Obres completes d'en Joan Maragall - Escrits en prosa I/El Fantasma
Are s'ha tornat a veure ben clar l'eix de la política espanyola. Fixèus-hi be amb quins són el que s'han alegrat de l'últim èxit electoral de Barcelona, i quins són els que se'n han entristit. Tant a la una com a l'altra banda hi veurèu gent de tots els estaments socials, de tots els colors polítics, de tota mena de pensar en totes les coses divines i humanes... menys en una. I aquesta una quína es? Es la llibertat política? No: a una i altra banda i veièu gent enrallamada i gent de l'ordre, gent del sufragi inorgànic i del orgànic, individualistes i socialistes, verts i madurs. Es la qüestió social? No: a una i altra banda hi ha rics i pobres, nobles i plebèus, amos i treballadors, gent de ploma i gent de espasa i gent d'iglesia, i gent de tot braç. Es la forma de govern? Escolteu als monàrquics que criden: visca en Lerroux!; mirèu als republicans combatre a republicans, carlins ajudar a alfonsins, cortesans del Rei cortejar als caps de la demagogia. Doncs, què es això que parteix a tanta gent semblanta i n'ajunta de tant diferenta i destria tant be'ls dos bàndols, amb tal atracció, que ningú resta fora de l'un o del altre, amb tanta netedat, que no deixa en cap actitut ni un tel de dubte, amb tanta passió com no era capaç ja de moure-la a Espanya cap qüestió social, ni cap qüestió política, ni cap qüestió de llei, ni rei, ni estat, ni iglesia? Ah! es una cosa que es més que cada una d'aquestes, perque es l'ànima de totes elles juntes: es una qüestió d'essencia; es la qüestió de: Què es la Espanya?
Ja ho veièu, a Espanya no n'hi pot pas haver un altra de més forta, de més comprensiva, de més apassionada. Es la qüestió d'esser o no esser, de vida o mort. Espanya es un sol poble o es un agregat de pobles? es un círcol amb centre, o es un joc d'atraccions de centres diferents? es un astre o es un sistema d'astres? Ja ho veièu: tota la nostra historia es posada aquí en qüestió, i'ns hi juguèm, no sols el present, sino el judici de tot lo passat, i sobre tot la immensitat de lo que està per venir.
No us extranyèu, doncs, de la magnitut de la lluita; no us extranyèu de retrobar-ne tota la gravetat en l'incident més lleuger; no us extranyin els crits desaforats, la passió cohenta, ni l'oblit, en ella, de tota altra. Ens disputèm la nostra fe de vida: res menys que la resposta an aquesta pregunta: què vol dir esser espanyol? No hi ha cap poble al món ahont, avui per avui, s'hi jugui semblant partida. Alerta, doncs.
Serà de Catalunya la gloria o la culpa d'haver-la entaulada aquesta partida. Nosaltres hem de fer que sia gloria. I còm? Identificant ja desd'are'l nostre amor viu a Catalunya amb l'amor a la Espanya renovada en que la volèm veure. I això no'ns costarà gaire, perque la nostra Catalunya are ja n'es un tròç d'aquesta Espanya; de modo que ja podem començar a dir-ne «la nostra Espanya». I quan els nostres enemics diguin— com deien aquests dies, sols perque nosaltres haviem perdut una trinxera— «hoy es un dia de gloria para España», nosaltres hem d'esser amatents a preguntar-los:—Per quina Espanya?—Ells diràn pomposament: «No hay màs que una»; i nosaltres desseguida: —Sí, la nostra.—I el dia que ells perdin un altra batalla, sapiguèm dir també pomposament nosaltres:— Avui es un dia de gloria per Espanya.
Nosaltres no ho hem sabut dir prou això, i ells se'n prevalen, perquè sembla que no hi hagi més Espanya que la d'ells, essent aixís que, en realitat, no hi ha més que la nostra. La d'ells es un fantasma històric; la nostra es la única realitat viventa, suplantada per aquell fantasma; i si aquesta realitat, trencant l'encís, mou un braç de carn i, alçant la túnica de boira, l'es- pectre's queixa i diu:—Ay! que'm trenquen un braç!—; lo que hi ha es que un braç trenca la boira.—Ay! que'm desmembren!—i es tot un còs viu esforçant-se en deslliurar sos membres al travers del fantasma.
Aquesta es avui tota la política espanyola: un còs viu que vol deslliurar-se del fantasma secular que li usurpa la llum del sol i la figura. Solament que, com això ha començat no més per un braç, perque en lo demés del còs l'encís de mort hi dura encare, sembla que lo fantàstic sia el braç i lo viu sia el fantasma. Per això quan el deseiximent s'atura un punt, el fantasma unitari encare diu: «Hoy es un dia de gloria para España»... Pobra Espanya, aquesta!
I nosaltres callarèm perque no som més que un braç? Però, que no sentiu la sang com li corre i com ve del cor que bat, i com hi ha un cap que'l mou i dirigeix, i un esperit que amb tot el còs l'anima? Doncs més Espanya som nosaltres que ells. Are meteix, aquest sol braç de carn i òssos ja val més que tot el seu còs de fumera; i si'l tallessin, ell al menys tornaria a la terra a fecondar germinacions noves; mentres que'l fantasma està destinat a esvair-se en fum, esterilment, quan vingui el día...