Obres completes d'en Joan Maragall - Escrits en prosa I/Assaig de crítica
| ← De les reials jornades | Assaig de crítica Obres completes d'en Joan Maragall - Escrits en prosa I |
La ginesta → |
Deixeu-me dir la meva impresió de la «Lluisa» d'en Charpentier. M'ha semblat una pensada: i en això, ben moderna, ben del nostre temps; l'art modern es sobretot pensat; i aquesta es la seva força i la seva feblesa.
Aquesta ha sigut la major gloria d'en Wagner: la d'haver sigut un home del seu temps. El temps era de crítica, i Wagner va esser sobre tot un gran crític: el temps era, més que d'obra espontània d'art pur, de pensades artístiques; i'l teatre wagnerià es, ans que tot, una gran pensada artística; Wagner brollà en la corrent del temps i la agravà: fou una moda, i per això ha tingut fanàtics. Beethoven, Mozart, no més tenen devots: no representen cap moda.
La pensada wagneriana es colossal. Diu: El drama musical es aquell que's produeix en una atmósfera musical: cerquèm, doncs, assumpto en una atmósfera musical, i 'l drama se musicarà tot sol: musicalitat es lirisme, es grandesa de sentiments, vaguetat de còssos, allunyament deslliurador de la massa carnal de la vida, tot això 's troba en les grans llegendes de la humanitat; doncs, d'aquestes llegendes faré'l meu drama musical; i si agafo les grans llegendes nacionals, faré'l drama musical nacional.
Això es una mena d'inspiració per silogisme, que per força havia de fer furor en els cervells dels artistes del sigle xix, assecats en gran part pel terrible esperit crític en que foren generats.
I nasqué la escola wagneriana que, aprofitant-se dels acerts del mestre (elecció d'assumpto adequat a música, ambent embolcallant la acció, justa proporció entre la declamació i 'l cant, major riquesa armònica i instrumental, etz.) produhí obres molt estimables, sobre tot comparades amb les d'aquells autors que anant més a la seva i amb gran mancament de sentit artístic, seguien posant en música drames de Sardou i noveles d'Erckman-Chatrian, pensant sempre amb la tiple i 'l tenor; però 'ls erros del mestre (fè massa absoluta en la solidaritat de totes les arts en el teatre, confusió d'escenes i personatges musicals amb altres que no ho eren, teorisació massa abstracta del teatre que fa oblidar lo que es en realitat un públic i lo que li cal, excessives preocupacions tècniques, etz., etz.) perjudicaren als deixebles que, no possehint aquell gran talent musical i escènic que redimeix en gran part les obres de Wagner d'aquests erros, i les fa belles malgrat totes les cabories que hi ha a dintre, ells, els deixebles, lo que guanyaven en orientació i escrúpul crític, ho perdien en espontaneitat i potencia personal, i aixís, en conjunt, la obra llur resta estimable, com he dit, pero incolora, poc significada.
Però la «Lluisa» d'en Charpentier ja es altra cosa. En Charpentier ha tingut el talent d'apoderar-se de la idea wagneriana, adaptant-la al medi propi, cosa que no saberen fer molts altres que, perque'l mestre era alemany, ells feien en francès, o en italià, o en rus el drama musical... alemany. En Charpentier no; s'ha assimilat la idea wagneriana i ha fet un drama musical francès: tant, que la «Lluisa» sembla un pendant de la «Carmen» de Bizet (tan espanyola... tan francesa!).
Però encare ha tingut un altra pensada en Charpentier (i amb ella ha aventatjat al mestre). En Wagner cercava la atmòsfera musical endins del temps, i en duia drames que, en lo que no signifiquessin sentiments universals i eterns, interessaven poc al públic; i l'ambent musical d'aquests drames ell el fabricava a força d'imaginació o a força d'una erudició en la que'l públic no podia seguir-lo.
En Charpentier, amb gran intuició, amb gran atreviment, ha agafat de viu en viu una acció i un medi viscuts pel seu públic.
Ha sabut veure'l lirisme, la grandesa, el símbol, la musicalitat, en una paraula, de lo modern, de l'ambent que'ns volta, i ha revelat lo etern de l'avui, i la universalitat de la particularitat parisenca. L'amor, l'ensomni, les lluites del cor humà movent-se en el París d'avui, en mitj de la música d'aquest París, de les seves cançons, de les cantarelles de la gent que van pels carrers cridant el seu ofici, de les seves murgues, de les passes musicals del poble; i heusaquí que ha trobat el drama que s'apoderés desseguida del públic per la acció i per l'ambent viu musical.
Aquesta ha sigut la pensada. La realisació artística ja es un altra cosa: a proporció de la idea, potser la obra resulta un xic feble; ademés hi apareix sovint la tara de la tesis, aquest mal astre de l'art modern. Per molt que un vulga esser sempre respectuós amb un artista del talent d'en Charpentier i amb la seva obra, es impossible no somriure al trobar, posades en música, frases com aquestes:—Tot ser té'l dret d'esser lliure... L'amor dels pares no es més que egoisme... L'experiencia... la rutina...—Mare de Deu!
En cambi hi ha moments genuinament musicals, com el desvetllar-se París, que veritablement donen la esgarrifança del gran art; tant, que un troba ben natural, en mitj del realisme de la escena, la aparició fantàstica, simbòlica, del Plaer de París. Lo fantàstic, lo simbòlic, brollant de lo real: heusaquí l'art en tot son misteriós poder. I després la sinfonia dels crits de París: la gran pensada de la obra, encare que potser no hi ha hagut prou força artística pera dur-la a tot el desenrotllo que sugereix. Tot aquell quadro sembla una sugestió de Zola... que va més enllà de Zola.
Altre gran moment musical es el dels dos aimants davant París brillant en la nit! i aquell París, sempre present en tota la acció, comunicant-li aquella grandesa!; però aquí també'l pensament es molt superior a la realisació artística.
I per últim, aquell gran final, hont l'ambent musical del París (sempre París al fons!) se fica en el drama de pares i filla intensificant-lo, agegantant-lo, fent-lo simbòlic... Aquí trobo que l'artista ha viscut més intensament, més artísticament la obra: hi ha una gran palpitació per l'istil de la del final de Carmen; però en la Lluisa més conscient; potser massa.
En fi, es aquesta una de les obres d'art modern que més m'han fet sentir. Però encare més m'ha fet pressentir i desitjar. Perque al rumiar-la a soles, més sovint que: «Quína bellesa!», me sorprenia a mí meteix murmurant: «Quína pensada!»
I això no m'ha passat mai amb cap sinfonia de Beethoven.
