. Era graciós tot plé... Terrible en qûestions sexuals y, si li donalan corda, un molt obsceno.
 Lo Tet del clavetayre manxant sempre 'l pobrissó, cantant tot lo sant dia, omplint la plasseta dels Cedassos de sas cansons ó de sos plors, puix tant aviat reya com ploraba, eixint tant en fora 'l carter com la cadena de la manxa li permetia .... pera empaytar un gos, disputarse ab los fadrins del Xon l' espardanyer que per divertirse li cercaban rahons, gastant los montants de la portalada de tant passarhi la cadena, manxant del carrer estant, mentres son pare, sos germans y'l xato prenian de la fornal la ruhenta barreta, l' aprimaban damunt l' encluseta, l' enfonsaban dins la femella y feyar ab cinch cops la cabota, y ab un sisé, donat en sech ab lo tros de ferro que á la má 'ls quedaba, feyan saltar lo clau en l'ayre y per terra.
 Al terminarse la feynada lo Tet eixia al carrer saltant com un badell. De la primera embranzida fugia fins al Roser, fins al carrer dels Gitanos; mes aviat tornaba, atret per l' olor de recapte que 'l seu apetit colossal debia ferli trovar deliciós.
 L' Aranva, un coix que venia bitllets dels empedrats, de la Caritat... per tot se 'l veya!
 La Montblanca, que rifaba cocas de pasta adobada, matons, mocadors de pita, plats de crema, préssechs primerenchs.
 Lo Patarrot... un gitano de per llá sota la volta del carrer de la destral. Casi sempre borratxo, planyentse de sa filla, la Macarena, que'n feya massa... cada deu mesos li portaba un net.
 Xanxo, un ximple també, aficionat al mam, recurs de panxas vuydas, que tot demanant caritat vos parlaba de las minas que tenia á l' Argentera, del senyor M. que las hi volia estafar.
  Un tipo ferestech: o senyor Piton. Passejaba ab casaca vert-granota, calsas blancas y barret de palla casi tot l' any. Un mal geniot, viu com un furó, rabiós; na's pogué fer may á set esvalotat. «Senyor Piton, vol una pesseta per un pantalon?». Cada punt vos etjegaba entre esquena y clatell un bastonás que previngut portaba. Renechs y malas paraulas no 'n volgueu més!
 Durant certa temporada de bonansa, un xich domesticat per gent de bé, fou ajudant del estudi de don Ciril-lo ó del senyor Puig son successor.
  L' antítessis de Piton l' irrascible, era un pintor de parets y portas anomenat lo senyor Aris. Lo desgraciat era víctima de la murrialla que 'l perseguia, li cridaba «si 'l rector de Calaf li habia fallat l' as d' oros... Si habia trovat molta moneda falsa... Si la seua dona l' estimaba... Si era viudo... si 's volia casar ab una puvilla rica.»
 Los més murris li estiraban lo fardellet qu' eternament portaba sota l' aixella.
 Y ell, resignat, humil, dócil, donant las gracias, saludant, per poch que 'l miressin sens sarcasme.
 Se pretenia pintor d' atributs, de lletreros, y fins de Sants! Afirmaba haber decorat molts menjadors d' hostal, iglesias de vileta, daurat altars majors, retratat un Vicari!
 Portas y finestras, sols ne pintaba quan la crudel necessitat de menjar l' atiaba. Si anaba balder de quartets prefería no rebaixarse á semblants feynas, y ab son fardellet suat sota 'l bras, las ulleras ben estacadas,los peus calsats de sabatas ab sola d' espardenya, la levita arremangada á tall dejech y una gorreta ab pala de cuyro, decantada del costat del sol, se la emprenia cap á Valls, cap á Falset, á las Borjas, en busca del rector desitjós d' un bon Sant Sebastiá ab força sagetas, d' un robust Sant Cristófol passant rius ab un Jesuset al bras y com mangala un arbre fin al sostre.
 Devegadas quand son altre negoci de monedas falsas ho exigía, fins anaba dret á Barcelona... tot xano xano, de «poble en poble» com deya ell. «No es precís cansarshi, «ningú m' espera en cap puesto.»
 Pobrets artistas desconeguts, mansos d'esprit que ningú espera mar en lloch, atormentats per l' afany de produhir obras d' art y las ganas de menjar calent un dia qu' altre!
 Animas infantils, benéyts com nosaltres cristians anomenem als qui nos avis los mussulmans anomenan benehíts... sants... ¿qué deu ser d' ells? viuhen encara? cercan: l' un qui escolti sas comedias, l' altre qui soporti sas teorías musicals, qui li compri sas minas, qui vulga de sas pinturas, qui li doni monedas falsas pera tréuren «la mica de metall bó qu' encara hi queda,» qui riga de sas ximplesas... ó per desgracia, habent envellit, la tranquil manía s' ha tornat dominant cabória qu' enfosquint las escletxas lluminosas de llurs cervells, ja tant trasvalsats, ha allunyat ai ser caritatiu que 'ls feya festas y tot rihent los ajudaba á no morir com gossos dins la rodera d' un caminal!

