Obres completes d'en Joan Maragall - Escrits en prosa I/Una calaverada

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


UNA CALAVERADA

 Tots eren artistes vells i parlaven abandonant-se. Cadascú contava la seva. Les del pintor tiraven molt a criaturades; les del músic ja eren més verinoses; les del poeta eren les que feien riure més a tots i an ell meteix. L'arquitecte restava sense dir res, escoltant, mitj rient, amb la seva barba rossa gris descuidada, els seus ulls de color de violeta en la faç esblaimada.
 —Veus? tu no'n pots contar cap,—li feu després d'una llarga pausa general el pintor, sacsejant-lo amb brutal efusió, de tant que se l'estimava.—Ha estat un ermità, això,—feu amb geste de presentar-lo an els altres, com si no'l coneguessin;—anèu-li amb calaverades an ell; encare no sé com ens escolta.
 —Nous haig d'escoltar, si jo també us en puc contar una?
 —Tú?—el pintor esclatà en una riallada, que ressonà per tota la casa; i després restà mirant-se'l amb ulls enternits, molls, com si's mirés a una criatura de quatre anys entre homes fets—Tú?—reprengué com desafiant-lo dolçament,—conta, veyàm.
 Tots s'abocaren, escoltant. Ell restà enfonzat en el silló, mitj rient, amanyagant-se la barba, amb els ulls de color de violeta encantats, en la faç esblaimada.
 —Doncs, una vegada,—començà amb la seva veu apagada com per un pedal celest,—era'l primer viatge que feia tot sol; anava a veure catedrals; tothom ho sabia hont anava; el meu pare m'havia fet l'itinerari perfecte, minuciós, fins per hores i per minuts, i de cada lloc jo n'hi havia d'escriure la meva impressió, i contar a la mare còm me trobava dia per dia; jo era molt delicat, la mare'm cuidava molt, i no havia mai sortit aixís, tot sol, de casa. Però cal dir que feia tres anys que jo estava enamorat d'una noia que havia tractat cosa de quinze dies a casa d'una familia amiga hont ella estigué de pàs, perque era forastera. Jo me'n vaig enamorar molt aquells dies, i anava a vèure-la tant com podia; i ella semblava que se'n adonava i'm parlava molt amablement, molt, molt; tant, que jo n'estava embriagat; però ella era promesa al seu país, i vingué'l dia que se'n hi tornà, i jo no vaig tenir cor d'anar a donar-li comiat, i a l'hora que ella marxava jo m'estava a casa com mort. Després no'n vaig saber res més, sinó que's debia haver casat en la seva petita ciutat. Mes jo no podia oblidar-la, i amb tot i haver passat tres anys, sempre'm semblava tenir-la al davant.
 Doncs be, l'itinerari d'aquell primer viatge meu passava pel seu país; no pas per la ciutat meteixa, però poques hores lluny. I tot preparant la meva marxa m'entrava un gran desitj de passar per hont ella era; no pas pera anar-la a veure, que no'm trobava amb cor pera tant, sinó per viure vint-i-quatre hores allí meteix hont ella vivia sempre, pera endur-me'n l'aroma del seu aire i lo que era la visió familiar dels seus ulls. I quí sab? potser la veuria an ella sense que ella'm vegés, i renovaria en mon esperit la realitat de la seva imatge; no'm calía pas res més.
 Aixís, doncs, quan vaig arribar al lloc del meu itinerari proper an aquella ciutat, no més vaig fer que enviar quatre ratlles a casa anunciant la meva arribada com si ja m'hi quedés pera fer la meva feina, i vaig empendre tot seguit la ditxosa marrada. Al arrencar el tren, vaig tenir una inefable sensació d'independencia. Per aquell camí ningú m'hi sabia; si m'hi perdés, ningú m'hi aniria a cercar; era, al menys, un misteriós parèntesis en la meva vida, una escapada al cel del meu somni. Jo ja no era 'l fill dels meus pares, ni l'home de carrera, ni'l company dels meus companys, ni'l conegut de ningú; no tenia cap lligàm amb mí meteix ni amb els altres; ja no era jo; sentia una immaterialitat, una extranya lleugeresa d'esperit. Mirava'l bitllet del passatge, i'l nom del punt ahont anava: me semblava'l d'un indret fòra del món. Vaig començar a trobar les encontrades que la via travessava misteriosament delitoses, com d'una bellesa sobrenatural, i restava tot admirat d'observar en els meus companys de viatge una expressió d'indiferencia com si anessin a quefers ordinaris. Aquella gent potser eren habitants de la vila d'ella; potser la coneixien; potser la trobaven a cada moment pels carrers; potser entraven a casa d'ella; i tenien aquella expressió tan indiferent als ulls! però, tant se val; en llurs rostres me semblava vèure-hi reflectada una certa benhauransa...
