Niobe - Benedictus dominus

Sou al capítol «Benedictus dominus»
		Niobe
	Benaventurats los mansos		Soledat

BENEDICTUS DOMINUS... ETC.

 La casa-edifici, lo conjunt de parets, embans, trespols, teuladas y l' escrupuló de patria damunt del quin la construcció serva son aplom y nivell representan materialment que l' home á qui tot alló pertany n' es un Senyor.
 Si á la casa de pedra argamassa, ferro y fusta que per la consuetut de víurerhi generacions d' una mateixa familia s' ha anat fent la casa-llar, siti que recorda joyas, tristesas; trama y teixit de totas las vidas, s' ajunta la possessió d' espays més amples cuberts de boscos, de prats, de vinyas, baldament siga de planas sorrencas, d' apilotats códols... lo possessor de casa y terras, aquell á quí lo Fisch, patge de bossa de la Col-lectivitat, anomena lo Propietari; esdevé una entitat social important, un Socio interessat en la bonansa y enlayrament dels afers nacionals.
 Per çó, gran ó petita, lletja ó bonica, campestre ó vilatana, tenir casa ha sigut y será sempre l' ideal de tot home fortament arrelat en la terra nativa.
 Tot lo anomenat propietat, objecte del quin ab preferencia als altres homens, un d' ells pot usar, gastar y gosar, dona satisfaccions.
  Esser propietari d' una lleugera nau, d' un fogós cavall, d' una col-lecció preuhada d' objectes raros per llur hernosura, será font de goig per lo possehedor.
 Tenir un ó cent papers ab alegorias al cap d' amunt y redolins numerats á sota, mitjantsant quins retails una Banca, Societat, Tresor, paga renda; es tenir cosa útil.
 Set possessor á la vegada de força papers virolats que portan renda, y força objectes bells; es ja per molts homens lo summum de la prosperitat .... mes no obtant, cap possessor de riquesas artísticas comercials, bancarias, es poderós, es propietari es Senyor de sa casa, si no 'n té de propia.
 Quant sabiament viuhen los qui amos de llur casa y terra... del Casal! saben conrearlo nudrintse de sas cullitas, transmetentlo ab creixems, si á copia de suors han conseguit engrandirlo ó millorarlo.
 Quant sabiament visqueren los avis del Ramon en aquell Mas del Molí Vell del quin eran senyors... Reys! més que no ho son los qui portan corona de tots los estats que forman llur realme.
 Viscissituts, erros de rahonament, voluntats encontradas feren davallar á sa familia paterna de la alta gerarquía de Masover, de propietari rural, á la tant modesta de vilatá desenfeynat.

⁂

 Era molt petitet y recordaba que tot endolat son padrí 'l portá á una vileta de la Conca de Barberá. Ab son padrí qu' era 'l rector d' aquella parroquia vivía una vella molt morena, nas llarch, prim, la pell de las galtas penjanta com pell de bufeta ressecada y vuyda, boca sense dentadura, ulls vius, de ninetas més negres que la negror, cabellera blanca, esburrifada:, lo cos encarcarat, lo respirar aufegós, lo parlar breu y sentenciós. Quand no parlaba, jemegant sempre, anant y venint ab feyna entre 'ls dits, apadassant roba, fent punteras y talons de mitjas, espellofant, pelant llegums. Quand per massa malalta ó per estalviar oli las vetllas s' arrenconaba prop del foch, á l' espona de son llit; silenciosa, sens més moviment que 'l precís pera persignarse... De tant en tant passaba parts de rosari.
 Son padrí li digué qu' aquella vella, que de cop l' esparverá, era la tia Pona... que l' estimés força... y per compláurel, se posá á estimarla.
 Visqueren pochs anys junts.
 Lo pobret padrí que no gastaba molta salut, se donaba massa pena corrent boscos y planas, consolant á l' un, anant á reclamar per l' altre, acudint als qui tenian valiment interessantlos per la viuda, l' orfe, demanant caritats per travalladors pobres, malalts.
 Un vespre 'l Ramon recordaba que mitj dormint vegé anadas y vingudas per las cambras y escalas.
 Eran lo senyor Rector de Rojals, lo senyor Vicari de Vimbodí, un metje de 'l Espluga... y l' ensendemá al llevarse, la tia Pona 'l feu entrar á la cambra de son padrí hont lo vejé estenellat! ert! damunt un blanch llensol que cubría las posts del seu llitet. Las mans plegadas, y un rosari qu' ell molt estimaba entre sos dits llargaruts y sechs.
 A banda y banda de son cos, dos cirials encesos. Tocant casi las solas de sas sabatas una piqueta d' aygua benéyta ab las asperges... damunt del pit una creu... als forats del nas grans taps de cotó fluix... Sa sorpresa fou tanta, que per de prompte li semblá véurer una cosa que res tenia de personal. Cregué véurer un mort com ja n' habia vist d' altres anant ab lo padrí á portar Nostr' amo Sants olis, á resar absoltas; y l' evidencia del fet no essent per ell absoluta; sense pensarho, no reparant en simetrías de candeleros, muntant á genollons las posts del llit; s' abocá damunt lo visatge estimat de son padrí, preguntantli qué si dormia... qué si era ell!
  Uns y altres lo tragueren de prop lo cadavre, aconsolantlo, parlantli del Cel, de la Santa mort que Mossen Narcís Figuerola habia feta...

