Obres completes d'en Joan Maragall - Escrits en prosa I/Ah! Barcelona

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca





AH! BARCELONA...



 Quan un fet tan greu i tan pròxim, com fou pera nosaltres la commoció de Barcelona en la última setmana de juliol, cau dintre del nostre esperit, se produeix en ell una torbació semblant a la que's promou en un estany quan una gran roca estimbada hi cau i s'hi enfonza: que tota l'aigua s'estremeix i arremolina, i el llot que era en son fons s'alça i s'escampa en ella enterbolint-la, i totes les coses que hi nedaven muden de lloc, i en confusió pujen i baixen i's mouen en desordre, anant a fons les més lleugeres i surant un moment les més pesantes, i les de les vores al centre i les del centre arreconant-se; fins que, la roca al fons ja per sempre ben quieta, l'aigua també va reposant-se i cada cosa va tornant a son lloc segons la llei de sa natura, i la ona s'aplaca en cèrcols que s'aixamplen, i s'aclareix a mesura que'l llot se va colant cap al fons altra vegada, fins a restar tersa i immòvil, reflectant de nou el cel en sa puresa: aixís meteix el nostre esperit, contorbat per la tribulació, cerca de nou la calma ordenant les passions agitades i la confusió dels pensaments: passen els temors, passa la ira, el judici torçat se rectifica, moltes resolucions tornen endarrera, i el fonamental impuls que'ns regeix la vida suaument avença, segur de son poder, vers aquell fí de be que es el seu nort i no pot fallar-li. Llavors serenament ve la pregunta que porta al darrera'l bon propòsit: — Què ha sigut això? i com ha estat? i per què? i què cal fer-hi?
 Aixís ens trobèm are; i no ha calgut menys temps que aquest; tan forta fou la sotregada.
 Lo primer que's destria es el pretext, lo que semblà la causa immediata. Contra la guerra: està bé; contra'l poder que arrenca de la llar al fill o al pare pera dur-lo a morir per una causa que pot esser justa i noble dintre una rahò fondament nacional o diplomàtica, però que no es popular, que es remota a la comprensió del poble, i que en la realitat del seu sentiment es una atrocitat inexplicable; i el poble s'hi resisteix, se revolta: primer morir en la revolta justa que deixar que'ls seus morin per un arbitri del poder o per conveniencia d'altri. Està be; o, al menys, s'explica. Però què tenen que veure amb això'ls incendis i les profanacions i les rapinyes i l'assessinar gent indefensa o be insultar-la, i destruir instituts de caritat i d'ensenyança, i temples que res ofenen, i l'obstinar se després en una estèril alarma?
 Llavors ve la segona explicació: la revolució premeditada per un partit polític que aprofita un estat d'agitació qualsevol pera empeltar-hi el seu ideal i avivar el seu esforç pera conseguir-lo. Mes aquesta explicació's destria igualment que la primera; perquè, si fos certa, altres senyals s'havien de veure d'aquella premeditació, que la crema i el saqueig; altres masses armades n'haurien sortit; altres homes s'haurien posat al davant, altres crits haurien sonat, altra organisació s'hauria descobert en la revolta. Me volèu donar a entendre que l'ideal de cap partit polític se redueixi a cremar convents, i la seva organisació a tirar escopetades per darrera les finestretes? No us puc creure.
 Oh!— poden dir-me encare—de la revolució mal organisada o abortada, de la turba que ella llençà al carrer sense saber valer-se'n, se'n valgueren no més les sectes que tenen per únic ideal l'odi a la Iglesia Catòlica, i tota aquella gent d'ideal més senzill encare: l'odi pur, el fer mal.
 Llavores ens trobem de plè a plè dintre la Pastoral del senyor Bisbe de Vich, que d'això tracta: Satanàs contra Deu, el Principi del Mal contra la Redempció, l'Odi contra l'Amor. I'l remei d'això, senzill i sublim: abraçarse a la Creu, sofrir el martiri com una gloria, tornar be per mal, amor per odi, vencer simplement per l'exemple de la suavitat en el viure, i de la fortalesa en el morir.
 Aquesta hauria sigut la nostra última paraula—i no'n caldria ni una més—i aquest hauria d'esser el nostre serè i definitiu propòsit, si'ns sentíssim ben capaços de seguir-lo: i això fora, ademés, un remei universal, la definitiva instauració de la humanitat en Christ. Però som tals encare, que si tanta fortalesa fos en nosaltres, creguèu que, en la major part, s'hauria manifestat ben d'altra manera. I'l que no haguèm donat senyals ni tant sols d'aquella valentia que cal per portar-se com a homes entre homes, ens acusa de sobres la mancança de lo que's necessita pera portar-se com a sants entre diables. Aixís es que, tot posant-nos al davant aquesta, per si un dia la humanitat pot assolir-la , ens convé començar per la primera, que es la que de moment ens fa més falta.