 A mesura que m'anava acostant al lloc benhaurat, la misteriosa bellesa del país s'aumentava, i a mí m'entrava un defalliment, una cosa, com si jo no hagués de poder obehir la força del sentiment d'estar tan prop d'ella. I si me la trobava al davant al trencar una cantonada? Deu meu! Què li podria dir? Què podria fer sinó caure en basca?
 Quan vaig sentir la màquina del tren xiular anunciant la entrada en agulles, fou un terror. Com una visió de febre, per les finestres del vagó vaig veure giravoltar una població que s'anava encimbellant, tota picada de finestres i coronada de teulades altes i campanars; i abaix hi passava un riu.
 Vaig baixar que'm tremolaven les cames. Tant temps de somniar-la, i are... era allí! No volia pensar-hi. Ja al sortir a l'altra part de la estació el cor me feu un salt, perque per la esplanada que hi havia davant, vaig veure travessar una parella amb una criatura petita: duien dol; anaven depressa; s'aturaren un moment, i ell prengué la criatura i se la posà al braç; ella tenia un aire... el vel del capell li voleiava un xic endarrera... però eren tan lluny!
 Me trobí ficat en un carruatge de fonda, trontollant-me amb gran terratrèmol damunt l'empedrat cantellut d'un carrer ample i assoleiat que hi havia molts magatzems, i tendes de menjar i beure, i dipòsits de fustes; i passaven carruatges lleugers, entre carros calmosos i carretes de bous aturades. Després travessarem un pont ample per sobre un gran riu; el carruatge anava més llis i silenciós; de sobte, torna l'espetec sotraquejador en una sobtada giragonsa costa amunt; la població s'atapahia; els carrers s'estrenyien, les cases s'alçaven, la gent s'apartava pujant a les aceres i miraven; jo també mirava a la gent; oh! tothom s'assemblava an ella.
 El carruatge parà en una plaça trista amb arbres grans; les cases eren d'un color fosc. La fonda era també cafè, amb un toldo i tauletes a fòra: davant hi havia una iglesia gòtica moderna, blanca; sota l'espessor dels arbres un petit monument, un buste d'home sobre una pilastra voltada d'un reixat; més enllà la plaça seguia en ample carrer molt costarut.
 Sortí'l cafeter-fondista, gros, brut, mandrós, amb casquet i un tovalló tacat a la espatlla, i tot displicent me conduhí per una escala ampla de fusta tota greixosa, a una cambra gran i fosca amb un llit de pabelló: damunt del marc de la ximeneia un mirall daurat amb dos gerros de porcelana, tristos, sense flors, i una tauleta al mitj amb cobertor de punt de ganxet... un silló gran tot marcit...
 Aixís que vaig restar sol, obro la finestra. A davant hi havia una casa de bona apariencia, amb un escut de cònsul i un pal de bandera... Potser era allí... En una població aixís els cònsuls solen esser del meteix lloc... el seu pare, 'l seu marit... Hi havia una finestra mitj oberta; se veien uns cortinatges; dintre lluhia un mirall... Me vaig passar la mà pel front... Per què allí, precisament?
 Vaig sortir. Caminí al atzar. Era a posta de sol. Vegí unes muralles encimbellades i un passeig d'arbres que les resseguia. Hi pugí ab devoció. Les muralles eran velles i rònegues; els arbres del passeig vells i corcats, de fulles menudes; uns quants pedrissos aclaparats d'anys; i tot vermellejava al sol que's ponia en un tel de boira; les fulles començaven a caure, i en tot el passeig ni un ànima. Hi era ben sol, i caminava temorosament com per un lloc sagrat. El passeig anava girant en pujada amb les muralles. Are al girar,—pensava jo,—apareixerà ella amb un nen, i's quedarà tant parada! Jo li diré... I aleshores no'n tenia cap por: m'era dolç l'encontre, com si'ns trobessim pel cel.