⁂

 Lo sentiment de llur absolut abandono degué ser més fort en la tia Pona que la compassió per lo mort, malgrat la gran estimació que li portba; puix sols responia á las personas que com de costúm se creyan obligadas á dirli cosas consoladoras:
 —Ell ray! ell ray! Ja es al Cel. Ja no patirá més.
 L' abadía fou un rusch de brumerots. Gent que no hi habia anat may, entraban, eixian, donaban consells á veu baixa, se feyan consultas, feyan venir al nen y ' contemplaban parlantse apleret, enviaban á cercar sa tia Pona, li deyan cosas... que debian interessarla poch ó qu' aprovaba; puix ni una sola vegada's prengué la feyna de discutir.
 La vida material semblaba interrompuda, los fogons testaten frets. Ni's feu esmorsar, ni á mitj-dia dinarem, ni al ser fosch se cogué sopar.
 Ell sentíntse, per llá tart, grans ganas de menjar, cercá per la cuyna... y un trosset de bacallá fregit y fret, un rosegó de pá y gran xuclada al broch petit del canti, foren son aliment durant la diada.
 A la tia Pona li vegé pendre á mitja tarde una escudelleta de sopas ab farigola qu' una vehina li portá.
 Durant la nit vetllaren lo cos de Mossen Narcís lo Sr. Vicari de Vimbodí y'l Sr. Rector de Rojals. Lo xiquet tot vestit s' habia endormiscat damunt d' una cadira y al ser de dia's trová acotxat en son catret.. Sens dupte li portá algun' ánima compassiva.
 Llevat y sens que ningú li vedés, feu cap á la cambra de son padrí que ja no jeya damunt del llensol tant estirat y ab aquells simétrichs candeleros per banda y banda.
 L' habian ficat dintre una caixa... «De las més hermosas que s' haguessen fet al poble, anaba ab frontissas,» com li feu reparar l' aprenent del fuster, un xicotet dels seus anys. Perque 'l tap no fes alsa-prem l' habian apuntalat ab una cadireta baixa... y 'ls candeleros ab llurs ciris regalats y cremallots molt llarchs, aclarian lo mort de perfil, portant sa silueta damunt la fusta blanca de l' interior del tap de la caixa que just en lo punt que corresponia al rostre mostraba dos nusos de la fusta pareguts á ulls de cap de mort y una beta entravessada que semblaba rengla de dents... Pobre padrinet! que per sempre, sempre més, fins que fos podtit tindria davant sa cara aquell dibuix tant pahorós.
 Algú li preguntá si son padrí li feya por... por? ferli por son padrinet que tam l' amanyagaba? que l' bahia portat á la falda durant un llarch viatge que feren plegats per mar y terra quand ell no aixecaba tres pams de terra, que de llavors en sá cada vespre l' ajudaba á ficarse al llit, li estiraba las calsas, li' desfeya 'ls embolicats nusos de las espardenyas, li curaba 'ls parallons, lo feya senyar y dir la Salve, un Credo, un Pare nostre per l' animeta de son pare, altres per parents morts, per caminants y ausents.
 Un vespre lo fillol preguntá al padrí si las mares no tenian animetas, puix may resaban per l' animeta de sa mare, y son padrí li respongué qui si, que las mares també tenian animetas... y molt hermosas, mes que hi habia mares qu' encara que fossin lluny potser no eran mortas.