 Sers desgraciats, si sou encare d' aquest mon; lo qui essent ell xiquet y vosaltres gent granada, reya de vostras passadas vos defensaba dels qui us feyan plorar y tant com podia vuydaba son butxacó pera omplir vostre fardell sempitern; ó amable senyor Aris, vostre sarró posterior de la verda casaca; ferotge Piton, ta boca riallera y monstruosa; ó Ton boig!... te posaba un bastonet de pega dolsa entre 'ls dits de la má manqueta, qu' anabas llepant tot traginant cantirets d' aygua; ó Mut de l' artillera!... Jo que visch lluny, jo 'l vostre compatrici, escrich vostres noms penso en vostras personas y ab coral afecte us envio un «Deu vos guart.»

 Deya donchs que'l grat Sr. Ginovés y son company lo sastre Ventureta enrahonaban prop meu. Per millor dir, qui enrahonaba era 'l músich, l' altre sols responia de tant en tant ó sospiraba.
 Per entre las claricias dels boixos jo 'ls entreveya: l' orador parlant pausat com si gran auditori l' escoltés, lo sastre fent per terra ab la guaspa del bastó créus y rodonas.
 —...Tots los grans homens han sigut amadors de música, seguía 'l Sr. Ginovés... no obstant? s' objectaba modulant la veu y com responentse grans poetas l' han tildada de soroll desagradable.
 Se referían á una manifestació musical que 'ls era antipática.
 Si la flor desplau per son color ó forma, lo perfum deu afalagar á tot' ánima sensible...
 Poesía es música destilada...
 —Ara vegi!-y seguian las creus damunt la sorra.
 —Tothom no's trova en igual aptitut pera apreciar lo plasticisme d' una representació qualsevulga de la bellesa.
 —Naturalment... y esborraba las creus ab la sabata y comensaba un cércol. ¿Com ha dit lo plastis... tis?...
 —Qui gosa, cantántla ab la veu, altre dihentla en llenguatge rítmich, representantla ab colors. Densá que 'l mon es mon l' home-canta 'l mateix himne: bellesa, alabada sigas!
 —No li dich que no, mes tinch altres mals de cap y si no li vé malament ho deixarém per més tart.—
 Y jo, reparantlos á tots dos confusos, no poguí contenir una riallada, que trovantnos casi esquena contra esquena, los sorprengué.
 Giraren lo cap y voltant jo 'l brancam que'ns separaba, los donguí'l bon dia que 'm tornaren admirats.
 —Tú per aquí?... de quant en sá? per molts dias? feyan l' un ó l' altre.
 Conversant com bons amichs arrivarem al carrer del senyor Ventureta y al serhi, ell s' entrá á caseua. Al senyor Ginovés prenentlo jo pe'l bras y féntlo caminar depressa, puix las dotze tocaban, me 'l vaig endur á un d' eixos moderns hôtels de ciuat petita, hont tot hi es pretensiós y esquifit comensant pe 'l nom, que pe 'l cap més baix ha de ser de l' Univers ó dels Emperadors, seguint pels hôteliers, humils criats d' altras fondas de ciutat gran; parents, nebots d' altres fondistas, eixits tots ells de viletas piamontesas ó savoyanas hont crian cambrers y personal fondístich com á Valencia crian cuchs de seda, á la plana de Vich garrins, y á Marennes ostras, y terminant per los menjars servits baix noms estranys, gurnits sempre d' herbas fregidas y papers retalladets.
 Assentats al menjador del hôtel de no recordo quina gran Nació, partint amistosament un rizotto milanese remimicencia y copia esgarrada del famós arrós ab pollastre qu' avans l' extensió dels ferro-carrils se servia en aquell mateix menjador que llavoras ho era del hostal de Sant Pere ó de Sant Pau, del Menut ó del Grabat; vaig anar fent preguntas á mon respectable amich qu' ell aixugantse la llapissossa barra, bebent lo gotet de ví bó que per sort era Priorat llegítim, satisfeya ab quatre mots.
 Quand la concupiscencia bestial del menjar per meniar fou satisfeta y que 'ns trovarem ab l' exquisitat de nostres rehims y altras fruytas que per darrerías habíam demanat, la tasseta de café abocada y 'l bon cigarro escapçat, mon convidat aná fentse més prolixe y d' una cosa á l' altra vinguerem á ráurer á conversa sobre personas que m' habian interessat y de qui temps feya habia perdut lo rastre...