 De sobte, en un revolt, aparegué a mos peus una gran plana verda amb altes montanyes llunyanes al fons, emboirades a troços. I'm trobí amb una iglesia molt velleta i 'l cementiri al costat: vaig restar assegut en un pedrís no sé quant temps, sense pensar amb res; no més sentia un gran enterniment que m'entelava'ls ulls. Passà una nena pobra i'm mirà una estona; s'assemblava an ella. Gaire be ja era fosc. Retorní avall: els llumets de la població s'anaven encenent. Quína devia esser la finestra d'ella? No ho preguntaria pas. Totes podien ser-ho. Se sentien les veus de gent que passaven pels carrers a mos peus. Jo escoltava si coneixia la seva veu. Totes les veus eren com la seva.
 Torní a la fonda. Un menjador trist, un menjar trist, amb gent trista. Un jutge, semblava un marxant de bestiar que tot sopant fullejava un catàlec, dos o tres ombres més: tots callaven, menys un viatjant jove, que cada vegada que passava la cambrera amb els plats, la pessigava. Ella bravatejava i reia, descarada: les ombres que menjaven silencioses, reien sordament movent el cap amb indulgencia.
 Acabat de sopar vaig sortir al atzar: vaig passar un pont per damunt del soroll del riu que no's veia. Després unes grans llums elèctriques me cegaren a la entrada d'un parc solitari, humit i fosc; no més de tant en tant la clapa blanca elèctrica: al mitj, tocant a l'estany verdós, un kiosko pera orquesta. Mes aquella nit no hi havia ningú. No més al sortir vaig veure que venia una comitiva d'homes i dones ben vestits, alegres, rihent... hi havia una rialla com la d'ella.
 Restí en la fosca amagat. Passaren aprop, per la clapa de llum; però les cares no's veien prou.
 Al entrar en ma cambra i anar a tancar la finestra, en la de la casa del davant, entre-oberta, vegí una llum molt abaixada, i en la gran quietut se sentí un rellotge de sobre-taula tocar finíssim, argentí, moltes hores. Oh! sí, devia esser allí! I vaig adormir-me tot ditxós d'esser-hi tant aprop!
 A l'endemà dematí'm despertaren unes campanes de bell sò, grave. Tot just clarejava; i no més de pensar que ella en son llit sentia aquell meteix sò que jo, me trobí tant ditxós!...
 I vaig tornar a adormir-me dolçament com un infant.
 Me lleví tart; el temps era cobert i fresc: tronava lluny: vaig sortir, travessant tota la ciutat: entrí en una iglesia i vaig orar pensant que ella hi havia orat molt; mes, que es extrany! aixís com la tarde abans per tot me semblava que trobaria an ella, are no esperava trobar-la en lloc, i torní a la fonda passejant arrèu com viatger fredament curiós.
 El menjador de la fonda era trist com el vespre abans: començà a ploure a grans ruixats intermitents. Després de dinar vaig sortir a seure a fòra del cafè, sota del toldo. El fondista conversava esllanguidament amb uns quants parroquians que no semblaven ningú; un mosso jugava amb un gos, fent-li fer habilitats; la plassa era deserta; de tant en tant passava alguna persona amb el paraigua obert gotejant. Me va entrar una tristesa! Me sentia tan lluny d'ella com quan era a casa meva; potser més. La hora de la meva marxa s'acostava. Ja enganxaven els cavalls al carruatge. Hi entrí tot moix, i arrencà. El mosso seguia jugant amb el gos. El fondista prengué'l paraigua i marxà calmosament amb un dels parroquians.
 Arribant a la estació entrí en el tren. Al compartiment no hi havia ningú més. Entre dos ruixats sortí una ullada de sol i tot brillà gotejant. De l'altre costat de la via, enllà, se'm aparegué un gran i bell chalet entre verdor. Abocant-me a la finestreta, vaig preguntar a un mosso que trastejava per allí.
 —¿Què es aquell edifici?
 —Es la casa nova del senyor... (El nom del pare d'ella!) Hi viu amb la filla casada i'l gendre.
 Una foguerada'm pujà galtes amunt. Mos ulls s'enterboliren. La màquina xiulà i'l tren arrencà lentament. Vaig extendre'ls braços vers la casa que brillava en mitj de la verdor humida. Misericordia! I en una galeria aparegué una figura vestida de blanc, d'un blanc enlluhernador al raig del sol. El tren entrà ràpidament en un desmont, i jo vaig llençar-me sobre'ls coixins plorant com una criatura... Hèu-se-la aquí, la meva calaverada...
 L'arquitecte acabà excitat: tenia la cara extranyament rosada i'ls ulls brillants. Semblava un jove de vint-i-cinc anys. Amb les últimes paraules s'alçà i marxà com avergonyit. Un cop hagué eixit, els altres encare miraren una estona a la porta com si hi hagués restat una resplandor...

20 - xi - 1904.