 Pobre padrinet! li feya companyía fins que 'l veya ben endormit, puix durant molt temps al endormiscarse li venian unas feredetats!... veya caras liargas, llargarudas que s' anabant estirant, estirant... y després s' arronsaban y després s' enxamplaban y quand las galtas eran tant xafadas que la boca 'ls ulls, las cellas, no més semblaban tres ratllas, una sota l' altre, li feyan ganyotas... Totas aquellas carassas, ulls negres y lluhents com botons de banya, bocas sense dents, cabelleras esburrifadas... ben apleret y á cau d' aurella li confessá que's semblaban á la tia Pona.
 Ell li deya cosas rialleras pera tréurerli falórnias del cap y quand lo veya tranquil si bé desvetllat per la passada crissis de las carassas li recitaba coblas, goigs, alabansas de sants, verges y santas que de mica en mica anaba aprenent de chor y l' encisaban.
 Son padrí'n sabia de tota mena y fins potset ne composaba en lo doble sentit de tréuresels del cap y de corretgirlos; puix n' hi habia vistos d' estampats entre mans ab ratllas d' impressió esborradas, ab mots tatxats qu' ell reemplassaba á la ploma dihéntli que certs goigs deyan cosas massa revessas per la seua comprensió, que més valia 'ls aprengués de memoria tal com ell los hi dictaba. No volia que n' aprengués d' aquells en que 'l fidel no mes pidola sense ofrir, dels qui dictats per un sentiment massa egoista son verdaders requisitoris. «Gloriós sant» n' hi ha que diuhen, vos qu' habeu sigut tant virtuós, qu' heu sufert lo martiri y que per consegüent debeu tenir certa influencia, intercediu per nosaltres, obteniu pe 'l nostre terme plujas á temps, que may hi cayguin pedregadas, ni llamps, ni geladas massa fortas, curéu lo nostre bestiar quand hi haja alguna passa y de més á més, ja que 'l demanar no costa rés, deslliuréunos de febres, pestes, mal d' ulls, de caixals; doneu fills al qui 'n necessiti pera ajudarlo en sas feynas, llet á las mares, pera estalviar mesadas de didas... y res més. L' autor del goig no promet en cambi, ni ser caritatiu, ni ser humil, ni perseverar en la virtut. Ho demana tot sense comprométres.
 Los que son padrí prefería eran los verdaders goigs: lloansas á Deu, á la Verge, als Sants; los qui sols demanan pau de l' esperit, tranquilitat de l' ánima, los qui son actes dels qui humils y sabis cercan un remey á llurs mals, més enllá del mont material, dels qui podent set relativament felissos ab la certitut de bens eterns no volen privarse de tal riquesa.
 Un dels primers goigs que sapigué, fou lo del sant del seu nom.

Sant Ramon nonat—fill de Vilafranca
Confessor de Reys,—de reys y de Papas

després un altre també en lloansa de Sant Ramon en lo quin l' autor diu que 'l Sant nasqué á Portella en la Sagarra.

Puix altíssima virtut
Deu del cel vos ha donat.
Vulláunos donar salut

seráfich Ramon nonat.

Vostre naixement benigne
fou en lloch anomenat
lo Portell, en la Sagarra
que us tenen per advocat.

 Obteniunos, puix sou digne
de gosar Qui 'ns ha creat
bona salut, llarga vida

seráfich Ramon Nonat.

 L' estranyaba la contradició y preguntaba á son padrí qui dels dos deya veritat y ell li responia ab son dols somríurer que tots dos.
 Lo xiquet se quedaba parat interrogant ab son mirar, y 'l sacerdot acudía al recurs de sempre-y-quand las demandas de l' infant no tenian resposta humanament rahonable.

