Niobe - Soledat

SOLEDAT

Prop de mitj dia tornaren del fossar. L'aprenent de Miquel lo fuster vingué ab la clau treta de la caixa y la remeté á la senyora Pona.
Un senyor molt sério que debia ser de ca la vila ó cosa així... de Justicía comparegué parlant de si convindria fer inventari, puix lo difunt no era parent ni de la senyora Pona ni del nen; mes lo senyor Vicari de Vimbodí qu'en aquell punt s'ensopegá d'entrar llevá totas las dificultats mostrant una declaració escrita tota y signada de má de Mossen Narcís, dihent que'ls mobles y robas de casa eran propietat de la senyora Josefa Garriga, que sols li 'pertanyian lo breviari, un cálzer d'argent daurat y un rosari encadenat de coure ab una creu del lignum Crucis .... Com l'habian enterrat ab lo rosari que 'l cálzer era á la sacristía, quedaba per inventariar... lo breviari! «No cal escriure per tant poca cosa» se'n aná dihent lo senyor de ca la Vila... Y encara qu' hagués escrit! Lo breviari era per lo Ramon. Estaba escrit en las darreras fullas blancas.
Aquella mena de carta deya:

Ramon Garriga! fillol amat!
Si quand tu sigas possessor d'aquest llibre Deu misericordiós me fá la gracia d'escoltar los prechs de mon ánima, no ho haurás perdut tot. Si mas faltas m' allunyan de la Divina presencia... quín patir lo meu... per tú! per mí!
Sentintme morir t'he recomanat als cors caritatius que m'ha semblat podrian serte d'algun conhort... Confio, y confia en la Bondat del Senyor... Sigas modest, agreehit, amorós per ta tia Pona .... Considera que nasqué filla de gent rica, que fou senyora de caudals y terras, que sa vida ha sigut un sacrifici continuat per faltas d' altre... Si be la veus anar y venir son esprit s' enfosqui densá qu' ab sas propias mans enmortallá á son germá gran.. al hereu Garriga á l'amo, al senyor del Molí Vell... ton avi patern,... mon protector.
Ets prou entenimentós perque també't fasses cárrech que de la pobre tia fou jove y de bon veurer...
Aixó li deya per alló de las carassas... Estímala, y quand pugas ajudarla, fesho. No l'abandonis, que tas mans piadosas l'enmortallin. Testimoni de tres generacions de ta nissaga, quand ella mori, sols tú portaras son nom. Pórtal honradament, no corris darrera l'anomenada, contentat d'esser conegut y estimat per la gent modesta ab qui't tractis. Si 't pervenen contratemps, encomanat á Deu y pensa en mi. Després d'haber meditat, si 't sembla que 'l pas que vols donar fora de mon agrado, dónal. Si tens pór, de que jo't renyaria, abstente d'obrar.
Adeu fillol estimat. Per tu m' aconhortaba de viurer.
Deu nostre Senyor disposa que 't deixi solet, desvalgut... fassas la seua Santa Voluntat.
Amen.
Y en compte del seu nom com acostumaba posarlo al peu d' altres cartas, després de la paraula «Amen» hi habia una creu feta'ab dos grans cops de ploma. Per damunt sorreta fina, y la Creu n' arreplegá un gargot tant gros que malgrat los anys encara n' hi habia força grumolls aferrats. Li semblaba quand, ne queyan grans que perdia altres tants anys de vida.

