Obres completes d'en Joan Maragall - Escrits en prosa I/Cançó

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca





CANÇÓ



 Diumenge al dematí, al mitj del sol que queia en la plassa major de Sarrià, vaig veure un vell d'aquests que van cantant pel món, que cantava tot dret i solemne en mitj d'un vol de criatures que se l'escoltaven amb la boca badada. Cantava a grans glopades amb aquest accent extranger que evoca la visió de llargues jornades per camins indefinits envers els llunyans horitzons, travessant camps i ciutats i les montanyes solitaries i les grans planuries sembrades de viletes, tomant sols i serenes i plujes i vents, sempre enllà, sempre enllà cantant, esbullada la gran barba i la llarga cabellera grisa voleiant, cantant cançons estranyes amb accent extrany a tot arreu, i arrèu trobant un vol de criatures pera escoltar-lo entorn amb la boca badada.
 Vaig sentir desseguida quelcom remoure's dintre meu, com un desglàç, i tot anant-me'n poc a poc, passeig enllà, me posí a somniar ben dolçament.
 —Si jo fos un poeta a vint anys—pensava—i que tingués la aimada lluny, cridaria an aquest home i'l faria venir amb mí a seure en qualsevullga recó de pacífica boniquesa, i li dictaria la cançó del meu amor, i després d'haver-li feta apendre encomanant-li que no la oblidés, li mostraria'l punt de l'horitzó vers el llunyà lloc benhaurat.
 El vell se'n aniria tot cantant, tot cantant la cançó per no oblidar-la, donant-li desseguida son accent, ajustant-la a la alegria del moment per la marxa de fresc represa i la paga rebuda.
 I enllà se'n aniria la cançó. Els sols la daurarien i les serenes li donarien un misteriós encís, se faria forta amb els vents i dolça amb les sentors de lamatinada; el vell la cantaria llagrimejant en ses majors miseries, extenent les mans a un mos de pà, i un dia de bona fortuna la cantaria bàquica tot fent tentines al sortir de la taberna; l'endemà matí, anant ell tot sol pels boscos, seria pura com un refilet d'aucell, i al cap vespre, al arribar a la ciutat ja tota encesa, se retorçaria voluptuosa. I arreu la gent l'apendria i cadescú a sa manera. I al vell meteix, sentint-la a chor represa entorn seu, se li aniria transformant, la aniria tornant a apendre, sempre vella i sempre nova.
 I un dia—un dial—arribaria l'home a una bella vila en grossa festa; tota la gent pels carrers entre músiques i en l'aire un bat-i-bull de campanes. Bon dia, bon sol faria aquell dematí. I l'home's plantaria al bell mitj de la plassa i entonaria la meva cançó d'amor com cant de festa. I ho fora, perque tothom hi sentiria l'alenar del llarc camí, i'ls sols i les serenes, i'l rastre de les alegries i misries, i'l frec de les gentades, i tot això exaltat per l'amor meu covat a dintre.
 Quan hauria finit, grans alabances li ressonarien entorn i molt bones pagues rebria, ben de gust donades. I entre'l brugit de la gent sentiria una veu prima i clara dir:—Jo no sé què tinga aquesta cançó que'm plagui en tant gran manera.—I ell girant-se, respondria:—No pot esser sinó que pera vos fou feta.—I llavors explicaria a la donzella còm i ahont li fou dictada.
 Llavors ella fortament joiosa li respondria:
 —Doncs, diguèu-li que jo en el secret del meu cor d'igual modo li parlava.
 — Are be què us diré? Que aixís anà finant mon ensomni. Mes no finà del tot; perquè això era diumenge. I un altre diumenge, que ja ni pensar-hi'm semblava, me desvetllí en mon llit, de matinada, que encare era fosc, i en mon carrer solitari sentí un pas feixuc i pressós anar-se acostant amb una cançó taral-lejada suaument a flor de llavi. I aquell cant m'era tan dolç que'm semblava cantat no sé còm, dins mes entranyes, i tenia un tal misteriós encís, que jo no sabia si dormia o si vetllava. El caminar feixuc i'l cant lleuger passaren i s'allunyaren depressa, i'l carrer restà de nou quiet i solitari. Comensà a clarejar en ma finestra i jo torní a adormir-me; mes el cant m'ha restat en la memoria. I algú a qui l'he repetit m'ha dit si era una cançó rossellonesa del poble...
 Mes jo estic que era la somniada cançó del somniat amor jovenil que'm tornava transformada. I he cregut que tots vivim més de lo que sembla en realitats misterioses...

18 - xii - 1904.

___________