 Siga que 'l nen li preguntés perqué la gent morían, perqué patian, perqué venian al mon, perqué Deu tant bó consentia tantas llástimas... Després d' habérli respost que tot venia del pecat original, de la desobediencia del primer home, si tossut lo nen objectaba perqué Nostre Senyor que ho sap tot consentí qu' Adam y Eva pequéssin... li donaba un copet á la galta y li feya repassar las Alabansas al sant nom de Jesus que casi cada vespre cantaban.

No hi ha mel tant savorosa
com lo nora de Jesu-Christ
ni paraula tant hermosa
per lo pobre y afligit.

Oh Nom lo més bell dels noms
qui us invoca 's pot salvar,
. . . . . . . . . .
. . . . . . . . . .
Alabém sens may parar
á Jesus fill de María
que per cert no's pot trovar
Nom de major alegría.

O bé 'ls goigs de la Santíssima Trinitat, un d' aquells que son padrí li ensenyaba gustós, puix en ells no hi ha cap demanda de cosas materials. Es un himne de té, la cansó d' un' ánima humil y christiana.

Sacra inefable Unitat
digna d' eterna alabansa
daunos Fé, Amor, Esperansa
Santíssima Trinitat.

Etern, inmens, gran Senyor;
inmutable, incomprensible
del Invisible y Visible
Omnipotent Creador.

Tant Sant es lo Pare Etern
Com lo Fill y son Amor
no hi ha major ni menor;
en tant soberano Tern.

Tant profon y alt misteri
no podrém gens aclarar
sino ab simils..
. . . . . . . . . . .
Als de l'Espluga y devots
oh Trinitat molt Sagrada
. . . . . . . . . . .
daulos Fé, Amor, Esperansa
per vostre benignitat.

 Las coblas á María Santíssima de la Candela:

Puix féu á Valls venturosa
y tenintvos cap mal recela
miráunos sempre amorosa
Maria de la Candela.

Quand las febres més ardents
deixan viudos als casats
als infants desamparats
y tot los Cementiris plens
1o vostre poder inmens
muda sort tant llastimosa.

María de la Candela
miráunos sempre amorosa.

 Las de la Mare de Deu del lladoner que també's venera á Valls, als Caputxins.

María plena de gracia
mare de consolació
siau la nostra advocada
Verge santa del lladó.

 De Santa Ursula, altra verge adorada en la mateixa vila. Es compatrona de la parroquia de Sant Joan Batista.

Sant' Ursula, Verge sagrada
molt amada del Senyor
Siau la nostra advocada
en la vida y en la mort.
 
En Inglaterra nasquereu
de Dinot y de Daria
reys christians...
. . . . . . . . . . .

 L' estranyaba molt que de tant lluny la gent de Valls haguessin tingut novas d'aquella Verge, filla del rey Dinot... Vaja un nom... Dinot!... no li semblaba nom christiá....
 Per llá baix á l'Inglaterra la gent s' enfarregan una mena de noms que fan ríurer. Potser Dinot volia dir Miquel ó Pau...qui sab?
 Encara 'n sabian d' altras, de verges de Valls. Es vila molt devota y ben provehida de tota mena de sants y santas.

Ditxosa vila de Valls
per lo bé que Deu t'envia
téns Remey als teus travalls
en l'imatge de María.

Posa en ella l'esperansa
y obtindrás son dols favor...

 La melodía ab que's cantan eixos goigs es d' alló més tendre.
 N' hi ha que trovaban més bonichs aquells de:

Puix reynáu sobre dels Sants
Excel·lent y vencedora
Per los vostres Goigs tant grans
donáunos Remey senyora.

Remey sou en lo primer, etc.

 Y l'altre que diu:

Remediáu per goig Princesa
del Arcángel Gabriel.
. . . . . . . . . . .

 Mes al Ramon los de la mare de Deu del Remey de Valls, eran los que més goig li causaban.
 Sols li agradaban casi tant, los de la Mare de Deu del Llorito de Brafim.