⁂

Era un dimars lo dia de l'enterro, un dimars del mes d' Abril.
L' hivern habia sigut rigurós, las montanyas que redoltan la Conca, de Montblanch fins á Prades, habian guardat força temps clapas de neu.
Després feu unas quantas ventadas fortas y aquell dimars era per fi un dia agradós.
¡Quína llàstima que 'l padrí no 'n pogués aprofitar!
Si no s' hagués mort lo dilluns, si hagués aguantat un dia més: potset encara viuria! Aquella hermosa diada l' hauria reviscolat. Haurian anat plegats fins al estroncat Milans, l' haurian passat hont s' ajunta ab lo torrent de Mirmanda, haurian pujat á la miranda del castell, y son padrí li hauria contat proesas de moros y christians que foren senyors d' aquellas terras. Si s' hagués sentit fort del tot, puix malgrat sa trencadura de la cama era bon caminador, baixant altre cop, haurian atravessat lo casi aixut Francolí, á las passeras de sota l' Espluga, y per fora 'l poble, haurian anat fins á Poblet, recorrentne l' abandonada clausura, parlantli ell de la gent que la fundaren, l' habitaren, l' enriquiren; com si á cada voltant del claustre haguessen de trovarse ab l' hermitá de la Lardeta, ab aquell rey moro de Ciurana tant bon Christiá que li feu donació dels boscos y terras, ronyó del Priorat. Li hauria contat la historia del moster, palau, fortalesa, arxiu, sepulcre reyal.; que sols cumplí plenament sa missió, segons ell deya, mentres Catalunya fou nyora de sí mateixa. Un cop Espanya gobernada per Reys de Madrid, dels Austrias en ça Poblet s' habia fet adulador, cortesá, reyalista, mes que 'l rey...
Segons los hi contaba un vellet de Vimbodí, de parlar franch y sens mácula: allí a Poblet, se reuniren los primers carlins, allí s' ajuntaren los facciosos que ajudaren al baró d' Eroles... Lo Ramon preferia á las conversas de carlins y cosas d' ara, que son padrí li parlés dels Abads gloriosos dels temps passats: los Conill, los Porta, los Pons de Copons; dels magnats y reys que s' hostatjaren dintre 'l convent; ó li espliqués las causas humanas que excusan al darter abad, lo P. Gatell, qu' al fugir del Convent sols pensi en emportarsen carretadas de blat, gerras d' oli... fins márfegas! deya 'l vellet de Vimbodí.
Moltas vegadas son padrí s' assentaba damunt d'un capitell enderrocat, copiant ó, llegint inscripcions tombals, y 'l xiquet mentres tant., escorcollaba munts de runa, arreplegaba trossets de rajolas vernissadas ab las P.O. y l'emblema del Abad baix quin gobern foren cuytas: un portal, duas copas, un cunillet... Y si 'ls agafaba fret ó tristesa per tanta desolació ó veus d' altres temps, muntaban fins á l' aygua del ferro, y 'n bebian, amorrats al rajolí mateix, per lló que diu l' inscripció llatina que hi ha damunt:
«Beguda aqui cura molts mals.»
«Beguda lluny pert sa virtut»,... ó valents del tot, si feya bon dia y encara era d' hora, s' enfilaban á la font de la Pena, á la dels Boixets!...

