Obres completes d'en Joan Maragall - Escrits en prosa I/Conversa bilingüe
—Bastantes que hay de lenguas; para ir bien, no habría de haber más que una, porque así nos entenderíamos todos.—
Aixís me defensava un bon senyor el que ell i la familia parlessin sempre castellà, per casa, amb tot i esser ben catalans, com ja's pot veure per la mostra. I encare, haguessin sentit l'accent!
Jo vaig respondre que ja m'hi conformaria amb que tothom parlés una sola llengua, mentres fos la catalana. Però la filla d'aquell senyor me va refutar victoriosament: — Ai! qué quiere usted que le diga? yo encuentro que es una lengua muy ordinaria.—
Vaig restar atuhit bona estona. Després revenint-me un xic, vaig insinuar temorosament que les llengües eren altes o baixes, pobres o riques, fines o groixudes, segons qui les parlava: que una llengua no era cosa que tingués sustancia o calitat per sí, sinó que era un modo d'expressar-se tal o qual gent, i que no era la llengua la que feia la gent, sinó la gent la que feia la llengua.
—Vostè amb aquesta boqueta tan bonica, amb aquesta veueta tan musical—afegia jo sentint-me de mica en mica més animat i galantejador—amb aquest esperit tant refinat, parli la llengua que parli, sempre la que sia, parlada per vostè, resultarà la més bella de totes. Doncs, ja veu, que de vostè, i de tantes—no diré com vostè, però que procuren asemblar-s'hi—depèn en molt que la llengua catalana arribi a esser la més fina del món. I si vostès son catalanes com no poden negar-ho, fins parlant en castellà, quína missió més bonica pera vostès que la d'ennoblir amb la seva natural distinció i la seva cultura la llengua propia, la que 'ls corre amb la sang per les venes, en contes de fer malbé tanta gracia i exquisitat en un esforç d'imitació casi sempre desgraciat i estèril? La llengua imitada, crèguin-me, no hi guanya res; vostès hi perden aquella santa espontaneitat que es la flor de totes les accions humanes, i la pobra llengua catalana'n resta, ja ho veu... tan ordinaria. Be hi fem lo que hi podèm tants que som que li portèm el natural amor de fills, aumentat per rescabalar-la del d'aquells que la reneguen; be la conreuèm lo millor que sabèm parlant-la i escribint-la; be'ns delitèm regoneixent la seva bellesa i la seva riquesa en boca del poble, que sota una grolleria merament superficial la serva amb una vivacitat que es la gran promesa de l'avenir; be la sentim també delitosa en la música de les cançons que canten les noies de montanya, i en el mitj-cant amb que la parlen les noies de la marina, hereues de les gracies gregues; be'ns alegrèm de trobar-la, al cap de quatrecents anys de literariament arreconada, no sols en ús ben viu de parla en tots els estaments, lo que assenyala la força de ses arrels, sinó amb una rebrotada literaria que enamora i pot fer enveja a molts altres pobles... però, tant se val, encare'ns hi manquen vostès a la moderna apoteosis catalana, vostès, les senyoretes del Sagrat Cor de Sarrià...
Ja sé que hi ha gent esquerpa que diuen que no, que vostès no hi fan cap falta en el nostre renaixement, perque la mena de finura que puguen portar-hi es tan superficial com la grolleria del baix poble i més perillosa per lo convencional i malaltiça; mes jo no ho crec això: jo tinc fè en que la nostra llengua serva tal virtut, que aixís com brolla pura de la crosta grollera del baix parlar, al que vens i fa caure mort a sos peus amb el sol impuls de la seva vida ascendent, aixís també podrà resistir impunement la mena de finura que vostès poden portar-li, i la assimilarà tornant-la veritable noblesa...
Però tampoc voldria convèncer-la are a vostè amb aquests enrahonaments de modo que, com aquell que diu, per força d'enteniment, vostè's posés a parlar català tot desseguida: ja veig que fa que no amb el cap i me'n alegro; perque, per molt afalagador que pera mí personalment resultés semblant triomf, jo sé que la conversió no seria de bona mena; jo sé que aquestes coses tant íntimes, pera traure tot el seu natural fruit, sols poden esser obra de la gracia; i que la gracia obra en cadascú segons son estat i naturalesa. Sant Pau, que era un home d'acció, va esser convertit per un llamp; Sant Agustí, que era un savi, per un llibre; doncs vostè, joveneta, espiritual, d' un cor que...
—Per quí?—saltà ella vivament.—Què vol que li digui?... què sé jo?—responguí un bon xic embarrassat.
—Per quí? per quí?—tornava ella imperiosa, casi amenaçadora.
I un altra joveneta que tenia al costat, encare més joveneta, casi una nena, i tant aixerida, i també del Sagrat Cor, començà a riure, i a riure, i a riure amb gran passió que s'encomanà a tot el rotllo; i adéu, conversa.