Del Lloret sou nomenada
vos, Verge y Reyna imperial,
Mare de tots, advocada,
de Nazareth natural.

 Aixó de ferli saber l'autor, d'una manera tant ingeniosa, de quin poble era la Mare de Deu era per ell una atenció qu'agrahía. Després segueix:

Dins la cambra tant ornada
de Sant'Ana y Sant Joaquim
nasquereu, verge sagrada,
neta y pura de tot crim.
Per l'arcángel Sant Gabriel
Reyna foreu saludada.

Concebint lo Rey del Cel
restareu verge y prenyada
per la divina embaixada
de part de Deu eternal
. . . . . . . . . . .
La nit torná com lo dia
quand haguereu parit vos
sagrada verge María
vostre fill tant gloriós.

 Lo del parir y del restar verge y prenyada era una de las conversas que son padrí sempre rebutjaba.
 N'hi doná una vegada l'explicació fentli comparansas: los muixonets, los nius, las gallinas, los ous que ponen, los pollets que covan, mes quand 1o Ramon pesat y fastigós li preguntaba perque la tia Pona no ponia ous, lo Capellá mudaba la conversa ó li deya que no ho sabia.
 Y encara que per ell son padrí fos un sabi... com també 'l tenia per incapás de dirli una cosa que no fos; se responia á sí mateix: «com es capellá y no s'ha casat may... aixó de sí totas las donas ponen ous y covan, deu ignorarho.
 Pobre padrinet! ara jeya en aquella caixa tant estreta que ben aviat taparían ab aquell tap dels nusos que representaba la carassa tant pahorosa. Ja no 'l veuría més per casa, no li tornaria á servir la missa. No dirían may més lo rosari junts, no li ensenyaría més goigs!
 Per llá á quarts de vuyt se sentiren los cants dels capellans que venian á cercar lo mort, lo rimbombori de la gentada que 'ls acompanyaba...
 Lo fuster entrá ab la gorra damunt l'espatlla, farfullá dins sa butxaca, ne tragué una clauheta y baixant lo tap de la caixa, anaba á tancarla... y l' haguera tancat sens que ningú li hagués dit res, si 'l Ramon no li hagués agafat lo bras ab tota sa forsa privantlo de moviment... «No 'l tanqueu Miquel, no 'l tanqueu li deya, plorant, desesperat, s'aufegará pobret padrí.»
 Un ó altre 'l prengué amanyagantlo, y 'l mal cor del Miquel degué tancarlo; puix al cap d'un moment, pe'l finestró de la cambra ahont l'habian portat y hont moltas donas lo redoltaban, vegé al mitj del carrer... la caixa... tancada!... pobre padrinet! portada per quatre vehins, precedida de duas renglas de capellans y gent del poble seguida per donas ab caputxo... uns plorant, altres sens plorar, mes tots ab posat ben trist. Se 'n anaren carré avall psalmodiant aquella prosa:
 «Benedictus Dominus Deus Israel quia visitavit etc.,» y quand la professó passá pe'l mitj de la plasseta de las cols totas las revenedoras s'agenollaren persignantse...
 Fins Mussiu Peyron, un esmolet ab mostaxo y pera qu' habia sigut d'artillería á la seua terra y que cada dimars compareixia al poble pera repassar estisoras y ganivets, ab un no res, sentint dir de qui era l'enterro, aconduhí la mola y las eynas al reconet que fa l'abeurador del costar de cá la María dels pessebres, y si us pláu per forsa volgué portar un dels bastons de la caixa.
 Encara li semblaba véurel, á Mussiu Peyron, bregant ab lo jayo de cá la Tona y prenéntli 'l bastó que 'l vell ja tenia agafat, donarli á guardar la seua blusa y catxutxa que s'habia tret ab una esgarrapada fentne un fardallet.
 Per cert que sota la blusa portaba un jaquetó negre ab butxacas per darrera que li donaba posat de burgés... Ademés era l'únich home mostatxut de la comitiva y llevat dels capellans, lo sol que no portés espardenyas.
 Pobre Mossen Narcís tothom l'estimaba tant!