⁂

Després de llegida y rellegida la carta que son padrinet li habia escrita en los darrers fulls del breviari, d' haber pres possessió del escriptori ab cobri-taula de ruans qual calaix contenia cosas molt bonicas é interessants: mes de vint estampas, un paquet de cartas faixat de paper blanch que portaba escrit: «Cartas del Jaume,» una mida de Sant Magí, duas medallas de mares de Deu, força paper blanch, plomas d'oca, un ganivet de quatre fullas: una de llarga, una de curta, una com un punxó caragolat, altre ab dentetas de serra; una capseta d' hostias vermeilas; ho arreglá tot á son gust. Tragué 'l calaix, l' abocá picant fort á la fonadura per ferne caure las brossetas, y després hi estengué ben pla un full nou de paper blau, aconduhinthi damunt ab bon ordre: lo breviari á má dreta, las medalletas y la mida dintre la capseta d' hostias, los fulls de paper blanch á l' esquerra y al mitj lo feixet de Cartas del Jaume... Aquell ganivet de tantas eynas se 'l posá á la butxaca esperant ocasions de ferne ús... podria escursar los gayatos de son padrí que per ell eran massa llarchs... Prová de ferho, mes siga que la fusta fos dura ó que 'ls gayatos li fessin llástima com recort de qui s' hi habia apoyat, se contentá de serrar una mena de lira d' un respatller de la cadira... també serrá 'ls bastonets d' una gabia... Quín encís lo ser amo de cosas tant agradables! Mes las horas passaban y un cop ben endegat lo calaix de l' escriptori se trová soptadament en una soledat espantosa... No sabia perque, li agafá por... por de qué? de quí? li semblá que la sotana vella de son padrí (l' habian enterrat ab la bona) penjada darrera la porta... bellugaba... Se fixá á mirarla y no era illusió... Un corrent d'aire li donaba moviment... Infundat ab los tráfechs del calaixet, ab la grave operació de serrar lo respatller y 'ls bastonets no hi habia parat ment... De totas maneras, més valia baixar, cercar la tia. AI eixir de sa cambra, casi corrent atravessá á ulls cluchs lo replanet que hi habia davant per no veurer l' interior de la cambra del padrí, ab sa porta mitj oberta y la sotana penjada que s' estarrufaba com si una animeta s' hi hagués amagat á sota.
A baix, á l' entrada, com ells ne deyan, hi habia duas donas enrahonant ab un capellá dels qu' habian comparegut pe 'l enterro, qui's miraban las parets lo sostre, com si hi haguessen cercat moneda perduda.
—Tot s' haurá d' emblanquinar deya l' una, y miri Mossen Benet, miri 'ls esgrahons de l' escala... n' hi ha més de la mitat que s' haurán de refer.
-Qu' heu vist la cuyna? preguntaba 'l capellá...
Lo Ramon se 'n entrá á una saleta que hi habia al costat de l' escala, cercant la tia Pona... no hi era! la cridá... y ella ab veu apagada li respongué...
—Vina fill, vina; soch aquí...
La trová asseguda en un escambell baixet dayant la llar. Duas brasetas feyan calentar un tupinet, y ella; lo cap baix, los colzes damunt dels genolls semblaba seguir ab la mirada las espurnas que s' aixecaban de la llenya y's fonian en la negror de la canonada del fum.
Al sentirlo prop d'ella, la vella li feu lloch en l' escambell, y mirantlo ben fixo li digué com hauria pogut dirli prepárat á morir: «menjarém sopetas.»