 —Donchs si, noy, me deya 'l satisfet senyor Ginovés mullant un tarrosset de sucre en la cojeta de rom y xuclant lo terrós ab llaminería. Feya dos anys de passo que jo habia muntat una cobla á Montblanch, sonaba 'l fogot als enterros, donaba llissons de guitarra al fill d' un notari; tot m' anaba d' alló millor quand lo Jaume Garriga arrivá cridat per sa germana que segons li deya per carta se sentia pocb vividora.
 Lo Jaume que fora d' Espanya m' oblidaba mesos y mesos responent á cada deu cartas meuas ab quatre ratlletas escritas darrera un programa de concert, en los marges d' algun diari en lo quin se parlaba d' ell; quand sigué aquí recordá al vell amich... y si massa m' enfado... al mestre! que tant bons consells artístichs li habia donat, que tant habia estés sa anomenada per las agencias de baix al port cercanthi patrons de Portvendres, d' Agde;... Genovesos, Triestins pera férloshi llegir los diaris que relataban sas proesas.
 Me feu certas confidencias, me tingué á caseua en qualitat de... secretari musical, me feya copiar solfa. Habia llogat un piset per ell y sa tia que l' ensendemá de l' enterro de la Mercé volgué eixir de casa dels Garcés... lo viudo.. saps? aquell procurador tant eixerit... Al cap d' un any ja era casat ab una bona mossa del baix Aragó.. Una Santa Pau, més seca qu' un bacallá, que's posá desseguit las calsas y 'l feu muntar á víurer ab los seus papás... uns nobles de saynete d' un poblet de mala mort etre Valderobles y Teruel... y vamos, feu xarrupant la darrera gota de licor, vamos, no per res, puix sempre me l' habia estimat al pobre Jaume, mes lo cert es que llevat d' uns quants mesos d' estada de casa, fent companyía á sa tia Pona, una vella que sempre jemega; del menjar y beure y d' un munt de paperots que fa poch m' han vingut á raure á las mans sense demanarlos, més aviat hi vaig perdre que no hi vaig guanyar ab sa tornada. Figúrat que la sola llissó de guitarra donada al fill del notari de Montblanch me produhía quatre duros cada mes... no 'n cauhen gayres d' aficionats tant despresos... Y tot pensatiu, llepantse delicadament los caps dels dits entre quins s' habia fus lo darrer átom de sucre, continuá sa conversa descosida, anant d' un motiu á l' altre, parlantme de gent que 'n ma vida he vist ni conegut, d' altras que m' interessaban.
 Lo munt de paperots sobre tot m' habia cridat l’ atenció, y profitant d' un paréntesis obert per lo meu interlocutor m' hi vaig ficar preguntantli qu' ahont los tenia 'ls paperots.
 —A Reus, me respongué sospirant després d' un silenci passat en meditar si li convenia dirmho, cercant pot ser dins sa memoria un poch confusa lo siti ahont habia pogut depositar los objectes de que parlábam.
 —A Reus? que hi té Casa?
 —No... Devegadas hi faig estadas llargas. L' istiu passat hi hagué ópera. Lo Socona 'm feu saber que li mancaba un contrabaix... M' ho guardan al hostal de la Sanch... ab lo bagul de la roba bona.
 Y 'l pobre senyor Ginovés encara qu' una mica enterbolit, comprenent que jo 'm feya cárrech del perque d' aquell m' ho guardan ab lo bagul de la roba bona», acceptá la meua oferta d' una passejada á Reus un d' aqueixos dias.
 Un d' aquells dematinets prenguerem lo tren de las nou y quinze, y enrahonant com dos companys d' edat parella arrivarem á Reus, hont lo senyor Ginovés aná ans que tot á fer visita á certa dispesera hont habia posat moltas vegadas. Jo mentres tant donaba'l tom per la nostra Athenas, la del peradoxal Reus, Paris y Londres invenat per algun gelós, algun sacristá de capella Tarragonina espahorit de ias maneras una mica gasconas de tots los nats entre l' arrabal de Sant' Ana y 'l camí de Salou; paradoxa que té gran fondo de veritat.
 Reus es lo cap de tots los pobles de la provincia de Tarragona, la ciutat hont per virtut de son allunyament oficial s' han conservat més vivas las tradicions, menos barrejats de castellanía 'ls llinatges, lo niu d' hont hah eixit los homens més mascles en totas las especialitats: arts, negoci, armas, ciencia ó lletras.
 La població que, petita y tot, remou més ideas, empren més travalls nous, fa propis més avensos, adopta ó crea més teorías. Si á Espanya hi hagués força pobles com lo de Reus la Nació catalana aniría al davant de totas.
 Per llá á las onze lo senyor Ginovés vingué á trovarme y junts anárem á l' hostal...
