Obres completes d'en Joan Maragall - Escrits en prosa I/Ville d'Eaux

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


VILLE D'EAUX

 Poso'l títol en francès perque l'he coneguda a França aquesta mena de tristesa. A casa nostra be hi ha la vida estrafeta del balneari, i la vida de montanya hont la gent d'abaix a la ciutat pujen a passar l'estiu; mes jo no hi he vist mai això: una vila, una encontrada, viure tota ella sols per tres mesos l'any.
 A casa nostra tenim viles hont hi van els forasters; però no tenim viles que tothom hi sia foraster; i a la Ville d'Eaux tothom hi es foraster. Desd'aquesta duquesa (o aquesta cocotte, que aquí tot se confón) que arriba de qui sab ahont amb vint-i-cinc baguls plens de vestits pera mudar-se'n tres o quatre cada dia, perque sab que no tindrà res més que fer, fins aquest mosso d'a peu que puja d'abaix el plà, no més que pera menar els cavalls que montarà la duquesa, amb l'exclusiu fi de lluhir els seus barrets d'excursió, aquí tothom hi ha vingut, ningú hi es. Els uns venen a distreure's llençant diners, i'ls altres a afanyar-se a aplegar-los; i passada la temporada, cadascú s'entorna a casa seva a passar contes, i la vila resta sola. No es la vila que s'ha aprofitat dels forasters; no hi ha tal vila: són els forasters que han vingut a explotar-se'ls uns als altres a correcuita, en un magnífic recó de montanyes.
 Les montanyes hi són magnífiques, amb llurs siluetes gegantines, i negrors de boscos, i blancors de congestes, i verdors de prats, i roques ferrenyes, i boires flonges i l'estrèpit de les cascades escumejantes... però, tot això no es més que una decoració que sembla posada i es, en realitat, lucrada pel «Sindicat de les aigues» (que deu esser a París: a França tot es a París) i'l Sindicat o no Sindicat dels hôtels, i'l de les barraques que vènen coses dels Pirineus (fetes a París, o a tot estirar a Toulouse) i'l de les dònes que vènen llet, i'l dels homes que vènen goços, etzètera.
 I'ls altres, els que venen a curar-se, ho miren tot amb cert agrado, com si fossin al teatre, i paguen la cascada, i paguen la congesta, i paguen l'estany blau i'l bon camí que'ls han fet i que no serveix per anar en lloc més (trist camí!), i paguen la boira i paguen el sol que'ls il-lumina. La administració de l'aigua, el metge, l'hôtel, el cassino, el calesser, el botiguer, el guia, la sonàmbula del cafè cantant, l'home dels goços, la dòna dels carmel-los i'l noi de la marmota, tothom està amatent... I'l foraster (el foraster que paga es el veritable foraster), fastiguejat, mitj adormit, s'abandona.
 Jo no vull pas reptar als uns ni als altres: tots fan el seu fet, i'l fan lliurement i no hi ha res que dir: jo no més tracto d'explicar aquesta boniquesa trista de la Ville d'Eaux que salta a la vista i corprèn. La boniquesa d'uns llocs hont no s'hi viu, lo que se'n diu viure, la tristesa de aquestes cares hont s'hi transparenta una suspensió del ressort de l'esperit. Tota aquesta gent están ausents.
 Se lleven tart perque—es lo que'm deia una senyora —en què passariem el temps si'ns llevessim dematí?—Corrent per aquestes montanyes,—responia jo.—Si es lo que fem a la tarde, i llavores què fariem a la tarde?—No vaig saber què contestar.