⁂

La cuyna era la pessa més agradosa de tota l' Abadía. S' hi entraba per una porteta casi sota l' escala y se 'n podia eixir sense tornar pel 'l mateix camí, per altra porta que donaba á un corralet tot plé d' amagatalls y recons agradosos... No era un corral brut y fastigós com més de quatre, ab munts de fems, bassas de porquería, garrins arreu, muntots de brossa... No hi tenian més feram que quatre gallinetas y en un tencat fet de canyissas y una post de carro, dos conillets clapats y mansos que li habia donut, á ell, al Ramon personalment, la Tona de la tenda.
A l' estable s' hi hauría pogut dinar... ni tranyinas hi habia! las exterminaban de per tot arreu. Prop de la paret que limitaba 'l corral per la part del camp hi habia duas figueras, una de coll de dama, altra de bardissota. Totas duas semblaban haberse contrapuntat qui faría més figas... La bardissota guanyaba sempre... Lo Ramon consolaba á la de coll de dama fentli reparar que las seuas eran més delicadas... Penjadas á la paret, al costat de la porta de la cuyna hi tenia tres gabias: una ab un verderol mut, altre ab una cadernera que tampoch cantaba gayre y la tersa ab un passarell malmirrós y esgarradet per mor d' un gatás negre dels unglots del quin l' habia salvat exposantse á valents esgarrapadas... Pe 'l nen, aquells tres muixonets tenian més mérit no piulant que si haguéssen refilat com lo verdum cego de Tóful lo barber... Al mitj del corralet hi habia un pou que potset tenia... cent canas de fondaria! Son padrí l' habia tapat ab fustas vellas y una pedrota grossa tement que no s' hi aboqués un ó altre. L' aygua que bebian y pe 'l gasto l' anaban á cercar á la fonteta de l' abeurador... Ben arrasseradas á la paret de sol ixent hi tenian mitja dotzena de girasols, grossos com plats de foch; dos rosers, un crestall de.fioricols y un altre d' ápit.
Ni 'ls gira-sols li feyan goig, ni 'ls muixonets salant d' un bastonet á l' altre de llur gabia...
Ni sisquera parlá als conillets... en quant á las gallinas li feren rabia per llar posat indiferent, llur caminar estarrufat...
Al mitj del corral, assentat damunt las pedrotas que tapaban lo pou comensá á adonarse de la gran quietut que per tot regnaba. L' idea del may més comensá á pendre forma en son cervell.. Fins á las horas, lo moviment inusitat del carrer, las psalmodias dels capellans, la presa de possessió de la tauleta, dels gayatos del padrí, las probaturas de la serreta, l' habian entretingut. Li semblaba que 'l padrí no era lluny, qu' aviat lo tornaría á véurer...
Mes las horas passaban y 'l padrí no tornaba... ni tornaría... no 'l veuría més... maymés! ni dintre un any, ni deu, ni trenta, ni mil... may més.
May més!
Lo sentiment de l' infinit li feya rodá'l cap, li donaba una mena de basca. ¿Quants anys deu fer may més? quantas centurias?... y 'n sumaba mentalment millions de remillions sense trovarne 'l compte.
Ell era allí al mitj del corralet que tant bé habian endegat. Ell veya triscar los muixonets, del beurador al calaixet del menjar,... veya al conillet clapat dressant ara un' aurella ara l' altra, mirantlo fixo, movent lo morret com demanantli cosconillas.
Los gira-sols moguts per la bafeta li feyan reverencia ab llurs caras sens' ulls, lo cel era blau, las boyretas fugian cap á marina...la tia cridaba pera ferli menjar sopas...
Ell tot ho veya: lo cel, las boyras, las flors, los muixonets; tot ho sentia: las veus de la natura, las flayres, la frescor, las ganas de menjar y son padrinet estirat dintre aquella caixa ni veya, ni gosaba, ni's movia, ni's mouría may més...
May més ¡quin desespero! Per la primera vegada li vingué com un raig de claror que li feu véurer cosas invisibles... Lo padrí es mort... per sempre, se deya. Ell encara vivía, mes dintre un quant temps també's moriría... per sempre; de manera que son padrí y ell serían morts per igual temps.
Aixó debia set lo per sempre de quand som morts. Ell era allí fins que s' enfonsés en lo may més dins !o quin jeyan son padrí... son pare, sos avis.
Entre lo qu' en diuhen gent jove y gent vella no hi habia més diferencia que 'l breu espay qu' uns ó altres trigaban de més á menos en capbuçarse dintre 'l per sempre morts!
Qu' eran comparadas ab las centurias de centurias de millions de remillions de centurias que no existiríam ó que seríam morts, los pochs anys que passéssim aquí? Tant vella era la tia Pona com ell.
Encara que visqués mil, dos mil, cent mil anys, habent de morir, tot lo temps que seríam morts uns y altres vindría á ser igual?,.. es á dir igual. Si, si, igual. Vells y-jóvens serian morts per sempre.
La tia 'l tragué de semblants meditacions acostantse á ell ab lo tupinet de sopas á la má y un plat fondo sota l' aixella.
-Té!, li digué allargantli 'l plat.
Lo nen lo prengué y ella l' omplí de sopas, quedántse dreta, inmóbil, contemplant al desvalgut infantó qu' assentat damunt lo tap del pou se la miraba sense parlar, l' interrogaba mudament com preguntantli «qué será de nosaltres?»

TEMPS

Lo temps, admosférich, anaba fentse bell. A matinada s' aixecaba la boyra del riu, la conca se 'n omplia. Per lla á las vuyt, de las finestras de l' Abadia no's veya ni Vimbodí ni l' Espluga, los grops de boyra s' habian aixecat y s' enfilaban fins dalt de la Pena. Per lla á las deu muntaba l' oreig de marinada y 'ls erabulls s' aclarian, anaban fonentse, desapareixian. Fins á mitja tarde lo sol lluía y escalfaba com si fos l' istiu.
Lo temps, duració de las cosas, anaba passant sens portar cap mudansa en llur manera de viurer.
Feya uns quants dias qu' habian enterrat