 L' hostalera al véurens entrar ni sisquera 'ns torná 'l «Deu la guart»; mes l' avergonyit senyor Ginovés ab molta cortesía li digué que 'l Senyor venía per alló, y desseguit l' hostalera feu altra cara.
 Total: lo pobre vellet debía uns quants dinars, mostassa, manxiulas, una dotzena de sangoneras, mitjansant qual pago lo bagul dels paperots y de la roba bona li foren retornats.
 Per agrahiment de la petita quantitat per mi bestreta, lo senyor Ginovés me deixá triar en aquell mare-magnum de papers apilotats per mans de cambrers d' hostal, per ell mateix que sens dubte al rebrels de l' amo de la casa hont los habia deixat abandonats la senyora Pona Gatriga habia cregut trovarhi un tresor, un testament ó donació.
 L' hostalera s' habia girat com un panell. Feu brometa ab lo senyor Ginovés dihentli que 'l volia fer dinar com un canonge, preguntantli ab semblant de gran interés si no s' habia tornat á ressentir de las fibladas al costat, recomanantli cuydarse, no fer imprudencias... Li donaria escudella barrejada, llus en romesco, pernil ab rovellons, un perdigot á l' ast, ab crostonets de pá sucats com á ell li agradaban, en lo mateix greix regalat de la bestia; que fins si voliam esperar tindrian coca ab sorra y crema per darrerías.
 Lo pobre vellet escoltaba embadalit á l' hostalera fentli delicats reparos sobre l' ordre de successió d' un menjar y l' altre, recomarrantli com cosa sacratíssima que l' arrós fos no mes qu' ensetat, lo peix una mica cohent, los rovellons ab sa goteta d' amaniment damunt del mánech, lo perdigot cuyt poquet á poquet y en foch de llenya d' alzina ó de redoltas; la coca ben tendre, la crema una miqueta, alló que s' en diu un casi res, cremada. Li feya disertacions sobre la mena de vi que s' esqueya per mor del romesco, dayant la perdiu, com acompanyament dels rovellons.
 Reviscolat per l' agradable perspectiva d' altre bon dinar que no li costaria cap diner, content, expansiu, com si los á caseua, anaba y venia del menjadoret hont nos paraban taula per nosaltres dos sols, á la gran sala plena llavors de marxants de vi, corredors, ramblers richs, que discutian sobre bellesas y taras de fruyts ó bestias esperant lo moment de la dinada en comú. Tothom lo coneixía, de per tot li donaban lo crit: «¿Vosté per aquí? me figuraba qu' habia renyit ab l' hostalera.» Qui 'l bromejaba ab paraulas barroeras, altre ab exagerat aticisme. Ell per tots tenia resposta.
 Ja feya mitj' hora que jo farfullaba papers del bagul quand ell comparegué precedint una mossa que portaba una ferrada plena d' aygua... «Per posá 'l vi en fresch» me deya obrint los ulls com relotges de tapa «l' he feta treurer del pou de l'estable... es l'aygua més gelada del vehinat.» Després s'assegué.
 Los colzers damunt dels genolls, fregantse las mans, brandaba 'l cap y de tant en tant badallaba.
 Soptadament, ohint remor de passos en lo corredor, figurantse que 'ns portaban lo per ell tan sospirat dinar, s' aixecaba en sech corm los gegants de mollas que hi ha dintre las capsetas, y anaba á obrir la porta vidriada lent un somriurer més tendre, un geste més galant, mes plé de voluptuosas promesas que si tenint trent' anys hagués esperat dins sa cambra á la princesa Blancaflor...
 No era 'l nostre dinar... era 'l d' uns altres! Y tornaba á sa cadira reprenent son posat meditatiu y ansiós.
 Per fi la portaren la ditxosa escudella!... y'ls rovellons del bosch de Poblet, y las perdius, y la coca, y la crema cremada, y rahims moscatells y pressechs grossos, perfumats, y vi blanch bó, y de negre, encara millor, de ranci ab més anys de vida que nosaltres dos junts; malvasía que semblaba topacis liquefiats, fusos dintre petons de setafí... tot exquisit, tot millor que cap altre menjar y beurer que 'n lloch del món trovarse puga, puix no hi ha terra com la nostra pera menjars tant excel-lents per natura, y per ars tan sabiament adobats.
 —¡Quína diferencia! suspiraba estátich lo golós senyor Ginovés; quína diferencia ab lo dinar de l' altre dia á l' hotel d' aquells esmolets!
 Jo, irreverent, lo senyor Ginovés casi se 'n agraviá, feya poch cas de las exquisitats que'ns presentaban y tot menjant fullejaba, llegía paperots que trovaba interessants... per lo que deyan, per lo que 'm deixaban endevinar.
 De llur lectura, d' aclariments verbals del senyor Ginovés, de recorts locals n' he' compaginat la següent novela.