 I posant-nos en el món d'aquí i'l de are, comencèm per preguntarnos:—Còm es que, aquesta i altres coses que passen a Barcelona, no passen en tal grau en cap més banda?
 Còm es que de Barcelona se'n diu ja arreu «la ciutat de les bombes», i are de poc se'n ha dit «la ciutat famosa infame»? No'm vinguessiu amb allò de que'ls que fan el mal son forasters, porque llavores os hauria de dir que major infamia que en fer-lo hi ha en sofrir-lo, Doncs, deixem-ho correr això: som nosaltres. Per què?
 Aquesta es una qüestió, en substancia, d'educació i, pel prompte, de policia, i per tant de l'Estat, no es aixó? sobre tot la última. Perque si cada ciutadà s'ha de posar a fer d'espia i armar-se a casa seva pera anar a trets amb el vehí o amb la turba del carrer, potser li sortiria més a compte anar-se'n a viure al Riff o, si vol treballar en pau, mudar-se a un país més civilisat. Doncs, aquesta es una qüestió d'administració pública; però que està dominada per una causa geogràfica.
 En efecte, dintre tals i tals graus de latitut hi floreix el desordre social igualment que hi floreixen els tarongers. L'esperit revolucionari hi es fort com el vi, la brutícia de les ciutats sembla regida pel termòmetre, els mendicants hi pululen com les mosques, hi ha molta pols i moltes bullangues, i, ben mirat, no són d'origen diferent les bombes, els renecs i la moneda falsa. La bomba i el renec són, sobre tot, una meteixa cosa: un desfogament destructor de la impotencia per crear. L'àngel que volgué i no pogué esser com Deu, blasfemà; el que odia la societat i no se sent fort pera transformar-la, tira una bomba al mitj de la plaça. El sentiment es el meteix: la impotència enrabiada.
 Are fixèu-se en la nostra excel-lència en el renegar i en les bombes comunament, i diguèu-me si no hi veièu en això un raig de llum... tenebrosa. De mosques, mendicants, escombraries, pols i bullangues ne tenim poc més o menys lo que'ns pertoca; pero la bomba i el renec son la excel-lència nostra.
 Doncs senyal de que'l nostre mal es la impotencia: una impotencia social superior—diguèm-ho aixís—a la dels altres pobles semblants nostres; i que's manifesta a Barcelona més, com més gran població s'ha anat fent. Heusaquí una gran conglomeració d'energies individuals que no han pogut crear un organisme social proporcionat a la seva massa, mal incorporada encare a la total de l'Estat que ha de regir-la, i que pateix del meteix mal sense sentir-se'n tant com nosaltres. I an aquest Estat, com a un poder extrany, li demanèm lo més urgent: policia, força armada, lleis, lleis... i que nosaltres ja farèm escoles, per després... Policia, repressió, escoles, lleis... ba! remeis per fòra.
 Que no ho veièu que lo que'ns manca es l'amor? Mancança horrible, però es això! Això, que en el descontent de la vida es odi, i en el content, egoisme: tot plegat lo meteix, falta d'amor; i l'amor es el primer perquè social, i el regenerador d'organismes, i la potencia: la única. Sense això tot serà en và. Mes, còm cobrar lo? Jo us ho diré: en el dolor que vinga.
 Catalunya, Barcelona, has de patir molt, si vols salvar-te. Has d'acceptar les bombes, i'l dol, i'l robo, i l'incendi: la guerra, la pobresa, la humillació , i les llàgrimes, moltes llàgrimes, fins que del fons del teu sanglotar salti la guspira que t'abrandi el cor en un amor qualsevulla—jo no sé are en quin, però en essent amor tots són iguals. Tot amor es valentia, potencia, creació i virtut social; sols amb ell se pasten els pobles; i sols en el dolor podràs trobar-lo. Qui no pateix, no pot dir ben be que estimi; i ay! d'aquell que pateix sense l'amor! Cerca l'amor en ton dolor, ah Barcelona,—i qui no hi vulgui esser en això, que se'n vagi. I si al cap d'avall resultés que'ns en haviem anat tots, al mirar Barcelona deserta, Catalunya desolada, qualsevulga viatger podria dir: Aquí hi hagué potser una gran població; però per cert que mai hi ha hagut un poble.

1 - x - 1909.

___________