Obres completes d'en Joan Maragall - Escrits en prosa I/La dòna d'aigua

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Disambig.svgAquest text tracta sobre un relat breu de Joan Maragall. Per a d'altres versions, vegeu La dona d'aigua.





LA DÒNA D'AIGUA



 Jo m'estava assegut en aquell pedriç que volta la plassa, a l'ombra, davant la font, i mirava a baix les dònes com rentaven en la corrent de l'aigua.
 Era cap al mitj-dia. A sota meteix d'ahont jo era hi rentava una dòna grossa que picava amb molt aire, i a cada punt, amb una veu forta però de vibració musical molt notable, escridassava als tres o quatre de mainada que li anaven al voltant fent maleses i posant-se en perill de mort cada moment.
 Unes criatures totes vestides de blanc, senyores, baixaven de la font al pas de l'aigua, i tot seguit darrera d'elles l'acompanyanta, ja d'edat amb cabells blancs, que s'assentà al peu d'un arbre vora d'ahont rentava la dòna.
 Començaren a parlar-se; però jo, de moment, no vaig escoltar la conversa; i lo cert es que, amb el soroll de l'aigua no més sentia la veu, de sí tant sonora, de la dòna que rentava, que sense esforçar-la gens ja vibrava i s'entenia; mentres que de l'altra, que s'estava d'esquena a mí, jo no'n entenia res.
 Aixís no vaig parar atenció en la conversa fins bon troç començada, que vaig sentir que la que rentava deia:
 —...Venia aquí tot sovint a pintar... A mí m'havia pintat moltes vegades.
 L'altra no sé què digué.
 —Oh! sempre més me'n he recordat. No passa estiu que no hi pensi... Sí, sí... Molt.
 Després alçà un xic el cap de la seva feina, escoltant amb interès quelcom que l'altra li deia, i li vaig veure la cara fresca d'ulls blavosos i més jova de lo que'l còs aparentava. Després tornà a abaixar el cap rossenc, i tot picant la roba amb molt dalit, preguntà amb una mena d'indiferencia:
 —Que s'ha casat?
 L'altra parlà una estona fins a un punt en que ella digué mitj rient amb complacencia:
 —Vès! Jo també en tinc quatre... Míri-se'ls, son aquests que corren per aquí...
 I's posà a ensabonar amb tota conciencia un altra pessa de roba.
 Després vaig sentir que replicava a lo que li deien, somniosa:
 —Oh! sí; d'això, sab què fa?... dèu o dotze anys deu fer... Jo'n tenia setze o disset llavores...
 Quan tingué la pessa ensabonada, s'adressà un xic i, mirant-se a l'altra, diu:
 —I ell no ha tornat més aquí desde llavores?
 La resposta degué esser afirmant, perque ella feu:
 —Ah! sí...?—un , tot volent esser indiferent, allargat, allargat, gaire bé fins al plor; i mové'l cap de través com volent dir: No m'ho pensava!
 Restà un moment redressada, pensativa. De prompte agafà el picador, i's posà a rentar desaforadament, abaixant molt el cap.
 Després d'una estona tornà amb veu sonora, natural, gaire be alegra:
 —Doncs, sí, sí; si alguna vegada el veu ja li pot dir que jo me'n he recordat moltes vegades... Què diu?.... Prou que se'n recordarà!... Quan ja volia anar-se'n me deia que me'n anés jo també a Barcelona. Jo: No,—no...—Devia pensar: Trigaràs a vèure-la...
 Aquí callà de sobte i molta estona, atrafegant-se en la seva feina. Després, ensabonant poc a poc un altra pessa digué mudant de tò, com si volgués mudar també de conversa:
 —Are no se'n veuen aquí de pintors com algun dia, que n'hi venien tants... Va esser una fuga... Are no se'n veu cap ni un.
 La vella, rient, digué alguna cosa; i ella amb tò de rabia continguda, de fàstic, afegí:
 —Ah! sí! tots van amb la màquina are. Tot són màquines!...
 I començà a picar acompassadament, amb uns grans cops tràgics, com davant la ruina de tota llei de bellesa...

1907.

___________