 Se lleven tart i se'n van a pendre l'aigua i ja tenen tota la feina feta... i encare hi ha dues hores fins a la de l'esmorzar. Doncs, els senyors se'n van a llegir el diari de cap a cap, anuncis, tot; i les senyores a tornar-se a pentinar i a mudar-se'l vestit. Després d'esmorzar, a endormiscar-se a la cambra o per les cadires del parc a esperar que hagi passat prou temps pera tornar a pendre l'aigua; i després d'això, encare manquen dues o tres hores per anar a dinar. Què faràn? Guaitar les barraques de fira, comprar coses, rebre i enviar targetes postals... i anar a mudar un altre vestit i tornar-se a pentinar. I després de dinar? A empolainar-se una mica més per anar altra vegada al parc, o al teatre, o be al saló... i després al llit perque tothom està cansat. I's comprèn. ¿Quína cara volèu que faci tota aquesta gent?
 Els sindicats dels altres fan tot lo que poden pera distreure-ls. Fan saber que a tal hora, desde tal lloc, se veu l'arc-en-ciel damunt la cascada (entrada 0'25 frs.). S'hi va per un magnífic camí entre boscos molt ben cuidats; però molta gent hi puja amb vestit exprés d'excursionista, calça curta, alpenstock: això'ls distrèu. Les senyores reposen en indrets pintorescs del bosc (però que's vegin desde'l camí), fan ganxet, llegeixen un llibre... com els figurants en el teatre, pensant en el públic que les mira.
 Ja som a la cascada: els arbres i les penyes del voltant són tot lo imponents que es menester: l'herba del bosc sembla pentinada: res de branquillons, ni pedres, ni fulles seques: tot molt ben escombrat desde primera hora. Se paguen els 0'25 francs, se passa un torniquet i... veyeu?... l'arc-en-ciel. Sí. Es molt bonic!
 Mentrestant la cascada brama eternament, terrible, escumejanta... Pobre cascada! quína pena que fa! Ella prou es formosa, però heu vist mai aquests magnífics lleons engaviats en les ménagéries pera servir de distracció als pacífics menestrals d'una ciutat en altra? Ja ho són, ja, de lleons de debò, i de tant en tant miren a la gent amb un bram que la aterroritza tota; però, tant se val, palpen els ferros, el desert es lluny; i s'ajassen i endormisquen profundament fastiguejats. Doncs be, aquesta cascada, aquesta montanya, aquest bosc, aquella congesta, tot me sembla aquí domesticat, rebregat, estantís... El desert es lluny...
 I aquestes festes campestres, aquestes composades festes del país? El país! Si aquí no n'hi ha de país! Aquí tothom es de ciutat; ni trajos, ni costums, ni cants, res ha restat pur; tota espontaneitat ha mort tocada d'artifici. I aquests paysans, aquestes dances, aquestes músiques, tot son disfresses: trinxeraires d'arrabal contractats pera fer els pastorets a 3 francs 50.
 Avui m'ha despertat una alegra tocata de corns de caça. M'he llevat i he sortit al carrer: un escamot de joves, amb gec i boina vermells i calça blanca, anava pels hôtels tocant amb una mena de trompes d'extranya però agradosa armonia, bells aires montanyencs. Un moment m'he abandonat al encís...—Son montanyesos?—he dit amb certa emoció a un moço de l'hôtel— Ah! no, senyor!—ha respost amb ènfasis,—poc ne saben de tocar aixís la gent de per aquí: es una banda de Toulouse habillada pour la circonstance.
 Per xò tothom hi està trist aquí. Sols, de tant en tant, una tempesta passa, furienta, fent tremolar les montanyes fins a les arrels; salten arrèu torrents inaturables, el vent escabella'ls boscos que van desapareixent darrera la espessor de la pluja i pedregada. La gent tremola de debò: aquesta pobre gent se sent viure un instant en una forta realitat: tothom se mira d'un altra manera sota la amenaçadora tenebra. Fins que gira'l vent sobtadament, s'esqueixen els núvols que cauen arrossegant-se per les montanyes, riu el cel blau encare pàl-lit, tota la terra regala aigua suaument, brilla'l vert dels boscos i'l dels prats, i l'últim raig del sol ponent se posa dalt de la carena altíssima i llavores tothom alça la vista, encantat; tot artifici s'oblida: tothom somriu beatament i en alguns ulls hi espurnen llàgrimes redemptores.

14 - viii – 1904.